A PROPÒSIT DE L'EURO 3.1.13

L'euro, la moneda que fem servir de forma regular gairebé 500 milions d'europeus, físicament va començár a circular l'1 de gener del 1999, en sustitució de l'ECU, tot i que va ser l'ù de Gener de 2002 que va començar a circular a la majoria de països Europeus (entre ells Espanya). Onze països van bloquejar irrevocablement els tipus de canvi bilateral de les seves monedes i van dotar-se d'una política de canvi única. Per a aquells que no ho recordin, un euro va quedar valorat en 166,386 pessetes, una moneda que once anys després d'haver-se retirat encara conserva sense bescanviar metall i bitllets per un valor de 1.700 milions d'euros. 

I ha estat un autèntic desastre, en 11 anys el cost de la vida s'ha apujat un 70%, sobretot allí on aparentment no es nota tant, però fa mal i com una gota malaia va empobrint als ciutadans. Tot el que fa 11 anys valia cent pessetes ha passat a costar un euro o un euro amb 30 com els diaris per cert, cada vegada amb menys paper, menys informació, més dolenta i el doble de cars que fa once anys. 

Es veia venir i més en un país de trofaldiners com el nostre que aixó de l'arrodoniment seria el gran negoci per uns quants i l'empobriment per a la majoria, i així ha estat. Si reviséssiu preus de coses quotidianes com un cafè, una canya de cervesa, una barra de pa, fruita, verdura, us escandalitzaríeu. Ah! però aquí no ha passat res, segons l'INE la inflació acumulada en els últims anys de l'ú de gener de 2002 al 30 de novembre de 2012 és d'un 35,7% (em pregunto l'altre gairebé quaranta per cent on ha anat a parar) i a sobre en un país poc competitiu com el nostre (estem al mateix nivell de competitivat del 1975) en no poder devaluar la moneda que era el recurs recurrent abans, se’ns encareixen les exportacions i no hi ha manera de sortir-se’n de l'atzucac. 

Aquesta moneda Europea que és l’única unió real i imposada que hi ha, perquè la resta són nacionalismes radicals i intransigents que no tenen ni el més mínim interès real de pertànyer al que haurien de ser els Estats Units d'Europa, no ens que ens convingui massa ni ens hagi servit per a gran cosa a banda d'acceptar diners alemanys per el nostre desenvolupament (pocs ens n'han tocat a Catalunya per cert), però ja hi som dins, i atrapats en la ratera no ens en podem sortir i l'hem de patir. I així ens ha anat i pitjor que ens anirà i no té ja res a veure amb la crisi, va començar el primer dia del més de Gener de 2002 i ha continuat fins ara.. 

L'ONU I EL CONFLICTE SIRIÀ 2.1.13

L'exèrcit sirià ha bombardejat avui una gasolinera als afores de Damasc i ha provocat desenes de víctimes civils, segons l'oposició. L'ONU calcula que el conflicte ja ha causat 60.000 morts. Almenys 49 persones han mort aquest dimecres en un bombardeig aeri de l'exèrcit sirià contra una gasolinera a la localitat d'Al Maliha, a prop de Damasc, segons informen grups opositors. L'Observatori Sirià de Drets Humans i la Comissió General de la Revolució Siriana han assegurat que l'atac contra la gasolinera ha provocat un incendi que ha causat la mort de diverses persones, i alguns dels cadàvers han quedat calcinats.

He parlat, parlat i parlat en més d'una ocasió del conflicte Sirià. No cal doncs tornar a repetir-se, però és que el nombre de víctimes segueix augmentat dia a dia, i l'ONU potser podria fer quelcom més que, cínicament, dedicar-se a comptar-les.

NI UN DIA DE GRÀCIA 2.1.13

Abans, quan les bestioles de la política tenien encara un bri de decència, donàven al nou Govern 100 dies de gràcia per començar a treballar, abans de criticar-lo. Aixó era abans. Ara, perdudes les formes i oblidada la decència, la Cosa de Blanes, el no res de Terrassa, el cicliste accidental, els cupmbaiàs cutre salsitxeros i alló de ciutadans, des del primer dia han criticat de manera despietada al nou Govern de la Generalitat. 

Encara no s'han adonat que de fet, clamen en el desert de la seva pròpia estulticia i que ningú els fa cas. El discurs és tan rebec i previsible que avorreix i demostra que qualsevol indocumentat por estar a l'oposició al Parlament, inclosos els qui ara no hi són.
Tampoc es que desentonin, n'hi ha tants que no es nota gens, per més que s'hi apliqui la Sra. Sánchez Camacho, un autèntic error de la naturalesa política en la seva vessant intel·ligent. Llevat que sigui intel·ligencia artificial com la del seu estetista de capçalera.

Massa bé ho deu estar fent la Generalitat perquè la resta estiguin tan nerviosos, concepte que tampoc entenc, pero el nivell és tan baix que deu tractar-se d'aixó.

BROGGI: UN ESPERIT UNIVERSAL 1.1.13

"Sí!. Crec que hi ha un esperit universal, que ho fa moure tot i nosaltres tenim una part d'aquest esperit. La personalitat nostra té tres plans: el físic, el mental i l'espiritual. El físic se'n va a passeig, a un piló de cucs, i això no ho paeix ningú; per això hi ha la cosa mental, que et dóna el concepte del jo, el jo separat de tota la resta. I queda l'esperit humà, que és una espurna de l'esperit universal que ho fa moure tot. L'esperit universal és Déu, no és un senyor amb una barba, l'error és personalitzar-lo, és una força intel·ligent que ho fa moure tot, un misteri.... Moises Broggi a Carles Capdevila."

M'agradaria creure en el que creia el Dr.Broggi, més no és aquest el meu cas, encara que avui l'he vist. Ha estat aquest rúfol matí del primer dia de l'any al carrer de Sant Antoni. Era ell a l'aparador de la 'llar del llibre' (vegeu la foto superior), o una part d'ell que segueix viva. És l'eternitat de l'escriptor, que el sobreviu anys i anys, mentre algú no torni a cremar llibres, i algu altre recordi en el cas del Doctor Broggi, la seva lúcida mirada.

No crec jo en aquestes coses, però en el cas d'ell, de ser certes les seves creences potser a hores d'ara s'hagi trobat o retrobat amb Rita-Levi Montalcini. Espero que no, totes les meves conviccions se n'anirien a fer punyetes.

IGNORADA MORT D'UN PINTOR 1.1.13

"A França han trobat la momia d'un pintor santanderí que feia 15 anys que estava mort a casa seva. Les autoritats van trobar el cadàver de l'home quan buscaven l'origen d'unes filtracions d'aigua en un edifici de Lille. El director departamental de la seguretat pública de Lilla, Didier Perroudon, va explicar en una entrevista divulgada per l'emissora de ràdio France Info que l'home, Alberto Rodríguez Martínez, nascut el 1921, fue trobat en el seu llit en estat esquelètic vestit amb un pijama. el periodico"

No és el primer cas, fa poc - crec que també a França - va haver-hi un cas similar. No deixa de sorprendre com en una societat tan comunicada hi hagi alhora tanta incomunicació. Entenc que l'home no devia tenir família, o no si relacionava. Estrany, si tenim en compte que tenia que deixar la seva herència a algun familiar proper, lo qual em fa pensar que no en tenia de família. A banda com tenia diners, al banc li devien anar carregant els impostos, llum, gas i aigua al compte corrent, tot i que costa de creure que no es sorprenguessin de no veure a un client seu durant 15 anys i per altra banda, potser a França no, però aquí un cop a l'any la gent gran ha de donar fe de vida al Banc per seguir cobrant la jubilació, encara que és possible que en ser pintor i ric no en tingués. 
De totes maneres és trist, molt trist, els seus veïns han estat al corrent de tot el que passava al món tot aquest temps, per remot que fos el lloc, i no s'han assabentat que tenien un veí mort des feia 15 anys. 

No sé que collons celebrem la nit de traspàs d'un any a l'altre. No hem entès res, no hi ha res a celebrar. Malgrat això ens entestem en simular un estúpid ritual cada cap d'any que a mida que s'acumulen se'm fa més i més feixuc. En el fons, encara que pretenguem ignorar-ho, estem morts, morts en vida i no ens n'hem assabentat, com els veïns del pintor de Santander durant quinze anys no es varen assabentar de la seva mort. Vivim a Comala i no ens n'hem adonat.

L'ÙLTIM APUNT DE L'ANY 31.12.12

El Ministeri de Sanitat portuguès demana als portuguesos que facin el possible per evitar posar-se malalts per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut. El secretari de Salut lusità, Fernando Leal da Costa, ha fet aquest cap de setmana unes polèmiques declaracions en què demana als ciutadans que contribueixin d'alguna manera per no haver de necessitar recórrer a les cures sanitàries.

"Si cada un de nosaltres no fem alguna cosa per reduir el potencial de posar-nos malalts, per més impostos que puguem cobrar, el Sistema Nacional de Salut serà abans o després insostenible". Per això, per garantir la sostenibilitat del sistema públic tal com està ara a Portugal, el secretari lusità recomana als portuguesos que adoptin una "actitud de prevenció".

El passat 1 de gener el copagament va tornar a augmentar a Portugal, duplicant en alguns casos les taxes d'accés a la sanitat pública. En concret, les urgències als hospitals costen al voltant de 20 euros, mentre que una consulta amb el metge de família al centre de salut es paga a 5 euros. Però si aquestes taxes no són suficients com a efecte dissuasori, per evitar un ús injustificat del sistema de salut per part dels portuguesos, el secretari d'Estat de Salut demana ara als ciutadans una major responsabilitat en la prevenció.

Però, actualment, encara hi ha a Portugal al voltant d'un milió i mig de persones sense metge de família assignat, un fet que dificulta aquesta voluntat del govern de prevenir malalties més complicades i una major utilització de les urgències als hospitals.

Per això, l'actual ministre de Sanitat, Paulo Macedo, va negociar l'octubre d'aquest any un augment del nombre de pacients per metge, que passaran dels actuals 1.500 pacients a 1.900 pacients, així com també aconseguir que els metges amb contractes de 35 hores setmanals tornin a treballar 40 hores a la setmana. Aquestes alteracions, que entraran en vigor l'1 de gener, permetran que al voltant d'un milió de portuguesos rebin l'assignació d'un metge de família en un centre de salut. ELMUNDO.ES

No me n'he porgut estar, ja he publicat la noticia a Collonades, però és que aquesta em sembla un digne colofó a un any desgraciat i un avís del que ens espera a partir del que encetarem demá. Val més què ens agafi ben torrats.

LA SANITAT QUE ENS CAL NO ÉS LA DE PORTUGAL!

PENÚLTIM APUNT DE L'ANY 31.12.12

Escoltat a la tertúlia de Rac1. Hi havia en Pere Cullell, Gloria Serra, Paco Marhuenda i un altre tertulià que es deia Solé:

CRISIS

CALITAT

RATONERA

OJALÀ

PUESTUS

APLASTANT

FINIQUITU

La palma se l'han endut en Pere Cullell i el Sr. Solé. 

Entenc que sent com són persones públiques i cultivades, haurien de cuidar més el llenguatge. Prou que el trepitgem molts de nosaltres, que no som ni públics ni cultivats.

BREU RESUM DE L'ANY 31.12.12

El 31 de desembre de l'any passat vaig publicar aquest escrit, on per cert no esmentava al Ministre Wert. El títol, 'l'any que hem viscut perillosament' reflectia una realitat. Enguany l'escrit es podria titular 'l'any en que encara no hem tocat fons', o 'l'any de la renaixença' segons com es miri. Però el que em transmet aquest any que avui s'acaba i AMB POQUES GANES DE COMENTAR RES NI FER CAP RESUM, reflecteix molt bé aquesta foto el que ha estat aquest 2012: una merda punxada en un pal.

Musicalment, ha estat un any molt interessant, però m'ha sorprés molt agradablament aquesta noia: SARA PI.

I aquesta altra que ja no és cap sorpresa pero em segueix meravellant . . .

BON ANY 2013!

ARRIBA ESPAÑA 30.12.12

Ja sé que no és més que una resposta enginyosa a una pintada en una paret, però m'ha fet molta gracia... Malgrat Millan Astray, la inteligència no ha mort. Ell si, gràcies a déu.

Fotografía treta de E-Noticies.

LA TEMPTACIÓ 30.12.12

Avui que com cada diumenge he anat als encants de la Plaça del mercat.  he trobat només començar a tafanejar llibres, una novel·la d’Unamuno 'San Manuel Bueno, mártir” de l’any 1930. M’ha costat 1.50 €. La novel·la és curta, 172 pàgines de caràcters bastant grans, però és que 94 de les pàgines estan dedicades per Victor Garcia de la Concha a glosar la vida i obra d’Unamuno. He començat a fullejar-ho i prou val la pena saber-ne més de l’autor abans d’endinsar-se en la novel·la; però fullejant-la també he trobar un paràgraf que val la pena llegir i rellegir de tant en tant. 

Don Manuel passeja pel riu amb Lázaro que m’imagino podria ser el mateix Unamuno, aixó ja ho esbrinaré quan comenci pel començament a llegir, i observant el riu li diu:

”He aquí mi tentación mayor. Y como yo le interrogase con la mirada, añadió: Mi pobre padre, que murió de cerca de noventa años, se pasó la vida, según me lo confesó el mismo, torturado por la tentación del suicidio, que le venia no recordaba desde cuando, de nación, decía, y defendiéndose de ella. Y esa defensa fue su vida. Para no sucumbir a tal tentación extremaba los cuidados por conservar la vida. Me contó escenas terribles. Me parecía como una locura. Y yo la he heredado. ¡Y como me llama esa agua que con su aparente quietud – la corriente va por dentro - espeja al cielo!. ¡Mi vida Lázaro, es una especie de suicidio continuo, un combate contra el suicidio, que es igual; pero que vivan ellos, que vivan los nuestros! Y luego añadió: Aquí se remansa el río en lago, para luego, bajando a la meseta, precipitarse en cascadas, saltos y torrenteras por las hoces y cañadas, junto a la ciudad, y así se remansa la vida, aquí en la aldea. Pero la tentación del suicidio es mayor aquí, junto al remanso que espeja de noche las estrellas, que no junto a las cascadas que dan miedo.” 

Entenc el plaer de llegir Unamuno, quan en tan poc m’ha explicat el que de mi mateix havia tardat anys a entendre i ell en quatre ratlles m’ho diu. Ara, com ja em conec el ritual, em llegiré aquesta novel·la i començarà el peregrinatge de recuperar tota la seva obra entre encants i llibreries. És el que te ser lletraferit i força ignorant, que el camí a fer és tan i tant llarg que mai acabaràs la feina, sempre hi haurà un autor i una obra a descobrir que t’absorbirà, i després un altre i un altre i així fins l’infinit, que com li deia l’altre dia a un company, potser és la línia de l’horitzó per on surt el sol, tan propera i alhora inabastable.

PERDUT AL PRAT 29.12.12

La Policia Nacional ha localitzat un viatger romanès desaparegut després que es passés tres dies deambulant per la T1 de l'aeroport del Prat de Barcelona sense menjar res, ja que va perdre el vol de trànsit quan anava a reunir-se amb seva filla a Tenerife. Segons han informat a Europa Press fonts policials, el viatger, IN, de 56 anys, tenia previst un vol des Targu Mures, a Romania, el 19 de desembre, arribant a les 21.10 hores al Prat per fer la connexió amb un vol fins Santa Creu de Tenerife, on havia d'arribar a les 9.45 hores del dia 20. La filla va denunciar la desaparició el 22 de desembre a la Policia Nacional a Tenerife en no localitzar-lo ni tenir notícies del seu parador, i es va poder constatar que l'home havia arribat al Prat però que no havia agafat el vol d'enllaç.

La Policia Judicial de l'Aeroport va rebre l'avís dia 23 i va realitzar diverses batudes per les terminals a la recerca de l'home amb la descripció que havia facilitat la filla, i finalment van trobar-lo a la zona de facturació de la T1. El viatger va explicar que havia perdut el vol de trànsit i que estava a l'espera que la seva filla contactés amb ell perquè no tenia diners i no sabia "què fer", i finalment va poder agafar un vol a Tenerife després de contactar amb la seva filla i que li comprés un nou bitllet d'avió.

Si ja és complicat viatjar, més ho és fer-ho sense diners i sense conèixer l'idioma, i així és com es pot estar perdut tres dies emmig de la gentada que hi ha gairebé a qualsevol hora a l'aeroport del Prat. És una incongruència, encara que hi ha gent que ha viscut molt més temps en una terminal d'un aeroport.

  

Un d'ells és Anthony Delaney. Treballava com a 'xef' en un restaurant de Buckinghamshire i es va quedar a l'atur. En perdre la feina es va traslladar a Sussex. Anthony va començar a utilitzar els serveis que oferia l'aeroport "per desesperació", ja que es va veure sumit en una "espiral de mala sort". Només sortia de l'aeroport un cop per setmana per recollir la paga que el govern britànic atorga als aturats.

En diverses ocasions va ser advertit per les autoritats de l'aeroport perquè sortís de les instal·lacions, i el 2006 va rebre una ordre perquè no tornés per l'aeroport ni per la seva estació de tren fins a 2011. Va recórrer l'ordre, pero no hi havia cap més possibilitat de recurs.

Un altre cas és el de Mehran Karimi Nasseri, de qui va posar cara l'actor Tom Hanks a la pel·lícula La terminal, de Steven Spielberg. Hanks es deia Viktor Navorski i va viure a l'aeroport JFK de Nova York, encara que la veritable història de Nasseri es va desenvolupar a l'aeroport Charles De Gaulle de París, on va viure durant divuite anys.

De fet, viure en un lloc on no tanquen mai i amb aire condicionat, és temptador i relativament fàcil, sempre cau quelcom de menjar. Em consta que uns quants n'hi ha, almenys a l'aeroport del Prat, i més que n'hi haurà al pas que anem. 

A Grècia estàn cremant llenya per escalfar-se, una llenya que ho contamina tot fins a extrems preocupants, i cal recordar que digui el que digui la patoleia que ens mana, fil per randa, anem seguint les passes de Grècia de manera inexorable. El pitjor està per arribar.

ELS ESQUIROLS - CONTE 29.12.12

En Jan era un amant de la natura, de vell, no d’ara perquè s’hagués posat de moda fer-se o ser ecologista, caminar i totes aquestes modes passatgeres que duraven el que duraven. No! en Jan de petit ja anava al bosc amb el seu pare, a caçar bolets o simplement a caminar, i li agradava abans i ara també. Feia un temps que hi anava amb la bicicleta, s’enduia la motxilla amb l’entrepà, la màquina de retratar i el mòbil que sempre li feia agafar la seva dona per si li passava alguna cosa.

Aquest matí de dissabte havia pujat fins Matadepera per la carretera i desprès tornava com solia pel camí del geriàtric, on hi tenien les gàbies dels coloms al costat en un camp que els hi havien cedit els de la societat columbòfila. I d’allí cap els camps de golf (aquells no que s’havien de fer).

Hi havia un lloc on li abellia aturar-se a esmorzar. Ja de baixada desprès de vorejar el camp de golf per un camí que anava fent la ziga-zaga, venia una forta baixada i després el pla, i allí s’aturava en Jan a fer el seu àpat. 

Mentre, feu algunes fotografies aprofitant el sol matiner que s’obria pas entre les branques dels pins, l’havia retratat una munió de vegades aquell paratge, però les fotos mai eren iguals. Li agradava comparar-les de tant en tant a casa i veure les diferencies segons l’època de l’any o com hi entrava la llum. 

Un soroll li va cridar l’atenció. Una parella d’esquirols davant seu, als seus peus, vaja, semblaven esperar els hi dones el seu entrepà. No crec que els hi agradi el pa a aquests rosegadors – es va dir – i continuà menjant mentre contemplava el paisatge.

El soroll que havia sentit abans va augmentar, davant seu hi tenia una trentena d’esquirols que anaven fent com una rotllana. No li va agradar la seva actitud, no era normal, precisament els esquirols eren animals porucs i fugissers i aquests semblaven amenaçar-lo. Els hi va llençar les restes de l’entrepà.

Teniu, si voleu l’entrepà ací el teniu - els hi va dir –

Foren les seves últimes paraules, rere seu n’hi havia molts més d’esquirols que de sobte juntament amb els altres, tots a l'hora varen saltar a sobre d’ell......

-

NO FAREM LA REVOLUCIÓ 28.12.12

Una revolució és una opinió recolzada amb baionetes, deia Napoleó, i no deixava de tenir raó. Una revolució sempre porta amb ella sang i morts, fins i tot la de Gandhi en va costar molts de morts. I aqui no hem fet encara la revolució, ni la farem, arribem a la xifra d'aturats que arribem, i malgrat tots els diners i més vagin a parar al sac trencat dels Bankias. Encara no ho hem perdut tot i vanament creiem que aviat s'acabarà la crisi i es tornaràn a generar llocs de treball i tornarà a aflorar la riquesa.

No tornaràn més aquells temps, si no hi ha industria no pot haver-hi creixement i per tant crear-se llocs de treball. Si considerem que la majoria dels productes que consumim i cada vegada més no es produeixen aquí, que es segueixen deslocalitzant empreses i no se'n creen de noves, no hi ha sortida, atès la crisi no és sistèmica com ens deien. Serà endèmica i sense possibilitat de millora, ans al contrari, empitjorarà, però tot i així no farem la revolució, encara no ho hem perdut tot i mentre tinguem quelcom a perdre no la farem. No em refereixo a la dignitat com a ciutadans, aquesta s'ha esvanit fa temps i és ja irrecuperable. I ells, ho saben, ja hi compten.

CENTENARI DE JOAN SALES 27.12.12

És celebra enguany el centenari del naixement de l'escriptor i editor Joan Sales. Tot i que s'han cel·lebrat actes diversos, tampoc és que hagi fet massa soroll, o almenys m'ho sembla a mi, no ha tingut el ressó que es mereixeria. A Joan Sales vaig arribar-hi tard, però la trobada va deixar empremta per sempre més...

"The uncertain glory of an a April day" - Aquestes paraules de William Shakespeare, foren les que m’animaren a començar a llegir en català a l’edat de 35 anys. Fins aquell moment la meva lectura havia estat sempre en castellà, per desconeixement del meu propi idioma, per la costum en haver fet tot l’ensenyament en castellà i per comoditat i falta d’interès per la meva pròpia llengua, siguem sincers. "The uncertain glory of an april day", son les primeres paraules del pròleg d’Incerta Glòria de l'escriptor i editor Joan Sales.
El meu pare tenia la novel·la a casa i un dia va cridar la meva atenció, en veure que era en català vaig arrufar el nas, però vaig començar-la ia llegir i ja no la vaig deixar, de tan ben escrita que estava la història que explicava la guerra civil des d'un front mig perdut a Terol, de la Barcelona de la guerra i la postguerra per acabar uns anys després. La definició dels personatges, en Lluís, na Trini, les cartes que s'envien, o potser na Carlana és la que més em va impressionar i en Juli Soleràs amb qui més m’identificava. La descripció de la Barcelona de la postguerra, el desencís, l'exili.

La rellegeixo de tant en tant encara i segueix sent un plaer. A partir d’aquí sempre més he llegit en català i a més a més m’he convertit en lletraferit i maniàtic de la llengua, puig des d’aquella època i ja ha plogut, no hi ha dia que no m’apunti una paraula que he sentit i desconec el seu significat o com es diu correctament en català, per mirar-ho al diccionari, a la mare de tots els diccionaris, el de F de B.Moll, que ve a ser com el Google però amb tapes vermelles.
-
Ara em succeeix que si alguna novel·la d’aquelles que em compro als encants del diumenge a la plaça del Mercat és en castellà, se’m fa estranya la lectura, vol dir doncs que n’he fet virtut de l’hàbit i que gràcies a en Joan Sales escric i llegeixo en català. Per això, malgrat els dubtes i les incerteses i el clar retrocés, palès de la nostra llengua, aquesta no desapareixerà mai, perquè la seva immortalitat està en les pàgines que han escrit els nostres escriptors i poetes i per més de temps que passi, sempre hi haurà algun ignorant com jo, que agafarà un llibre entre les seves mans i aprendrà a estimar, parlar i llegir la seva llengua.
*