Diuen que deia Mark Twain en un dels seus aforismes: Quan jo tenia catorze anys, el meu pare era tan ignorant que no podia suportar-lo.  Però quan vaig complir els vint, em semblava increïble el molt que el meu pare havia après en set anys. 

 I en complir els cinquanta... no sé Twain, però jo em vaig adonar que la impresió correcta era la de quan tenia catorze anys, potser perquè estava en la mateixa situació davant les meves filles, amb la diferència que jo en sóc conscient, i el meu pare no!.
Però aquesta reflexió no té cap importància, no deixa de ser un pur exercici retòric, el meu pare era el meu pare, per més ignorant que fos, la feina que tindré a atrapar-lo i prou que el trobo a faltar. Al cap i a la fi, l'ùnic que li podria retreure, és el fet d'haver-me fet, de la inconsciencia d'haver-me deixat arribar aquí sense demanar-me permís. Però aixó no és possible i de més a més, en el fons, aixo si que és retòrica.