La senyora Cinta Mascarell és una lectora superlativa. Té vuitanta anys i dos cops per setmana fa de voluntària a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa. Si tenim en compte que llegeix més de 400 llibres l’any, una mitjana de 38 llibres cada mes, hem de concloure que la resta del temps se’l passa bàsicament llegint. Més enllà dels rècords, sempre cridaners, el més interessant és que la seva experiència lectora està en sintonia amb el consell planià de deixar de llegir novel·les a partir d’una certa edat. Pla situava el llindar de la maduresa molt avall, entre els que trentegen, i acusava de primitius els éssers majors que persistien en la lectura de ficcions. Cinta Mascarell ho explica de manera més suau. Diu que li sembla molt bé que la gent llegeixi novel·les, però que ella ja fa anys que les va deixar de banda perquè li semblaven llibres tancats. No és que reivindiqui el que Eco va denominar opera aperta , sinó que li agrada entendre cada llibre llegit com un capítol d’una obra més gran, una peça del trencaclosques que ella denomina “tema”. Perquè la Cinta llegeix sobre “temes documentals”, amb predilecció pels històrics d’èpoques determinades. Un llibre el porta a un altre i així va teixint una teranyina de punts de vista diferents sobre el mateix tema. Per dir-ho en la terminologia que va impulsar l’Escola de Praga, d’un sol tema explora molts remes. Entre els seus autors predilectes, hi ha l’historiador Borja de Riquer. És, la seva, una lectura que posa l’èmfasi en la informació. 
Un exemple de lectura compressiva i comprensiva a l’engròs. Trobo admirable el component informatiu de la lectura, però reconec que continuo llegint molta ficció i que poso més èmfasi en altres aspectes de la pràctica literària, com ara l’estil, el ritme, la textura o els registres de l’escriptura. Potser és perquè encara em falten dues dècades per arribar a l’edat de la Cinta, però ultrapasso en tres el límit establert per Josep Pla i tant me fa que em posin al sac dels éssers primaris. M’agraden els romanços, la capacitat de la ficció per explorar territoris ignots, per desafiar les unitats de temps i d’espai, per retratar realitats complexes amb l’ús de recursos retòrics i per explorar els confins de la imaginació humana. En tot cas, tota l’admiració per la Cinta Mascarell, a qui recomano que llegeixi sobre el president Theodore Roosevelt. Es diu que es cruspia un llibre sencer abans d’esmorzar i, si l’agenda li ho permetia, un parell més després de sopar. Això sí, practicava un mètode selectiu. En una carta sobre la seva relació amb les obres de Dickens diu: “La manera més sensata de llegir-lo és simplement saltar-se la palla, la xerrameca, la vulgaritat i la falsedat, per treure profit de la resta”. Més que lectura en diagonal sembla parabòlica, cada paràbola un salt. No s’hi val.