Avui fa 85 anys que va morir un dels alcaldes més lluïts que ha tingut Barcelona. Ho va ser només nou mesos (com un embaràs estàndard), però en aquest breu període de temps va aconseguir l’amor dels barcelonins. A diferència de molts alcaldes que jo sé, va néixer en una família humil, però això no li va impedir anar ascendint i, a més d’alcalde del cap i casal, ser president de la Cambra de la Propietat Urbana, senador, diputat, sotssecretari de Marina i governador de Catalunya.
“En la seva trajectòria, Pich i Pon no va destacar com a gran orador”
Es deia Joan Pich i Pon, una espetarregant combinació de cognoms que el va acompanyar fins a la mort. A les enciclopèdies –impreses o digitals– són molt de fer-ne broma. Sense anar més lluny (perquè em fa mandra allargar el braç fins a la prestatgeria), la Viquipèdia explica: “En la seva trajectòria política, Pich i Pon no va destacar com a gran orador”. És una veritat inapel·lable, fins al punt que els seus cognoms han donat lloc a un substantiu: piquiponada, lapsus linguae hilarant per confusió o desconeixement del significat de les paraules o de les frases fetes. Amb aquesta alegria mental digna de Jean-Paul Desgrava, parlava de “la llum genital”, del “conflicte nipojaponès” o de la calor que fa “en plena calígula”. Un dia va sentenciar que “el peor tirano de la historia fue el Tirano de Bergerac” i sobre la qüestió migratòria tenia una opinió abascaliana: “Lo necesario es que cada uno viviera en su propia tierra. Entonces seguramente comenzaríamos a estar bien. Los franceses, en Francia; los ingleses, en Inglaterra; los murcianos, en Murcia; los belgas, en Belgrado...”.
En el discurs de presa de possessió com a alcalde va deixar ben clar el seu programa per a la ciutat: “Per anar bé, hem de seguir la política de les tres emes: ministració, ministració i ministració”.
D’una altra manera aniríem ara si tinguéssim una alcaldia que, tot i ser inútil i lerrouxista com ho era ell, almenys ens donés aquestes alegries. Rememora Quim Monzó en el seu article a la vanguardia d'avui.
- Quim Monzó
.png "English"){kind=small}
9 Comentaris
El Monzó cada dia se'ls guanya més descansat descobrint la sopa d'all
ResponEliminabé, ja en fa molt de temps d'aixó, el mèrit rau en trobar aquesta sopa que jo desconeixia.
Eliminajajajajaja...aquesta és bona, JÚLIA ¡¡¡ jajajaja
ResponEliminaJo no en diria "opinió abascaliana". Aqui ha relliscat i em sembla pitjor que això dels belgues i Belgrad. Abascal no té opinions, té dogmes
ResponEliminaBen vist, el millor és: ministració, ministració i ministració”.
ResponEliminaAhora el populismo,es más culto y ya tiene todo el mundo la ESO.Pero las promesas de aquello y lo otro,de mira lo que te doy aunque no lo tenga es lo que impera.Unos te ofrecen la nueva patria,otros pensiones de acuerdo al IPC,las hay que ofrecen el aborto a niñas de 16 años.Todo para que seamos felices.Porque los políticos buscan nuestra felicidad ,no lo olvidemos.Los de entonces y los de ahora.
ResponEliminaEl Pin i Pon este, era un caso aparte, lo más parecido en la actualidad seria Josep Bou del PPC, y el más alejado Alejandro Fernandez también PPCque és un fino estilista.
ResponEliminaSus "cagadas" verbales fueron legendarias, y dejó el listón de la mediocridad muy alto.
ResponEliminaNo estoy de acuerdo en que ahora el populismo sea mas culto, la diferencia es que ahora los políticos populistas disponen de asesores de comunicación, que les pasan notas en todo momento de lo que deben o no decir.
Aquesta és la diferencia, encara que em sembla que a Josep Bou li fallen els assesors de comunicació.
ResponElimina