. -

TOT S'ESDEVÉ CLAR ...





Mica en mica, tot s’esdevé clar,
el sol s'obre pas enmig del brancatge
il·luminant el camí que tinc davant.
El bosc s'aixeca adormit encara,
i s'espolsa la són i les llavors;
mandrós deixa que els ocells
despertin tothom amb els seus trins
cridant a l'ordre:
......................- a esmorzar!, a esmorzar! -
Unes boires matineres intenten
esguerrar el quadre, però el sol
tossut, les traspassa i acoloreix
el paisatge on suara estava jo.
Camí amunt, un soroll de frescor
m'indica s'apropa el riu,
lleugera calitja es desprèn
de l'aigua que mandrosa avança,
per anar sense pressa cap la mar.
I mica en mica tot ha esdevingut clar
i ha començat un nou dia,
diferent del d'ahir i del de demà.
La bellesa fràgil de la natura
ha renovat de bell nou,
el ritual de cada dia al matí.
Hom ho contempla astorat,
com qui ho veu per primer cop.
Viure és contemplar, i contemplar
és admirar la bellesa, robada
impunement a la natura.
Jo en sóc el lladre,
acabo de confessar,
més no em denuncieu,
no us farien cas, la llei
no te previst acusar ningú,
...............- encara -
pel fet d'estar,
................ ..cobejós de cel i terra.



*


Aquest poema té cinc anys, però el podria escriure de nou, avui o d'ací a deu anys més. Em limito a descriure la naturalesa en estat pur, tal com raja. No hi ha canvi ni climàtic, o hi ha el que hi ha hagut sempre des que el món és món. L'estiu del 2003 va fer igual o més calor que enguany, ho recordo bé atès erem a Blanes i a la nit no es podia dormir de la xafogor que feia i la mar estava llisa com un mirall.
Altres estius ha fet calors similars a les d'aquests darrers dies, ho recordava avui en Mauri a El periódico, com recordava també que ens hem mal acostumat, que tenim menys capacitat de patiment, massa aire condicionat, cotxes climatitzats i unes jornades laborals no adequades a la calor de l'estiu.

Recordo quan a l'Estany amb la Maria anàvem al tros a portar el dinar a l'oncle, un tros un hi segava el blat amb la falç, tot sol, a més d'una hora a peu del poble, i el dinar, escudella i una mica de tall, sota una olivera escarransida, i el vi de la bota. Alló era suar, patir calor de veritat, però ens hem tornat molt finolis i no aguantem res i ens queixem de tot i per tot, de fred i de calor i sense cap mena de memòria del temps de temps passats. Ja ho deia Madame Bovary: no hi ha res de nou que no hagi passat abans, llevat que ho hem oblidat, i voldria afegir que en això del temps, la gent en general té la memória dels peixos. Tant que en parlen del temps i no en recorden res.... simplement, cansinament, és queixen de fred a l'hivern i calor a l'estiu.

SBD - 08.07.2015

.

.
Share:  

4 comentaris:

  1. Que gran verdad....Hoy me ha dicho el del kiosko que cierra a las 13'30 hasta el mes de setiembre porque no puede aguantar la calor...Le he dicho que si tuviera que ir a segar tendría que estar hasta al atardecer y sin techo y agua fresca.
    en fin

    ResponElimina
  2. el del quiosc és un capullu, Miquel, ens hem adocenat, hem oblidat d'on venim, hem perdut els origens i de passada l'identitat.

    ResponElimina
  3. Creo que fue aqui donde dije que la Caída del Imperio Romano fue básicamente porque los romanos no quisieron ya ser soldados. Este es un ejemplo practico de lo que digo, en vez de pensar en como variar las condiciones de trabajo, decimos que no se trabaja. En mi sector, esta tarde, he justificado económicamente el frío en parado de los camiones y como se consiguen aunar la comodidad del conductor con la rentabilidad de la empresa. Pero hay que tener dos cosas claras, en invierno hace frío y en verano hace calor, increíble pero cierto.

    ResponElimina
  4. cagüenlaleche, ya decía yo que se me escapaba algo, claro, hace calor por que estamos en verano, es cierto increíblemente cierto. Habrá que avisar al del quiosco de Miquel que igual no lo sabe.

    ResponElimina

.
.