L'any 1969 se'n va anar Vinicius de Moraes a Buenos Aires, i el següent, actuant en el cafè La Fusa d'aquesta ciutat, al costat de Maria Creuza i Toquinho, va sorgir la idea de gravar l'espectacle que allí interpretaven. El disc que va resultar ser un gran èxit, per la seva qualitat, la seva espontaneïtat i l'alegria que els intèrprets transmeten amb la seva música, es va gravar pel sistema de pistes, en un fals directe. De fet, tota la història de "La Fusa" està plena de confusions, que els entesos coneixen, però que cal aclarir. En realitat, no es va gravar un disc, sinó dos. En el primer, el poeta i la guitarra de Toquinho comparteixen cartell amb Maria Creuza, en el segon, Creuza cedeix el seu lloc a Maria Bethania, que suma la seva veu a la de Vinicius.
En realitat, "La Fusa" no va ser un bar, sinó tres, que en l'època es van convertir en seu de la bohèmia del Con Sud. El primer local va obrir l'estiu de 1968 a la uruguaiana Punta de l'Est. Pocs mesos més tard es va inaugurar el de Buenos Aires. I amb els aires dictatorials de l'Uruguai, els propietaris van decidir tancar Punta de l'Est i obrir a Mar del Plata.
Punt de trobada d'artistes i intel·lectuals, per les diverses seus d'aquest cafè-concert passaven any rere any Chico Buarque, Mercedes Sosa o Astor Piazzola. Molts cantants brasilers anaven a La Fusa per cantar els temes que no podien interpretar durant la dictadura regnant al Brasil.
Efectivament, Vinicius de Moraes, Toquinho, Creuza i Maria Bethania van passar per "La Fusa", però les dues gravacions es van fer en un estudi de Buenos Aires. La idea va ser del productor argentí Alfredo Radoszynski, al capdavant del segell Trova. Inicialment, els tècnics van recollir el so durant un dels recitals al bar de Buenos Aires, però com que la qualitat no era molt bona, van decidir traslladar-se a un estudi, on van convidar a 25 persones per donar ambient al disc i van afegir de fons el murmuri del públic recollit al local. En el cas del primer treball-el de Creuza-, el registre va durar dues sessions de matinada de vuit hores cadascuna, que van començar un cop acabada l'actuació a "La Fusa". Com el mateix Vinicius va escriure per a la caràtula del disc, en l'estudi "no van faltar els elements primordials: ampolles de whisky i dones boniques". Al piano i en els arranjaments va estar Mike Ribas, català establert a Buenos Aires, a qui el propi de Moraes va agrair els seus "bons oficis" i la seva "col.laboració fraterna.
El vinil que tenia que és el de la foto s'ha perdut, però a Youtube hi ha prou material d'aquesta colla d'artistes meravellosos. Qualsevol que escolti l'enregistrament ho comprendrà immediatament. Us recomano l'audició relaxada de totes les cançons, però especialment a Felicidade, Garota de Ipanema, Minha namorada, tarde em Itapuà, o A Tonga da Mironga Do Kabuleté, que és molt divertida, atès que comença amb un diàleg entre Toquinho i Vinicius, que diu que a Àfrica, a l'escoltar “kabuleté, les tribus entren en guerres terribles, es mengen el fetge l'un a l'altre... l'última paraula kabuleté es veu que té a veure amb la mare d'un. Anem a cantar-la li contesta Toquinho, ah! i fruiu també de o Poeta, aquesta última basada en una composició de Albinoni, i alguna més que ara no recordo. Els diàlegs que mantenen Toquinho i Vinicius són una delícia, i la veu de Maria Creuza alguna cosa indescriptible, així com Maria Betania, a qui presenta Vincius com la germana d'un jove compositor de Bahia: Caetano Veloso. El vinil va molt buscat, jo m'he hagut de conformar amb un doble CD que m'ha gravat un company de la feina en Josep Maria Valls, que si té el vinil.

Us deixo amb tarde em Itapuà, amb Vicinicus i Toquinho, el noi que es volia afillar Josephine Baker amb qui va fer una gira per Europa i volia fruir del seu brasileñitu.