Macondo, Comala, Bigata, Yoknapatawpha. Llocs mítics de la literatura que habiten a la imaginació col·lectiva però no tenen unes coordenades geogràfiques. O potser sí? Aquesta és la pregunta de què parteix Regions imaginàries, una exploració per territoris impossibles que han acabat confonent-se amb el que alguns anomenen realitat.
"Pretén ser una cerca, no sabem si amb èxit o no", fa broma l'editora Lía Peinador, que tot seguit concreta entrant més en detall: "És una recerca dels llocs mítics de la literatura, aquests llocs que s'esmenten a llibres com Cent anys de soledat o en altres una mica menys coneguts com a Ciutats de sal d'Abderrahman Munif".
Llocs que pertanyen a l'àmbit de la ficció però que, indubtablement, hi ha més enllà del que s'ha imaginat. I que tenen múltiples topografies en funció de la ment de cada lector, tal com concedeix Peinador: "Estem proposant una de les milers d´opcions sobre una regió i tothom té dret a imaginar-se la seva pròpia".
Deu relats, deu fotografies reals de les zones on s'ubiquen les regions imaginàries i fins i tot deu mapes són el resultat d'aquesta aventura que recorre espais creats originalment per autors com García Márquez, Faulkner, Rulfo, Benet, Onetti, Camilleri, Munif, Narayan, Achebe o Lima-Mendes. Comala de Pedro Páramo pertany a una d'aquestes regións imaginàries.


PEDRO PÁRAMO

"Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo. "No dejes de ir a visitarlo -me recomendó. Se llama de este modo y de este otro. Estoy segura de que le dará gusto conocerte." Entonces no pude hacer otra cosa sino decirle que así lo haría, y de tanto decírselo se lo seguí diciendo aun después de que a mis manos les costó trabajo zafarse de sus manos muertas.
Todavía antes me había dicho:
-No vayas a pedirle nada. Exígele lo nuestro. Lo que estuvo obligado a darme y nunca me dio... El olvido en que nos tuvo, mi hijo, cóbraselo caro.
-Así lo haré, madre.

Pero no pensé cumplir mi promesa. Hasta que ahora pronto comencé a llenarme de sueños, a darle vuelo a las ilusiones. Y de este modo se me fue formando un mundo alrededor de la esperanza que era aquel señor llamado Pedro Páramo, el marido de mi madre. Por eso vine a Comala.
Era ese tiempo de la canícula, cuando el aire de agosto sopla caliente, envenenado por el olor podrido de la saponarias....."

De lectura molt recomanable, Pedro Páramo és una novel·la màgica, que deien Juan Rulfo va escriure en recollir les velles històries que li explicava el tio Celerino que un dia es va trobar per casualitat, o potser per causalitat. És possible,  car en morir l'home, Juan Rulfo va deixar de publicar, o de publicar texts tan fascinants, màgics i irreals com Pedro Páramo. Per tots sants, el dia dels morts, per Sant Jordi, o qualsevol altre, és bon per llegir o rellegir aquesta extraordinaria i fascinant novel·la, on morts i vius conviuen en un món màgic i complexe. Són poc més de 160 pàgines poblades per ànimes en pena, cavalls desbocats, pròfugs que tornen al seu atroç punt de partida, un lloc, Comala, on el temps i les identitats es dilueixen constantment. La novel·la es circular, res lineal pot passar-hi perquè els seus personatges han estat expulsats de la història, encarnen "un pur vagabundejar de gent que va morir sense perdó i que no l'aconseguirà de cap manera, i ho saben".