Avui fa 85 anys que va morir un dels alcaldes més lluïts­ que ha tingut Barcelona. Ho va ser només nou mesos (com un embaràs estàndard), però en aquest breu període de temps va aconseguir l’amor dels barcelonins. A diferència de molts alcaldes que jo sé, va néixer en una família humil, però això no li va impedir anar ascendint i, a més d’alcalde del cap i casal, ser president de la Cambra de la Propietat Urbana, senador, diputat, sotssecretari de Marina i governador de Catalunya.

“En la seva trajectòria, Pich i Pon no va destacar com a gran orador”

Es deia Joan Pich i Pon, una espetarregant combinació de cognoms que el va acompanyar fins a la mort. A les enciclopèdies –impreses o digitals– són molt de fer-ne broma. Sense anar més lluny (perquè em fa mandra allargar el braç fins a la prestatgeria), la Viquipèdia explica: “En la seva trajectòria política, Pich i Pon no va destacar com a gran orador”. És una veritat inapel·lable, fins al punt que els seus cognoms han donat lloc a un substantiu: piquiponada, lapsus linguae hilarant per confusió o desconeixement del significat de les paraules o de les frases fetes. Amb aquesta alegria mental digna de Jean-Paul Desgrava, parlava de “la llum genital”, del “conflicte nipojaponès” o de la calor que fa “en plena calígula”. Un dia va sentenciar que “el peor tirano de la historia fue el Tirano de Bergerac” i sobre la qüestió migratòria tenia una opinió abascaliana: “Lo necesario es que cada uno viviera en su propia tierra. Entonces seguramente comenzaríamos a estar bien. Los franceses, en Francia; los ingleses, en Inglaterra; los murcianos, en Murcia; los belgas, en Belgrado...”.

En el discurs de presa de possessió com a alcalde va deixar ben clar el seu programa per a la ciutat: “Per anar bé, hem de seguir la política de les tres emes: ministració, ministració i ministració”.

D’una altra manera aniríem ara si tinguéssim una alcaldia que, tot i ser inútil i lerrouxista com ho era ell, almenys ens donés aquestes alegries. Rememora Quim Monzó en el seu article a la vanguardia d'avui.


- Quim Monzó