MÉS ECONOMÍA Y MENYS POLÍTICA, ESTÙPIDS 25.10.23

Seria bo recordar que quan va pujar el salari mínim interprofessional a 1080 euros, els entesos, els experts economistes van vaticinar poc més que la fi del món, el caos, l'acabose, el sumsum i la corda. Resultat, no va passar res del que van predir els 'experts', al contrari, es va reduir la xifra d'aturats i es va arribar a la mítica xifra de 20 milions de cotitzants a la seguretat social. Quan el Govern Frankestein va aprovar els indults, s'havia de tornar a acabar el món, però tampoc no va passar res. Amb la presumpta amnistia, ja es veurà, perquè aquí entren altres condicionants i l'efecte Waterloo Podemos, que ho pot distorsionar tot.

Quan s'anuncia per part del senyor Pedro Sánchez i la senyora Yolanda Díaz que la jornada laboral a Espanya serà de 37.50 hores a la setmana (de fet gairebé a tot Europa ja és així), tornen els experts i el sinvergüensa aquell de la patronal que es va apujar el sou amb escreix, i les mòmies de Foment del Treball, amb la cançoneta que serà la ruïna, que es perdran llocs de treball, que si patatín vol si patatan. Vostès no han de preocupar-se que no passarà res, el problema no és reduir aquestes 2.50 hores a la setmana, és la baixa productivitat dels empleats espanyols que ve de lluny. Ho sento, però escoltar dir que aquestes 2.50 hores a la setmana trasbalsaran l'economia, m'enerva, perquè és una resposta política i no econòmica, i aquí rau el problema d'aquest país. Més economia i menys política, estúpids.

QUAN EL TEU PARE NO SAP QUI ETS 25.10.23

Del més dur que hi ha a la vida és com un familiar no reconeix els seus. Els malalts van perdent facultats, obliden si han menjat, si han dormit, si tenen fred o calor. És realment comprovar com llangueixen. La seva mirada va perdent sentit, es fixa a terra. Que parlin és cada cop més costós. Es diu alzheimer i és la malaltia que no ha volgut mostrar David Bisbal  en un emocionant vídeo que está circulant per les xarxes socials. 

“Saps qui sóc?”, pregunta el cantant al seu pare. Silenci. “M'han explicat que vas ser boxejador”, afegeix. Primera resposta: “I dels bons”, la seva passió sí que la recorda. Bisbal, ja habituat a la malaltia, sap com tractar-lo: “El meu pare també va ser boxejador”. “Quin nom tenia?”, li pregunta. “José Bisbal Carillo”, respon el fill. “Aquest sóc jo”, diu el senyor Josep. “És clar, aquest ets tu. És que tu ets el meu pare. És que no te'n recordes de mi. Ja sé que no te'n recordes de mi, però jo sí que me'n recordo de tu”, afirma l'artista.

El cervell d'aquests malalts no és capaç de reconèixer els fills ni els nets, però sí de recuperar aquesta memòria a llarg termini per recordar algun detall de la joventut, una poesia o una cançó. El pare de Bisbal no sap qui és David ni per què hi és, al seu costat, però sí que manté la lletra de “Ai Almeria, Almeria terra noble/ font de la inspiració…”.

Cap família no tria que un dels seus pugui caure malalt d'alzheimer o amb demència senil. Ningú no escull tenir un dependent a casa o haver de traslladar-lo a una residència. Alguns van veient la involució en el malalt ia d'altres se'ls presenta la mala sort un matí o una tarda desgraciada. Cal parlar clar: el sistema a Espanya no està preparat perquè algú amb pocs recursos pugui atendre un dependent.

David Bisbal és un afortunat en aquest sentit, però hi ha milers i milers de famílies que no ho són. Per això és imprescindible elevar, juntament amb la investigació, la inversió en cures. Blindar-la. No afegir més patiment, en definitiva, al que suposa la pesada llosa de veure un pare o una mare en aquesta situació. No és normal que cobrar una prestació per dependència comporti més d'un any i mig de tràmits. Si Espanya vol ser un país de primera divisió, ha de cuidar com mereix els que ens ho van donar tot per ser el que som. - Fernando H.Valls a la vanguardia

FILÒSOFS ONANISTES I PEDÒMANS 25.10.23

Ell (Diògenes) tenia el costum de fer-ho tot en públic, les obres patrocinades per Deméter tant com les d'Afrodita. Raonava, en efecte, de la manera següent: si no hi ha res absurd a esmorzar, no està fora de lloc fer-ho en públic; ara bé, esmorzar no és absurd, després no està fora de lloc fer-ho a la plaça pública. Fins i tot masturbant-se en públic deia: «Ah!, si poguéssim acabar amb la gana només fregar-nos així el ventre» [...]. No és xocant que els adeptes al cinisme gosin tenir la sodomia per una cosa indiferent? I mentre que ens sembla

absolutament indecent tenir tracte amb una dona en públic, ells s'aparellen a plena llum, sense fer distincions, tal com hem sentit a dir del filòsof Crates [...]. Metrocles de Maronea, germà de Hiparquia, va ser al principi alumne de Teofrasto el peripatètic. Aquest el va maltractar fins al punt que un dia Metrocles, després d'haver-se llençat un pet enmig d'un exercici oratori, es va tancar a casa de tan avergonyit que estava, decidit a deixar-se morir de gana. Sabent això, Crates va anar a veure'l, com se l'havia convidat a fer, i no sense haver devorat, a propòsit, un plat de mongetes; al principi, va intentar convèncer-lo que no havia comès cap delicte: efectivament, hauria estat sorprenent que els gasos no s'haguessin escapat com ho vol la natura. En resum, Crates es va posar a tirar-se pets alhora i va reconfortar així Metrocles oferint-li el consol d'imitar el seu acte. A partir d'aquell dia, Metrocles es va sumar a l'escola de Crates i es va fer un home valuós en filosofia [...]. Els peixos fan gala de tenir gairebé més intel·ligència que els homes: quan senten la necessitat d'ejacular, surten de la retirada i van a fregar-se contra alguna cosa ruda.

Aquestes són les característiques de la filosofia de Diògenes: que trepitja els fums de l'orgull, que riu dels que oculten a l'ombra la satisfacció de les seves necessitats naturals —vull dir, l'expulsió dels excrements—, però que, al mig de les places públiques i les ciutats, cometen actes més violentament contraris a les exigències de la nostra naturalesa, com ara robatoris de diners, calúmnies, assignacions injustes i prossecució d'altres pràctiques igualment immundes. Si, en efecte, Diógenes ha deixat escapar una incongruència, si s'ha alleujat, si ha fet, com no es deixa de repetir, qualsevol altra cosa de la mateixa classe a la plaça pública, ha estat per humiliar-ne l'orgull i per a ensenyar-los que cometen actes molt més vils i molt

més insuportables, com que són les necessitats conformes a la naturalesa de tots nosaltres, mentre que els vicis, per dir-ho així, no són conformes amb la naturalesa de ningú, sinó que són tots ells el resultat d'una perversió.

Els cínics grecs, fragments i testimonis. Les Cyniques grecs, fragments et témoignage, traducció de L. Paquet, P. U. d'Ottawa, 1975 (traducció per a aquest llibre d'Irache Ganuza Fernández). M.Omfray.

Ja que parlo de qüestions escatològiques, si en voleu saber més: SOBRE LES VIRTUTS DEL CAGAR.

MANIFEST CONTRA LA CULTURA DE LA GUERRA 24.10.23

Contra la cultura de la guerra, la doble moral i la censura. Les nostres institucions democràtiques i els nostres mitjans no poden normalitzar la barbàrie contra el poble palestí. Tots hem de treballar per un alto el foc immediat. Com a persones dedicades al periodisme i la informació, ens preocupa i afecta la normalització de la retallada de drets i llibertats que molts governs i mitjans occidentals han emprès, una vegada més, justificant aquests atropellaments en nom d'una suposada guerra contra el terrorisme. Més encara quan aquesta suposada guerra la protagonitza un Estat les accions del qual contra ciutadans innocents són, sens dubte, la pitjor forma de terrorisme. ctxt.es

Contra la cultura de la guerra, la doble moral y la censura

"Asistimos a la limitación de manifestaciones que reivindican el derecho de la población palestina a no ser castigada colectivamente por los crímenes cometidos por Hamás, y a la estigmatización de los enfoques con cultura de paz y de derechos humanos. En distintos países, se persigue o silencia a los periodistas que tratan de saltarse la línea pro-israelí que imponen sus medios. Israel, que ya ha matado a una veintena de periodistas desde el 8 de octubre en Gaza, arbitra leyes contra medios e informadores, locales y extranjeros, que “dañan la moral nacional”. En Europa se prohíbe mostrar la bandera palestina en lugares públicos o estadios deportivos. En Alemania se ha suspendido la ceremonia de entrega de su premio a una novelista palestina. Todo ello, unido a la indecencia de presentar la guerra y la venganza como únicas vías de solución, mientras se impide a los periodistas occidentales entrar en la franja de Gaza. 

El 7 de octubre, Hamás secuestró a dos centenares de personas en Israel y mató a 1.400 más, en una operación terrorista inaceptable que implicó el asesinato de cientos de civiles. Israel, el país que presume de tener el mejor servicio de inteligencia del mundo, no supo anticipar ni frenar el ataque. Por supuesto, Hamás debería liberar a los rehenes. Pero nadie puede asegurar que, si lo hace, Israel vaya a detener su enloquecida ofensiva contra los palestinos de Gaza y Cisjordania, pues nadie parece querer exigirle que ponga fin a la decisión de bombardear a dos millones de “animales humanos”. Gaza ya no es la mayor cárcel a cielo abierto del mundo. Ahora es un inmenso campo de concentración, y un enorme cementerio donde yacen más de 5.000 cadáveres. 2.000 de ellos son de niños. 

Las ideas de extrema derecha han permeado de forma abrumadora la visión del mundo de las élites políticas y mediáticas europeas. Muchos líderes, como la presidenta de la Comisión Europea, Ursula von der Leyen, están aplicando además sin rubor la hipocresía y la doble moral, al defender que Israel puede cometer impunemente los mismos o peores crímenes de guerra realizados por Rusia en Ucrania. Apelan a su derecho a defenderse, pero ese derecho parece no tener límites y nunca se ha aplicado a los palestinos. Europa obvia un contexto histórico de décadas de ocupación, opresión y apartheid, y apoya a un líder corrupto, Netanyahu, que nada tiene que envidiar a Putin en cuanto a ambiciones expansionistas y crímenes de guerra. 

Europa no puede ser cómplice del genocidio y la deshumanización de la población civil palestina. Nuestras instituciones democráticas y nuestros medios no pueden normalizar esa barbarie. Todos debemos trabajar por un alto el fuego inmediato. Cuando la censura y las limitaciones a la libertad de información surgen del propio periodismo, no sólo tienen un problema inmenso los miles de palestinos condenados a muerte, ahora también en lo mediático. Lo tenemos todos". 

Firmas: Nuria Alabao,  Mónica Andrade, Rosa María Artal, Fabiola Barranco, Álex Blasco, Enric Bonet, Andreu Buenafuente, Olmo Calvo, Isabel Camacho, Paco Cano, Gorka Castillo, Nieves Concostrina, Diego Delgado, Diego Díaz, Sato Díaz, Aurora Fernández-Polanco, Sebastiaan Faber, Steven Forti, Javier Gallego, Ricard González, Emiliano Gullo, Carlos Hernández de Miguel, Yayo Herrero, Vanesa Jiménez, Javier de Lucas. Alain-Paul, José Antonio Martín, Guillem Martínez, Adriana Mora, Miguel Mora, Carmen de la Ossa, Ana Pardo de Vera, Pedripol. Emilio de la Peña, Xosé Manuel Pereiro, Virginia Pérez Alonso, Jesús Pozo, Esther Rebollo, Francesc Relea, Manuel Rico, Pilar del Río,  Manuel Rivas, Isaac, Pilar Ruiz, Olga Rodríguez, Fran Sevil, Elena de Sus, Gerardo Tecé, Joaquín Urías, Javier Valenzuela, Irene Zugasti. CTXT.ES

ELS POBLES TAMBÉ S'EQUIVOQUEN 24.10.23

El colpista Antonio Tejero es manifesta públicament a El Español per denunciar la misèria del Govern de Pedro Sánchez i els seus malignes aliats - comunistes, separatistes, feministes, etarres - Tejero també diu que té les facultats mentals intactes, potser perquè ningú cregui que és un despropòsit producte d'una possible demència o un deliri de geriàtric gaga. El colpista és coherent amb la seva biografia, i encara que unes quantes generacions d'espanyols no saben qui va ser, passarà a la història. També incrimina al rei en l'intent de cop d'estat. Però això de Tejero no és preocupant. no deixa de ser un personatge de sainet o d'una pel·lícula de Berlanga. Diu l'home que està en plena possessió de les seves facultats mentals, i jo em pregunto si mai les ha tingut. És un trist i lamentable esperpent que malgrat tot passarà a la història amb el tricorni, el bigoti i la pistola a la mà, i els forats dels trets al sostre del Parlament.

A Argentina, la radicalitat és més preocupant. El símbol que defineix el candidat Javier Milei és la serra mecànica, un invent que relacionem amb el sanguinari terror de pel·lícules de sèrie B. No hem de confondre l'alleujament dels resultats de diumenge amb el perill, que segueix aquí, de la segona volta. Milei utilitza constantment la paraula 'carajo' perquè el seu únic model ideològic, filosòfic i moral és la 'carajocràcia', que s'acabarà estudiant a les facultats de Ciències Polítiques.

El que preocupa, el que espanta no és Tejero, és Milei, el candidat no és un analfabet, és catedràtic, economista i podria participar perfectament com a protagonista a la pel·lícula Idiocràcia, que cada vegada és menys distòpica. Sobre ell i les eleccions argentina hi ha unes interessants  declaracions de Pepe Mujica a l'huffpost sobre el resultat de les eleccions a argentina.: L'Argentina és una cosa indesxifrable, per què és un país que té una mitologia Com s'explica que el ministre d'Economia amb una inflació com té l'Argentina (138%) lluitarà a la Presidència? Pel suport d'una cosa que no està conforme amb ell, però que el votaran, que es diu peronisme. Aquest animal existeix, és una mitologia que té el poble argentí, aleshores això trenca tots els esquemes. Què sé jo? Que li vagi bé a l'Argentina, això sí”, va dir davant els mitjans Mujica.

També va ser preguntat per Javier Milei, i va ser rotund: "Com s'explica que el poble més culte d'Europa, que va viure la República de Weimar, va ser capaç de votar Hitler?" "Els pobles, quan hi ha una hiperinflació que els castiga, són capaços d'agafar-se a un ferro roent", va afegir.

FINAL DEL CICLE DIGITAL 23.10.23

 

Quan va arribar l’any 1984, aparentment no va passar res i més d’un va respirar alleujat. Orwell s’havia equivocat, les seves prediccions no s’havien complert, almenys del tot, només alguna aparença i malgrat tot molt més del que semblava sense que massa és notes. Però mentre respiraven alleujats, oblidaven a un altre escriptor angles, Aldous Huxley. Malgrat el que molts creuen 1984 i el món feliç, poc tenen a veure a banda de ser dues novel·les futuristes. Orwell creu que serem dominats per una pressió externa, en canvi Huxley ho simplifica, potser dona per fet el gran germà, però ell creu que els ciutadans és deixaran dominar víctimes de la pròpia comoditat i la tecnologia.

Orwell tenia por que s’acabessin prohibint els llibres, com ho pronosticava també Bradbury. Huxley, en canvi, intuïa que no hi hauria motius per prohibir els llibres, simplement perquè no hi hauria gairebé ningú que els vulgues llegir. Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la, però Huxley que ja donava per fet això, entenia que la veritat realment s’ofegaria en un allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans. No va preveure cap dels dos internet com a concepte, crec que en certa manera ho donàven per descomptat, o ho deixaven intuir en els seus textos.... I mentrestant, internet està canviant..  Els indicis que el cicle digital actual, marcat pel social i el web 2.0, pot haver-se esgotat i anem cap a una nova etapa són cada vegada més abundants. “La falta de control sobre les xarxes socials n’accentua els efectes negatius”, titulava ahir aquest diari un reportatge en què s’abordava la situació. En ell es detalla la crisi existencial en la qual es troben les xarxes, basades en un model de negoci fundat sobre la publicitat segmentada i l’extracció de les dades dels usuaris, i que han concentrat un poder desmesurat i global en molt poc temps, davant la reacció tardana dels legisladors.

Als vells problemes de les xarxes, com la seva relació amb l’empitjorament de la salut mental juvenil, el foment de l’assetjament en línia o la influència de les notícies falses en la polarització social i els resultats electorals, s’hi uneixen alguns de nous, com una moderació de continguts negatius cada vegada més deficient, la promoció d’un caos informatiu que està quedant en evidència en el conflicte Is­rael-Gaza i una tensió creixent amb els reguladors. L’experiència en línia dels usuaris és cada vegada menys satisfactòria.

En els primers temps d’internet, que la xarxa resultés gra­tuï­ta a canvi d’alguns anuncis semblava una bona idea, però encara estem patint les conseqüències d’aquell pecat original. Mentre els ciutadans han abandonat la filosofia del “tot de franc” i han demostrat que estan disposats a pagar per l’accés a continguts i comunitats del seu interès, res no ha canviat per a les grans xarxes, que simplement intenten sumar el preu d’una subscripció mensual a la seva forma de finançament ­habitual.

En els seus intents per incrementar el volum de clients de pagament, Elon Musk ha aconseguit que X, que una vegada fou plaça pública informativa global, pateixi intentant mostrar resultats de recerca rellevants o identificant interlocutors respectables. Meta es planteja cobrar als europeus que no acceptin rebre publicitat personalitzada 13 euros al mes per Fa­ce­book o Instagram, en una iniciativa que sembla més un intent de calmar els legisladors que una aposta per rectificar el model perniciós sobre el qual se sustenta.

El problema no afecta només els usuaris. Mitjans de comunicació, administracions i empreses que han confiat bona part de la seva comunicació digital amb ciutadans i clients a les xarxes també són víctimes d’aquest sistema.

Les tecnològiques ja no semblen tan interessades en les notícies com quan Mark Zuckerberg va dir el 2019 que “cada plataforma d’internet té la responsabilitat d’ajudar a finançar i formar aliances que sostinguin les notícies”. Threads ha advertit que no les fomentarà, X fins i tot ha eliminat els titulars dels seus enllaços externs, TikTok no ha estat mai gaire interessat en el seu vessant informatiu, i fa temps que Google intenta respondre les consultes més habituals dins dels seus dominis, enviant menys tràfic a l’exterior.

Què ens espera en el futur? - Les cordes del quadrilàter tecnològiques-estats reguladors-mitjans-ciutadans són cada vegada més tenses. La balcanització de les xarxes no és ja un escenari forassenyat: després de les amenaces del comissari comunitari d’Interior, Thierry Breton, a X, Meta, TikTok i YouTube perquè controlin els seus continguts seguint la llei de Serveis Digitals europea, sota pena de grans multes o de cessament de serveis, Musk ha respost amb la possibilitat de què la seva X deixi Europa.

Les teories dels ideòlegs del primer internet, que van advertir dels perills dels “jardins tancats” i van propugnar una www lliure i oberta, resulten ara més atractives que mai, però mentre no quedi clar qui i com continuarà pagant la festa, sembla llunyana l’alternativa d’un internet federat a l’estil de Bluesky i Mastodon, on ciutadans, mitjans, empreses, organitzacions i administracions siguin propietaris de les seves dades i es puguin comunicar sense restriccions amb protocols oberts.

UN DILLUMS QUASI NORMAL 23.10.23

Cap excés és bo, ni tan sols les abraçades, per molt amoroses que siguin. I rebre'n 200.000 a l'any deixa les seqüeles, per molt arbre que siguis. És el que està succeint al Monument Natural de les Sequoies del Monte Cabezón, a Cantàbria, on milers de visitants acudeixen cada setmana a abraçar-se a un arbre, un gest que queda bé en xarxes socials i que s'ha popularitzat en extrem com a mesura antiestrès des que es va deixar enrere la pandèmia. Tant és així que l'Ajuntament de Cabezón de la Sal ha posat damunt la taula diverses mesures per "salvar" de les abraçades les preuades sequoies, entre elles organitzar les visites de manera controlada o posar un tiquet d'entrada, a més d'acotar els accessos . "La gent s'abraça als arbres, es degrada l'escorça, fins i tot algun se n'emporta un tros de record", diu l'alcalde. A més de quedar-se "pelats", moltes de les arrels de les 840 seqüoies d'aquest bosc també s'estan quedant a la vista per "l'erosió de trepitjar-los". Per això, l'Ajuntament de Cabezón de la Sal, juntament amb la Conselleria de Turisme i la de Desenvolupament Rural, s'han emplaçat a "fer una volta de rosca" per evitar la massificació de persones.

En l'actualitat, no hi ha la prohibició expressa de tocar els arbres, només es recomana no fer-ho, encara que, segons adverteix el regidor cabezonenc, "en no haver-hi vigilància, una prohibició no evitaria que en algun cas s'abracin als arbres".

Una altra moda, espero que passatgera d'aquesta societat tan especial que tenim és el rucking és una nova tendència on es camina amb pes en una motxilla a l'esquena amb la idea de cremar més calories i aconseguir més potència muscular. Es tracta d'una pràctica exportada de l'Exèrcit dels EUA, molt estesa en aquest país i que arriba a Espanya ia la resta del món.

També tenim els vegans, els corredors matiners urbans (en anglès runners), els Testimonis de Jehovà, fins i tot hi ha un runner al meu barri que corre descalç. No poso ciclistes ni patinetistes perquè són més o menys normals encara que poc respectin les normes de trànsit, ni els vianants, la pitjor espècie urbana, la que més contamina, la que més incompleix totes les normes, potser l'única espècie que hauria de ser erradicada de les voreres i carril bici. Mentrestant, l'excel·lentíssim i reverendíssim Ajuntament de Sabadell, ha pintat els passos de vianants amb fons vermell i franges blanques perquè es vegin, i els seus ciutadans i ciutadanes, ciutadanets i ciutadanetes, jubilats i jubilades, tots iunots fent força, travessen el carrer per allà, i fins i tot a Barcelona els han posat algun semàfor amb la imatge de Mortadel·lo o Filemón, Quan tractant-se de vianants millor hi hagués quedat Chiquito de la Calçada amb la seva particular manera de caminar arrossegant els peus, o com Chiquito ja té el seu semàfor a Màlaga, podrien posar la imatge del seu millor imitador, Joe Biden. Res, que entrem en dillums quasi normal, i és una llauna no haver de treballar. A banda d'això, tot va bé, o no!