DE LES ONES, SMS I HALLOWEEN 31.10.23

A servidor que no li toca mai res, però un dia, fa 14 anys li varen tocar dues entrades per anar a veure "La Bella i la Bestia". El premi va ser per contestar "si" al 7227 de Rac1 via SMS. La pregunta a contestar, era si havia dubtat del Barça després dels dos últims resultats a València i al Nou camp amb el Rubhin Kazan (que no sé com carall s'escriu). Finalment, l'endemà vaig trucar dient que no aniria a buscar les dues entrades atès a la Nuri i a mi ens feia molta mandra (vaig adduir un problema familiar) i quan ho vaig dir a les nenes el dilluns a la tarda, quan venen les tres a sopar va haver-hi desbandada general, entre altres qüestions perquè dissabte, el proper dissabte era Halloween (no la castanyada, no! Halloween) o almenys aquesta fou una de les causes adduïdes. Vol dir que la celebració de Halloween a casa nostra ve de lluny.

Deixant a banda aquesta qüestió de Halloween versus castanyada, que és una causa prou perduda, no penso enviar més SMS a Rac1, llevat que em garanteixin que no sortiré guanyador. De fet, això de contestar "sí o no" a una pregunta és fotut, atès genera una certa tendenciositat i a més a més no permet matisar. Avui preguntaven als oients si els havia agradat El codi Da Vinci, i clar havies de contestar "sí o no", potser faltaria una tercera opció que seria "pse" o "sinó", perquè entre el "si" i el "no" hi ha un abisme on un voldria matisar la resposta.

El "sí", en aquest cas, seria que em va agradar perquè era amena, interessant i passava bé. El no, és que la vaig llegir en un sol dia, un dia del Nadal que per circumstàncies estranyes estàvem tots dos sols a casa. A banda, tinc un llibre anterior al Codi da Vinci tret d'un programa de la BBC fet per dos autors (no recordo el nom en haver-lo deixa't a no sé qui) dels qui evidentment Dan Brown va copiar literalment una gran part de tota la història del capellà del petit poblet del sud de França que a més a més sembla és un cas real. Vaja!, que si un es llegeix una novel·la de cinc-centes pàgines en un dia, molt bona no pot ser, altra cosa és com he dit que sigui amena i també prou inversemblant i bastant exempta de rigor en alguns aspectes. Casualment, uns dies després de llegir el Codi da Vinci, em vaig comprar als encants "Les Ones" de Virginia Woolf, són 224 pàgines i us ben asseguro que no la vaig llegir en un dia, és més encara l'estic rellegint i paint, potser perquè mentre Dan Brown és literatura de consum no massa exigent, Virginia Woolf és una onada que trenca a la platja.

No sé on tinc el Codi da Vinci, però si sé on tinc "Les Ones", per alguna cosa deu ser. Ah! no em penso comprar l'última novel·la de Dan Brown arran de la publicació de la qual venia la pregunta d'avui a Rac1, ni tampoc les de Stieg Larssen, tot i que el  pare s'havia llegit les dues primeres i fins i tot em va dir que volia anar al cinema a veure les pel·lícules. Ho sento, no m'agrada la novel·la negra, potser perquè malgrat haver llegit Hammet, Simenon o algun altre, no hi acabo d'entrar i per acabar d'adobar-ho Vázquez Montalbán que a tothom es veu li agrada, jo trobava les seves novel·les molt fluixes i inversemblants i no és pas per cap animadversió vers en Vázquez Montalbán, ans al contrari, em queia molt bé el personatge, però el Carvalho no em passava gens coll avall. De Vázquez Montalban m'agrada molt més, per exemple: 'Y Dios entró en la Habana', o els articles que escrivia de futbol. Aquest escrit ve a tomb de què avui és la castanyada, i a banda d'avui, l'única vegada que n'he parlat va ser al 2009.

miLibris reader 31.10.23

Tard o d’hora havia de passar. Al poble, a l’únic lloc on fins ara venien ­diaris i revistes han deixat de tenir-ne. El desconcert és total. La gent que a les 9 del matí s’aplegava al davant ha desaparegut. Si hi van és per prendre un cafè (molt bo, per cert) o un sandvitx o una magdalena grossa. És el que ara ofereixen. Ho explica Monzó en el seu article de hui a la vanguardia. No sabia que vivia en un poble, pensava que vivia al barri del Mercat de Sant  Antoni.

La notícia no te més, pertany a aquests tipus de notícies menors que ell sempre tracta, però que sovint  no son tampoc tan menors. El que m'ha cridat l'atenció és que comenta que si estàs subscrit, cliques i se't desplega un miLibris reader que permet llegir el diari sencer. Només cal anar passant pàgines, apropar-se a la notícia o l'article que t'interessa i ampliar-lo fins que la mida del text es pugui llegir amb comoditat. Però això no és el mateix. No cantaré les excel·lències de llegir en paper en contraposició a llegir en pantalla, perquè ja ho han fet molts –jo mateix– des de fa anys, sobretot quan es morzava amb el pare que se'l llegia tot i després feia els mots encreuats i el sudoku, ah! i les diferències de Laplace. amb una lupa d'ajut. Des que ell no hi és, el 23 va fer 8 anys, ja no llegeixo el diari a l'hora d'esmorzar, ja me n'he llegit uns quants abans a l'ordinador. Així i tot, fins fa un any i escaig encara comprava cada dia el Periódico per la Nuri, però després ja no, només compro 'el Periódico' quan ella me'l demana perquè el necessita per posar a terra quan frega, i vol 'elperiódico' pel suplement, en comptes de la vanguardia que té més gruix. No hi entro, que en aquestes qüestions domèstiques millor obeir i quedar al marge.

Confeso que he intentat a primera hora entrar al miLibris reader de la vanguardia, pero no me n'he acabar de sortir. Crec que m'haig de baixar el document en PDF, pero no recordava la contrasenya (que, per cert, ja l'he trobat). Després ho probaré. Ara m'en vaig a fer 'aguas mayores' com cada dia a aquesta hora i després a esmorzar, i ja es veurà. 

Que tingueu una bona castanyada.

EL PECAT DE L'ESGLÉSIA 30.10.23

L’Església catòlica té una taca greu pels casos de pederàstia que s’han produït en diferents diòcesis de tot el món i, especialment, pels murs de silenci que s’han construït al seu voltant. Sectors catòlics afirmen, amb raó, que casos d’abusos a nens s’han produït també en moltes institucions escolars no religioses i que el focus està posat només a l’Església, i que són víctimes d’una gran campanya mediàtica internacional. Però aquesta realitat no pot tapar el tremend escàndol de tants excessos comesos durant tants anys i que afecten tanta gent. El Defensor del Poble, Ángel Gabilondo, va presentar ahir l’informe circumscrit a Espanya i que és demolidor perquè afecta a més de 400.000 víctimes des dels anys quaranta del segle passat, una xifra realment inaudita.

No és un tema agradable, però la societat espanyola és avui més forta que ahir si és capaç d’abordar a fons i amb total llibertat aquests casos que van ser ocultats per una mala praxi religiosa. La Conferència Episcopal Espanyola es pronunciarà dilluns vinent després d’estudiar a fons l’informe de 770 pàgines presentat pel Defensor del Poble, encara que el juny passat ja va fer acte de contrició i va demanar perdó pels 728 casos que va descobrir i que afectaven a 927 víctimes. Aquest és el camí. La diferència entre el nombre d’afectats per la investigació eclesiàstica i la que va presentar ahir Gabilondo és excessiva: 927 davant més de 400.000. No obstant això, encara que ens quedéssim amb la xifra més petita, el pecat existeix, i la voluntat d’amagar-ho, també. Justament l’informe del Defensor posa l’èmfasi en la poca col·laboració que ha trobat en algunes diòcesis per desenvolupar la seva tasca.

La victimització de l’Església catòlica per sentir-se criminalitzada per determinada premsa i partits polítics no és prou motiu per no col·laborar en la investigació ni per mirar cap a una altra banda. Esperem que dilluns la Conferència Episcopal aprofiti l’oportunitat per reconèixer els errors i ajudar les víctimes. Serà la millor prova dels valors cristians.

El president dels bisbes espanyols, Juan José Omella, afirma que “les xifres extrapolades per alguns mitjans són mentida i tenen intenció d'enganyar”. El seu missatge, que inclou un paràgraf sobre el catecisme, el pecat i la necessitat de purificació, acaba dient: “No ens cansarem mai de demanar perdó a les víctimes i de treballar per la sanació”. Els abusos infantils sostenen altres fonts consultades, no es donen només a l'àmbit eclesiàstic. De fet, la majoria té lloc a la família, d'acord amb les mateixes informacions facilitades per Àngel Gabilondo. El Defensor del Poble es va negar a donar números exactes, tot i que va reconèixer que la institució que dirigeix va encarregar una enquesta a l'empresa demoscòpica GAD3, que va entrevistar 8.013 més grans. El 0,6% d'aquests enquestats, és a dir, unes 236.000 persones si el percentatge s'extrapola al total de la població espanyola més gran, va dir que ha patit abusos per part d'algun sacerdot o religiós. Un 1,13% dels entrevistats (el percentatge que més va cridar l'atenció a Defensor del Poble) va assegurar que l'agressió es va produir “en l'àmbit religiós”, cosa que elevaria la xifra a més de 445.000 persones.

De tot això es pot deduir que el Sr. Omella és un barrut que nega la major amb allò tan gastat en política del i tu més, Oblida el Sr. Omella, la quantitat ingent de gent que per por no ha denunciat abusos de pederastes de l'església, i es refugia el molt cínic  en què la majoria de violacions es produeixen en l'àmbit familiar, que tot i ser cert no justifica les barbaritats comeses impunement fins fa poc per membres de l'Església catòlica. Un Omella que entre altres va encobrir els abusos del pederasta Amadeo Elcoso. El que dic, un barrut a qui més li valdria restar callat, encara que fos per respecte a les 445 mil víctimes de la seva secta.

EL MUSEU D'ARQUEOLOGIA OBRE LES PORTES ALS NUDISTES 30.10.23

El museu d'Arqueologia de Barcelona va obrir les portes als nudistes dissabte amb un recorregut especial durant el qual els visitants es van poder desfer de la roba. El recorregut va durar 90 minuts i es va organitzar en col·laboració amb el Club Català de Naturisme. Els visitants van veure l'exposició Bronces de Riace de fotografies de Luigi Spina que representen dues grans estàtues gregues de bronze de guerrers nus del segle V aC. C. que van ser descobertes el 1972 prop de Riace, Itàlia. Aquest escrit l'he recuperat de l'any 2011, l'he recordat avui en llegir a la vanguardia, la notícia dels nudistes visitant el museu d'arqueologia, i m'ha dut a pensar en què els homínids, som l'únic animal de tota la naturalesa que necessita vestir-se, per protegir o engalanar el seu cos, el qual possiblement voldrà dir que el nostre origen primigeni no és d'aquest planeta, car la naturalesa ha dotat a qualsevol dels altres animals de l'embolcall exterior adequat per tal que no necessitin cobrir el seu cos en qualsevulla condició climatològica. Pot semblar una ximpleria, però no deixa de tenir la seva lògica. Reflexionem-hi Potser els senyors censors de pits i mugrons de Blogger haurien de llegir Fuster. Crec han errat en el tret a l'hora de prohibir, les obscenitats són a l'altra banda del sexe....., se'n solen dir religió o política. I voldria recordar només que el pii d'una dona és una font de vida. Tanta obsessió contra la nuesa, que si és obscena, que si ofèn, etc. I ai las! és el nostre estat natural; nus naixem i nus morim i enmig ens perdem en hipocresies variades com la mania de rebutjar la nuesa. I no entenc l'obsessió de l'Església o les Xarxes i uns quants puritans en aquest sentit, car de fet el nen Jesús anava nuet, nuet (almenys segons la Nadala), i en el moment de morir també o gairebé, almenys així el representen els ídols pagans que ens el mostren clavat a la creu, tot i que ometen que era en forma d'aspa.

I és que la nuesa pot arribar a ser molt bella.

He buscat una foto antiga, és d'una noia que acabava de filmar un espot publicitari en un camp de futbol i nua encara reia mentre li donaven una camisa per cobrir-se. Ho vaig titular al seu dia "la joie de vivre" i en aquest nu d'aquesta noia no hi sé veure res d'obscè o lasciu, ans al contrari hi veig en ell un esclat de vida.

No sé si ara la puc publicar o els senyors de Blogger la censuraran. Se m'en fot. Com afirmava Fuster: No la nuesa, el vestit és impúdic. Però passa que ja ens hi hem acostumat i, de més a més, el clima no permet res més.

Farien bé els senyors de Blogger de llegir Fuster, a veure si així, el llegir els feia perdre l'escriure. i els curava del seu puritanisme tranuitat. Nu vaig nèixer, nu vull morir...

MORT EN DIRECTE DE L'ÚLTIM BEATNIK 29.10.23

Peter Kaldheim, últim beatnik, ha mort en plena actuació a Barcelona. L'escriptor novaiorquès marcat per les drogues i la presó va morir divendres a l'escenari de la sala Cronopios mentre feia un monòleg humorístic. L'escriptor novaiorquès va morir divendres a Barcelona de manera totalment sorprenent, pujat a l'escenari de la sala Cronopios mentre feia un monòleg humorístic. Juan Trejo a la vanguardia.

Llicenciat en Literatura Anglesa per la prestigiosa universitat de Dartmouth, Kaldheim va iniciar als anys setanta una prometedora carrera com a editor a la seva ciutat natal, que es va veure truncada per la seva addicció a les drogues ia l'alcohol; addicció que acabaria portant-lo a complir condemna per trànsit d'estupefaents a la presó de Rikers Island. Després d'aquella temporada, la seva vida es va veure sumida en un caos incontrolable. El 1987, va fugir de Nova York durant una devastadora tempesta de neu per poder salvar la vida, ja que li devia una elevada quantitat de diners a un mafiós local. Va iniciar així un viatge de gairebé tres anys que el va portar a recórrer els Estats Units de punta a punta. En aquest temps, Kaldheim, sol, sense família i sense diners, es va veure enfrontat a situacions entre el tràgic i el desesperat: la seva exdona va morir als braços de manera fortuïta, moltes nits va haver de dormir al ras exposant-se a tota mena de perills , va acudir a menjadors de beneficència, va viatjar il·legalment muntat en trens de càrrega com en els temps de la Gran Depressió… Gràcies a totes aquestes penúries, però, va aconseguir deixar enrere per sempre la seva addicció a les drogues.

A principis dels anys noranta, va recalar, després d'un inspirador procés de superació personal, al parc de Yellowstone per treballar en un restaurant; a partir d'aquell moment, i fins a la seva jubilació, ja de tornada a Nova York, la seva activitat laboral se centraria en l'hostaleria. De tota aquesta epopeia, Peter Kaldheim va adonar detallada en el seu únic llibre, El vent idiota 2020), publicat més de trenta anys després de fets. Del llibre va arribar a dir l'escriptor Don DeLillo que era una “sòlida obra la lectura de la qual proporcionava plaer de principi a fi”.

Va ser traduït al francès, l'italià i l'espanyol. A nivell crític, a Espanya va tenir molt bona recepció: “Les memòries de Peter Kaldheim són una oda a l'empatia entre els que vaguen perduts i una celebració de les segones oportunitats. El debut literari d?un talent ocult per més de tres dècades”, es va dir a La Vanguardia. Devot fins a l'últim moment dels escriptors Jack Kerouac i Roberto Bolaño, lector empedreït i fantàstic prescriptor, deixa sense concloure la que seria la seva segona novel·la. L'interessava enormement no sols la literatura espanyola, sinó també la literatura catalana. Entre altres raons, perquè des de la seva publicació en espanyol, Peter Kaldheim va establir amb Barcelona una intensa relació afectiva, i es va desplaçar des de la seva actual residència a Nou Mèxic a la ciutat sempre que tenia oportunitat. La d'ahir seria la seva primera actuació en públic i en espanyol, cosa que li feia una il·lusió especial.

Les seves restes seran repatriades ben aviat als Estats Units. Deixa profundament consternats el nombrós grup d'amics que va aconseguir establir a Barcelona i que, afectuosament, l'havien batejat com “l'últim beatnik”.

HA ESCLATAT LA CONTRAREVOLUCIÓ 29.10.23

L’hora és extremadament greu. Les contrarevolucionàries i els i lis contrarevolucionaris han decidit sortir de l’armari. Han deixat d’amagar-se i van a per totes. L’objectiu no és altre que esclafar els avenços conquistats amb tenacitat i sofriment pels ciutadans, ciutadanes i ciutadanis. Membres, membras i membris de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) han apunyalat el somni de tants, tantes i tantis pujant al carro del reaccionarisme. Li neguen al català la condició d’eina de construcció d’un món millor per a tots, totes i totis. 

Crèiem que el nostre idioma, juntament amb d’altres, era l’avançada de la igualtat plena en el cosmos. Imaginàvem que amb la nostra llengua posaríem fi a la secular dominació de gènere que la força del mascle testicular havia imposat a la resta d’integrants, integrantes i integrantis de la nostra espècie. Però els indivius, individues i individuis de l’IEC han decidit a traïció dinamitar aquesta sana ambició amb el document que acaben d’aprovar sobre l’ús del llenguatge inclusiu del català. Proposen que ens mantinguem ancorats, ancorades i ancoradis en el parlar i escriure d’extracció fàl·lica i heteropatriarcal. Un retorn al temps de la foscor. 

Adeu al femení genèric dels cupaires. Adeu al totis de la consellera Tània Verge. Adeu al desdoblament obsessiu (ciutadans i ciutadanes) dels nostres representants, representantes i representantis. Adeu als manuals de llenguatge inclusiu d’obligat compliment de les universitats i altres entitats porugues abonades al quedar bé, al ui,ui,ui i al ves què diran.

Pocavergonyes és el que són els de l’IEC. Ambaixadors, ambaixadores i ambaixadoris de l’opressió amagats, amagades i amagadis rere la presumptuosa condició de filòlegs, filòlogues, i filòloguis. Creguts, cregudes i cregudis. Embafats, embafades i embafits d’ego perquè saben com s’han d’utilitzar els pronoms febles i no s’equivoquen mai en un apòstrof o en un accent.

Ens defensarem d’ells, elles i ellis i del seu insultant autoritarisme protofascista. Clar que sí. No ens farà callar el masclisme estructural i androcentrista d’una institució que put a naftalina. Com Els tres mosqueters serem un, una i uni per a tots, totes i totis. Cap agressió pot quedar sense resposta.

Haurem de deixar clar que aquestes, aquests i aquestis sàvies i savis de l’IEC no ens posaran el morrió. La revolució no entén de normatives, ortografies i gramàtiques. Seguirem on érem. Parlant i escrivint com ens roti. Ferms, fermes i fermis en la creença que cada paraula inclusiva és un pas que ens atansa a Ítaca, a base de convertir la llengua en un jeroglífic d’impossible comprensió. Lluitarem colze a colze, colza a colza i colzi a colzi. Identificarem un a un, una a una i uni a uni tots els integrants, integrantes i integrantis de la Secció Filològica de l’IEC. Els afegirem a la llarga llista de carcamals, carcamales i carcamalis que mereixen ser cancel·lats, cancel·lades i cancel·ladis per haver escollit romandre al cantó equivocat de la història. Els guardians, guardianes i guardianis del masclisme estructural no poden sortir-se’n amb total impunitat. No quedarà una canya dreta. L’IEC ha tacat el català. Vol que segueixi sent una eina de dominació colonial de les ments per perpetuar el sotmetiment a l’ideal masculí. Hem perdut una batalla, però guanyarem la guerra. Germans, germanes i germanis, ens criden a la trinxera. Acudim prestos, prestes i prestis. No tenim un minut, minuta o minuti per perdre. Bé, potser una minuta igual sí.  Ha esclatat la contrarevolució - Josep Martí Blanch. 

A VOLTES AMB EL CANVI D`HORA 28.10.23

Sent com és una norma d'obligat compliment, i seguint una tradició que fa temps que dura, ara i aquí toca parlar del canvi d'hora, però com l'únic que canvia d'un any a l'altre és la xifra d'estalvi en diners que s'inventen els cagabandúrries de torn, us deixo l'enllaç de l'escrit de fa un munt d'anys (2014) on s'analitzava el tema en profunda profunditat, així si no us interessa no us el llegiu, però si heu de saber que indirectament la culpa del canvi d'hora és de Coldplay.  

Igual que hi ha la Broma infinita de David Foster Wallace, hi ha també la bestiesa infinita del canvi d'hora, que, per cert, a Espanya la va implantar "Paco el de un solo huevo", o com li deia Queipo de Llano: "Paca la culona".   

Quan Lorca va ser assassinat la Falange va publicar nombrosos homenatges». A més d'afegir que José Antonio era amic de Franco –malgrat que tots dos s'odiaven– i de Lorca –fet del qual no hi ha cap prova documental–, el professor Eisenberg afegeix que «hi ha una àmplia evidència» per afirmar que el polític falangista «era bisexual». José Antonio Primo de Rivera, o sigui cosí de Paquirrin.

EL REBESAVI DEL LÍDER DE COLDPLAY EN VA TENIR LA 'CULPA' 

 

-  Aquest constructor anglès (Farnham, 10 d'agost de 1856 - Brighton, 4 de març de 1915) va ser qui realment va desenvolupar la idea de Hudson i va impulsar el canvi de l'horari d'estiu al Regne Unit. L'avantpassat del cantant Chris Martin va publicar el 1907 un tractat sobre els avantatges d'avançar 80 minuts els rellotges a l'estiu, i tenir així tardes més llargues, amb més hores de llum, cosa que suposaria un estalvi de 2,5 milions de lliures en despeses d'il·luminació. La seva idea era que els rellotges fossin avançats 20 minuts a les dues de la matinada dels diumenges successius de l'abril, i que fossin endarrerits en la mateixa quantitat els diumenges del setembre. 

Així, el canvi no seria tan brusc. La seva proposta va arribar al Parlament en diverses ocasions, i sempre va ser tombada. No va ser fins a l'esclat de la primera guerra mundial i amb la necessitat d'estalviar carbó que la Gran Bretanya va aplaudir la idea de Willett, que no va arribar a veure el seu somni complert, ja que va morir el 1915.