A diferència de Dante, a diferència de James Joyce, a diferència de Flaubert (sé que aquesta progressió és descendent), Shakespeare, com Cervantes o Montaigne, mai es va proposar escriure una obra mestra. El movia l'estímul de les taules. Va inventar caràcters perquè la gent acceptés arguments que el tenien sense cura. Ara, creiem en Hamlet i no en les menyspreables intrigues de la cort de Dinamarca; d'una manera anàloga, creiem en Alonso Quijano i no en els melancòlics contratemps que la seva crònica li atribueix. Gairebé podríem dir que Shakespeare no es va dedicar a la Literatura. Treballava per al present, no per al temps.

El moviment romàntic, la data oficial a Anglaterra i a Alemanya s 1798, el va canonitzar, és a dir, va fer que el llegíssim com si l'atzar no tingués part en les seves pàgines. Que jo sàpiga, l'únic dissident va ser Byron, que va afirmar que un petit temple de marbre (l'obra d'Alexander Pope) és superior a una muntanya de runa (l'obra de Shakespeare).

Coneixem a Hamlet i al Rei Lear, però no a William Shakespeare. Sospito que la seva extensa glòria pòstuma ho hauria sorprès, però no ho hauria interessat. Potser per a ell, com per Pròsper, tot està fet de fusta de somnis.

Temo no haver estat just amb Shakespeare. Per reparar aquesta culpa, em permeto exhumar la fi d'una paràbola que vaig donar a la impremta fa vint anys:

«La historia agrega que, antes o después de morir, se supo frente a Dios y le dijo: Yo, que tantos hombres he sido en vano, quiero ser uno y yo. La voz de Dios le contestó desde un torbellino: Yo tampoco soy; yo soñé el mundo como tú soñaste tu obra, mi Shakespeare, y entre las formas de mi sueños estás tú, que como yo eres muchos y nadie».


Celebrando los 10 años de Descontexto.
...... un artículo de Jorge Luis Borges
Buenos Aires, trece de diciembre de 1980