L'ESPANYA DE MACHADO 29.4.15

L'escrit que ve a continuació té cinc anys, però salvant algún dels personatges esmentats ja retirat podria ser d'avui mateix, per què res ha canviat i tot segueix igual. "Envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora..... això era l'Espanya de Machado i ho continua sent en plé segle XXI....

Sense anar més lluny i a ran del cas de l'entrenador de l'Eibar a Almeria, Eduardo Inda ha tornat a insistir en el vell tema del castellà vers les altres llengües d'Espanya.

"El Mundo, ABC, la Razón, TeleMadrid, la Cope o l'emisora pirata d'en Fede, i altres ens més o menys beligerants, tenen una obsessió malaltissa amb la llengua i Catalunya, que no s’atura mai i ve de vell, però últimament tornen a insistir en el tema de la immersió, els drets trepitjats del castellà, etc, etc, etc, (últimament de fet seria en aquest cas una iteraciò, car sempre és últimament en aquest tema) En dir aquesta gent no em refereixo tan sols als mitjans esmentats, podriem posar-hi als del Pp, afegir-n’hi bastants del PSoE, i subproductes residuals com UPyD o Ciutadans.

No hi ha manera que ens deixin tranquils tant si ens necessiten com si no, i la veritat és que la cosa comença ja a provocar un enorme cansament. A sobre en un tema la immersió lingüistica que s'ha fet prou bé, atès ha aconseguit que la majoria de nens catalans parlin habitualment en castellà entre ells, i que es doni la paradoxa de poder viure a Catalunya només parlant espanyol i en canvi no sigui possible fer-ho només en català, sobretot a l'àrea metropolitana i zones costeres turístiques.

Fent un exercici de filología o sociología histórica, o tenin en compte el personal potser d'hauria de dir histérica, s’hauria de retrocedir en el temps i començar per dir que l’espanyol o castellà, és un dialecte del Català que a la seva vegada ho és del llatí, posterior l'espanyol per tant al Català i possiblement a l'andalús.

Que és un dialecte del llatí és obvi i que el català és anterior al castellà, és una altre obvietat, atès els romans no tenien helicòpters ni cap altri medi aeri per personar-se directament a la "Meseta", per tant és evident que la derivació del llatí cap a altres dialectes com el català o l'andalús va començar per la cornisa mediterrània, no per la meseta. Per cert que segons explicava l’Espinás fa un temps al seu petit observatori, en castellà antic Espanya s'escrivia així, atès encara no els hi havia donat temps d'inventar-se la "Ñ".

Recordo haver sentit explicar que aixó de la Ñ a Espanya o la GN a França entre altres diferències entre llengues romàniques, venia donat a diferenciacions fil·lològiques que s'havien fet a cada país per reconeixer-se entre ells pels escrits; així veíem que Coñac, Conyac o Cognac defineix exactament el mateix però sabem que és en Español, Català o Francés. 

Continuo dient i crec sincerament que en el fons tota la polèmica que arrosseguem fa anys i panys amb els veïns mesetaris, no té solució, perquè encara es sorprenen a dia d'avui que parlem català, com si fóssim una espècie de bitxos rars, o simplement per molestar-los, nosaltres?, molestar a quin ens importa un rave?.

I com deia abans arriba un moment que tanta ignorància cansa i molesta. No en sé el motiu de la seva actitud, però el pensament i la intel·lectualitat espanyola, llevat de raríssimes excepcions es va aturar al 1939 i fins ahir al vespre no ha evolucionat ni un bri, gens, vaja. Ço és el problema.

I el que és més preocupant és que sembla no ho farà mai més, s'han instal·lat en el dia de la marmota de manera perenne, i enrocats en si mateixos no se'n mouen. Si us fixeu en les imatges físiques de Pedro J. Ramírez en Federico Jimenez, Pepe Oneto, Mayor Oreja, Antonio Burgos, l'Alcalde de Mérida, o no parlem ja del de Salamanca, el bigotut Sr. Lanzarote, si home! el "de la calle del expolio", o Pepe Bono (mi padre era falangistaaaaaaaaaa!) que fa fins i tot presentable l'altre Bono el de iutú, que ja és dir.

Bé, tota aquesta fauna que he detallat i més que n'hi ha, és rància, és esperpènticament Valleinclanesca, no ha estat capaç d'evolucionar ni ho serà i s'ha enrocat en la seva pròpia rancia ignorància fent l’únic que saben fer els nostres veïns, insultar i desqualificar i sobre tot cridar més que l'altri. Espanya és l'únic país del món mundial més o menys civilitzat, on la raó la té el qui més crida, i si no és l'únic poc li deu faltar.
I que hem de fer amb aquest personal i davant d’aquesta situació?, doncs el que hem fet sempre, callar, aguantar el xàfec i treure’n el que puguem quan ens deixin, i per suposat, demanar perdó a tot l'orb i a qui faci falta perquè en una ocasió algú s'ha excedit un xic i el senyors s'han molestat, mentre nosaltres hem hagut d'aguantar durant anys i panys les impertinències, insults sovintejats i la barroeria demagògica d'aquest personal, com Rodriguez Ibarra (un altre espècimen) a qui encara a sobre li han rigut les gràcies: "Ibarra és así! deien...."

Així ha estat durant més de tres-cents anys, i molt em temo que així continuarà durant els tres-cents següents, sinó fotem d'una punyetera els dallonsis sobre la taula i tirem pel camí dret i no precisament del Constitucional, acte que no farem. Faltaria més.-

-.

EL CICLE DE LA VIDA 29.4.15

No ets, no ets, no ets, no ets, no ets, no ets, no ets.....

Ets, ets, ets, ets, ets, ets, ets,....

Ets tu, ets tu, ets tu, ets tu, ets tu, ets tu, ets tu.....

Ets tu mateix, ets tu mateix, ets tu mateix, ets tu mateix, ets tu mateix, ets tu mateix, ets tu mateix,...

Ets tu, ets tu, ets tu, ets tu, ets tu, ets tu, ets tu.....

Ets, ets, ets, ets, ets, ets, ets,....

No ets, no ets, no ets, no ets, no ets, no ets, no ets.....

...... No ets

GENT QUE MOLESTA 29.4.15

La cadidata del Pp a l'alcaldia de Madrid Esperanza Aguirre i Gil de Biedma, diu que no vol que hi hagi gent que dormi als carrers de Madrid perquè espanten als turistes. Diu també que al centre de Madrid la queixa principal dels veïns és pels que dormen al carrer i assegura que majoritàriament són estrangers, aspecte que seria interessant esbrinar com ho sap.

Assegura Esperanza als que dormen al ras de viure bé i de formar part de màfies, de manera que creu que cal apartar-los de la vista dels seus potencials votants i expulsar-los del centre de la ciutat. A la candidata no li importa, pel que diu, que aquesta gent visqui malament, en la penúria, passant fred i penalitats, ofegats en alcohol molts d'ells per suportar la seva situació, o que no hagi albergs suficients per acollir-los; aquestes persones li molesten i li preocupen únicament perquè poden impedir als turistes viatjar a Madrid i per què aquesta actitud pot donar-li més que no pas restar-li vots.

No hauria de sorprendre l'actitud de Doña Esperanza, què a més, té raó: els pobres, els esparracats, van bruts, fan pudor i fan lleig en una ciutat tan moderna i cosmopolita com Madrid. També haurien expulsar de la villa y corte als que es pentinen amb litres de gomina, als que mengen bocata de calamars, o als que van a l'hivern amb abrics Loden, i als de les camises blanques amb el coll blau cel i corbata a ratlles; per 'supuestíssimo0 a Pepe Oneto i el seu inseparable i horrible serrell, a Eduardo Inda i uns quantas més de la seva ralea, per rancis intransigents i ignorants.

També s'hauria expulsar a l'Ós i l'arboç per ser lleig i petit el monumeny, no confondre amb Bobo i Pequeño que és un establiment de tota la vida.

La llista podria ser més llarga i incluir a tots els que no siguin suficientement guapos i guapes, no sigui que els turistes no vagin a MADRID per la seva culpa, que toes aquestes mesures són preservar aquest turisme que després diuen que no deixa ni cinc i que és de espardenya i càntir.

Tornant al principi, sobre els que dormen al carrer o en els caixers, llàstima que no estigui entre nosaltres Jesú Gil i Gil i tal i tal, aquest senyor, a Marbella quan n'era l'alcalde, ho va solucionar ràpid, va recollir a tots aquests esparracats, els va ficar a la caixa d'un camió de l'ajuntament i els va descarregar en els pobles veïns i encara van haver de donar-li les gràcies, podia haver-los gasejat.

El discurs d'Esperanza Aguirre és el discurs d'Esperanza Aguirre que es pot esperar d'Esperanza Aguirre,  i en això no enganya a ningú.

LA PERVERSIÓ D'UN SISTEMA 28.4.15

La cadena nord-americana de menjar ràpid Carl's Jr. ha regalat hamburgueses gratuïtes durant un any a Michael Hanline, l'exconvicte californià que va passar 36 anys a la presó per un assassinat que no havia comès. D'aquesta manera l'administració de l'empresa li agraeix que escollís un local d'aquesta cadena per realitzar el seu primer menjar el dia en què les autoritats van absoldre de tots els càrrecs, informa el diari 'Huffington Post'. De fet, no sé si és un premi o una altra condemna, menjar hamburgueses durant un any gràtis, depen dels gustos del condemnat.  

Hanline, de 68 anys, va ser sentenciat a cadena perpètua com a conseqüència d'una atribució errònia de les mostres d'ADN trobades al lloc del crim. A més, al seu advocat se li va ocultar informació amb la qual podria haver-se defensat durant el judici. 
Hanline és blanc, lo qual pot haver ajudat a la seva excarceració. Però a aquest home li han robat 36 anys de la seva vida i ningú pagarà per aquest greu error de la justicia, l'hi han robat la diferencia entre aquestes dues fotografies qe teniu a baix, d'abans i d'ara, i això no hauria de quedar impune, i no és ja una questió de diners, hi ha danys morals que són irreparables, i un error de la justiia nord-americana massa freqüent, sobretot si ets negre.

abans de ser injustament condemnat

ara, en sortir de la presó.

És la perversió d'un sistema judicial pervers i corrupte que deixa indefens al ciutadà innocent que és agredit impunement per aquest ens nomenat Justicia i que possiblement s'hauria de dir Injusticia. Són massa errors flagrants per confiar-hi i si molts motius palesos per desconfiar-ne. La justicia no és que sigui cega, és que no hi guipa.

PARÀBOLA DE BUDA SOBRE LA CASA EN FLAMES 27.4.15

Gautama el Buda, ensenyava la lliçó de la Roda de la Cobdícia, a la qual tots estem subjectes, i ens aconsellava alliberar-nos de tots els desitjos per així, ja sense passions, entrar al no res, al qual cridava Nirvana.
Un dia alguns dels seus deixebles li van preguntar: «¿Com és aquest No Res, Mestre? Tots voldríem alliberar-nos de nostres apetits, segons aconselles, però explica'ns si aquest No Res en què entrarem és una cosa semblant a aquesta fusió amb tota la creació que se sent quan, al migdia, jeu el cos a l'aigua, gairebé sense pensaments, indolentment; o si és com quan, a penes ja sense consciència per cobrir-nos amb la manta, ens enfonsem de sobte en el son. Digues-nos, doncs, si es tracta d'un No Res bo i alegre o si aquest No Res teva no és sinó un No Res fred, buid, sense sentit ».
Buda va callar llarga estona. Després va dir amb indiferència: «Cap resposta hi ha per la vostra pregunta». Però a la nit, quan s'en van haver anat, Buda, assegut encara sota l'arbre del pa, als que no li havien preguntat els va narrar la següent paràbola:

«No fa gaire vaig veure una casa que cremava. El seu sostre era ja past de les flames. A l'acostar-m'hi vaig advertir que encara hi havia gent a l'interior. Vaig anar a la porta i els vaig dir que el sostre estava cremant, incitant-los a que sortissin ràpidament. Però aquella gent no semblava tenir pressa. Un em va preguntar, mentre el foc li socarrimava les celles, quin temps feia fora, si plovia, si no feia vent, quines oportunitats hi havia d'aconseguir una altra casa, i altres coses semblants. Sense respondre, vaig fer mitja volta i vaig sortir. Aquesta gent, vaig pensar, es cremaran abans de deixar de preguntar. Veritablement, amics, a qui el terra no li cremi en els peus fins al punt de desitjar gustosament canviar-se de lloc, res he de dir-li ».

Així va parlar Gautama, el Buda. Però també nosaltres, que no cultivem l'art de la paciència sinó, més aviat, l'art de la impaciència; nosaltres, que amb consells de caràcter terrenal incitem l'home a sacsejar els seus turments; nosaltres pensem, així mateix, que a qui, veient apropar-se a les esquadrilles de bombarders del capitalisme, encara segueixen preguntant com solucionarem tal o qual cosa i què serà de les seves guardioles i dels seus pantalons de diumenge després d'una revolució, a aquests poc hem de dir-los.

*  *  *

Aquest text en prosa, és en realitat un poema de Bertold Bretch, com podeu llegir-lo a continuació. i és que sovint tinc dubtes de per què s'escriu en vers un text i no en prosa com seria aquest cas, en què sembla no tenir gaire sentit la mètrica amb el text i el que es vol explicar. Ah! suposo es correcte escriure 'no res' per 'nada', o això sembla aconsellar el sentit comú. Soft Català ho tradueix com: entrar en la Gens. No ho tinc clar; no dominar l'idioma a vegades fa rabia.

*  *  *

Parábola de Buda sobre la casa en llamas”

Gautama el Buda,

enseñaba la lección de la Rueda de la Codicia,

a la que todos estamos sujetos, y nos aconsejaba

liberarnos de todos los deseos para así,

ya sin pasiones, entrar en la Nada, a la que llamaba Nirvana.

Un día algunos de sus discípulos le preguntaron:

«¿Cómo es esa Nada, Maestro? Todos quisiéramos

liberarnos de nuestros apetitos, según aconsejas, pero explícanos

si esa Nada en la que entraremos

es algo semejante a esa fusión con todo lo creado

que se siente cuando, al mediodía, yace el cuerpo en el agua,

casi sin pensamientos, indolentemente; o si es como cuando,

apenas ya sin conciencia para cubrirnos con la manta,

nos hundimos de pronto en el sueño.

Dinos, pues, si se trata

de una Nada buena y alegre o si esa Nada tuya

no es sino una Nada fría, vacía, sin sentido».

Buda calló largo rato. Luego dijo con indiferencia:

«Ninguna respuesta hay para vuestra pregunta».

Pero a la noche, cuando se hubieron ido,

Buda, sentado todavía bajo el árbol del pan, a los que no le

habían preguntado

les narró la siguiente parábola:

«No hace mucho vi una casa que ardía. Su techo

era ya pasto de las llamas. Al acercarme advertí

que aún había gente en su interior. Fui a la puerta y les grité

que el techo estaba ardiendo, incitándoles

a que salieran rápidamente.

Pero aquella gente no parecía tener prisa. Uno me preguntó,

mientras el fuego le chamuscaba las cejas,

qué tiempo hacía fuera, si llovía,

si no hacía viento,

qué oportunidades había de conseguir otra casa,

y otras cosas parecidas.

Sin responder, di media vuelta y salí.

Esta gente, pensé,

se quemarán antes de dejar de preguntar.

Verdaderamente, amigos,

a quien el suelo no le queme en los pies hasta el punto de

desear gustosamente

cambiarse de sitio, nada tengo que decirle».

Así habló Gautama, el Buda.

Pero también nosotros, que no cultivamos el arte de la paciencia

sino, más bien, el arte de la impaciencia;

nosotros, que con consejos de carácter terrenal

incitamos al hombre a sacudirse sus tormentos; nosotros

pensamos, asimismo, que a quienes, 

viendo acercarse ya las escuadrillas de bombarderos del capitalismo,

aún siguen preguntando cómo solucionaremos tal o cual cosa

y qué será de sus alcancías y de sus pantalones domingueros

después de una revolución,

a esos poco tenemos que decirles.

del blog descontexto.

PASSIN, PASSIN, SENYORS BÀRBARS 27.4.15

Sobre el desti de la civilització occidental, no sé per què, segurament per haver arribat a un bon grau de saturació: de saturació de.... de tot això; no cal especificar-ho. Però el cas és que m'entren unes ganes violentes d'escriure un poema que comence així:

Oh, Senyor, envieu-nos ja els bàrbars!

No ens els feu meréixer més!

Sembla que el Senyor ha tardat, però finalment ha escoltat a Fuster, els bàrbars són a punt d'arribar i no podem aturar-los, no hi ha cap exercit capaç de fer-ho. Passin, passin, senyors bàrbars, ens els hem merescut.

FI, SÓC VERTICAL 26.4.15

M'agrada anar a donar un tomb pels encants el diumenge al matí a la Plaça del Mercat, gosaria dir que gairebè som cada setmana els mateixos als encants i els encantats que anem a veure-ho. Als encants s'hi pot trobar una mica de tot, i sobretot molts llibres de vell.

Avui he estat de sort, he fet un parell de bones troballes: 56 poemes de Kavafis....

..... i sóc vertical.... però preferiría ser horitzontal de Sylvia Plath.....

.... a un euro cadascún, què més es pot demanar, de fet m'han costat un 50% del seu valor inicial, atès a l'any 1988 quan es varen imprimir es venien a 350 pessetes.


FI

Enmig del terror i de la sospita,
amb la ment agitada i els ulls espantats,
busquem solucions i planegem què fer
per escapar de la segura
amenaça que tan espantosamente ens sotja.
I no obstant això ens equivoquem, aquest no és el nostre camí;
les notícies eren falses
(O no escoltem, no vam comprendre-ho bé).
Un altre desastre, un altre que mai havíem pensat,
sobtada, tempestuosamente cau sobre nosaltres,
i sense donar-nos temps - sense preparar-nod - ens arrabassa.

Konstantinos Kavafis

* * *

SÓC VERTICAL

Però preferiria ser horitzontal.
No sóc un arbre amb les arrels a la terra
absorbint minerals i amor maternal
perquè cada març floreixin les fulles,
ni sóc bellesa del jardí
de cridaners colors que atreu exclamacions d'admiració
ignorant que aviat perdrà els seus pètals.
Comparat amb tu, un arbre és immortal
i una flor, encara que no tan alta, és més cridanera,
i vull la longevitat de l'un i la valentia de l'altra.

Aquesta nit, sota la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han vessat els seus olors frescos.
Camino entre ells, però no se n'adonen.
A vegades penso que quan estic dormint
em dec semblar a ells a la perfecció-
enfosquits ja els pensaments.
Per a mi és més natural estar estesa.
És llavors quan el cel i jo conversem amb llibertat,
i així seré útil quan per fi m'estiri:
llavors els arbres podran tocar-me per una vegada, i les flors tindran temps per a mi.


Sylvia Plath

¿PER QUÈ SÓC TAN ENSOPIT? 26.4.15

Quan et trobes amb un escrit com aquest que comparteixes fil per randa, el millor que pots fer és publicar-lo per donar fe de la complicitat amb el seu autor.

"Com acostumo a fer, vaig passar el dia de Sant Jordi tancat a casa i, com diria Aznar, bordant el meu rancor per les cantonades. ¿Sóc l'únic a qui aquesta festa no li sembla la meravella que tothom, sense excepció, diu que és? ¿No hi ha més deixebles del senyor Scrooge que observin les masses per la Rambla i sentenciïn: «Bajanades, bajanades»?

Sóc conscient que en un país on la meitat dels seus habitants no llegeixen un llibre ni que els matin, s'ha de fer de la necessitat virtut, treure el material al carrer i aconseguir que el passejant s'emporti alguna cosa, encara que sigui l'últim de Sala i Martín -per cert, mentre els productors catalans no arriben a final de mes, com han fet constar recentment, a l'Economista Fosforescent, també conegut com El Pallasso de Micolor, ja li han donat un programa per a la temporada que ve, Economia en colors-, però d'això a deduir que els catalans estimen la literatura com l'aire que respiren n'hi ha un bon tros entapissat d'optimisme.

Ja em poden dir ensopit, però que s'hagi de dedicar un dia concret als llibres ja resulta sospitós. Hi ha una tendència generalitzada a tot el món a dedicar jornades a allò que, en general, ens importa un rave, com a forma de netejar la nostra mala consciència. ¿Oi que no existeix el dia del futbol? I tant que no, perquè el futbol és una cosa realment important que ens té ocupats tot l'any. Però els llibres -com la sida, la dona treballadora i altres foteses-, amb un dia van que xuten. Una altra cosa és que, com a poble gregari que som, ens llancem al carrer i, obedients, complim amb l'obligació de comprar un llibre i regalar-li una rosa a la parenta.

¿Sóc l'únic a qui Sant Jordi, amb tots aquests figurants que van per la ciutat amb un llibre en una mà i una rosa a l'altra, li fa creure que el rodatge de The walking dead s'ha traslladat a Barcelona? ¿Sóc l'únic a qui tot això li sembla un rendible acte d'hipocresia i un mirall que ens treu més guapos, més alts i més llestos? ¿Sóc l'únic esgarriacries que queda en aquesta ciutat de gent bona, alegre i positiva? Déu meu senyor, quin fàstic que em faig."

RAMÓN DE ESPAÑA - Periodista - ELPERIODICO.CAT

CULTURA? 25.4.15

El Departament de Cultura ha iniciat els tràmits per catalogar les festes amb bous de les Terres de l'Ebre -i d'altres municipis catalans- després de finalitzar la redacció de l'inventari del Patrimoni Festiu de Catalunya, que inclou 15.000 esdeveniments. Un cop enllestit el catàleg, entre finals d'estiu i principis de tardor, la Direcció General de Cultura Popular valorarà la seva possible declaració honorífica en una de les cinc categories establertes -des de festa popular a festa patrimonial d'interès nacional-. Es tracta d'una demanda de l'Agrupació de Penyes i Comissions Taurines de les Terres de l'Ebre feta fa més de sis anys que, segons Cultura, no suposa blindar legalment els correbous.

Sigui com sigui, Puig ha precisat que es tracta de "declaracions honorífiques que demostren l'estima d'un municipi per la festa", des del punt de vista etnogràfic, i que, en cap dels casos, no suposa "rebre diners ni un blindatge legal" per als correbous. En aquest sentit, ha assenyalat la llei 34/2010, aprovada al Parlament, que regula "l'equilibri entre la tradició i el respecte als animals", així com el reglament del Departament d'Interior que estableix els "controls" previstos. "Les declaracions honorífiques permeten que la festa se segueixi fent però no eximeixen del compliment de la normativa", ha clarificat, tot assegurant que, en aquests, moments "la festa no està en perill".

Francament no hi se veure la cultura per enlloc a un acte tan salvatge i atàvic, ni entenc que hi té a veure Cultura a l'hora de legislar sobre aquesta barbàrie, potser perque resta vots dels de les Terres de l'Ebre i per aixo no s'ha prohibit els correbous, i en canvi, si les corrides de toros, que de fet s'ha fet per tocar allo que no sonà als Espanyols, perque almenys els toros tenen un sentit, una bellessa, un ambient, una estètica espècial que els distingeix, que els correbous ni això, pura salvatjada de quatre eixelebrats, mentre es tortura a un animal indefens. Nomès cal veure aquestes imatges que diuen molt poc de bo d'un poble que és capaç de cel·lebrar una festa tant denigrant com aquesta i d'un Govern hipócrita que ho tolera i ampara per pur interés electoral. Tot plegat molt trist i lamentable.

L'EXCEPCIONAL HABITUAL 25.4.15

El Palau Sant Jordi s'ha omplert aquest divendres al vespre, per a cridar independència, per a demostrat que 'no estem desinflats', com diu Carme Forcadell, expliquen a vilaweb. En efecte, els més de 16.000 assistents a l'acte convocat per l'ANC, Òmnium i l'AMI han anat al Palau convençuts que el camí cap a l'estat català és possible, i que convé continuar sortint al carrer. Han omplert el Sant Jordi, i això ja és un envit considerable, però no s'ha omplert pas l'anella olímpica, tal com demanaven les entitats convocants aquests últims dies.

Que no s'hagin assolit els objectius de concentració de gent per part de l'ANC, no vol dir que s'hagi desinflat el moviment, o potser si, més aviat el que succeeix és que aquestes manifestacions o concentracions excepcionals comencen a sovintejar massa i deixen de complir la seva funció, l'excepcionalitat, per convertir-se en habituals. 

L'11 de setembre proper s'ha d'omplir la Meridiana segons pretén l'ANC, l'enèsima manifestació independentista excepcional, i això arriba un moment en què esgota i distreu a la gent. No crec errar en la meva apreciació si dic que o l'ANC motiva molt al personal i remou cel i terra, o la manifestació de l'11-S pot ser un fiasco o com en el cas d'ahir un ple agredolç, i tenint en compte el dia en què això es pot produir pot ser molt negatiu pel procés.

L'HEROI URBÀ 24.4.15

En Sebastià Poch, sense voler-ho va assolir la categoria d'heroi urbà, encara que a un preu prou alt, va tenir els seus cinc minuts de glòria i fins i tot va sortir a TV3. Tenint en compte que en Sebastià era allò que s'en pot dir un dropo, quelcom devia fer per aconseguir aquest ressó, o potser no, vosaltres ho jutjareu.

En Sebastià no havia treballat mai en els seus cinquanta anys de vida, i consti que alguna vegada fins i tot ho havia intentat, però les feines que trovaba no el satisfeien i es frustrava, a més com els pares tenien diners d'uns terrenys que el Florenci (el seu pare ja traspassat) havia venut a 'Núñez y Navarro', no tenia cap necessitat de treballar. 

Sa mare l'Enriqueta, era una veia bruta i malcarada que anava en cadira de rodes i el putejava tant com podia, segons ella, en Florenci el seu marit havia mort per culpa del seu fill una vegada que varen anar a caçar sanglars a Berga, i a aquest se li va disparar accidentalment l'escopeta. La justicia ho va considerar un accident però ella no es podia treure de cap que el dropo del seu fill havia matat son pare.

En Sebastià, s'havia embolicat amb una romanesa petita i bellugadissa que havia conegut un dia pel Raval, però sa mare no la volia veure ni en pintura per casa.

- Que no ho veus que es un putot - li etzivaba - , que va per tu només pels quartos, i tu no en tens ni cinc, els quartos són meus, burru, més que burru!

*  *  *

Mals pensaments varen instal·larse al cervell d'en Sebastià, entre la romanesa que el començava a apressar i sa mare, no hi havia dubte a l'hora d'escollir, la veia sobrava, era l'obstacle que l'impedia viure feliç amb el seu amor romanés. Aviat va traçar un pla, tenia que semblar un accident, que ningú sospités que ell hi tenia res a veure, però que sa mare no en sortís viva.

Un dilluns, malgrat ser un dia especialment espés, mentre feia la migdiada va trobar la solució, la manera de carregar-se impunement a sa mare.

*  *  *

Avinguda Diagonal, lateral dret direcció Plaça Francesc Macià, trànsit intens, una del migdia, en Sebastià porta sa mare amb la cadira de rodes, semàfor de vianants en vermell, i un munt de cotxes que s'acosten a tota pastilla, no hi ha ningú mès esperant per travessar....

O ara o mai! es diu en Sebastià, que decidit empeny molt fort  la cadira de rodes cap al mig de la calçada......

..... però en Sebastià ha comès un error, el 'no me olvides' que li va regalar la romanesa se li enganxa amb el mànec esquerra de la cadira i el seu braç i de rebot ell surt darrere la cadira i sa mare, i el camió de la Damm que aconsegueix esquivar la cadira i sa mare, malauradament l'atropella a ell....

L'endemà tots els mitjans parlen d'en Sebastià com l'heroi que havia arriscat la seva vida per salvar sa mare que imprudentment havia intentat travessar el lateral de la Diagonal, saltant-se el semàfor dels vianants en vermell com es preceptiu en un jubilat o jubilada que es preui...

sis mesos més tard:

En Sebastià, l'heroi urbà, va quedar confinat a una cadira de rodes com sa mare a ran de l'accident en que se la volia carregar; la romanesa, li va dir 'sayonara baby' en veure el panorama, i el dropo, els fals heroi urbà, és va quedar sense romanesa, i amb sa mare fent competició a veure qui corria més amb la cadira de rodes, que a la mare tambè li faltava un bull. Ah! i sense no me olvides.

moralitat: si et  vols carregar a ta mare, no portis no me olvides. L'error, no l'oblidaràs mai.

UN ALTRE SANT JORDI ÉS POSSIBLE 23.4.15

Hi ha coses que potser no s'haurien d'explicar i menys encara immortalitzar en una fotografia. Aquest matí he baixat al pare fins a la plaça Marcet amb la cadira de rodes amb la que ens movem ambdós (com peix a l'aigua), haviem quedat allí amb la Mercé i sa filla la Pilar, i el pare a les dues els hi ha regalat la rosa. No ha estat tot el bonic que podia haver estat perquè no sé del tot si uns i altres ho han entès tal i com jo ho he percebut, han estat junts 14 anys fins que per l'edat s'han hagut de separar. No he volgut fer cap foto, he preferit quedarme amb l'instant.

Per la tarda si he donat un tomb amb la bici per veure l'ambient, m'ha sorprès la quantitat de paons peparats amb l'altre ploma per signar en aquella solitud incòmode dels qui hem anat alguna vegada a signar llibres sense ser mediàtics. N'hi havia molts, així com una desfilada de models amateurs que no se que hi tenia a veure amb la diada.

Tot el que explico era a la plaça del Mercat, com les paradetes dels partits polítcs que no se que hi feien allí, per cert: els de IU ecologistes de debo izquierda unida i podemos i alguna cosa més, m'han regalat una bossa amb un punt de llibre i una ceba per plantar, que m'ha fotut pel cap la Nuri només arribar a casa, però un, que en el fons té (ningú no és perfecte) esperit ecologista, li ha col·locat la ceba a la Meritxell, la meva filla gran.

Observareu que a les fotos hi faltan dues coses, fotos de llibres, potser per què avui no s'en venen, en el sentit de llibres de literatura i les fotos de les gitanes venent roses, les que veieu són d'unes alumnes de cinquè del Taulí (somtaulí), que per insòlit m'han sorprès, perquè els gitanos, els primers emprenedors d'aquest país, fins i tot abans que en Marc Vidal, tenen el patrimoni de la venda de roses per sant Jordi, Palmons, per la Palma o flors post-mortem per tot Sants, He dit els gitanos? no! les gitanes, que són les que penquen.

Impressions d'un Sant Jordi que no acabo de sentir com a meu, potser per què ha perdut gran part de l'esperit inicial i ha mort o és a punt de fer-ho, d'èxit. Un altre Sant Jordi és possible, menys mediàtic i més literari, però em temo que ja hem arribat tard.

.

.

carrer de sant Quirze

DESFILADA DE MODELS

.

paons amb la ploma a punt per signar

.

.

REALMENT EN SÓN DE BORDEGASSOS I EIXELEBRATS 23.4.15

Els Bordegassos de Vilanova volen que Sant Jordi marqui un punt de partida del que ha de ser un gran any dels de la camisa groc terrós. Si diumenge passat els del Garraf van descarregar el seu 7de7 més matiner, ara volen portar el 4de8 i el 2de7 a la diada del dia 26, acompanyats pels Castellers de Barcelona, la Joves de Valls i els Nens del Vendrell.

«A la vida sempre cal un pas més», diuen els Bordegassos en aquest emotiu vídeo de Sant Jordi, on l'enxaneta de la colla va a buscar als castellers per poder fer un pilar de 4 i donar la seva rosa a una nena que l'espera en un balcó. El vídeo ha estat pensat i dirigit pel conegut comunicador vilanoví Joan Ignasi "Txatxi" Gómez, i s'emmarca dins la campanya «Un pas més per Vilanova». El responsable d'assocacionisme extern i promoció dels Bordegassos, Marcel Meya, descriu la campanya #unpasmés com una aposta que acompanya les «ganes de créixer» que ara mateix es respiren a la colla. Meya destaca que «ara és el moment de començar a marcar grans objectius per al futur». Jaume Pujol, integrant de la mateixa comissió de treball, assegura que «aspirem a que tot Vilanova senti la colla com a seva».

Preciós, lacrimògen, patetic, sobretot si pensem que uns quants eixelebrats enfilen a altures més que perilloses a un nen o nena, a un anxaneta, tot plegat per no res, per aixecar uns castells inutilment fràgils, posant en risc la integritat d'aquest nen, per més casc que ara portin, potser perquè abans n'havien descalabrat més d'un.  

De la mateixa manera que s'han prohibit els toros, s'hauria de prohibir tambè els correbous fets per uns quants besties pitjor que els bous, i per suposat els castellers amb aquesta insensata bestiesa d'aixecar pilars amb criatures dalt de tot cada vegada més insensatament amunt.

On s'ha vist, per molt menys la Rigau et treu la patria potestat del teu fill, o a urgències si tens la mala sort que et caigui i es doni algún cop.

Em nego a penjar el vídeo, no sóc prou insensat com per fer-ho. La insensatessa dels bordegassos a més a més pot tambè ser cursi i carrinclona.

FLORAL 23.4.15

En aquest pais en que hi ha més poetes que poesia es llegeix, i que fins i tot avui diada de Sant Jordi és possible que es vengui algun llibre de poesia, he pensat en aquest poema de Gabriel Ferrater, un poeta pel que sento una especial devoció. Bona diada de Sant Jordi!

Floral

La primavera del cinquanta-dos, les noies

portaven bruses blanques i rebeques

verdes, i pel carrer sentíem el fresseig

precipitat de flors i fulles on s'amaguen

els negres cuirs de l'ametller. Vaig fer

trenta anys, que també em semblen prematurs.

Però cap vent no en fa justícia. Romanen,

inconvincents i eixuts, sota cada any

que va venint per recobrir l'edat

distreta, el blanc atònit i el verd aspre,

i aquell ventet menut pels llargs carrers

de noies flors i fulles, el record

que se me'n va, de tan confús, cap al futur,

se'm faig desig, i la memòria em verdeja.

Gabriel Ferrater

ELS RICS TAMBÉ ROBEN 22.4.15

Quan el director de l'Agència Tributària espanyola compareix al Congrés dels Diputats i explica que les dades recopilades gràcies a l'amnistia fiscal són la "repera patatera", és que s'en fot del mort i qui el vetlla i encara no ha estat cessat. Aquest cap d'una les hisendes públiques més tecnificades del món -segons diuen - amb aquesta expressiva descripció, defineix en un article i dues paraules la situació actual, i qui i com ens mana 'la repera patatera', o sia una pandilla d'indolents mentals, amb lapsus no tan lapsus com el de de Cospedal.

santiago menéndez repero patatero

El que Hisenda ha descobert gràcies a l'amnistia és impressionant, diu Santiago Menéndez, a partir d'ara 'el capullu bocamoll', però afegeix que cap funcionari públic pot explicar-ho amb detall, ja que cometria delicte. Sense confidencialitat no hi ha amnistia. Aflores, pagues i àpali 'de rositas',llevat que les investigacions posteriors descobreixin indicis de delicte. 

I això és el que ha passat amb Rodrigo Rato, o ha convingut que passi, o ha interessat que passi. Rato va aflorar, va pagar i tot semblava en ordre fins que es va descobrir que hi havia dades que no quadraven amb una segona declaració de béns a l'estranger. La maquinària inspectora es va posar en marxa i el Govern no l'ha parat en vigílies d'unes eleccions decisives per al futur polític del país. No l'ha volgut aturar, o no l'ha pogut aturar encara que m'ensumo que no ha volgut, hi havia pressa per encolomar el mort a Rato, que li ho diguin sinó al Fiscal anti corrupció que s'en va assabentar de tot pels mitjans.

En un viejo pais ineficiente, algo así como España entre dos guerras... civiles. Amèn i a fer la mà. Els rics també roben, encara que sigui amb targetes B.

UNA POSTURA SENSATA 21.4.15

Ara que ens haviem apres com anava tot aixó dels avions, de les cabines i la seva porta, i previament un altre curset de tsunamis i el que pertoqui davant la tragèdia, ens toca un curset accelerat de brots psicòtics, mentre  a la Mediterrània se'ns ofeguen germans de 900 en 900 i el discurs hipócrita de l'administració europea és el mateix de fa un any quan el naufragi a Sicilia o abans a Lampedusa, i el mateix d'aci a dos o tres anys més quan  n'hi hagi un altre.
Per cert, que davant de tanta carronya mediàtica i opinadors que opinen de tot, tot i tot, tant en aquests casos anteriors, com ara en el del brot psicòtic, és molt d'agraïr la postura sensata de Gregorio Luri. 
Abans d'ahir va naufragar quelcom  més que un vaixell a les costes de Grecia, ho va fer tambè la nostra decencia i dignitat.

Millet i Montull mai ho farien ... 29.12.11

Un lladregot de Roses sense recursos va tenir una brillant idea per solucionar els seus problemes de manutenciò i habitatge. Aquest home de 32 anys i veí de l'Escala (Alt Empordà) es va entregar als Mossos d'Esquadra el passat 19 de novembre i va confessar set robatoris amb força en diferents habitatges del municipi. Després d'escoltar la seva declaració, la policia va detenir Jordi M. F., a qui li consten antecedents, com a presumpte autor de robatoris amb força i un d'ocupació d'immobles, i ja ha ingressat a presó. En un dels casos, el confés va explicar que va quedar-se a viure un mes al domicili, situat al carrer de Les Coves. 

El varen avisar els mossos quan va trucar primer per telèfon que podria ingressar a la presó, i ell va contestar que precisament és aixó el que volia, atès no tenia vivenda ni cap mena d'ingres i malvivia del que robava i d'ocupar temporalment segones residencies. Tan content està l'home a la presó que fins i tot va trucar als mossos d'esquadra de Roses per donar-els-hi les gràcies del seu nou estat a la garjola, on es veu no li falta de res.

El problema és que aquest home pot haver creat un precedent perillós i s'hi comenci a apuntar molta gent que està en una situació igual o pitjor que la seva, Després si que no s'hi cabria a les presons.

Aquest dràstica decisió no afecta a Millet i Montull, ells aixó mai ho farien, són uns senyors.