L'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, ha pujat aquest diumenge al matí a peu al cim del Tagamanent, situat al parc natural de Montseny, on ha assistit a l'acte d'inauguració de les obres de restauració del conjunt monumental de l'antic castell i església portades a terme per la Diputació de Barcelona.
En l'excursió, que ha fet a títol privat, l'han acompanyat la seva dona, Marta Ferrusola, i alguns familiars i amics.
El Tagamanent té un significat especial per l'expresident, que el 1940, quan tenia deu anys, va pujar amb l'oncle Narcís fins a les ruïnes del conjunt que avui ha tornat a visitar. Tot molt dins del moviment kumbaià del què Pujol és el màxim representant, Jordi Pujol, l'il·lustre anticalanista...


... "Aquest és un llibre, benvolgut lector, i lectora, Déu em perdoni, fet des de la mala fe i el ressentiment. Jo era, jo vaig ser kumbaià. És més, mai he deixat de ser-ho. M’he transvestit de punk, de postmodern, de mod i del que sigui per evitar que algú vegi el meu esperit kumbaià. Però ha estat inútil. Aquest llibre n’és la prova fefaent. Sóc, simplement, un kumbaià ressentit. Jo sabia i intuïa millor que ningú quina era la mística del kumbaisme. Voluntat de poder. L’amor al proïsme, si, com a baula per on s’escola el desig de control mental i la subordinació a la nostra casta de monitors i assistents socials que ens perdonen la vida i ens guien cap a la mort mentre canten, mentre cantem, com les sirenes, que un altre món és possible.Jo només sabia que volia ser el gurú, el líder suprem dels kumbes, de tots els escollits i de tots els fidels, de tots els devots, dels botxins i de les seves víctimes, perquè creia qu havia entès el secret d’aquesta mística que està en les arrels de la Catalunya contemporània gairebé des dels anys cinquanta del segle passat. Sigues lliure i camina cap a l’estel que vulguis guanyar. És superior: els kumbaiàs érem la raça escollida. Com els jueus. Els guies espirituals de Catalunya. Veníem del catolicisme, la matriu de tot plegat, erem antifranquistes, la coartada de tot plegat, representàvem el catalanisme, la suplantació de tot plegat, i per sobre de tot passàvem –  primer dogma - per bones persones. I aquest era el crim de tot plegat. Som especials, tocats per la gràcia de Nostre Senyor i Catalunya no és cap nació sinó una comunitat de creients representada pels seus sacerdots que en públiques atalaies dictaminen el camí que cal seguir. Avui no toca. 

El primer kumbaià, Jordi Pujol, no ha negat mai que l’esperit d’aquest moviment va insuflar part del seu ideari polític. Que aquesta era part de la seva mística. Albert Boadella, el seu bufó mimètic, és un perfecte escolà del kumbaisme i exerceix de monitor en cap d’una companyia on practica el seu bon rotllo de summe sacerdot. Però els dos tenen, comparteixen, el mateix secret que jo vull mostrar-los: odien els catalans perquè tot i ser mesells, covards i pixafredes queden quatre gats que no estan del tot agraïts als seus mestres. Mestres d’energia que, intueix la gent, volen una massa de zombies sense pensa ni paraula disposats a cedir la seva voluntat als falsos profetes que ells, millor que ningú, representen: la presidència d’un país que sense la tasca purificadora de
Franco, i els seus còmplices catalans, no hauria ostentat mai aquest il·lustre anticatalanista que és Jordi Pujol.
La presidència d’un esplai alternatiu que sense el servilisme i l’idiotisme de tants catalans no hauria mai pertocat a un monitor com Boadella que comparteix amb Pujol l’afició secreta, a denigrar catalans tot i que el joglar prefereix la via expeditiva de la Brunete armada, que no mediàtica.

I em diran, deliro. I els diré que l’encerten. Només arribats a l’extrem ens treiem totes les màscares. El kumbaisme és la secularització del catolicisme. Es que tots els gossos de sacristia s’apoderin de l’esfera  pública i es facin polítics, mestres, animadors, altermundistes, buròcrates i ocupin tots aquells espais d’intemediació entre el ramat i el poder, categoria última que només ells són capaços d’entendre perquè la resta de mortals són enzes, massa, llevat. Tot el que van descobrir durant el franquisme, i els va fer comencar el kumbaise, era el fet lamentable que ja no podien exterminar les restes d’allò que un dia fou un poble i davant la impossibilitat de convertir-los en bons parroquians van abandonar els murs de convents i parròquies per seduir la gent i convèncer-los que ells els estimaven, que ells eren l’oposició, la bona gent que donava testimoni i cara pels pobres i els humiliats. Tot i que ja no calia anar a missa obligatòriament sí que era forçós delegar en els catòlics secularitzats les regnes de les organitzacions de massa, de l’acció catòlica que passaria a esdevenir acció patriòtica, acció social, acció humanitària, ONG.
I llavors, és clar, hi havia el comunisme: el mal absolut. Allò que fins 1939 representava l’anarquisme. La possibiliat d’un judici final. L’hecatombe. El moment de passar comptes un per un. Per cada burgès que explotava un obrer. Per cada capellà que delatava un republicà. Per cada catòlic que calumniava un home. Afusellats un darrere l’altre en aquests tres terrorífics dies posteriors a la mort del Caudillo. Quan el buit de poderencendria les masses subjugades i tots junts els enviarien allà on els pertoca : l’infern dels fariseus.
Per tant, res més urgent que el diàleg, el pacte amb els comunistes. Perquè el PSUC estava condemnat a ser el gran partit del postfranquisme i el dubte corrou les ànimes beatífiques: Eren realment uns perillosos comunistes els militants del PSUC? Es a dir, es venjarien? Els afusellarien a tots? O potser no? I això, senyors, va ser la gran descoberta, l’acta de naixement del kumbaisme. El PSUC no ens volia degollar. Aleluia! El PSUC ens volia estimar. Aleluia! El PSUC, valgam déu, fins i tot volia fer-se  perdonar. Aleluia! Ja ho saben: els crims de l’estalinisme, les txeques, els comissaris polítics… Els comunistes suspiraven per l’entesa, la concòrdia,  la reconciliació nacional. Volien fer amics. I els cristians, que així es feien dir els catòlics a partir dels seixanta, van veure l’oportunitat divina d’evitar que els seus colls rellisquessin sota el pes de la guillotina. No és que deixessin de ser anticomunistes. Era millor. És que el PSUC no era comunista ni mai ho havia estat. Pregunteu-li a Andreu Nin, a Burgos o a Berlin, pregunteu-ho als centenars de milers de veritables creients del comunisme que Stalin va exterminar en purgues perpètues. Ja no hi són. Ja mai més no tornaran. I el PSUC, digne peó de la URSS, només esperava, amb ànsia, el diàleg. I tot va ser diàleg i els kumbaiàs llavors van transmutar-se de marxistes. Podien cridar contra la Guerra del Vietnam i contra l’imperialime i sentir-se partíceps d’un orfeó universal on l’enemic  ja no era el catolicisme sinó el capitalisme però, atenció, apreciat lector, l’Església sempre havia dit Ni Comunisme Ni Capitalisme. Salvatge, s’entén.
Es a dir, calia fer un pas endavant. Si els comunistes ja no eren comunistes, els cristians reemprendrien el vell discurs de la rerum novarum  i de la justícia social. Els drets inalienables dels pobres, els proletaris i els indígenes a la dignitat humana. Fou el Concili Vaticà II. En parlarem. Però a Catalunya, els protokumbaiàs pescaven, feia temps, en aquestes aigües de la tercera via, coneguda avui com a comunitarisme o si voleu, erudits,  personalisme cristià. El kumbaisme, d’acord, era un moviment de joves, entre xirucaire i compromès, una festa dels esperits, un gran foc de camp que lligava amb les forces gairebé telúriques que sotmovien el món en unmagma de rebelió generacional. I els seus sacerdots sabien que per evitar el contagi del comunisme s’havia de pagar un peatge. L’antiamericanisme. Caigut el mur, gràcies també a l’Església, uns quants han tornat a les seves ocultes arrels, made in USA o pro Israel, només cal llegir els articulistes de l’Avui separant-se de la gran pinya kumbaià que ara sota altres noms – multiculturals i antiglobalitzadors - practica el noble designi de la caritat i el pacifisme per aconseguir que el tercer i el quart món no arribin mai a desprendre’s d’aquesta crosta humanitària que garanteix la superioritat moral d’Occident gràcies a les deixalles làcties i a l’ajuda logística de les ONGs que treballen per aconseguir, d’acord amb els seus governs, contra els quals diuen estar, que els seus pobres no aixequin mai el cap i no puguin competir en igualtat de condicions amb el primer món. Hem tornat a una política de la misericòrdia, al Domund dels negrets,que els primers kumbaiàs no haurien imaginat mai. No passa res. Ja és el seu somni. Una societat dependent, agònica, sense esperança, on les caritatives ànimes d’Occident reparteixen la morralla, els quatre xavos, entre els immigants i els desvalguts mentre preconitzen consignes buides de tot contingut solidaritat sempre-- i coven en silenci un odi cerval contrael nou comunisme del segle XXI, el nou fantasma que uneix tots els fariseus perquè, bàsicament, no es deixa trepitjar: l’islamisme. Fantasma virtual, projecció dels deliris occidentals, és odiat no pel que és sinó pel que imaginen que podria ser; una mena de croada a la inversa on els musulmans, talment mohamed Lenin o Alí Trotsky, cremarien en una gran pira els benpensants que han traït el mateix Déu que tots diuen professar"... 

Oriol Malló - Confession d'un kumba ressentit - (fragment)