.

BLOCS D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ


L'HORROR


1945 - El matí del bombardeig d'Hiroshima - relata el senyor Yamamoto - anava en bicicleta quan vaig sentir un soroll d'aeroplans. Però no vaig prestar atenció, perquè en aquells dies hi estàvem habituats. Dos minuts més tard es va aixecar una gegantina columna de foc enmig de... terrorífiques explosions, com l'espetec de mil trons alhora. La meva bicicleta va ser llançada a l'aire i jo vaig caure darrere d'una paret. Quan vaig poder grimpar, vaig veure una horrible confusió, vaig sentir una embogida cridòria de nois i dones, així com xiscles de persones segurament malferides o moribundes, Vaig córrer cap a casa, advertint en el trajecte gent estrenyent-se grans ferides, altres coberts de sang, la major part cremats. Tots mostraven la paüra més gran que jo he vist en la meva vida, i el patiment més gran concebible. Més enllà de l'estació es veia un mar de foc i totes les cases destruïdes. M'angoixava pensar en el meu únic fill Masumi i en la meva dona. Quan per fi vaig aconseguir arribar, entre runa i incendis, fins al que havia estat la meva casa, no hi havia més parets i el pis estava inclinat com per un terratrèmol, amb piles de vidres trencats i fragments de portes i cel ras. La meva dona ferida, clamava pel nostre fill, que havia sortit per fer un petit manat. El buscarem per tot arreu, a l'adreça on havia anat, fins que ens trobarem a un ésser nu, gairebé sense pell, amb els cabells també cremats, que gemegava a terra, gairebé ja sense forces per contreure's. Amb horror li preguntarem qui era, i amb veu tot just comprensible el desgraciat va murmurar amb una veu estranyíssima: Masumi Yamamoto. Tòquio - AFP. 

De 'Abaddón l'exterminador' - Ernesto Sábato.


2014 - Té l'edat del meu fill. Fa poc més d'un metre. Però a la mirada ja porta tres o quatre vides. Plora en silenci. S'eixuga les llàgrimes i parpelleja amb força com volent esborrar els últims records. Les dues cues de la seva negra melena es mouen al ritme de la seva agitada respiració. La ratlla dels cabells perfectament feta al centre. Les gomes blaves decorant-li el caparró. Mira cap als costats. En qualsevol lloc on posi la vista troba el mateix. Corredisses. Sang. Dolor. El so que sent des de fa una estona també és el mateix. Corredisses. Crits. Dolor.

Al costat seu, una altra nena de la mateixa edat. Però ella no plora. I sembla que no hi sent. Sembla que ha deixat de sentir el que passa al seu voltant. Té la vista fixada en un punt del terra. Però no sabem on té el pensament. També porta dues cues. Estan adornades, en aquest cas, per dues gomes de color rosa. Als peus du una única sabata. Rosa. L'altre peu està descalç recolzat a les rajoles abans de color blanc. Alguns dels seus diminuts dits tenen encara restes de fang humit. Entre les mans subjecta amb força una cosa semblant a una bossa. Potser de la seva mare. Potser d'una professora. Potser la bossa és de la dona que corre pel passadís buscant respostes i trobant només més dolor i més crits. Porta als braços un nadó que deu tenir uns dies, si ho jutgem per la mida que fa. La criatura té taques de sang al drap blanc que li cobreix el cos.

Uns metres més enllà, un grup d'homes envolta una llitera en la qual acaben de dipositar una nena d'uns 4 anys. Porta un xandall rosa i es recargola de dolor. Belluga les cames amb totes les seves forces. La criatura té agafada la mà del seu pare, un home adult que sembla tan desconcertat i confós com ella. No hi ha consol en aquestes mans unides. Només dolor i crits.

Un altre home ha entrat corrent amb dos nens als braços. Cap dels dos passa de l'any d'edat. Un va nu. L'altre porta una samarreta vermella. Els dos s'agafen de manera instintiva al pit de l'home que els porta. Impossible imaginar el que senten. Impossible sentir la desesperació i la por que es llegeix a la seva mirada. Impossible interpretar el desemparament. Només tenen uns mesos de vida. Només.

La petita de les cues amb goma blava, la nena amb una sola sabata de color rosa, la del xandall, el nadó tacat de sang, la mare que corre i el petit nu estan als passadissos d'un hospital. Tots ells, i els que no han sobreviscut a l'assassinat, estaven fa només uns minuts a Beit Hanoun, en un col·legi de la UNRWA, l'Agència de Nacions Unides (que atén els refugiats de Palestina). El col·legi que ha estat bombardejat. No hi ha un lloc que sigui segur. Un col·legi. Només crits i dolor. És Gaza. És el segle XXI encara que no ho sembli.



@_anapastor_ - elperiódico

2 comentaris :

  1. Creo, te comenté, que este libro de Abdadom el exterminador, fue una premonición de lo que vendría con Videla oco tiempo después.
    es un libro profético.
    Sábato solo escribió 5 libros, el primero (El Tunel) ya dejaba vislumbrar algo, pero este que nos nombras es superior.
    Salut

    ResponElimina
  2. l'estic llegint Miquel, només que en aquest cas, m'ha semblat oportú mencionar el paralellisme de la descripció del llançament de la Boba atómica a Hihoshima i el bombardeig d'una escola de l'Onu a Gaza. L'horror, el mateix horror 69 anys després.

    ResponElimina

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed - OddThemes