English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

MATAR AL MISSATGER

Mort durant un bombardeig a Sarajevo  Juny de 1992  Foto: Gervasio Sánchez
Ahir es varen complir 11 anys de l'assassinat de José Couso a Iran. En parlavem amb un company d'ell i dels periodistes o corresponsals de guerra i de la llibertat d'informar, així com de les dificultats per dur a terme aquesta feina i el risc per la pròpia vida. Vida que varen perdre 75 periodistes que a diferents conflictes del món varen ser assassinats l’any pasat.

Feina dura i arriscada la de corresponsal de guerra o corresponsal en zones amb guerra encoberta com seria Mèxic entre l'Estat i els narcos, o enviat espècial que es diu ara, tot i que actualment no hi ha guerres, sinó conflictes armats com es sol dir eufemísticament, encara que els morts i són igual a diferència que ara a penes moren soldats i si molts civils, que moren per alló dels danys col·laterals o fins i tot el foc amic.
I aquí, en aquest context de guerra bruta és on comencen els assassinats a aquests arriscats professionals de la informació en directe. Abans, en les guerres convencionals hi havia una sèrie de pactes no escrits ni signats però que s'acomplien, de respectar Hospitals, vehicles de la Creu Roja i periodistes que anaven convenientment identificats; entre d’altres raons, perquè aquests últims eren qui amb les seves cròniques explicaven la guerra de primera mà.


vinyeta de J.R.Mora
Però ara que ja no hi ha guerres, nomes conflictes. No interessa sovint que la premsa informi del que realment està passant, per aixó ja hi ha el propi gabinet que cuina i preparà les noticies com els hi convé donar-les, aspecte que per cert han copiat també els partits polítics quan estan en campanya electoral. A dia d’avui doncs, en un conflicte, un periodista independent que no serveixi a ningú i tingui per únic amo la llibertat d’expressar el que veu, molesta a les dues o més parts del conflicte, i com no hi ha ja ni pacte ni cavallers, a la que molesten, simplement els eliminen i no passa res.
El cas de José Couso demostra de manera fefaent la impunitat en la que un Exercit com els del Estats Units emparat pel seu govern i amb la connivència de la resta de països dins i fora de l’Otan fins i tot Espanya si hem de fer cas a Wikileaks, pot sortir impune de la mort d’aquest periodista gallec, fos un error humà o no el que va causar la seva mort. Cert és també que hi ha periodistes i periodistes com el cas d’en Miguel Gil que era un eixelebrat i no tenia por a res fins se li va acabar la sort, o alguns com descrivia a Territorio Comanche en Perez Reverte que feien fotomuntatges com si fossin al front i estaven a quilòmetres d’ell, o fa uns mesos Emilio Morenatti que va perdre un peu en un atemptat, que és el que s'en podria considerar part del risc de la feina, o víctima d'un dany col·lateral.


José Couso
Dura i poc reconeguda la feina i les vides vessades dels periodistes de guerra, o conflicte, gent que de la majoria no en coneixem ni el rostre. O és que potser els periodistes tenen el rostre de l’instant, de l’horror; perquè la guerra o el conflicte és abans que res l’horror, l’expressió mes brutal de l’esser humà en estat pur, capaç de matar per matar, sense raó, fonament ni tan sols ideologia. Els conflictes actuals han perdut si és que les guerres n’havien tingut, una certa èpica, una lluita per uns ideals, res d’aixó ara, els conflictes actuals són purament per interessos religiosos, económics o d'explotació de riquesa, i maten als morts i també als vius de per vida. Aixó ens porta a unes consequencies posteriors que ens acabem afectant malgrat aquestes guerres siguin lluny d'aqui. Quan ho has perdut tot, que importa assaltar una masia per robar i matar el seu propietari. Si ja estàs mort, no et pots ja morir, és el mite del “zombi” els morts en vida, morts perquè ja no tenen ànima, només instint animal de supervivència, i amb aquest panorama quin valor se li dona a la vida d’una persona o en el cas de les guerres o conflictes a la vida d'un periodista. Cap, zero, res... Aquesta de reporter de guerra o de conflicte, és d’aquelles feines que es fa perquè s’és un idealista o perquè s’està boig, que ve a ser més o menys el mateix, i tant uns com altres a sobre, solen ser menystinguts per la pròpia societat.
Afortunadament s'han ressolt satisfactoriament casos de segrests com el de Marc Marginedas,Javier Espinosa y Ricardo García, ejemple de periodistes amb rigor i honestedad informativa. 
L’any passat varen ser assassinats a tot el món 75 periodistes, però no es pot matar el missatger, no els varen poder fer callar, en tots els casos hi ha algún algun company que ha agafat el relleu, perquè tot i que ningú se'l vulgui escoltar, perviveixi la llibertat d'informar a qui ho vulgui estar de la tragedia i l'horror, encara que aixó li costi a vegades la pròpia vida.

¡QUE SE BESEN!


No, no i no!. I si en queda cap dubte, no. Aquesta ha estat la posició del president espanyol, Mariano Rajoy, en la seva resposta a la petició del Parlament de Catalunya al Congrés per tal que es permeti celebrar la consulta sobiranista. Rajoy ha anat per feina, ha repetit l'argumentari habitual, i només ha apuntat que si algú vol fer coses “polèmiques” que reformi la Constitució. 
Com a primera carpeta, l'argumentari jurídic i constitucionalista. Els mantres de “la sobirania de Catalunya no existeix" i que la competència per convocar referèndums és "indelegable", els ha entonat amb pocs matisos i cap color. "L'Espanya va bé" d'Aznar posat al dia per dir que aquí no es belluga res i, per si de cas, ha apel·lat als vincles de "sang" entre Catalunya i Espanya i ha insistit que ell, "estima" Catalunya. Marcada aquesta divisa, Rajoy ha obert la segona carpeta: la de l'argumentari de l'apocalipsi que caurà sobre una virtual Catalunya independent. “No sé si quedaran per l'espai sideral, però de ben segur quedaran com l'illa de Robison Crusoe, més pobre, fora de l'UE, de l'euro, de l'ONU, de l'espai de lliure circulació”, ha descrit Rajoy.

Hi hauria varies consideracions a fer a les paraules del President del Govern: escolti!, no cal que ens estimi, els maltractadors tambè diuen estimar a les dones que maltracten, i el que vostè hauria de fer, és cumplir amb el seu compromís econòmic amb Catalunya, aplicant correctament la disposició addiccional tercera i tots aquells acords economics del que en va quedar de l'Esatut i que incompleix de manera reiterada. Nosaltres no som Joan Crawford i no volem que ens estimi encara que sigui mentida, que en el seu cas, ho és

Aquest paràsit dit Rosa Díez, titllava en la seva lamentable intervenció al Sr.Mas de ddelinquent, per a mi que es mirava al mirall sense adonar-se'n, el mirall d'ella i del President del Govern.

Aquí el que deu estar preocupat és el Ministre d'afers colonials, Jsé Margallo, car el seu propi President no escolta les seves paraules, atès ha dit avui amb tota la barra (per cert)  contestant a Marta Rovira que això de vagar per l'espai sideral no ho havia sentit enlloc. Per cert, una Marta Rovira a qui se li ha notat la falta de taules en la seva intervenció, amb bastants errors de pronunciació, fins i tot a dit un cop:Catalinya.

"Catalans, que la força ens acompanyi", ha acabat la seva intervenció Alfred Bosch, molt jedi. O sigui fent la brometa, en un acte el d'avui a la tarda que he escoltat de 4 a 7 (de n'hi do) i que no ha estat més que un tràmit, un paripè en el que tots sabien a que jugaven i quin seria el final del partit. Si no fos perquè no es poden veure, com als partits arreglats els podrien haver cantat: que se besen, que se besen!

L'ùnic que el Pp i el PSoE, més la paparra, el que no saben és que avui han perdut, no una guerra, però si una important contesa. És el que té ser autista en política.



HO COMPRENEU IMBÈCILS?


"Serem com déus. Donarem als homes miracles fantàstics, delicioses belleses, divines mentides, els regalarem la convicció d'un futur tan extraordinari, que totes les promeses dels sacerdots seran pàl·lides davant de la realitat del prodigi apòcrif. I llavors, ells seran feliços ... Ho compreneu, imbècils? "

- Roberto Arlt

DE MANIFESTANTS i manifestants


Josep Maria Gironella va escriure la novel·la 'un millón de muertos' referint-se a la Guerra Civil Espanyola, i Bartolomé Soler el va contestar amb una altra novel·la 'los muertos no se cuentan', en el sentit que no era un milió la xifra de morts.
El mateix passa amb els manifestants: per exemple, se sap que al Passeig de Gracia, ple de gom a gom hi caben entre 250 i 300 mil persones, no un milió o un milió i mig.
Ho calculaven molt bé fins el 2012 els del MANIFESTÓMETRO, i ho calculoen més o menys en la mateixa línia els del grup CONTRASTANT. Diuen que a la Via catalana hi havia com a màxim entre 600 i 700 mil persones, i que mai hi ha hagut 1.500.000 de persones a cap manifestació.
Una que va organitzar Rouco Varela a Madrid de la família cristiana, on deien que hi havia 1.500.000 de persones, els del manifestómetro ho varen xifrar en unes 150.000, i així succeïx en totes les manifestacions.
Semblaria que seria més pràctic que els que en saben i hi entenen, calculessin el nobre de manifestants i fugíssim del ball de xifres entre organització, policia municipal i Govern.
Ara que per l'11 de setembre els de l'ACN volen fer una V amb un milió i mig de persones (l'Orteu m'acaba de xafar a Rac1 que podrien organitzar el Salou fest l'11 de setembre per tenir més gent i més color). Deia, que si pretenen que es manifestin aquesta quantitat, haurien d'ampliar els carrers, i fer una W o una X, però per fer la V amb sis-cents mil n'hi ha de sobres.
És una vella discussió això de calcular els manifestants reals, que s'hauria d'acabar d'una punyetera vegada fent cas els qui en sabem d'aixó de calcular manifestants.

LA FONA DE DAVID N. - CONTE


Hi havia una vegada un nen anomenat David N., la punteria del qual i habilitat en el maneig de la fona despertava tanta enveja i admiració en els seus amics del veïnatge i de l'escola, que veien en ell -i així ho comentaven entre ells quan els seus pares no podien escoltar-los- un nou David.

Va passar el temps:

Cansat del tediós tir al blanc que practicava disparant els seus còdols contra llaunes buides o trossos d'ampolla, David va descobrir que era molt més divertit exercir contra els ocells l'habilitat amb que Déu l'havia dotat, de manera que d'ara endavant la va emprendre amb tots els que es posaven al seu abast, especialment contra pardals, aloses, rossinyols i caderneres, dels que els seus cossos sagnants queien suaument sobre l'herba, amb el cor agitat encara per l'esglai i la violència de la pedrada.

David corria joiós cap a ells i els enterrava cristianament.

Quan els pares de David es van assabentar d'aquest costum del seu bon fill es van alarmar molt, li van dir que què era allò, i van enlletgir la seva conducta en termes tan aspres i convincents que, amb llàgrimes als ulls, ell va reconèixer la seva culpa, es va penedir sincer i durant molt temps es va aplicar a disparar exclusivament sobre els altres nens.

Dedicat anys després a la milícia, en la Segona Guerra Mundial David va ser ascendit a general i condecorat amb les creus més altes per matar ell solament a trenta-sis homes, i més tard degradat i afusellat per deixar escapar amb vida un colom missatger de l'enemic.


La fona de David
[Conte. Text complet.]
Augusto  Monterroso
ciudadseva.com

EN UN VELL PAÍS INEFICIENT...


La Policia Nacional ha identificat tres inspectors i un agent del cos en relació amb la filtració de les fotografies del DNI dels jutges catalans que van firmar un manifest a favor de la consulta sobiranista de Catalunya. Segons ha informat EFE fonts judicials, la Policia Nacional ha remès al titular del jutjat d'instrucció número 22 de Barcelona, que investiga aquesta filtració, un informe en què, gràcies al rastre informàtic, identifica quatre policies de Madrid, Barcelona i Alcalá d'Henares com els que han tingut accés a la base de dades del DNI d'aquests magistrats pro consulta.

Una vegada rebut aquest informe, el jutge l'ha remès a la fiscalia perquè el ministeri públic concreti si és favorable a citar a declarar com a imputats els quatre policies. El jutge va acordar el març passat obrir una investigació arran de la denúncia presentada per una vintena de jutges i magistrats pro consulta, que sospiten que algú va entrar de forma irregular en els fitxers de la base de dades del DNI per obtenir imatges i dades seves per a la seva divulgació.

Els jutges denunciants, sostenien en el seu escrit que prop de 25 fotografies que el 3 de març va publicar el diari 'La Razón' per identificar la trentena de jutges que recolzaven el manifest a favor de la consulta sobiranista són les que figuren a la seva fitxa del carnet d'identitat.

Caldria recordar ara, que l'impresentable i indimitible Ministre de l'Interior Mossèn Fernández Díaz, va insinuar que les filtracions les havien fet els mossos d'esquadra. Els fets dels quals estem parlant en un altre país una mica seriós, haurien comportat dimissions, cosa que en aquesta pseudo democràcia-dictadura no ha succeït. De fet en un país mínimament seriós el Sr.Fernández Díaz no seria ministre. Però Espanya no és un país seriós; nomès és un vell país ineficient entre dues guerres - civils -.

FIGUES DE MORO


M’agraden aquelles converses quotidianes i intranscendents, en les que pots divagar tranquil·lament, sense comprometre’t en res i acabar-les quan ho consideres oportú o decideixi fer-ho l’altre, com per exemple aquest matí, quan pujava amb la bicicleta del riu, i en veure aquestes figues de moro, m'he aturat per retratar-les. 
Un home amb el seu nen que anava a les pistes a jugar a futbol, s'ha aturat i li ha explicat al marrec d'uns sis o set anys, que eren les figues de moro, com s'havien de collir, obrir i menjar i cuitar de no punxar-se. Se'ls hi ha d'explicar aquestes petites coses als menuts, perquè si no és un coneixement que es perdrà, m'ha dit. 
Hem divagat sobre les figues de moro una estoneta, que si abans al pla dels cartrons se'n trobaven moltes... que si a Marrakech les venen pelades pel carrer. Ha sorgit el tema dels espàrrecs, que abans al pla dels cartrons (a sobre les pistes i la bassa a SBD) n'hi havia molts, i ara no h'hi ha ni un.
S'ha d'anar cap a la Salut i d'allí agafar el camí que duu a Castellar del Vallès - li he dit - pel bosc quan pujo amb la bici veig gent amb prou espàrrecs a la mà. 
M'ha explicat l'home que li havien fet feia poc un trasplantament i no podia anar en bicicleta, que prou ho trobava a faltar.... I fins aquí la conversa, home i nen (que passava bastant de nosaltres) han continuat avall cap a les pistes i jo amunt cap a casa.

CARALLOTS?... o KARALLOTS?


La noticia és de fa uns dies i la va publicar la Vanguardia. L'he hagut de llegir més d'una vegada perquè sembla inversemblant. La Colla Castellera Carallots de Sant Vicenç dels Horts haurà de canviar el seu nom oficial si vol formar part de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC). L’assemblea ordinària de l’ens que aglutina la pràctica totalitat de colles del país, celebrada dissabte 29 de març a Esplugues de Llobregat, va ratificar el protocol d’accés a noves formacions que impedeix que una colla amb un nom malsonant formi part de la Coordinadora. Així doncs, la colla del Baix Llobregat haurà de decidir en assemblea extraordinària, el pròxim dia 4 d’abril (avui), si canvia el nom o renuncia a formar part de la CCCC.

Carallot, és una paraula molt catalana, i vol dir 'polla', o per dir-ho d'una altra manera 'titola' o 'penis' si és vol ser fi, tot i que penis no seria ben bé del tot correcte. Carallot, vindria a ser segons diuen en castellà l'equivalent de 'gilipolles'. De fet el sentit de la paraula no l'empra la gent que l'usa en aquest sentit, més aviat sempre s'ha entès 'carallot' que l'usava bastant la gent gran d'abans, com a poca-solta, beneit o barrut, torracollons, o soca, o almenys jo ho entès de vell així.

No deixar-els-hi fer servir aquest nom als castellers de Sant Vicenç dels Horts, és una mostra de què en aquesta societat n'hi ha bastants de carallots, o si voleu, els hi dieu primmirats que se l'agafen amb paper de fumar.

Els Whiskins, ja retirats, quan varen començar, es deien 'Whiskins Collons' i en tenir un cert èxit i fitxar per una multinacional del disc, varen passar a dir-se només 'Whiskins' o sia que pel camí es varen deixar els collons.

Ja sé que la moral va per temporades i ara sembla que filen molt fi, i no deixa de ser estrany en un país irreverent, malparlat i escatològic de mena. Però, ara no toca, ara s'ha de ser políticament correcte, o estúpidament correcte. No sé quina decisió hauran pres avui els Carallots, jo d'ells no renunciaria al seu nom o mal nom, podrien escriure-ho amb K, que fa modern i ja no és el mateix encara que ho sigui.

LA VERSIÓ DE LA LIDERESA


EL FETS - Els fets han tingut lloc a les 16.40 hores, quan el vehicle de l'expresidenta madrilenya –i actual presidenta regional del PP– estava ocupant el carril bus de la Gran Via. Un agent de mobilitat s'ha acostat al cotxe a demanar-li la documentació, moment que ha quedat gravat a l'emissora del servei. Segons 'El País', Aguirre no ha arribat a mostrar el DNI, tot i que des de la UGT s'assegura que sí que li ha lliurat la documentació a l'agent. Sigui com vulgui, el cert és que l'expresidenta ha posat en marxa el seu vehicle i ha marxat del lloc, atropellant la moto de l'agent de mobilitat.

Després de l'atropellament, l'agent ha perseguit Aguirre, una operació que ha estat presenciada per una patrulla de la policia municipal, que s'ha afegit a la persecució. Segons 'El País', un policia municipal s'ha posat al costat del cotxe i ha indicat a Aguirre que s'aturés, ordre que ella ha ignorat, i ha continuat conduint fins a arribar al seu domicili, al barri de Malasaña. Aguirre ha ficat el cotxe al garatge i, sempre segons el rotatiu, dos agents de la Guàrdia Civil que vigilen l'habitatge de l'expresidenta han suggerit a l'agent de mobilitat fer una declaració amistosa d'accidents. Ell, però, s'hi ha negat, i ha insistit que volia notificar a Aguirre el delicte comès, a més de la multa de 200 euros per aparcar en un carril de bus. Aguirre no ha donat la cara, i l'agent ha marxat a comissaria per tal de posar una denúncia.

LA VERSIÓ DE LA LIDERESA - «Lo único que querían era la foto multándome».Esperanza Aguirre ha lamentado en conversación con ABC el incidente en el que se ha visto involucrada a las 16.00 horas en Callao, cuando ha decidido aparcar su vehículo en la plaza para sacar dinero de un cajero. «He tardado solo un minuto. A esa hora no había nada de tráfico. No había ni un alma», comenta la presidenta del PP de Madrid.

Una pareja de agentes de Movilidad ha acudido a multarla al ver un vehículo mal estacionado. «Les he dado mi carné de identidad y mi permiso de conducir; además les he pedido disculpas. Una vez acabados todos los trámites les he dicho si ya me podía ir, y me han dicho que no, que allí iba a tener que esperar un poco».

Aguirre les ha hecho ver su malestar por la espera, después de haberles entregado toda la documentación requerida. «Si tiene algún problema con nuestro procedimiento llame usted a Ana Botella», le ha soltado un agente, según cuenta la dirigente.

Ha sido ese el momento en el que Aguirre ha decidido marcharse a su casa. «Les he dicho que si necesitaban algo más que vinieran a casa... Y se han presentado siete policías. Lo único que querían era una foto»

Ah!, aquests fets no els supera ni Ana G.Obregón, la lideresa resumeix el seu comportament menyspreable amb un 'lo único que querian era la foto multándome', i és queda tan ample. De fet és una resposta molt del Pp, negar la major i capgirar la història del fets a la seva manera, o a la manera que més els convé.

Molt em temo, que hi ha un parell d'agents de la Policia Municipal de l'Ajuntament de Madrid, que estàn a punt de quedar-se sense feina, sinó s'hi han quedat ja.

MENES DE CRISTIANS


Començ de dir que hi ha dues menes de cristians, o dels qui professen qualsevol religió o ideología, els que ens recorden alló de qui no està amb mi està contra mi, i és un pecador que mereix ser castigat, o els qui creuen que qui no està contra ells, està amb ells. No cal dir en quin bàndol està ubicat Monseñor Rouco Varela, no ja per les seves paraules en el funeral d'Adolfo Suárez, sinó en general per tota la seva trajectoria i comportament al capdavant de l'Esglesia espanyola, que afortunadament deixa o li fan deixar. Personatges com Rouco Varela donen valor a les paraules de Nietzsche.... i fan  un flac favor a l'Esglesia que tant indignament gent com ell pretèn representar.

Dit això, hi ha una cosa que ja des de jove sóc incapaç d'entendre, i segueixo sense aconseguir-ho amb el pas dels anys. El que no entenc és que algú amb un mínim de lucidesa, de coneixements, de cultura, sigui capaç de creure en algun déu dels molts que tenim, de creure en algun déu i el que comporta en el cas dels cristians, de la resurrecció, el cel, el purgatori o l'infern, sense entrar ja en la fabula de la santíssima Trinitat, la virginitat de Maria i tota la Bíblia en vers. Sincerament sóc incapaç d'entendre-ho, deu ser que sóc un home de poca fe, o de cap fe.

VACUÏTAT


Hi ha un plaer innegable en saber que el que es fa no té cap base real, que dóna el mateix fer un acte que no realitzar-lo. No obstant això, en els nostres gestos quotidians contemporitzem amb la Vacuïtat, és a dir, alternativament i de vegades al mateix temps, considerem aquest món com a real i irreal. Barregem veritats pures amb veritats sòrdides, i aquesta amalgama, vergonya del pensador, és la revenja de l'ésser normal. EMIL MICHEL CIORÀN

'LA OLA DEL PERFUME VERDE'



Deia Cioran que traduïr una novel·la o un conte, és com escriure una carta d'amor amb un diccionari, i deia no recordo qui, que el primer que es perdia en traduïr un poema, era la poesia. Aquest conte de Roberto Arlt, un escriptor que em va recomanar Lluís Bosch, no l'he traduït, us el deixo tal qual va ser escrit per l'escriptor argentí.

LA OLA DEL PERFUME VERDE


Yo ignoro cuáles son las causas que lo determinaron al profesor Hagenbuk a dedicarse a los naipes, en vez de volverse bizco en los tratados de matemáticas superiores. Y si digo volverse bizco, es porque el profesor Hagenbuk siempre bizqueó algo; pero aquella noche, dejando los naipes sobre la mesa, exclamó:
-¿Ya apareció el espantoso mal olor?

El olfato del profesor Hagenbuk había siempre funcionado un poco defectuosamente, pero debo convenir que no éramos nosotros solos los que percibíamos ese olor en aquel restaurant de después de medianoche, concurrido por periodistas y gente ocupada en trabajos nocturnos, sino que también otros comensales levantaban intrigados la cabeza y fruncían la nariz, buscando alrededor el origen de esa pestilencia elaborada como con gas de petróleo y esencia de clavel.

El dueño del restaurant, un hombre impasible, pues a su mostrador se arrimaban borrachos conspicuos que toda la noche bebían y discutían de pie frente a él, abandonó su flema, y, dirigiéndose a nosotros -desde el mostrador, naturalmente-, meneó la cabeza para indicarnos lo insólito de semejante perfume.

Luis y yo asomamos, en compañía de otros trasnochadores, a la puerta del restaurant. En la calle acontecía el mismo ridículo espectáculo. La gente, detenida bajo los focos eléctricos o en el centro de la calzada, levantaba la cabeza y fruncía las narices; los vigilantes, semejantes a podencos, husmeaban alarmados en todas direcciones. El fenómeno en cierto modo resultaba divertido y alarmante, llegando a despertar a los durmientes. En las habitaciones fronteras a la calle, se veían encenderse las lámparas y moverse las siluetas de los recién despiertos, proyectadas en los muros a través de los cristales. Algunas puertas de calle se abrían. Finalmente comenzaron a presentarse vecinos en pijamas, que con alarmante entonación de voz preguntaban:

-¿No serán gases asfixiantes?

A las tres de la madrugada la ciudad estaba completamente despierta. La tesis de que el hedor clavel-petróleo fuera determinada por la emanación de un gas de guerra, se había desvanecido, debido a la creencia general en nuestro público de que los gases de guerra son de efecto inmediato. Lo cual contribuía a desvanecer un pánico que hubiera podido tener tremendas consecuencias.

Los fotógrafos de los periódicos perforaban la media luz nocturna con fogonazos de magnesio, impresionando gestos y posturas de personas que en los zaguanes, balcones, terrazas y plazuelas, enfundadas en sus salidas de baño o pijamas, comentaban el fenómeno inexplicable.

Lo más curioso del caso es que en este alboroto participaban los gatos y los caballos. "Xenius", el hábil fotógrafo de "El Mundo" nos ha dejado una estupenda colección de caballos aparentemente encabritados de alegría entre las varas de sus coches y levantando los belfos de manera tal, que al dejar descubierto el teclado de la dentadura pareciera que se estuviesen riendo.

Junto a los zócalos de casi todos los edificios se veían gatos maullando de satisfacción encrespando el hocico, enarcado el lomo, frotando los flancos contra los muros o las pantorrillas de los transeúntes. Los perros también participaban de esta orgía, pues saltando a diestra y siniestra o arrimando el hocico al suelo corrían como si persiguieran un rastro, mas terminaban por echarse jadeantes al suelo, la lengua caída entre los dientes.

A las cuatro de la madrugada no había un solo habitante de nuestra ciudad que durmiera, ni la fachada de una sola casa que no mostrara sus interiores iluminados. Todos miraban hacia la bóveda estrellada. Nos encontrábamos a comienzos del verano. La luna lucía su media hoz de plata amarillenta, y los gorriones y jilgueros aposentados en los árboles de los paseos piaban desesperadamente.

Algunos ciudadanos que habían vivido en Barcelona les referían a otros que aquel vocerío de pájaros les recordaba la Rambla de las Flores, donde parecen haberse refugiado los pájaros de todas las montañas que circunvalan a Barcelona. En los vecindarios donde había loros, éstos graznaban tan furiosamente, que era necesario taparse los oídos o estrangularles .

-¿Qué sucede? ¿Qué pasa? -era la pregunta suspendida veinte veces, cuarenta veces, cien veces, en la misma boca.

Jamás se registraron tantos llamados telefónicos en las secretarías de los diarios como entonces. Los telefonistas de guardia en las centrales enloquecían frente a los tableros de los conmutadores; a las cinco de la mañana era imposible obtener una sola comunicación; los hombres, con la camisa abierta sobre el pecho, habían colgado los auriculares. Las calles ennegrecían de multitudes. Los vestíbulos de las comisarías se llenaban de visitantes distinguidos, jefes de comités políticos, militares retirados, y todos formulaban la misma pregunta, que nadie podía responder:

-¿Qué sucede? ¿De dónde sale este perfume?

Se veían viejos comandantes de caballería, el collar de la barba y el bastón de puño de oro, ejerciendo la autoridad de la experiencia, interrogados sobre química de guerra; los hombres hablaban de lo que sabían, y no sabían mucho. Lo único que podían afirmar es que no se estaba en presencia de un fenómeno letal, y ello era bien evidente, pero la gente les agradecía la afirmación. Muchos estaban asustados, y no era para menos.

A las cinco de la mañana se recibían telegramas de Córdoba, Santa Fe, Paraná y, por el Sur, de Mar del Plata, Tandil, Santa Rosa de Toay dando cuenta de la ocurrencia del fenómeno. Los andenes de las estaciones hervían de gente que, con la arrugada nariz empinada hacia el cielo, consultaban ávidamente la fragancia del aire.

En los cuarteles se presentaban oficiales que no estaban de guardia o con licencia. El ministro de Guerra se dirigió a la Casa de Gobierno a las cinco y cuarto de la mañana; hubo consultas e inmediatamente se procedió a citar a los químicos de todas las reparticiones nacionales, a las seis de la mañana. Yo, por no ser menos que el ministro me presenté en la redacción del diario; cierto es que estaba con licencia o enfermo, no recuerdo bien, pero en estas circunstancias un periodista prudente se presenta siempre. Y por milésima vez escuché y repetí esta vacua pregunta:

-¿Qué sucede? ¿De dónde viene este perfume?

Imposible transitar frente a la pizarra de los diarios. Las multitudes se apretujaban en las aceras; la gente de primera fila leía el texto de los telegramas y los transmitía a los que estaban mucho más lejos.

"Comunican que la ola de perfume verde ha llegado a San Juan."

"De Goya informan que ha llegado la ola de perfume verde."

"Los químicos e ingenieros militares reunidos en el Ministerio de Guerra dictaminan que, dada la amplitud de la ola de perfume, ésta no tiene su origen en ninguna fábrica de productos tóxicos."

"La Jefatura de Policía se ha comunicado con el Ministerio de Guerra. No se registra ninguna víctima y no existen razones para suponer que el perfume petróleo-clavel sea peligroso."

"El observatorio astronómico de La Plata y el observatorio de Córdoba informan que no se ha registrado ningún fenómeno estelar que pueda hacer suponer que esta ola sea de origen astral. Se cree que se debe a un fenómeno de fermentación o de radioactividad."

"Bariloche informa que ha llegado la ola de perfume."

"Rio Grande do Sul informa que ha llegado la ola de perfume."

"El observatorio astronómico de Córdoba informa que la ola de perfume avanza a la velocidad de doce kilómetros por minuto."

Nuestro diario instaló un servicio permanente de comunicación con estación de radio; además situó a un hombre frente a las pizarras de su administración; éste comunicaba por un megáfono las últimas novedades, pero recién a las seis y cuarto de la mañana se supo que en reunión de ministros se había resuelto declarar el día feriado. El ministro del Interior, por intermedio de las estaciones de radios y los periódicos se dirigían a todos los habitantes del país, encareciéndoles:

1° No alarmarse por la persistencia de este fenómeno que, aunque de origen ignorado, se presume absolutamente inofensivo.

2° Por consejo del Departamento Nacional de Higiene se recomienda a la población abstenerse de beber y comer en exceso, pues aún se ignoran los trastornos que puede originar la ola de perfume.

Lo que resulta evidente es que el día 15 de septiembre los sentimientos religiosos adormecidos en muchas gentes despertaron con inusitada violencia, pues las iglesias rebosaban de ciudadanos, y aunque el tema de los predicadores no era "estamos en las proximidades del fin del mundo", en muchas personas se desperezaba ya esta pregunta.

A las nueve de la mañana, la población fatigada de una noche de insomnio y de emociones se echó a la cama. Inútil intentar dormir. Este perfume penetrante petróleo-clavel se fijaba en las pituitarias con tal violencia, que terminaba por hacer vibrar en la pulpa del cerebro cierta ansiedad crispada. Las personas se revolvían en las camas impacientes, aturdidas por la calidez de la emanación repugnante, que acababa por infectar los alimentos de un repulsivo sabor aromático. Muchos comenzaban a experimentar los primeros ataques de neuralgia, que en algunos se prolongaron durante más de sesenta horas, las farmacias en pocas horas agotaron su stock de productos a base de antitérmicos, a las once de la mañana, hora en que apareció el segundo boletín extraordinario editado por todos los periódicos: el negocio fue un fracaso. En los subsuelos de los periódicos grupos de vendedores yacían extenuados; en las viviendas la gente, tendida en la cama, permanecía amodorrada; en los cuarteles los soldados y oficiales terminaron por seguir el ejemplo de los civiles; a la una de la tarde en toda Sudamérica se habían interrumpido las actividades más vitales a las necesidades de las poblaciones: los trenes permanecían en medios de los campos... con los fuegos apagados; los agentes de policía dormitaban en los umbrales de las casas; se dio el caso de un ladrón que, haciendo un prodigioso esfuerzo de voluntad, se introdujo en una oficina bancaria, despojó al director del establecimiento de sus llaves e intentó abrir la caja de hierro en presencia de los serenos que le miraban actuar sin reaccionar, pero cuando quiso mover la puerta de acero su voluntad se quebró y cayó amodorrado junto a los otros.

En las cárceles el aire confinado determinó más rápidamente la modorra en los presos que en los centinelas que los custodiaban desde lo alto de las murallas donde la atmósfera se renovaba, pero al final los guardianes terminaron por ceder a la violencia del sueño que se les metía en una "especie de aire verde por las narices" y se dejaban caer al suelo. Este fue el origen de lo que se llamó el perfume verde. Todos, antes de sucumbir a la modorra, teníamos la sensación de que nos envolvía un torbellino suave, pero sumamente espeso, de aire verde.

Las únicas que parecían insensibles a la atmósfera del perfume clavel-petróleo eran las ratas, y fue la única vez que se pudo asistir al espectáculo en que los roedores, saliendo de sus cuevas, atacaban encarnizadamente a sus viejos enemigos los gatos. Numerosos gatos fueron destrozados por los ratones.

A las tres de la tarde respirábamos con dificultad. El profesor Hagenbuk, tendido en un sofá de mi escritorio, miraba a través de los cristales al sol envuelto en una atmósfera verdosa; yo, apoltronado en mi sillón, pensaba que millones y millones de hombres íbamos a morir, pues en nuestra total inercia al aire se aprecia cada vez más enrarecido y extraño a los pulmones, que levantaban penosamente la tablilla del pecho; luego perdimos el sentido, y de aquel instante el único recuerdo que conservo es el ojo bizco del profesor Hagenbuk mirando el sol verdoso.

Debimos permanecer en la más completa inconsciencia durante tres horas. Cuando despertamos la total negrura del cielo estaba rayada por tan terribles relámpagos, que los ojos se entrecerraban medrosos frente al ígneo espectáculo.

El profesor Hagenbuk, de pie junto a la ventana murmuró:

-Lo había previsto; ¡vaya si lo había previsto!

Un estampido de violencia tal que me ensordeció durante un cuarto de hora me impidió escuchar lo que él creía haber previsto. Un rayo acababa de hendir un rascacielos, y el edificio se desmoronó por la mitad, y al suceder el fogonazo de los rayos se podía percibir el interior del edificio con los pisos alfombrados colgando en el aire y los muebles tumbados en posiciones inverosímiles.

Fue la última descarga eléctrica.

El profesor Hagenbuk se volvió hacia mí, y mirándome muy grave con su extraordinario ojo bizco, repitió:

-Lo había previsto.

Irritado me volví hacia él.

-¿Qué es lo que había previsto usted, profesor? -grité.

-Todo lo que ha sucedido.

Sonreí incrédulamente. El profesor se echó las manos al bolsillo, retiró de allí una libreta, la abrió y en la tercera hoja leí:

"Descripción de los efectos que los hidrocarburos cometarios pueden ejercer sobre las poblaciones de la Tierra."

-¿Qué es eso de los hidrocarburos cometarios?

El profesor Hagenbuk sonrió piadosamente y me contestó:

-La substancia dominante que forma la cola de los cometas. Nosotros hemos atravesado la cola de un cometa.

-¿Y por qué no lo dijo antes?

-Para no alarmar a la gente. Hace diez días que espero la ocurrencia de este fenómeno, pero..., a propósito; anoche usted se ha quedado debiéndome treinta tantos de nuestra partida.

Aunque no lo crean ustedes, yo quedé sin habla frente al profesor. Y estas son las horas en que pienso escribir la historia de su fantástica vida y causas de su no menos fantástico silencio.


La ola de perfume verde
[Cuento. Texto completo.]
Roberto Arlt - ciudadseva.com

LES PASES DE L'ASE


..... A partir d'ací la carretera baixa suau. Revolt rera revolt, ara a la dreta i després a l'esquerra, travessant torrents que baixen de dalt la muntanya, tot seguint les passes del ase.
L'ase! És una excusa com una altra per trencar el gel i deixar-li veure que no estic tan preocupat com és pensa, a més, xerrar ens anirà be i farà més curt el tros que ens queda de camí.

- Escolta'm - li dic -
- ¿T'has preguntat mai perquè les carreteres secundaries tenen tants revolts, sovint innecessaris, sobretot en els temps actuals?
Se'm queda mirant un xic sorneguer i em diu:
- Que intentes, ¿Demostrar-me que no estàs preocupat?
Cony de marrec! - penso - M'ha clissat.

Malgrat tot continuo:
- En part si, però he pensat que si xerràvem ens distrauríem i de passada el camí se'ns faria més curt. Els últims quilòmetres quan arribes on sigui es fan eterns. Imaginat doncs els nostres.
- Si no vols - Afegeixo amb un to un xic ofès - callo fins que arribem a El Mallol.
Somriu.

- Explica'm això dels revolts i l'ase. La veritat es que no en tinc ni idea.
- D'acord - contesto condescendent -
- Veuràs - li explico - Anys enrere, abans de la guerra, no hi havia els avenços d'ara. Aleshores, quan tenien de fer una carretera nova, el sistema que feien servir era molt simple:
Agafaven un ase i el deixaven anar. Aquest, amb la ximplesa i el sentit pràctic dels animals, cercava sempre el camí més fàcil vorejant la muntanya, i ells, es limitaven a seguir-lo mentre marcaven la futura carretera, així de senzill. Entens ara el perquè de tants revolts?

El nen em mira i riu.
T'estàs fent gran, ja expliques batalletes d'avi.
- És veritat - insisteixo - i no son batalletes. Son coses que han passat - li adverteixo - Tu, quan siguis gran faràs exactament el mateix. Recorda-te'n en aquells moments de les meves paraules d'avui.

S'atura i em mira. El to dels seus ulls és greu.
- Jo sempre seré un nen. Mai arribaré a ser gran.
Ric mentre li dic.
- Doncs tindràs de ser artista. És la única manera de continuar sent un nen malgrat tenir un cos d'adult. Si no ja em diràs com t'ho penses fer.
- Deixem-ho estar - contesta -
- Ja ho entendràs, t'ho he dit abans. Val més que continuem el camí, ja ens falta poc per arribar.....

EXHIBICIONISME


No hi ha cap mena de dubte: els 'vicis' són anteriors a les 'virtuts': en el principi, efectivament, va ser la luxúria, fou la ira, l'avaricia, la peresa ... Amb la particularitat que no eren, que encara no eren 'vicis'. Quan més endavant alguna religió es va inventar les 'virtuts' corresponents, fou quan aquelles conductes que no ho eren, esdevingueren a partir d'aquell moment, 'vicis'.
L'ùltim vici, o el més modern en escampar-se sobretot per la xarxa és l'exhibicionisme impùdic, mentre que l'ùltima bestiessa (ni vici ni virtut) nomès bestiesa, és el 'selfie'.

'P.P.S.C.'


Ha nascut un nou partit: el P.P.S.C. - Partit dels Paquistanis Socialistes de Catalunya. No importa que no parlin ni català ni castellà. No importa que ni sàpiguen per i a qui voten, amb la papereta a la ma i ben ensinistrats dipositaren el seu vot. Ah! quina tupinada com en els vells temps; i és que l'aparell del partit és molt aparell. Volien fer unes primaries exemplars i han donat molt mal exemple.
Com sol succeir, totes les idées són bones fins que cauen en mans de l'aparell del partit.

HE VIST COSES ....



He vist coses que vosaltres no veureu mai: he vist cremar un cotxe a Castellfollit de la Roca. He vist gent parlant amb el mòbil a l'orella mentre conduïen; els he vist parlant pel mòbil i amb una cigarreta a l'altre ma. N'he vist a molts fent burilles als semafors en vermell, i, fins i tot una vegada en vaig veure un - en un semàfor - que bevia amb una bota de les d'abans, suposo que vi. 

Però amb els temps, tot evoluciona, el telèfon mòbil està totalment integrat en els hàbits i les rutines de les persones. De fet, ja no es concep un dia sense mòbil, un dia sense Twitter, sense compartir una fotografia amb els amics o sense escriure missatges de text a través de les xarxes socials. Fins i tot s'utilitza mentre es condueix, a vegades de manera irresponsable. Per aquest motiu, el dissenyador gràfic Brian Singer ha realitzat a San Francisco la campanya 'Texting while in traffic', amb què té la intenció de denunciar i conscienciar del risc que suposa la perillosa pràctica d'escriure missatges mentre es condueix.

El dissenyador s'ha dedicat a captar els instants en què conductors anònims estan escrivint al mòbil mentre estan al volant, i les ha penjat a la pàgina web 'Twit Spoting', a Facebook i en tanques publicitàries pagades per ell mateix. Amb aquesta col·lecció d'instantànies pretén avergonyir els protagonistes d'aquestes negligències per reduir la seva freqüència.



Per ampliar la repercussió de la seva iniciativa, demana als ciutadans de San Francisco que col·laborin amb ell enviant-li fotografies on es retrati aquest comportament incívic. Singer va decidir fer aquesta campanya quan anava en cotxe per la ciutat i es va adonar de la freqüència d'aquesta pràctica, molt interioritzada en els costums dels que la porten a terme. 

I això que retrata Singer, també ho he vist.

PASSAPORT PER EUROPA?



La vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha advertit aquest diumenge al Govern que l'Executiu central no dialogarà sobre la celebració d'una consulta d'autodeterminació perquè "dialogar és un verb que només es pot conjugar dins la llei". A més, Catalunya "no pot prendre decisions sobre allò del que no disposa", en al·lusió a la sobirania, lo qual vol dir que no vol dir res, que són només paraules que recita com un llorito la vicepresidenta, que és filla de qui es filla, cal recordar-ho. 
"No podem disposar del que no pertany a ningú sinó a tots, la sobirania nacional; que no podem autoritzar el que no depèn de nosaltres, no podem permetre que ningú pugui declarar unilateralment el que ens afecta a tots, res legitima aquesta pretensió perquè és fora de la llei, de la democràcia; i això vol dir que no hi pot haver un referèndum i que no hi serà amb aquest govern", ha afegit....  Aquí té raó, no poden autoritzar la sobirania, per tant se l'han d'empassar i per on més els dol, la clau econòmica, el 21% del PIB que Catalunya aporta cada any. Santamaría ha assegurat que Catalunya té "un potencial enorme" de creixement dins de la plataforma que suposa una Espanya en recuperació econòmica. "I la porta de connexió a l'euro, us imagineu perdre-la?". També ha recordat que ser part de l'estat espanyol per Catalunya implica tenir un mercat de consumidors "sense aranzels" i "no haver de dur el passaport a la butxaca". 
Ha continuat desbarrant la Vicepresidenta, totalment fora de lloc i context en les seves apreciacions. No podem sortir d'Europa perquè hi som dins, de fet entre Europa i Espanya hi ha Catalunya. 
No podem sortir de l'Euro perquè ja hi som, com és el cas d'Andorra o la Gran Bretanya, i no necessitarem pasaport, per dues raons, la primera, perquè a Europa no cal pasaport, n'hi ha prou amb el DNI, que de moment el tenim, encara que no sigui el nostre, i sinó, anirem per Europa amb l'altre el que encara no tenim però tindrem, pero pasaport? aquesta senyora no s'assabenta de res, és com un disc ratllat, i ranci, per cert, més aviat, per la seva antiguitat.... una gramola.

COM A UNA COLÒNIA


Davant els grans desastres històrics, els qui en pateixen les conseqüències aspiren a adjudicar-ne tota la responsabilitat a uns pocs homes, potser perquè resulta més còmode imaginar-se l'error d'uns quants que comprendre el complicat mecanisme dels fets històrics i les reaccions col·lectives.
Aquest concepte no és aplicable a Mariano Rajoy que no agafa cap responsabilitat ni compromís; de fet si en comptes d'ell, de president del Govern hi haguès un florero, seria el mateix. Aquest axioma és aplicable a la majoria dels seus ministres que per cert uns quants desembarquen a la colonia catalana aquest cap de setmana. Perquè en el fons, el problema és aquest, ens veuen com a una colònia, encara que siguem blancs, tot i estar negres.
I com tothom sap, a una colònia mai li serà donada la llibertat pels seus conqueridors, aquesta se l'han de prendre pel seu compte, i no cal perdre el temps ni esperar enverinades prebendes d'ùltima hora. La menjadora està morta i enterrada, i la gent comença a estar ja cansada d'esperar.

SENSE INSULINA, SENYOR MINISTRE

panorámica dels radicals violents segons Mossen Fernandez Díaz

"Nos tuvieron siete horas de pie con las manos en alto mirando a la pared

Me detuvieron en la esquina de Alcalá. Me estaba yendo a casa con un amigo cuando apareció un furgón de Policía que perseguía a varios chavales que iban huyendo. Crucé corriendo porque me asusté, pero el furgón se paró y bajaron varios antidisturbios y me detuvieron, junto a otra chica que estaba por allí. Nos tuvieron un rato boca abajo y luego sentadas, hasta que nos llevaron al furgón. Me preguntaron si llevaba algo en los bolsillos y dije que no, así que no me registraron y pude avisar a mis amigos por el móvil de que estaba detenida.

Luego el furgón fue recogiendo a otros detenidos. A dos de ellos les habían pegado mucho. A uno que se había intentado escapar le habían pegado una paliza y estaba sangrando. Más tarde, en comisaría, ese chico meó sangre y se lo llevaron al hospital. Y como luego le dolía mucho el pecho se lo volvieron a llevar por segunda vez. Después de la primera visita al hospital, le metieron en un ascensor, donde no hay cámaras, y le cogieron del cuello y le pegaron.

Ya en Moratalaz, nos tuvieron siete horas de pie con las manos en alto mirando a la pared, sin dejarnos hablar ni girar la cabeza. En un momento, a las chicas nos dejaron sentarnos en el suelo, pero a los chicos no, no les dejaban ni apoyarse. Durante ese tiempo tenían organizados turnos de polis malos y polis buenos. Además, no dejaban ir al baño ni beber agua, ni daban la medicación a los que la necesitaban.

Cuando nos preguntaron por los abogados yo pedí los del equipo jurídico del 22-M y me dijeron que no valía. Estuve insistiendo y ellos me dijeron que si seguía así me asignarían uno de oficio. Entonces decidí pedir a uno concreto que estaban diciendo otros detenidos y que estaba en el equipo.

A un detenido que se quejaba mucho, diciendo que tenía derechos, le apretaron las esposas hasta que las manos se le pusieron moradas. Siguió quejándose y un policía llegó y le dijo "¿Así te gusta más?" y se las apretó más aún. Y ahí empezamos todos a gritar para que se las aflojaran y llamando al Samur, porque sabíamos que estaban en la sala de al lado. Vinieron los de Samur y le aflojaron los grilletes. Yo vi sus manos pasar de color amarillo a morado.

Yo estuve dos o tres horas pidiendo ir al baño y no me dejaron. Después nos llevaron a las celdas, en otro edificio. Nos pusieron de dos en dos. A mí me pusieron con una chica que era diabética, que se tenía que pinchar insulina a cada rato y que le pusieron problemas. A las chicas nos metieron en celdas con váter y lavabo y las de los chicos no tenían. Así, los chicos estuvieron más de 35 horas sin beber agua ni ir al baño, pese a que lo pedían a gritos sin parar. A nadie le dieron comida, salvo a mi celda porque estaba con la diabética.

Luego fuimos a hablar con el abogado. Dieron por hecho que no íbamos a declarar en comisaría. Yo pasé a una sala para la entrevista, en la que había una cámara y además dejaron la puerta entreabierta. Cuando el abogado fue a salir vio a un policía detrás de la puerta escuchando.

Más tarde nos trajeron la comida, que ya era sábado a medio día. Mi compañera de celda, que tenía que pincharse la insulina antes de comer, la estuvo pidiendo a gritos y los policías hacían como que no escuchaban. Empezamos a gritar desde todas las celdas y tampoco hicieron caso. Entonces hicimos bolas con papel higiénico, las mojamos y las tiramos a la cámara de seguridad hasta que la tapamos, para ver si así venían y podíamos pedir la insulina. Pero vinieron muy enfadados y nos metieron en otra celda a oscuras sin cámara ni baño ni lavabo. Perdimos los privilegios que nos habían dado al principio por ser chicas.

Al rato ya le trajeron la insulina y nos dejaron en esa celda a oscuras. Como seguíamos sin baño, al final muchos chicos empezaron a mear en el pasillo. Tengo muchos recuerdos de esas horas. Un chico empezó a gritar que les estaban tratando como a perros y un policía le respondió que eran perros. Y una chica dijo que tenía la regla y pidió compresas y una policía le dijo: "Sí, te voy a dar dos".

Para mí, todo esto que nos ha pasado es tortura. Publico.es

Que Espanya no és un país democràtic, és sabut, que sota el Pp al Govern ho és menys encara, és evident i palès. Que el Ministre de l'Interior, Mossen Fernández Díaz és, fill de qui és, és una altra evidència. Per això passen fets com aquests, en que una desafortunada planificació del deplegament policial el 22-M el varen fer pagar a uns quants innocents. Però ells, no ho són d'innocents, i han de pagar pel que ha fet. Deia un policia que ells (els detinguts innocents) eren gossos; curiòs, el polícia es devia mirar al mirall, però es tan burru que no se n'adonava; és el problema de dur el casc al cap i la pistola a la cintura transforma a una persona en una 'no persona', per no dir quelcom més gruixut.

OBEDIENTS I DISCIPLINATS



Si sou ciutadans obedients i disciplinats, avui al vespre sopareu a la llum d'una espelma i apagareu la resta de fòtils elèctrics de casa vostra de 8:30 a 9:30 PM, ordinador inclós. 
Si sou ciutadans obedients i disciplinats, avui al vespre a l'hora de l'apagada suggerida pels de WWF, o els de Durex, fareu l'amor a les fosques, amb la titular - clar - 
Si sou ciutadans obedients i disciplinats abans d'anar a dormir adelantareu una hora les agulles del vostre rellotge.


Si feu tot el que us han dit que heu de fer, més que ciutadans obedients i disciplinats, el que sereu - dit amb tot el respecte - és servents idiotes, vasalls mesells del gran ser idiota superior, qui ha decidit totes aquestes inùtils mesures idiotes.

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ