Ja fa bastants anys Karl Loewenstein va classificar les Constitucions en la tríada de constitucions "normatives", "nominals" i "semàntiques". Normatives són aquelles constitucions en què es dóna una notable coincidència, identitat és impossible, entre el que passa a la realitat i el que la Constitució disposa. són les constitucions pròpies de les democràcies que operen com a tals. Nominals són aquelles en què hi ha una desviació notable entre el que la Constitució preveu i la realitat. Semàntiques són aquelles en què la semblança entre el que la Constitució estableix i la realitat és pura coincidència.
La Constitució espanyola de 1978 ha estat una Constitució normativa des de la seva entrada en vigor fins a finals de 2015. Des de llavors no ha fet altra cosa que lliscar per la pendent que condueix a la Constitució nominal. En les dues últimes legislatures, la pràcticament non nata com a conseqüència de la impossibilitat d'investir un candidat com a president del Govern i l'actual, resultat de la dissolució anticipada de l'anterior, tenen de legislatura d'un Estat democràtic el nom, però poc més .
Espanya ha estat el primer país europeu occidental després de la Segona Guerra Mundial en què s'han hagut de repetir unes eleccions generals per la impossibilitat d'investir un president del Govern. I en la següent legislatura s'ha aconseguit investir un president de Govern, però la "majoria d'investidura" no ha aconseguit ser al mateix temps "majoria de govern" i, en conseqüència, el Govern de la Nació no està sent capaç d'exercir la tasca de direcció política del país, que és la que té constitucionalment encomanada (art. 97.1 CE). El Govern administra, però no governa.
Com a conseqüència d'això, les Corts Generals tampoc estan complint amb cap de les tres tasques que la Constitució expressament els atribueix en l'article 66. 2: la funció legislativa, la funció pressupostària i la funció de control governamental. No hi ha hagut dissolució del Parlament com en la legislatura anterior, però el Govern no governa i el Parlament no legisla, no aprova pressupostos i no controla l'acció de govern perquè no hi ha acció de govern de controlar. L'avaria de la democràcia parlamentària no pot ser més expressiva.
Formalment la Constitució està vigent, però materialment està suspesa. L'Estat social i democràtic de Dret funciona per inèrcia, però sense que hi hagi cap projecte de direcció política no ja que aconsegueixi obrir-se camí, sinó que s'avanci com a proposta. L'única estratègia que s'està fent visible és l'estratègia defensiva de l'gobiero d'evitar que es produeixi una revisió del que va ser el seu programa de la legislatura 2011-2015, en què el PP va disposar de majoria absoluta.
Mariano Rajoy va anticipar a la fi de 2015 que el PP no disposaria de majoria en la següent legislatura per continuar dirigint el país de la manera com ho havia fet entre 2011 i 2015. Però també va anticipar, amb bon olfacte, que podria disposar d'una minoria prou consistent com per torpedinar qualsevol acció de govern que pretengués revisar la qual ell havia posat en pràctica.
El PP va encarar la legislatura posterior a la seva amb majoria absoluta amb una estratègia defensiva que en la pràctica conduïa a la paràlisi del sistema polític. Ja que no podré seguir governant com ho he vingut fent aquests anys, que no pugui governar ningú i que, en conseqüència, no es pugui revisar el meu programa de govern. El final de la legislatura 2011-2015 presagiava la paràlisi de la següent o de les següents.
En aquestes estem. El temps s'ha aturat. El Govern no envia Projectes de Llei al Parlament i veta les proposicions d'iniciativa parlamentària. S'aconsegueixen acords gairebé per unanimitat al Congrés dels Diputats i tot seguit el Govern maniobra per fer impossible l'execució dels mateixos. L'exemple de RTVE és el més expressiu, però no l'únic.
L'estancament sol ser l'avantsala de la descomposició. Una societat en la qual els òrgans als quals es confia la direcció política del país no exerceixen les funcions que tenen encomanades, està condemnada al desordre. Més aviat aviat que tard. Perquè sense funcionament regular dels òrgans constitucionals de naturalesa política i sense perspectiva de futur la corrupció institucional es fa general. Deixa de ser excepció per convertir-se en norma, independentment de les voluntats individuals de les persones que ocupen les institucions.
La Constitució espanyola de 1978 ha estat una Constitució normativa des de la seva entrada en vigor fins a finals de 2015. Des de llavors no ha fet altra cosa que lliscar per la pendent que condueix a la Constitució nominal. En les dues últimes legislatures, la pràcticament non nata com a conseqüència de la impossibilitat d'investir un candidat com a president del Govern i l'actual, resultat de la dissolució anticipada de l'anterior, tenen de legislatura d'un Estat democràtic el nom, però poc més .
Espanya ha estat el primer país europeu occidental després de la Segona Guerra Mundial en què s'han hagut de repetir unes eleccions generals per la impossibilitat d'investir un president del Govern. I en la següent legislatura s'ha aconseguit investir un president de Govern, però la "majoria d'investidura" no ha aconseguit ser al mateix temps "majoria de govern" i, en conseqüència, el Govern de la Nació no està sent capaç d'exercir la tasca de direcció política del país, que és la que té constitucionalment encomanada (art. 97.1 CE). El Govern administra, però no governa.
Com a conseqüència d'això, les Corts Generals tampoc estan complint amb cap de les tres tasques que la Constitució expressament els atribueix en l'article 66. 2: la funció legislativa, la funció pressupostària i la funció de control governamental. No hi ha hagut dissolució del Parlament com en la legislatura anterior, però el Govern no governa i el Parlament no legisla, no aprova pressupostos i no controla l'acció de govern perquè no hi ha acció de govern de controlar. L'avaria de la democràcia parlamentària no pot ser més expressiva.
Formalment la Constitució està vigent, però materialment està suspesa. L'Estat social i democràtic de Dret funciona per inèrcia, però sense que hi hagi cap projecte de direcció política no ja que aconsegueixi obrir-se camí, sinó que s'avanci com a proposta. L'única estratègia que s'està fent visible és l'estratègia defensiva de l'gobiero d'evitar que es produeixi una revisió del que va ser el seu programa de la legislatura 2011-2015, en què el PP va disposar de majoria absoluta.
Mariano Rajoy va anticipar a la fi de 2015 que el PP no disposaria de majoria en la següent legislatura per continuar dirigint el país de la manera com ho havia fet entre 2011 i 2015. Però també va anticipar, amb bon olfacte, que podria disposar d'una minoria prou consistent com per torpedinar qualsevol acció de govern que pretengués revisar la qual ell havia posat en pràctica.
El PP va encarar la legislatura posterior a la seva amb majoria absoluta amb una estratègia defensiva que en la pràctica conduïa a la paràlisi del sistema polític. Ja que no podré seguir governant com ho he vingut fent aquests anys, que no pugui governar ningú i que, en conseqüència, no es pugui revisar el meu programa de govern. El final de la legislatura 2011-2015 presagiava la paràlisi de la següent o de les següents.
En aquestes estem. El temps s'ha aturat. El Govern no envia Projectes de Llei al Parlament i veta les proposicions d'iniciativa parlamentària. S'aconsegueixen acords gairebé per unanimitat al Congrés dels Diputats i tot seguit el Govern maniobra per fer impossible l'execució dels mateixos. L'exemple de RTVE és el més expressiu, però no l'únic.
L'estancament sol ser l'avantsala de la descomposició. Una societat en la qual els òrgans als quals es confia la direcció política del país no exerceixen les funcions que tenen encomanades, està condemnada al desordre. Més aviat aviat que tard. Perquè sense funcionament regular dels òrgans constitucionals de naturalesa política i sense perspectiva de futur la corrupció institucional es fa general. Deixa de ser excepció per convertir-se en norma, independentment de les voluntats individuals de les persones que ocupen les institucions.
Nominalment la Constitució segueix sent la mateixa. Normativament ha deixat de ser-ho. En el moment en què es compliran quaranta anys de la entrada en vigor de la Constitució, sembla bastant obvi que el pacte constituent de 1977-1978 ja no és el marc polític-jurídic que permet que la societat espanyola pugui governar-democràticament. Amb aquest marc polític-jurídic la societat espanyola no és capaç de fer una síntesi política de si mateixa que permeti la formació de Govern, d'una banda, i l'exercici de les funcions parlamentàries per un altre. La Constitució de 1978 ha arribat al final del seu recorregut. L'edifici està en peu, però la vida està desapareixent del seu interior. I la reforma ni està ni se l'espera.
Javier Pérez Royo
eldiario.es
Publica un comentari a l'entrada