I és que només la música ens pot salvar de l'estultícia, el caos, i tambè de la memòria de l'oblit. Fora de la música tot, fins i tot la soledat i l'avorriment, és mentida. Són justament ambdós conceptes, però millorats. No hi ha doncs cap altra esperança, i ni tan sols sé si cal aferrar-se o recòrrer a Bach, Mozart o Beethoven, o simplement a escoltar a aquest home que pateix Alzheimer i no coneix ni al seu propi fill, però que a la que sona la música, recorda perfectament les lletres i les canta prou bé com a crooner que havia estat de jove.



 Tot home té en potència una mica de angèlic, encara que no sigui més que per la pena de no tenir semblant puresa i per l'aspiració a una serenitat eterna. La música ens desperta el tot i no ser el que hauríem de ser, i la seva màgia ens captiva per un instant trasportant-no's al nostre món ideal, al món en què hauríem hagut de viure. Després del conflicte demencial del teu ésser, t'emprèn un anhel de puresa angelical, i ens fa esperar arribar a un somni de transcendència i serenitat, lluny del món, surant en un vol còsmic, amb les ales esteses cap vastes llunyanies. I em vénen ganes d'empassar-me el cel que a mi no se m'han obert mai ... em.cioran