La primera ministra de Finlàndia, Sanna Marin es va veure envoltada d'una gran polèmica després de la filtració d'un vídeo en què apareix ballant i cantant amb uns amics. Imatges publicades pel tabloide sensacionalista Iltalehti que van portar el sector més conservador de la política finlandesa a criticar una suposada falta d'exemplaritat i fins i tot a donar dubtes sobre un possible consum d'estupefaents. Però el comunicat oficial publicat aquest dilluns a la tarda assenyala que el test de drogues no deixa cap dubte: la primera ministra de Finlàndia no havia consumit substàncies il·lícites.

Festival de la hipocresia, s’argumenta, amb l’assumpte de la primera ministra finlandesa ballant davant la càmera a ras de tap i no d’aigua. S’assenyala cap als que pugen al carro de la crítica –no a una dona jove, sinó a una governant– acusant-los de ser misògins i joventufòbics. S’afegeix amb voluntat de tancar el debat del tot que a veure qui no s’agafa un bon pet i fa el ruc davant d’una càmera de tant en tant i si no és aquesta la millor manera de demostrar que els capitostos són iguals que la resta de mortals. Quin descobriment! Com si el refranyer no ensenyés des de fa segles veritats universals i indiscutibles com la que ens ocupa: caga el rei i caga el papa i, de cagar, ningú no se n’escapa.

Tot aquest papanatisme pro Sanna Marin es desfà com un terròs de sucre si s’engega el microscopi. Per començar, la conversa pública seria una altra si l’excés l’hagués protagonitzat Isabel Díaz-Ayuso, Irene Montero o Laura Borràs, per posar tres exemples propers –també de senyores– que provoquen reaccions fanàtiques ja sigui a favor o en contra entre el personal. Ayuso balla torrada mentre la sanitat madrilenya cau a trossos. Montero es contorneja beguda mentre la inflació fa caure en risc de pobresa els espanyols. Borràs se’n fot de l’independentisme engatant-se amb rioja. Són coses de l’estil –sense exagerar– les que llegiríem i escoltaríem.

És fàcil donar suport a una ministra finlandesa que ni ens va ni ens ve. Però la qüestió no és si a aquest món tots hem vingut a agafar una mona i a moure els malucs amb entusiasme de tant en tant. El moll de l’os de l’assumpte està –siguin homes, dones, ancians o adults joves– en la incapacitat d’alguns dirigents d’entendre exactament quines responsabilitats assumeixen quan accepten carregar-se a l’espatlla la representativitat de la primera institució del seu país. Un governant és, mentre dura el seu mandat, la institució feta carn. I sobre aquesta veritat es construeix el respecte a allò que simbolitzen. I a una institució borratxa se la respecta menys o no se la respecta. Exactament igual que a un parlament on a l’hemicicle es va a treballar amb xancles i samarreta. Per molt que la frívola concepció que hem adoptat de la naturalitat i la sinceritat ens portin a creure infantilment el contrari. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.cat