Ningú com Rajoy per segrestar l'esperança. Fins i tot en aquest temps d'escepticisme i desdeny cap als polítics, ell és capaç de rebaixar el llistó de la decència fins a nivells insospitats. Té segrestat al seu partit gràcies al fet que és una imitació moderna d'una monarquia feudal. Els dirigents es reuneixen per escoltar-lo i trencar-se les mans aplaudint les seves divagacions i pronòstics errats. No importa quantes vegades la realitat hagi demostrat que no s'assabentava de res. Aquí estan tots per ovacionar-se en una estampa més pròpia del segle XX i de certs règims que no es basaven precisament en el sufragi universal i la divisió de poders.

El dolent és que a causa dels endimoniats resultats de les dues últimes eleccions -i encara tindrem tertulians que tinguin clar el que han dit els espanyols amb el seu veredicte a les urnes-, els ostatges no són només els votants del PP, sinó tots els espanyols. Han passat gairebé dos mesos després dels últims comicis i encara no s'ha avançat gairebé res en la formació del Govern.

Ciutadans va cedir i es va mostrar disposat a donar suport a la investidura de Rajoy, posant d'entrada un preu alt, però això no és estrany en el començament de les negociacions. Ni per aquestes. Rajoy va prometre a Albert Rivera que portaria les seves condicions a la reunió del Comitè Executiu Nacional. "Com comprendran", va dir, no vaig a prendre aquesta decisió pel meu compte. "He de sotmetre el document a l'aprovació del Comitè Executiu del meu partit".

Això ja exigia mirar a un altre costat, perquè tots sabíem que estava mentint (¿s'anaven a rebel·lar?), Però, què dimonis, els polítics tenen dret a prendre's el seu temps i utilitzar procediments i normes com a excusa per buscar el millor moment en el de prendre una decisió difícil. Però va dir de manera explícita que portaria a aquest òrgan de direcció l'oferta de Ciutadans perquè fos debatuda i, si s'escau, aprovada.

Va arribar la reunió, els súbdits van aplaudir i el president en funcions es va presentar davant els periodistes. Va parlar durant 17 minuts en una introducció que no incloïa res que no coneguessin els que li estaven escoltant. Va tenir el detall de recordar-nos en quina data es van celebrar les últimes eleccions. No va dir res sobre les condicions de Ciutadans, unes exigències que els dirigents del partit de Rivera van dir que no anaven a canviar ni en una coma (aquesta obsessió dels polítics per les comes quan volen treure pit).

Així que una periodista va haver de preguntar-li per la qual cosa tots sabíem. Havia dit abans d'aquesta reunió que anava a consultar al seu partit sobre les condicions presentades per Ciutadans, ha comentat.

"I qui ha dit això?", Va respondre Rajoy. Vostè ho ha dit, haurien d'haver exclamat tots els assistents a la roda de premsa posats en peu. "Jo mai ho he dit. Jo he convocat al Comitè Executiu del meu partit perquè m'autoritzessin a negociar. Lo altre ho diu vostè. Mai no m'haurà sentit a mi dir això".

Els polítics espanyols exageren amb freqüència quan utilitzen la paraula 'mentir'. Almenys, al Parlament britànic tenen la delicadesa d'emprar tota mena d'eufemismes o girs verbals per no arribar tan lluny. Al final, no sempre pots estar segur. Per mentir, cal dir alguna cosa falsa sabent que és falsa.

En el cas de Rajoy, no hi ha marge per al dubte. Va mentir en la roda de premsa de dimecres, a menys que pateixi de desdoblament de personalitat o sigui com Norman Bates a Psicosi. Va mentir perquè li és igual Ciutadans o el PSOE, li és igual la Constitució o el paper del rei en la formació del Govern, li és igual que s'hagi votat dues vegades o que calgui votar altres tantes. Va mentir com quan va prometre abans de les eleccions de 2011 que solucionaria el problema de l'atur en sis mesos quan sabia que això era impossible. Va mentir com quan li va dir a Montoro en arribar al poder que no anaven a pujar l'IVA i després li va ordenar el contrari. Va mentir com quan Alemanya i la Comissió Europea el van obligar a demanar el rescat bancari i després va sortir dient que era ell el que havia pressionat als altres.

Està amarrat al tron ​​de Moncloa i es veu afavorit per la fi del bipartidisme (sí, sembla mentida, ell que deia que tot anava a seguir igual en 2015) i la fragmentació del Congrés, la tradicional divisió de l'esquerra, el psicodrama que viu el PSOE amb un líder assetjat per una altra dirigent esperant el seu moment per eliminar-lo, i uns mitjans de comunicació en la seva majoria domesticats pel poder o pels seus problemes econòmics.

És el segrest d'un país i només falta la foto dels ostatges sostenint tremolosos una portada de diari amb la data del dia. Només queda pagar el rescat i permetre que l'amic de la família Bárcenas, el padrí de tots els dirigents del PP als quals han enxampat robant, continuï al poder.

Queda la possibilitat de mantenir-se ferm, d'acceptar que no es pot premiar el xantatge, de pensar que és millor continuar amb un Govern en funcions i tornar a les urnes abans de permetre aquesta transacció. És un preu molt alt, però potser és el més digne.

Un país segrestat 
per un mentider 
- Iñigo Sáenz de Ugarte 
- eldiario.es