Han  passat 40 anys dels fets de Montejurra, que per questions de feina em varen agafar a Pamplona. Fins l'Audiència nacional no va reconèixer Adriano Jimenez i Ricardo Garcia Pellejero, aquest segon segurament en ser confós emmig de la boira que hi habia aquelle matí amb Carles Hug que pujaba rere seu. Han passat 40 anys i ningú ha pagat per aquests dos crims. 50 mercenaris a dalt de Montejurra, custodiats per la Guardia Civil i a baix 300 policies nacionals, Fraga Iribarne pel mig. Un Fraga que després dels fets va declarar: 
  • "A Montejurra, hi havia prou dinamita i va explotar aquell dia, i, gràcies a Déu, va quedar definitivament resolt el problema de la successió monàrquica a Espanya"
El partit Carlista no va poder concòrrer a les primeres eleccions del 1977 en no ser legalitzat i l'any següent, Carles Hug va renunciar a reclamar el tron.

ELS FETS DE MONTEJURRA

El 9 de maig de 1976 el partit carlista va convocar un romiatge, com era tradicional, a Montejurra, prop d'Estella, a Navarra, una mena de viacrucis després del qual s'oficiava una missa a la cimera. Els carlistes van sol·licitar permís i el govern va autoritzar la celebració de l'acte.

Quan a primera hora els carlistes van arribar al peu de la muntanya, el lloc s'havia convertit en una trampa. La premsa feixista, que llavors era tota la premsa, havia publicat crides a "reconquerir Montejurra". Van aparèixer pintades als carrers i José María de Areilza, ministre espanyol d'Afers Exteriors, va amenaçar l'ambaixador d'Holanda a Madrid dient-li que comuniqués al seu govern que no responien de la seva seguretat personal si Carles Hug i la seva dona, la princesa Irene, dirigents del partit carlista, assistien a l'acte.

La intimidació i la coacció des del govern formen part de la fotografia de la transició. D'una banda, el govern autoritzava l'acte i, de l'altra, intimidava i preparava un operatiu sagnant per contrarestar-lo. Hi ha un detall que mostra l'abast del doble crim i la manera minuciosa en què l'Estat la va preparar. El dia de l'acte estava previst que la Volta Ciclista a Espanya passés per Estella, dins de la XII etapa Pamplona-Logronyo. Per evitar que hi hagués milers de testimonis aliens als fets, van ordenar als organitzadors que canviessin l'itinerari, de manera que els ciclistes van ser desviats a Tafalla.

Des del dia anterior els estaven esperant amb pals, pedres i pistoles. Alguns havien acampat al cim. Només arribar van matar d'un tret a Aniano Jiménez Santos a l'inici de la marxa i després en l'alt van disparar indiscriminadament amb una metralladora, assassinant a Ricardo García Pellejero.

Malgrat la seva forma religiosa, el romiatge tenia un caràcter polític. Un mes abans el partit carlista s'havia incorporat a la Junta Democràtica i van convidar al romiatge a diverses organitzacions antifeixistes d'aquella època: PCE, PSUC, PTE, ORT, MCE, PSP i PSOE.

El moviment carlista ho tenia tot en contra. Com fidels catòlics, els carlins havien evolucionat amb el Concili Vaticà II i el seu foralisme s'havia reconvertit en la defensa d'un Estat confederal. La seva mera existència era també un desafiament a l'aposta dinàstica de Franco per a la transició, que era Joan Carles. Finalment, s'havia incorporat a la Junta Democràtica, en la qual participava al costat del PCE. Per aquest motiu el partit carlista, juntament amb els republicans i els comunistes, fos un dels 50 partits que no van poder concórrer a les eleccions de 1977. Per tal de controlar la restauració monàrquica en la figura de Joan Carles, el SECED va començar a fustigar els carlins ja abans del nomenament del successor de Franco. Al desembre de 1968 van expulsar a Javier de Borbó-Parma, el pretendent Carles Hug, i tota la seva família. A l'any següent el franquisme va prohibir el romiatge de Montejurra i van tancar els locals carlistes. Uns mesos després, Franco va proposar a les Corts el nomenament de Joan Carles de Borbó com el seu successor.

Després el SECED va fer amb els carlins el mateix que amb el PSOE: va provocar una escissió. Mentre una part, encapçalada per Carles Hug, s'alineava amb l'oposició, l'altra, seguidors del seu germà Sixto de Borbó, va adoptar posicions cada vegada més reaccionàries. Per destruir a la primera, el franquisme va promocionar artificialment a la segona.

Portada L'Alcazar Montejurra 1976.
El doble crim formava part de l'Operació Gladio, orquestrada per l'OTAN en la postguerra per contenir al moviment obrer i revolucionari a Europa. El 1976 la situació del règim era crítica. Al març havien tingut lloc els successos de Vitòria, en què el govern havia assassinat a cinc treballadors.

El govern es va proposar destruir per la força l'aliança dels carlins amb el PCE i altres organitzacions en la Junta Democràtica. El general José Antonio Sáenz de Santa Maria, llavors cap de l'Estat Major de la Guàrdia Civil, va revelar que davant l'evolució del carlisme cap a la Junta Democràtica, l'Estat va tractar d'escindir el moviment creant una organització paral·lela al voltant de Sixto de Borbó, per mitjà del SECED. L'operatiu va rebre el nom en clau de "Operació Reconquesta".

Pel operatiu el SECED va aplegar feixistes procedents de diverses organitzacions d'aquella època, tant espanyoles com internacionals: Comunió Tradicionalista, Guerrillers de Crist Rei, falangistes i Força Nova. Entre els figurants van incloure a guàrdies civils vestits amb la boina vermella i vestits carlines. És destacable la participació d'Unió Nacional Espanyola, un partit d'influència carlista dirigit per l'antic ministre franquista Fernández de la Mora que després es va integrar en Aliança Popular, actual PP. El 5 de maig el governador civil de Navarra, José Ruiz de Gordoa, va sopar amb Fernández de la Mora per perfilar els detalls de l'operació. En Montejurra també van estar presents altres dirigents d'Unió Nacional Espanyola, com els germans Oriol Urquijo i Ramon Merino, així com Jose Arturo Márquez de Prado, que va ser qui va donar l'ordre de disparar.

A part dels franquistes autòctons, per a executar l'operació sobre el terreny el SECED va portar a més de 20 mercenaris, entre ells el neofeixista italià Stefano Delle Chiaie i el mercenari francès de l'OAS Jean Pierre Cherid. Al lloc dels fets també hi era present Rodolfo Eduardo Almirón, antic membre de la Triple A argentina i, posteriorment, cap de seguretat d'Alianza Popular (Partit Popular) i guardaespatlles personal de Manuel Fraga durant diversos anys. També van intervenir altres feixistes, com Emilio Berra, El Xacal, José María Boccardo Alemany (argentí, membre de la triple A), Juan Ramón Morales i Augusto Cauchi.

Gaetano Orlando va confessar davant els jutges italians que en Montejurra estava present un oficial militar italià enviat per "coordinar l'operació". Orlando va declarar també que la Guàrdia Civil va descarregar armes d'una furgoneta per a lliurar-se al grup feixista.

Segons Sáenz de Santa Maria, el director de la Guàrdia Civil, el també general Ángel Campano, li va manifestar que el pla havia estat aprovat pel president del govern, Arias Navarro, i el ministre de l'Interior Manuel Fraga.

El doble assassinat es va organitzar al despatx del general Ángel Campano, i en ell van participar el general Salvador Bujanda, sotsdirector general de la guàrdia civil, el president del Consell d'Estat, Antonio María d'Oriol i Urquijo, el president de la Diputació Provincial de Guipúscoa, Juan María de Araluce, i José Ruiz de Gordoa, governador civil de Navarra.

Els governadors civils nomenats per Fraga, el ministre de l'Interior, van exercir un important paper en la trampa, especialment els de Navarra, Logronyo, Saragossa i Santander. El més actiu va ser el governador civil de Logronyo. Va reunir als alcaldes i els va parlar de la necessitat d'organitzar autocars a Montejurra per a la reconquesta. Als participants els van pagar les despeses de viatges, les dietes i bosses amb menjar.

El finançament de l'operació va anar a càrrec, entre altres, d'Oriol Urquijo, que era carlista i membre de la Unió Nacional Espanyola. També el franquista Valero Bermejo va posar una part dels diners. Els seguidors de Sixto de Borbó van necessitar fons per llogar autobusos, contractar 100 joves a Pamplona i per adquirir milers d'exemplars del diari feixista "El Alcazar" que es van distribuir durant el romiatge. Van obrir almenys dos comptes corrents destinades a córrer amb les despeses de l'operació. A Vitòria hi havia un compte de cinc milions de pessetes destinada per a despeses de desplaçament de Falange Espanyola i de les JONS. A Logronyo, el compte era de set milions. Els governadors de Logronyo i altres províncies, com Navarra i Àlaba, van escriure cartes a diversos alcaldes al·lusives a les despeses d'autobusos, dietes i menjars. Aquestes dietes oscil·laven entre les 500 i les 2.000 pessetes. Els mercenaris van ser pagats per agents del SECED i per dirigents dels Guerrillers de Crist Rei que els havien contractat.

Uns dies abans del doble assassinat, el governador civil de Navarra, José Ruiz de Gordoa, va reservar 20 habitacions a l'hotel Iratxe d'Estella, perquè s'allotjessin Sixto de Borbó i la seva escorta. Dos dies abans, el 5 de maig, Sixto va acudir a Estella i va dinar amb l'alcalde franquista de la localitat, Julio Ros.

Un dels morts, Aniano Jiménez, ho va ser pels trets de José Luis Marín García-Verde, un comandant retirat de l'Exèrcit i falangista de Huelva, conegut com l'home de la gavardina. Al costat d'ell es trobava el seu cosí Hermenegildo García Llorente. Tots dos es van desplaçar a Montejurra perquè els hi ho va demanar Márquez de Prado. En el cim va ser també Márquez de Prado qui, empunyant una pistola, va ordenar disparar.

Els trets de metralladora que van provocar la mort de Ricardo García Pellejero i van ferir a diversos carlines al cim de la muntanya es van fer amb munició de l'Exèrcit. Els autors eren espanyols, membres de la Comunió Tradicionalista que havien acampat la nit anterior. El president de la Germandat del Via Crucis i el cap regional del Partit Carlista van denunciar l'acampada a la guàrdia civil, la qual no només no va fer res sinó que els va detenir fins que van acabar els successos.

Els crims es van executar en presència i amb la col·laboració de la guàrdia civil i la policia, que no va detenir els autors ni requisar les armes emprades. Els guàrdies civils van veure des del principi la agressió al peu de Montejurra, afirmant després que no havien actuat perquè "complien ordres". Al cim també hi havia més de 100 antiavalots amb cascos, escuts i armes, que també es van creuar de braços.

Després del doble crim, el president del Consell d'Estat, Oriol Urquijo, es va presentar a l'hostal d'Iratxe per telefonar al general Campano i dir-li que l'operació havia estat un fracàs total i que era convenient que Sixto de Borbó desaparegués.

Foto. Montejurra 1976. García Verde pistola en mano.
Al principi van nomenar un jutge especial a Estella per instruir els assassinats. Però quan el jutge va dictar una ordre de recerca i captura de Sixto de Borbó, per evitar la seva captura i posterior declaració davant del jutge, Fraga va ordenar la seva expulsió i la policia el va acompanyar a l'aeroport de Barajas sense interrogar-lo. Després la "investigació" va caure a les urpes de Gómez Chaparro, jutge feixista del Tribunal d'Ordre Públic, que la va tancar el 4 de gener de 1977 amb el processament de tres persones: Marín García-Verde, Márquez de Prado i Francisco Carrera. Els advocats de l'acusació no van aconseguir que testifiqués Fraga, ministre de la Governació, que el dia dels assassinats es trobava en viatge oficial a Veneçuela. Els onze volums del sumari 1847-1876 s'han extraviat en els arxius judicials ...

El govern d'Arias Navarro va encobrir el doble assassinat amb la típica cortina de fum periodística: com va dir Fraga, l'assumpte era una baralla fratricida entre carlins; el govern no tenia res a veure amb això. Un any després van acabar de tapar l'assumpte amb l'aplicació de l'amnistia.
Però tres dels participants es van convertir en objectius de les accions armades. El primer va ser Araluce, el president de la Diputació de Guipúscoa i membre d'Unió Nacional Espanyola, que va ser tirotejat per ETA el 4 d'octubre a Donostia. Després li va tocar el torn a Oriol Urquijo, que va ser segrestat pels GRAPO al desembre a Madrid. L'altre va ser José María Arrizabalaga Arkotxa, cap de les Joventuts Tradicionalistes de Biscaia, a qui ETA va matar a trets al desembre de 1978 a Ondarroa (Biscaia).