Us han dit que signareu al Corte Inglés de 12 a 1, i fins i tot els diaris ho porten; però és veritat. Per a l'ocasió, us poseu el vestit d'escriptor que signa llibres (ja sabeu què vull dir: americana de xeviot i pantalons de franel·la, tot plegat un si no és negligé) i us planteu a l'indret assenyalat portant a l'infern de l'americana el millor bolígraf xapat d'or que posseïu.
En el vestíbul forà dels grans magatzems, damunt una taula llarga, hi ha tres munts de llibres; els d'en Serrallach, els d'en Gonzalo Durpín, i els vostres; i de vegades, a la paret, els vostres retrats.
Amb el Serrallach us coneixeu de tota la vida i us saludeu cordialment. En Durpín ningú no us el presenta.
Si l'organització és eficient, els altaveus proclamaran la vostra presència i diran que esteu disposats a signar incansablement els vostres llibres, respectivament. Si és molt eficient, fins i tot és possible que no us equivoquin el nom ni us atribuexin el llibre en castellà del desconegut i isolat Durpín.
Encara no heu tingut temps d'asseure-us darrera la taula, amb la pila dels vostres llibres davant, quan us adoneu que en Serrallach ha desaparegut i que en el seu lloc hi ha una pinya de gent estranyament exaltada que vol la seva signatura.
En Durpín si que hi és. Sol i vern, davant el muntet dels seus llibres. El vostre munt de llibres roman intacte....

La cosa ha començat a les dotze, i quan us sembla que ja deu ser la una només n'és un quart.
Llavors, de sobte, lluqueu una cara coneguda. Un nebot! Una cosina!
Si us ve a comprar un llibre i us demana la signatura, més tard en tornar a casa, comentarà: "Ai no sé! M'ha fet un paperot, l'oncle (o el cosi). Com si no em conegués. I és que heu de fer tot el possible per fer creure al desolat Durpín que qui us demana l'autògraf el veieu per primera vegada...

En Serrallach, exhaust demana compassió, tot vermell, somrient als seus admiradors, i, fent una petita pausa, es pren un cafè.
El desconegut Durpín s'aixeca i se'n va. No el veureu mai més. Potser no escriurà mai més cap llibre. Potser es farà frare de la trapa. O se suïcidarà....

Torneu a quedar-vos sol. Consulteu el rellotge i us venen ganes de fingir un desmai o un atac de cor per aconseguir d'aplegar un rotlle de tafaners al voltant vostre, i a tres quarts d'una us acomiadeu d'en Serrallach, obrint-vos pas difícilment entre les masses, pretextant que a la una heu de ser auna altra llibreria, d'on han telefonat que ja hi havia cua i la gent s'impacientava."

Aquesta delícia és un extracte del "Manual del perfecte escriptor mediocre" de Ramón Folch i Camarasa, guanyador del Premi Pere Quart d'humor i sàtira de l'any 1991. I és real com la vida mateixa, signar la seva novel·la per a un escriptor mediocre és exactament així, prou ho sabeu més d'un dels que llegiu aquest text.