EL FINAL DEL SOMNI AMERICÀ

A punt de complir 80 primaveres, sóc prou gran com per haver viscut una infància en què un home sense empatia, recolzat en la brutalitat dels generals, l'avarícia del gran capital i el gairebé infinit poder de l'Església, i envoltat d'altres homes rapinyaires i cruels, va decidir tornar als grans ideals de l'Imperi Espanyol i tornar a la seva gran edat. Jo anava a les Escoles Nacionals, on ens ensenyaven a admirar els sants, els màrtirs i els herois bèl·lics, des de Numància i Sagunt fins a Agustina d'Aragó, on ens feien creure que els homes eren superiors a les dones, que nosaltres estàvem cridades a representar el noble paper de “mares i dones”. Era una societat on l'homosexualitat estava prohibida i comportava penes de presó, on les violacions estaven a l'ordre del dia, però solien succeir dins del catòlic matrimoni on l'home tenia tots els drets, on es menyspreava i maltractava els gitanos. Els sindicats eren “verticals”, de manera que els interessos d'empresaris i treballadors es confonien en un mateix brou espès en què sempre guanyaven els de dalt. Els partits polítics estaven prohibits. Tots. La democràcia no existia i es feia tot el possible perquè ni tan sols se la nomenés públicament. Les famílies nombroses –com més nombroses, millor–, s'estimulaven i premiaven. Els caps de família tenien dues i tres feines per poder tirar endavant aquestes famílies de molts fills que havien nascut perquè els anticonceptius estaven prohibits (quan van començar a existir) i els avortaments eren, a més de delicte, horribles carnisseries on morien les noies i dones que no veien una altra sortida i no tenien els diners necessaris per anar a Londres per desfer. 

En aquell món de l'ordre i comandament que tants espanyols actuals semblen haver oblidat, reprimit o negat, els Estats Units i la seva àmplia colonització cultural de la qual amb prou feines ens adonem, posava l'espurna d'esperança necessària per poder sobreviure. “L'espurna de la vida” com deia el lema de la Coca Cola. (A tall d'inventari, la meva primera Coca cola la vaig beure -calenta- amb 9 anys a Santa Maria de l'Estany).

Per a les nenes i els nens que vam créixer sota el règim franquista, els Estats Units eren el far que il·luminava les nostres possibilitats de futur. Aquest país, que els seus naturals anomenaven simplement Amèrica, després d'haver-se establert com a salvadors del món lliure després de la Segona Guerra Mundial, van començar a colonitzar culturalment els diferents països d'Europa, a més d'establir bases militars que ens tranquil·litzaven davant de la possible amenaça del bloc soviètic que eren els “dolents”. Com que en això coincidien els Estats Units i el nostre dictador, la majoria de la població pensava que no s'equivocaven.

Els joves admiràvem la cultura americana, la llibertat d'opinió i expressió, que poguessin manifestar-se davant de la Casa Blanca sense que sortissin els grisos a repartir estopa. Pensàvem realment que allí les dones podíem arribar a qualsevol lloc, decidir sobre la nostra vida i els nostres cossos; que els que no eren heterosexuals podien viure tranquils sense que ningú els fes xantatge o els fiqués a la presó. La major part de tot això que pensàvem no era realment així, és clar. Mai no és del tot així el que es publicita tant, però el fet que certes coses existissin ens feia empènyer en aquesta direcció i ens va ajudar a anar canviant la nostra societat cap a on volíem veure'ns.

Quan fa un parell de dies vam veure la trobada entre Volodímir Zelenski, Donald Trump i J.D. Vance vaig tenir consciència clara de final de cicle, cosa que ja feia molts anys que sentia, però que ara va ser com un cop de puny a l'estómac. Dos miserables aposentats al poder, infantils i agressius, parlant com a xulos de pati de col·legi a un dels homes més valents i admirables que ha produït aquest segle. Uns dies abans, el ministre d'exteriors nord-americà s'havia negat a rebre Kaja Kallat, vicepresidenta de la Comissió Europea.

El nou president està disposat a “fer novament gran a Amèrica”, igual que el nostre antic dictador i, per això, està prenent mesures similars (sembla que els dictadors no són massa originals): envoltar-se de turiferaris, de gent que sempre li diu que sí a tot, per absurd que sigui, destruir qualsevol que pugui representar un adversari ideològic (en l'exèrcit, en la administració, en la administració, les dones, a les minories, a qualsevol que no es plegui al que ell considera acceptable i “normal”, donar suport als milionaris…. “The land of the free” s'està convertint davant dels nostres ulls a “the land of the fee” perquè tot té un preu i només compta els diners. I, a sobre de l'estranyesa, del que mai no hauríem pogut imaginar, ara el seu president s'ha posat del costat de Rússia i dels seus interessos.

Si tot això ens ho haguessin dit als anys seixanta o setanta hauríem pensat que era una bogeria. Si algú hagués escrit una novel·la de ciència ficció descrivint aquesta realitat, no hauria trobat editor, per l'estúpid de la idea.

Tot i això, és tot veritat, fins aquí hem arribat. Ens hem d'acostumar que el nostre germà gran s'ha venut definitivament al capital, a l'enemic. Potser això ens serveixi per impulsar el concepte i la realitat d'una Europa unida, d'un lloc ampli i poderós on cultivar els nostres valors propis, on mantenir les lleis que garanteixen la nostra llibertat i la cura dels nostres ciutadans, que no han de témer morir-se a la porta d'un hospital per no poder pagar la factura, ni ser empresonats per la seva orientació sexual, o per lonari o del polític de torn.

Potser ens va bé aquest repugnant gir d'un país al qual admiràvem però, de moment i per uns dies, he de confessar que m'he sentit traïda, abandonada en els meus somnis juvenils, una mica òrfena.

Un país on ja no es respecta el funcionament democràtic, on s'ha encunyat el concepte de la “posveritat” i de les fake news, on hi ha diversos nivells de “realitats” i augmenten els partidaris de la terra plana, on un antivacunes és ministre de sanitat i un milionari que apareix en un escenari empunyant una motoserra i, sense cap pudor tat i irrespectuós ja no és un país admirable. Ja no ens indicaran el camí, no seran el far pel qual ens guiàvem. Suposo que ho saben i no els importa. O potser, en la seva infinita supèrbia, pensin que els seguirem de totes maneres.

Tant de bo no. Tant de bo despertem i tornem a dirigir el nostre propi camí, a defensar els nostres valors. Tots els imperis cauen. Totes les etapes acaben. Això és la fi d'una època i no hi ha més remei que acceptar-ho i emprendre la següent. Nosaltres, pel nostre compte. Abans que siguin ells -els nord-americans, els russos, els xinesos- els qui l'emprenguin per nosaltres i ens forcin a ser allò que no volem ser.

Descriu l'escriptora Elià Barceló a el diario.es, la seva infantesa, que és la meva, i la de molts dels que us passeu per aquí, és el que té acumular anys, que et permet estar compromés en les coincidencies ambs els teus coetanis, el que permet recuperar la memòria de l'oblit, que malauradament s'està perdent. Una memòria d'uns fets passats, que moriran amb nosaltres.