La roda de premsa al Despatx Oval va ser una representació, extremadament violenta, de la societat de l'espectacle: la ruptura de la vida social; com a espectadors, l'alienació dels éssers humans, a través de la incomprensió de la pròpia existència; el mercantilisme com a dictadura. El filòsof Guy Debord va desenvolupar aquesta visió històrica al seu llibre homònim de 1967, La societat de l'espectacle. Es referia, gairebé sis dècades abans, a la trobada entre dos presidents electes, Trump i Zelenski, i un dolent amb aspiracions presidencials, J.D. Vance. Veure i analitzar aquest xou produeix un enorme desassossec perquè el guió i la posada en escena són explícits: els matons, acorralen el seu interlocutor i li diuen clarament que és un looser, un no res, un maleducat. L'acusen de manca de respecte, l'humilien, l'hi aixequen la veu, l'amenacen. Li retreuen fins i tot que no porti vestit i jaqueta.
“L'espectacle és el moment en què la mercaderia ha assolit la total ocupació de la vida social. La relació amb la mercaderia no és només visible, sinó que ja no es veu res més que ella: el món que es veu és el seu món. La producció econòmica moderna estén la seva dictadura de manera extensiva i intensiva”, va escriure Guy Debord el 1967, i l'altre dia al Despatx Oval només es va veure mercaderia, la mercaderia ho va ocupar totalment. Una mercaderia que ni tan sols era la pau, per mercantilitzada que aquesta pugui arribar a estar, sinó allò que tota la vida del món ha estat mercaderia: els minerals, el gas, el territori. L'única cosa estranya, aquests minerals. La resta, això de sempre, però sense embuts. La retransmissió de l'extorsió mafiosa, l'emissió d'aquesta avantsala del saqueig, va prendre, com va avançar Debord, el control de la nostra vida, l'experiència autèntica naufraga del qual, s'ofega, es dilueix en aquesta perfecta tempesta d'imatges, en aquest simulacre inquietant, distòpic, esperpèntic a la realitat. tuosament al respecte, quan Vance apel·la a la pau atacant, la teoria de la societat de l'espectacle cobra una vigència alarmant. Quan Trump culpa Zelenski (podria ser qualsevol altre) d'estar jugant amb la Tercera Guerra Mundial, Trump està representant una autèntica declaració de guerra.
Debord ens va dir que a la societat de l'espectacle la realitat es converteix en una mercaderia i el que importa no és l'essència de les coses, què o quines són les coses, sinó com es presenten. El neofeixisme s'alimenta d'aquesta lògica. Els dictadors d'avui, els líders autoritaris i els seus moviments dominen la producció i difusió de les imatges, utilitzant les xarxes socials i els mitjans de comunicació per construir relats que sedueixen i manipulen. La política es converteix en un espectacle en què el carisma (que pot ser simple força bruta) i l'estètica (que pot ser merament un vestit i una corbata) estan per sobre dels principis i, per descomptat, un autèntic debat.
Al Despatx Oval assistim, en tot el seu groller esplendor, a la retòrica simplista, primària, falsament instintiva del neofeixisme (falsament perquè el seu instint té un objectiu clar: el botí). Tindrem més por si assistim a la grolleria de la negociació, tindrem més por si sentim la impotència del desacord, tindrem més por si ens fan creure que és impossible acabar amb la guerra. Tota la societat serà reflex de l'impacte d'aquestes pors, si aquesta realitat només és el que es representa davant de les càmeres; si un dictador esgrimeix la paraula dictador; si no es pretenen solucions reals a un problema tan real per a les víctimes com és la guerra, sinó aprofitar-ne la tragèdia com una oportunitat ultraliberal; si al supremacisme contra les persones migrants, estrangeres o trans els matons sumen el camorrisme en directe contra un president perdedor. En aquest espectacle grotesc, la víctima serà sempre la veritat.
Com si ho hagués escrit avui, Guy Debord ens convida a reflexionar sobre la necessitat de recuperar una cosa així com l'autenticitat a les nostres vides. Efectivament, ara que el neofeixisme sembla guanyar terreny, és fonamental qüestionar les imatges que consumim i les narratives que s'accepten de manera més o menys crítica. Hem de ser extremadament conscients de com l'espectacle modela les nostres percepcions, les nostres emocions, els nostres posicionaments, i no deixar-nos emportar per la superficialitat, ni tan sols per aquella que aparenta ser, de tan grollera, incontestable. La nostra lluita contra el neofeixisme no ha de limitar-se a denunciar les seves manifestacions més evidents, més grolleres. Hem d'anar més enllà, qüestionar les estructures que han permès i permeten l'ascens, pensar què hem fet amb l'arma de construcció massiva que és l'educació, reconèixer què hem fet amb el pensament crític, aquell per al qual hem de ser subjecte també.
No deixar-nos atrapar per l'espectacle, sinó cercar la profunditat, la reconnexió amb la veritat. On?, ens preguntem. Entre altres llocs, a Guy Debord. Perquè La societat de l'espectacle no només és un diagnòstic precoç de la nostra realitat actual, sinó també una crida, anticipada, a l'acció. Debord ens convida a identificar i desmantellar l'espectacle i reconstruir una societat on l'autenticitat i la solidaritat siguin pilars fonamentals. Només des de l'autenticitat podrem, si ens atenim al que el filòsof francès ens va suggerir, enfrontar el tosc avenç del neofeixisme. Només així podrem evitar mals majors i concebre i construir un futur més just. Perquè la societat de l'espectacle i el neofeixisme són les dues cares de la mateixa criptomoneda ultracapitalista. És urgent lluitar per recuperar la nostra autenticitat, no com a espectadors sinó com a comunitat protagonista, i proclamar el rescat de certs valors compartits que els tecnòcrates han vingut a dinamitar per vèncer, per guanyar. No la guerra, el botí. El triomf de la dictadura mercantilista.- Ruth Toledano al diari.es
Tags:
ACT 1
