EL METAVERS NO ÉS PER A BOOMERS 19.9.21

 

Com va passar abans amb termes com el núvol o l'internet de les coses, és difícil definir una cosa que està en les primeres fases de construcció. Això succeeix amb el Metavers, un concepte nascut i millor explicat a través de la ciència ficció. En la novel·la 'Snow Crash', de 1992, l'escriptor Neal Stephenson ho va imaginar com "mons alternatius, on els personatges accedien per evadir-se de les dureses de la realitat".

"Pots pensar en el Metavers com un internet incorporat, on en lloc de veure el contingut estaràs dins d'ell", explica Zuckerberg. En l'actualitat, els avenços tecnològics han permès començar a construir parts d'aquesta idea. La irrupció de la pandèmia del coronavirus ha accentuat el salt a la digitalització i ha popularitzat experiències -com les videotrucades, les moneda digital o els videojocs que permeten crear nous mons- que donen pistes de la pròxima evolució d'internet. Un espai en el qual convergiran la realitat física, la virtual i la augmentada i on, amb l'ús d'ulleres virtuals, l'usuari es submergirà en un univers paral·lel en tres dimensions. No serà la creació d'una única companyia, sinó un espai que, prometen, involucrarà i revolucionarà a tota la indústria. 

La novel·la distòpica de 2011 'Ready Player One' -de Ernest Cline i adaptada a el cinema per Steven Spielberg s'ha traduït millor que cap la complexitat d'aquest concepte amb la història de Wade Owens, un nen orfe que, gràcies a ulleres de realitat virtual i sensors endollats al seu cos, es connecta a un món virtual de competicions multijugador on es transforma en Parzival, el seu alter ego. Aquesta fantasia està cada vegada més a prop de la realitat. Des de fa anys, experts tecnològics han estudiat el desenvolupament d'un món virtual en el qual pots ser una altra persona i viure una vida paral·lela sense les limitacions de la realitat analògica. El popular videojoc 'The Sims' va permetre a l'usuari crear-se un avatar digital per simular una vida paral·lela i poc després ho va fer 'Second Life', un univers de paper llançat en 2003 que va arribar a reunir un milió de jugadors.

No obstant això, un punt d'inflexió clau ha estat la incorporació de el comerç en línia a populars videojocs com 'World of Warcraft', 'Final Fantasy XI', 'Minecraft' o 'Fortnite'. En aquests mons l'usuari pot invertir diners en comprar armament, canviar el seu pentinat o millorar les habilitats dels seus personatges per vèncer als seus rivals i obtenir beneficis econòmics. Succeeix el mateix en Roblox, una plataforma on es desenvolupen videojocs en línia la popularitat s'ha disparat especialment entre menors de 25 anys arran de la pandèmia i que exemplifica la direcció en què va el Metavers. Aquests mons són tan reals com el físic, ja que aquí es produeixen relacions socials entre amics, transaccions financeres i fins i tot casaments virtuals, com va fer una parella a 'Animal Crossing'. Com amb la nostra interacció amb internet, la línia entre ambdues realitats es difumina.

La introducció d'incentius econòmics a la virtualitat ha obert la porta a noves oportunitats per a la vertebració del Metavers. Els gegants de la indústria han vist en això una oportunitat i estan destinant grans sumes de diners en accelerar la construcció d'aquest espai per a experiències socials. Sony, per exemple, va anunciar a l'abril que invertia 200 milions de dòlars en Epic Games, creadora de Fortnite, per millorar la interacció digital entre els seus usuaris. El seu director executiu, Tim Sweeney, propugna des de fa mesos que el Metavers sigui alguna cosa cooperatiu i descentralitzat.

Facebook també està centrant els seus esforços en liderar aquesta nova evolució de el món digital. "El seu negoci publicitari pot alimentar la màquina de guerra en un camí cap al Metavers que pot anar de tres a set anys", ha apuntat l'analista Eric Seufert. És per això que en 2014 la xarxa social va comprar la companyia de realitat virtual Oculus per 2.000 milions de dòlars i un any després va estudiar l'adquisició d'Unity, una coneguda plataforma de desenvolupament de videojocs. Al costat de la signatura EssilorLuxottica, ja preparen unes ulleres Ray-Ban intel·ligents per accedir a aquest nou internet.

Dues de les claus del Metavers són la seva accessibilitat i la seva "interoperabilitat sense precedents", com ha definit l'inversor en capital risc Matthew Ball, autor d'un dels assaigs de referència sobre aquesta matèria. El primer punt vol dir que el Metavers mai deixarà d'estar actiu i es podrà navegar en ell des de qualsevol dispositiu o sistema operatiu. El segon, que els usuaris podran saltar d'una web a una altra sense necessitat de canviar de compte. La teva rèplica digital podrà participar en un videojoc, parlar amb persones de tot el món, guanyar diners treballant o visitar una botiga en línia per comprar coses, albergant així tot tipus de negocis. Aquest pont de connexió seria entre diferents plataformes privades amb diferents interessos, el que pot complicar la seva realització.

El Metavers busca ser un espai polièdric en què poden succeir milers de coses diferents alhora. Aquesta diversitat es comença a veure en el món de l'oci. Aquí, Fortnite ha actuat com a pioner, usant el seu món per a actes històrics com la projecció de pel·lícules o concerts en directe. A l'abril de l'any 2020, els seus usuaris van poder pagar per veure actuar una gegantina rèplica digital de l'raper Travis Scott. Fins 27,7 milions de persones a tot el món van participar en un ball virtual col·lectiu que crearà tendència. Altres grans estrelles també ho han fet. És el cas de Lil Nas X, a la plataforma Roblox -que al juliol va tancar un acord amb Sony- i de Ariana Gran, també en Fortnite.

Eclosió d'una nova economia - Com han anticipat els videojocs, en aquest ecosistema els diners no és una divisa, sinó un criptoactiu (o token), monedes virtuals com Bitcoin o Ethereum. El codi obert serà un pilar clau del Metavers, ja que permetrà als usuaris crear coses noves, posseir-i donar-los un valor real. És el que permeten plataformes virtuals descentralitzades com Upland o Decentraland -que té en MANA seva pròpia criptomoneda-, on ja hi ha usuaris com la firma immobiliària digital Republic Realm que han invertit més de 900.000 dòlars en comprar parcel·les de terreny virtual per construir edificis. La casa de subhastes Sotheby 's ha fet el mateix per a crear museus i galeries d'art digital.

L'objectiu d'aquest emergent ecosistema és que els actius digitals que posseeixi l'usuari puguin traslladar-se sense problema d'una a una altra plataforma. Això serà possible gràcies als tokens no fungibles (NFT), una tecnologia que permet certificar la propietat d'un objecte digital únic. Si l'usuari paga per obtenir una parcel·la de terra virtual a 'Somnium Space', una nova armadura a Fortnite o 'axies', una espècie de Pokémon de el videojoc 'Axie Infinity', aquest sistema ha de garantir la seva propietat. En els tres casos esmentats, l'objecte adquirit és únic i escàs, el que permet rellançar el seu valor.

La creació en cascada de nous mons com aquests són una oportunitat econòmica per als usuaris que busquen obtenir beneficis. Així, passaran més temps dins dels videojocs perquè els seus èxits es podran traduir en diners. L'eclosió d'una nova economia virtual és l'aspiració més ambiciosa de Metavers, un reclam també per marques que volen ocupar aquests espais abans que ningú. L'economia construïda amb NFT en aquest ecosistema mou ja vendes superiors als 96 milions de dòlars. I és que, en el camí cap al Metavers també poden haver múltiples bombolles especulatives. Hi ha qui decideix aixecar una botiga de llaminadures a la banda d'una escola i qui compra pisos en barris humils per rebentar el seu preu quan arribi la gentrificació i els converteixi en el lloc de moda. El mateix comença a succeir en l'entorn virtual.

No obstant això, no són pocs els experts que es mostren escèptics amb l'impacte real que pugui tenir aquesta idea i que assenyalen l'alt volum d'interessos corporatius que s'amaguen darrere de la seva promoció com una cosa revolucionari. - elPeriódico.cat. Ja podeiu veure que el Metavers no és per a Boomers, ni babyboomers. Nosaltres no som d'eixe món.

SYMPATHY FOR THE GAL 19.9.21

En una entrevista a El Correo amb motiu de la presentació de la pel·lícula d'Icíar Bollaín, 'Maixabel', que competeix per la Concha d'Or. En la mateixa, l'intèrpret gallec dóna vida a Ibon Etxezarreta, un dels assassins de Juan Mari Jáuregui a qui el propi Tosar va conèixer per preparar el personatge. A l'inici de l'entrevista, preguntat pel que va pensar quan li van fer la proposta, explica que "el primer és que no vaig a fer-ho. I immediatament que ho he de fer, ha, ha". Era conscient que es tractava de material molt sensible, però "venint el projecte d'Icíar em donava tranquil·litat, però vaig sentir aquest moment de terror absolut".

Poc després, a declaracions sobre el periodista sobre que Tosar va viure en ambients nacionalistes a Galícia, respon: "Sí, per sort en un entorn molt més calmat i benèvol que Euskadi. No podia evitar pensar que, si jo hagués nascut on Ibon va néixer, igual estaven les tornes canviades". Aquesta frase serveix per formular la següent qüestió: "Podia haver acabat a Jarrai o a ETA", al que l'actor respon: "Potser si. O no. Depèn de molts factors, l'entorn pot molt però també hi ha una intenció, està en tu, el terrible és quan arriba el moment en què t'adones l'error comès i de el dolor que has provocat".

D'aquestes declaracions, El Correu va escollir com a titular: "Luis Tosar: De néixer a Euskadi, podria haver estat d'ETA", frase que ha servit a molts per iniciar un autèntic linxament en xarxes socials, potser perquè aquests linxadors no entenen res en la seva intransigència, quan la resposta de Tosar és impecable, de fet és l'única que una persona honesta i raonable donaria, potser si o potser no, depèn de l'entorn. Si aquests que l'han linxat en aquesta xarxa que crema massa sovint, aquests haters hiperventilats no entenen això, és que no han entès res, i se sol dir d'algú que no entén res que és un idiota.

Els Stones tenen una cançó emblemàtica, Sympathy for the Devil, la cançó en la seva lletra pot ser també criticable, però cal entendre-la en el seu context i època, com moltes altres coses. Per exemple, voldria recordar que en aquest país hi havia alguna cosa més que certa simpatia pel GAL, començant per Pedro J. Ramírez; i el GAL era terrorisme d'Estat, però existia aquesta simpatia cap a la tasca del GAL, o potser no, depèn de l'entorn, però ningú ho va criticar en el seu moment, perquè en el fons semblava que estaven fent en aquell moment, el correcte. Tot això ho ignoren els haters de twitter, i ignorar ve d'ignorància, que abunda molt a la xarxa, massa.

LA INTRIGANT TROBALLA DEL BITXO 18.9.21

El projecte del clavegueram de Sabadell es va iniciar l’any 1852, es va ampliar el 1863 però les obres no es van començar fins dues o tres dècades després. El sistema de clavegueram va acabar amb les epidèmies, va millorar els índexs de salut de la població i va tenir una incidència directa en la disminució dels casos de mort infantil. El clavegueram va cloure les rieres que contaminaven i els pous morts particulars, que no deixaven de ser un perill. - Jaume Barbera - Diari de Sabadell.

Però a Sabadell ningú es podia imaginar que aquell clavegueram arribés a ser l’hàbitat de terribles monstres desconeguts com el que va aparèixer el 22 de setembre de l’any 1981 a la claveguera del Bar Sans de Sabadell, del carrer de Brutau, cantonada amb Buxeda. Aquell dimarts el senyor Josep Camargo, decidit a solucionar els greus problemes d’embussament que afectaven la cuina del seu bar, va desmuntar les canonades del desguàs de sota l’aigüera i amb les seves mans va poder palpar una substància gelatinosa.

Espai on hi havia el Bar Sans de Sabadell l'any 1981 / D.S.

Amb una forta estrebada en va arrencar un tros fastigós. Tot seguit va cavar un clot al darrere de la barra fins a arribar a la claveguera. A la tarda, amb ajut de membres de la brigada municipal, van extreure la resta d’aquella “cosa”. Amb una majúscula sorpresa i l’ensurt corresponent, va poder comprovar que havia arrencat el cap a una espècie de monstre, de tres metres de llarg, de pell relliscosa, aparença llefiscosa, de color negre i semblant a un calamar o una sèpia.

A més, tenia petites potes semblants a les d’un pop i tenia el cos cobert de ventoses. Sense cap, aquell “bitxo” agonitzant va fer les darreres bellugors. El cap, embolicat amb paper de diari, reposava dins d’una galleda. Aquella cosa, aquell bitxo, va ser traslladat a l’Escorxador Municipal on, a primera vista, el veterinari municipal, va expressar que “podria ser un híbrid adaptat al medi ambient” i que “no en podia ser un de sol, n’hi havia d’haver, almenys, tota una família”.

Embolica que fa fort. El dijous 24 de setembre, les notícies eren unes altres. El senyor Albert Vila, veterinari municipal, s’havia precipitat en la seva ràpida apreciació. Ell mateix va anunciar, després d’una anàlisi completa, que aquella “cosa” era un intestí d’equí, és a dir, una tripa de cavall. Que la tinta que desprenia no era cap altra cosa que líquid fecal, que, a més d’adherències i restes orgàniques, també hi havia butllofes d’aire, que en fondre’s feia la sensació que es movia. Es va reafirmar que segur que era una tripa de cavall i que estava disposat a dur-lo al Zoo de Barcelona.

El senyor Camargo insistia que no era una tripa de cavall. Que ell mateix havia vist com es movia i, la pregunta del milió: si no es movia, com s’havia introduït a les canonades de la seva claveguera? Realment, aquesta era la principal qüestió. L’Escorxador estava a més de dos quilòmetres de distància. A Sabadell l’alarma s’havia estès. El Diari de Sabadell es va esgotar, en una llibreria venien per 10 pessetes, fotocòpies de l’article.

Les notícies a la televisió i a la ràdio, parlaven del monstre del clavegueram de Sabadell. Una veïna explicava que l’any 1973, ja va aparèixer una cosa semblant dins del pou mort d’una casa propera. Una senyora, en una carta al diari, preguntava si prop d’allà hi podria haver un escorxador clandestí. Volen confirmar la teoria de la tripa de cavall, també es valorava que, antigament, els anys trenta i quaranta, al solar on hi havia el Bar Sans, hi vivia Domènec Cassola, conegut com el Castellar i germà del popular Vermell.

En Domènec es dedicava a la compra i venda de cavalls i, és possible que en alguna ocasió n’haguessin matat algun per vendre la carn. Segons el mateix senyor Camargo, la clientela del Bar Sans ni va augmentar, ni va disminuir, ara bé, les tertúlies eren inacabables. Les autoritats municipals no van donar cap mena d’importància a tot l’afer i van desmentir que haguessin amagat la notícia per tal de no preocupar els sabadellencs.

Sembla, però, que per evitar la imatge de frivolitat que s’anava estenent, van urgir al veterinari municipal que donés una explicació ràpida i convincent. Ràpida ho va ser, però convincent, no tant. Va ser un veí del barri qui va trobar el desllorigador de tot plegat. El senyor Joaquim Vila, conegut primer com el senyor X, va fer investigacions pel seu compte i va fer analitzar aquella “cosa” en uns laboratoris de Barcelona. En dues entrevistes en el Cara a Cara de Víctor Colomer en va explicar el resultat.

El suposat bitxo no era res més que una barreja de marro de cafè, altres residus, escuma de cervesa i detergents. Conclusió que coincidia amb la d’un laboratori de Madrid. Per efecte de l’escuma de cervesa i la cohesió dels components plàstics dels detergents, aquella acumulació de porqueria prenia aquell aspecte. La forma i el poc pendent de la canonada del desguàs havia permès, al cap dels anys, aquella acumulació. Al clavegueram de Sabadell no hi ha monstres desconeguts.

El ressò es va anar apagant, però l’any 2012, un programa detelevisió de difusió d’enigmes i misteris, Cuarto Milenio, dirigit i presentat pel periodista Iker Jiménez, en van fer una recreació amb el nom de El monstruo de las cloacas de Sabadell, de vuit minuts i mig de duració. Aquell programa, amb marcat to alarmista, donava més ressò a la qüestió del misteri del monstre que no pas a la resolució final.

DISTOPIA, ENTRE ZOMBIS I ANDROIDES 18.9.21

La distopia com a gènere narratiu ha desplegat la seva influència gràcies a l'ociosa indolència i l'odiosa credulitat de l'espectador embadalit. Uns relats de pobre imaginació i desbordada fantasia elaboren les presumpcions de l'cientifisme i donen forma dramàtica a el codi cibernètic del transhumanisme.

En un espectre de la programació desfilen els zombis i en l'altre els androides. Els protagonistes de la fantasia distòpica expressen amb plasticitat els terrors apocalíptics i el consol de les promeses tecnològiques. El zombi enuncia la penosa certesa de la corrupció de la carn, la podridura dels cossos, la lenta agonia dels homes medicats i la venjança dels morts envejosos. Els androides, en canvi, ens mostren la saludable vitalitat d'uns mecanismes dissenyats per reparar-se a si mateixos i durar sense desmai ni fatiga.

Els zombis ulcerats que arrosseguen els peus amb la mandíbula penjant per les ruïnes d'un món desolat vénen a lamentar amb el seu gemec el fracàs d'un Creador incapaç de proporcionar-nos la immortalitat que veníem reclamant. Els androides, però, il·lustren les ofertes del fabricant de cossos resistents a la maledicció de la mort. Fa l'efecte que les plataformes televisives han trobat un filó i estan disposades a entretenir l'espectador i fomentar al mateix temps la seva confiança en l'al·legat doctrinal del cientifisme conductista.

No se sap amb certesa què ventall d'efectes secundaris desplega la ficció distòpica en la mentalitat col·lectiva ni com s'activa el mecanisme mimètic d'un espectador predisposat a adquirir hàbits, imitar conductes i adoptar idees que no comprèn. Atès que segueix causant desgrat la idea de morir-se el dia menys pensat i que ser devorat sota terra pels cucs és una cosa que no tothom accepta de bon grat, les prediccions del transhumanisme sedueixen a un públic encantat amb la propaganda de la ciència ficció.

La guerra cultural entaulada entre l'humanisme i els seus enemics, lliura en el camp de la ficció una decisiva batalla d'idees de la qual no tots els actors són conscients. El combat entre les criatures de la imaginació i els personatges de la fantasia cibernètica és més intens del que ha estat declarat. Aquelles criatures reflecteixen la vida insurgent de l'esperit creatiu, els personatges auguren la resignada derrota d'una humanitat trasbalsada. - Basilio Baltasar - lavanguardia.com

NYERROS I CADELLS 17.9.21

 

Parlava ahir que a Catalunya la línia divisoria entre un i altre bàndol es traça molt aviat, a la infància, però pel que es veu aquest no és un fenomen exclusivament contemporani. Al contrari, sembla que arrosseguem aquesta predilecció pels antagonismes des de fa segles.En aquest sentit, diuen que als segles XVI i XVII la societat catalana es dividia en dos grans faccions: els nyerros i els cadells. Els historiadors expliquen que l'enemistat es remunta al segle XIII, amb motiu de l'animadversió entre les cases nobiliàries dels Cadell, senyors d’Arsèguel, i els Banyuls, senyors de Nyer, a la Cerdanya. Amb el pas dels segles i potser a causa de la decadència econòmica, cultural i comercial del Principat, aquestes diferències entre senyors feudals van anar traslladant-se a tots els estrats de la societat medieval, des de la classe política als bandolers, passant pel clergat. 

A propòsit dels Nyerros i Cadells, Joan Amades ens n'explica el naixement amb una interessant llegenda:

"La dama del castell de Nyer i la de la Torre d'Arança a Bellver de Cerdanya eren germanes i totes dues estaven en estat alhora. Heus aquí que hi havia dues germanes molt pobres, tant, que es veien obligades a viure a la capta i havien d'anar per portes. I s'escaigué que totes dues també estaven gràvides al mateix temps que les senyores referides.

Un mateix dia cru d'hivern, sense saber-ho l'una de l'altra, les dues germanes captaires van trucar a la porta del castell de Nyer l'una i de la torre d'Arança l'altra i van parar la mà en demanda de caritat. Com si s'ho haguessin dit, les dues dames, en veure l'estat de les pidolaires, les van aporrinar i els varen dir que si no tenien per menjar i havien de captar no havien de posar fills al món. Les dues mendicants, en sentir aquestes paraules, romperen en grans plors i, desesperades van maleir les dames que les havien ultratjades. La que va trucar a la porta del castell de Nyer va desitjar a la castellana que infantés set garrins enlloc d'un infant, i la seva germana, en maleir la dama de la torre d'Arança, li desitjà que donés a llum set cadells. Ambdues dames se les van treure del davant amb grans rialles i empentes.

Passat el temps corresponent, les quatre dones es van sentir ferides de mal d'infant el mateix dia. La de Nyer va tenir set infants mig garrins mig persones; la dama d'Arança, set nois també mig cadells; les dues germanes captaires infantaren cada una un minyó com una rosa. Les dues dames van morir de pena i de vergonya en veure's mares d'aquella fillada mig bèsties mig persones.

Els catorze cosins, en lloc d'estimar-se i de compadir-se per la desgràcia d'uns i altres, es tenien un odi a mort i es reien els uns dels altres. Els de Nyer deien que valia més ésser garrí que cadell, puix que la carn del porc arreu és cercada i estimada, mentre que la de ca és immunda i menyspreada. Els d'Arança replicaven que s'estimaven més ésser cadells que garrins, perquè els cans, per llurs lleialtat i fidelitat, arreu són considerats i estimats, entre que els porcs a tothom fan fàstic i repugnància per bruts. I a mesura que s'anaven fent grans més s'anaven odiant, fins a arribar a formar dos grans partits anomenats l'un dels nyerros, que vol dir porcell o garrí, i l'altre dels cadells o gossets, que durant molts anys van trasbalsar tota la noblesa catalana, que formava part d'un dels dos bàndols. Els fills de les captaires es van afiliar un a cada un dels dos bàndols i de manera dissimulada posaven en joc tot llur enginy per atiar els uns contra els altres i encendre la discòrdia entre ells".