NO PARLEU DE POLÍTICA

El noi forà que arriba a l’aula d’una escola concertada pel procés de matrícula viva i que, per la situació familiar i socioeconòmica, destorba cada dia els companys. I que aviat és en boca de tots els pares que, a més de lamentar que el centre no l’aturi, posen el crit al cel perquè té l’escolarització gratis.

El poble d’uns pocs centenars d’habitants que veu incrementada la població amb nouvinguts i persones expulsades de Barcelona i extraradi, i que fins fa tres anys no tancava els garatges amb clau a la nit, però que ara passa la balda per les onades de robatoris recents, que vincula amb l’arribada dels estranys.

És més útil una festa al barri que repetir milions de vegades que necessitem immigrants

Els centres d’atenció primària, que contracten serveis de seguretat pel creixent nombre d’agressions al personal. I el facultatiu que es veu amenaçat perquè se li exigeix el trasllat d’una jove embarassada en ambulància a l’hospital com qui encarrega un taxi gratuït. I que cedeix per por que alguna complicació li generi un expedient a ell.

Aquests episodis, tots reals, són a la base de la puixança electoral de les formacions d’extrema dreta i nacionalpopulistes. Aquestes experiències, que poden ser quotidianes o anecdòtiques, s’eleven a categoria quan un discurs polític les assenyala com a font de problema. El sociòleg Rogers Brubaker, de la Universitat de Califòrnia, va estudiar a Nationalist Politics an Everyday Ethnicity in a Transilvanian Town (2006) l’experiència diària del nacionalisme en una població romanesa. El mateix es pot fer per a qualsevol dels nostres municipis respecte al nacionalisme extrem.

De res no serveix menystenir les persones que s’inclinen cap a aquest discurs, ni ridiculitzar els seus líders des del confort de la superioritat moral, perquè les vivències són reals. I aquestes, que molt ràpid es transformen en creences, són molt difícils de capgirar amb arguments o estadístiques. De manera inconscient, qui es veu contradit rebutja la informació que refuta allò que creu per mitigar el malestar que sent.

Allò que “desactiva” aquestes experiències és una altra experiència. Així ho demostra la recerca. Una actitud, per exemple, dels amics o familiars o el contacte amb els desconeguts. És a dir, és més útil una festa al barri, posar noms als veïns i compartir una recepta de cuina, que repetir milions de vegades que necessitem immigrants. O conèixer la família del nen emprenyador de l’escola, que explicar als pares que guetitzant-lo ell tindrà un problema avui, però la resta el tindrà quan es faci gran.

Un llibre recent d’una jove politòloga d’Ofxord, Sarah Stein Lubrano, que enguany ha causat un cert impacte en el món anglosaxó, apunta en aquesta direcció. Es diu Don’t talk about Politics. How to Change 21st-Century Minds (Bloomsbury). Canviar l’entorn requereix un canvi d’actitud. No és una solució màgica, però sempre pot ser millor que esperar miracles mentre escoltem la politiqueria de baixa estofa d’alguns, no pocs, dirigents polítics que parlen sobre la qüestió. Joan Esculies