L'eclipsi



Quan fra Bartolomé Arrazola es va sentir perdut va acceptar que ja res podria salvar-lo. La selva poderosa de Guatemala l'havia capturat, implacable i definitiva. Davant la seva ignorància topogràfica es va asseure amb tranquil·litat a esperar la mort. Va voler morir allà, sense cap esperança, aïllat, amb el pensament fix en l'Espanya distant, particularment en el convent dels Abrojos, on Carlos Cinquè condescendí un cop a baixar de la seva eminència per dir-li que confiava en el zel religiós de la seva tasca redemptora .

En despertar es va trobar envoltat per un grup d'indígenes de rostre impassible que es disposaven a sacrificar-lo davant un altar, un altar que a Bartolomé li va semblar com el llit en què descansaria, per fi, dels seus temors, del seu destí, de si mateix.

Tres anys al país li havien conferit un mitjà domini de les llengües natives. Va intentar una cosa. Va dir algunes paraules que van ser compreses.

Llavors va florir en ell una idea que va tenir per digna del seu talent i de la seva cultura universal i del seu ardu coneixement d'Aristòtil. Va recordar que per a aquest dia s'esperava un eclipsi total de sol. I va disposar, en el més íntim, valer-se d'aquell coneixement per enganyar als seus opressors i salvar la vida.

- Si em mateu -els va dir- puc fer que el sol es faci fosc en la seva alçada.

Els indígenes el van mirar fixament i Bartolomé va sorprendre la incredulitat en els seus ulls. Va veure que es va produir un petit consell, i va esperar confiat, no sense cert desdeny.

Dues hores després el cor de fra Bartolomé Arrazola regalimava la seva sang vehement sobre la pedra dels sacrificis (brillant sota l'opaca llum d'un sol eclipsat), mentre un dels indígenes recitava sense cap inflexió de veu, sense pressa, una per una, les infinites dates en què es produirien eclipsis solars i lunars, que els astrònoms de la comunitat maia havien previst i anotat en els seus còdexs sense la valuosa ajuda d'Aristòtil.

FI


Augusto Monterroso

Mort d'una dona a 'Los Corazones'


La noticia es d'ahir, la va difondre Europa Press i la publiquen en tercer o quart terme alguns dels diaris digitals:

"Una dona ha mort a la barriada malaguenya de Los Corazones després de llançar-se des del balcó del seu habitatge, situat en una quarta planta. Pel que sembla, a principis d'aquesta setmana va rebre una ordre de desnonament per impagament de la hipoteca. La dona, de 56 anys, vivia en aquesta casa des de feia varies dècades amb la seva mare, de 96 anys i malalta, segons el testimoni dels veïns . la víctima havia tingut un estanc al polígon industrial El Viso, a Màlaga capital, però es va veure obligada a tancar-lo fa uns tres anys per problemes económicos. La dona havia avalat la compra del local amb el seu propi habitatge i el deute, finalment, va acabar en l'execució hipotecària de l'aval i en la consegüent ordre de desnonament."

Potser en parlen poc els diaris perquè comença a ser ja una noticia quotidiana el suïcidi de ciutadans a punt de ser desnonats, i els diaris, àvids de noticies fresques i impactants ja no tenen cap interés en casos tan dramàtics com el suïcidi d'una persona, tot i perquè els autèntics lladres, els inductors morals del suïcidi la volen desnonar, que es veu no en tenen prou amb els 40 mil milions que han rebut del Govern per ajudar-los. El Govern que ens matarà de gana, pero salvarà Bancs i Caixes.

I la premsa passa de puntetes per aquestes questions, els seus esforços van dirigits a  construir una versió de les noticies que tingui un punt de veritat per al públic, però sense que per això quedin en dubte els interessos dels qui els paguen i mantenen, els Bancs o els partits polítics.

No se cuanta gent més s'haurà de suïcidar perquè la societat reaccioni i comenci a suicïdar alts responsables d'aquests cruels drames, des de la vintena planta del seu envidriat i luxós edifici al centre de la ciutat. 

El canvi i el climàtic



No tinc tan clar com sembla tenir-ho molta gent, que el canvi climàtic estigui propiciat nomes per les atzagaiades sovintejades a que estem exposant el nostre petit planeta. Els homínids, que no humans - encara – solem donar-nos més importància en general de la que tenim com a espècie, oblidant que no som més que un altre dels animals perduts que intenten sobreviure en aquesta boleta rodona que és con una agulla perduda dins un paller immens. 
Som l’únic animal que ha necessitat inventar-se un déu a la seva imatge i semblança, que és l’acte de vanitat més gran que mai s’ha comés. I ara ens volem erogar tota la responsabilitat del canvi climàtic de la terra, quan en gran part es tracte d'un procés natural que porta milions d’anys fent pel seu compte, fins i tot molt abans que nosaltres aterréssim per aquí. 
Entenc que hi hem pogut ajudar una mica o un xic més, i que ho continuarem fent, no és que siguem molt primmirats en aquest sentit. Però aquest catastrofisme que s’està imposant últimament, a banda d’alarmar innecessàriament a la gent de bona fe, en molts dels casos em dona la sensació que és sense massa fonament.
No ho dic pel pol nord que es obvi s’està desglaçant, però no es la primera ni la última vegada que ho fa, forma part d’un procés natural. No estic doncs alarmat per aquesta qüestió que a més a més, en el supòsit que la culpa fos nostra i només nostra, tampoc és que vegi als països que més contaminen, molt preocupats en deixar de fer-ho, i entre ells Espanya i malgrat pugui semblar dubtosa la sensatesa dels seus dirigents, un xic d’enteniment si deuen tenir en una qüestió com aquesta, si és que realment és tan greu. Al cap i a la fi, som com les rates, ens adaptem a tot, ara, el cost d'aquest canvi si que pot ser molt elevat económicament, no pel seu cost en si, sinó perqué d'una manera o altre aprofitaràn els Estats per fer-nos-ho pagar a nosaltres, de la mateixa manera que estem pagant la nostra pérdua de llibertats i intimitat per la qüestió terrorista d'Al Qaeda.
No crec que el fet que 52 milions d'anys enrere l'Antàrtida fos una selva tropical amb palmeres i baobabs fos per culpa o gràcies als homínids, ni que fossin aquests els culpables de l'extinció dels dinosaures, possiblement perquè no varen conviure junts i si en canvi la lluna que els va anorrear.

El que si s’hauria de fer, és agrair als ecologistes la tasca que han fet al llarg dels últims anys, exagerant de vegades per impressionar més les consciències de la gent, però aconseguint que comenci a haver-hi lentament un certa consciencia ecològica que augmenta dia a dia i que, mica en mica ha anat quallant, potser més a nivell local que no pas Estatal, i han aconseguit per exemple que al riu Ripoll hi torni a haver-hi peixos, ànecs, granotes i fins i tot garses reials, i que sigui un plaer passejar-hi a peu o en bicicleta per la seva riba, quan fa uns anys era un autèntic femer on no hi anava ningú, que els ciutadans siguem més curosos amb la  natura i hagi quallat la idea del reciclatge. 
Però, de la mateixa manera que els ciutadans consumim només el 18% de l'aigua que es gasta i la resta es per Industries i agricultura que tant la malbaraten alegremnent, el mateix succeix amb la tasca que puguin fer els ciutadans vers els Estats contaminadors, i no parlem ja dels emergents com per exem0ple la Xina que s'ho passen tot pel folre i contamina que fa fort.
Però tampoc cal obssessionar-se per aquesta qüestió de la ecología fins a extrems gairebé patológics. Hem avançat en aquest sentit i ho seguirem fent, no hem d'oblidar per exemple que, cinquanta anys enrere el símbol emblemàtic de Sabadell, era una silueta de les fabriques en forma de serra i les xemeneies traient fum, una ciutat gris i fosca, i ara ja no en queda ni una, bé, n'hi ha unes quantes que s'han conservat d'atrezzo o com a part del mobiliari urbà. 
No ens esverem doncs, i donem-li a aquest fet la importància que te però sense dramatitzar ni exagerar, i sobretot sense dir bestieses com més d'un fa.

I no oblidem que no hi ha res que no hagi succeït abans.

Ester Quintana: una mala persona


Ester, pressumptament  ferida per una pressumpta bala de goma, durant la pressumpta manifestació de la darrera Vaga General... 


- Mireu si és mala persona Ester Quintana, que ha arribat a l'extrem de treure's un ull, tot per perjudicar als pobrets mossos d'Esquadra i al Conseller d'Interior Felip Puig. Com és possible que hi hagi gent així, i sort que el President en funcions Artur Mas (en funcions no són honorables, dic jo) no ha acceptat la dimissió d'en Felip Puig, que sinó aquesta mala persona que és Ester Quintana encara s'hauria sortit amb la seva. Com pot haver-hi gent així? en aquest món feliç del nostre oasi, capaç de treure's ella mateixa un ull i tot per perjudicar a persones tan honorables que es desvetllen nit i dia pel nostre benestar.

Aquí us ho expliquen fil per randa.

EL MONÒLEG CENSURAT A UNA PETITA TV LOCAL


Confeso que desconeixia aquest monòleg de Quim Monzó a 'Persones humanes', i desconeixia també que va ser censurat al seu dia, segons expliquen. El que m'ha fet gracia és l'explicació o aclariment "Este programa fue emitido en el año 1994 en una pequeña televisión local española", o sia TV3 la seva, que no de la ceba, que per ser una petita televisió local (segons E-noticies) la plantilla mitjana de Televisió de Catalunya durant els anys 2007, 2008 i 2009 va ser de 1.961, 1.966 i 1.972 persones, respectivament, el que representa una disminució de 21 persones en l'exercici 2007 i un augment de 5 i 6 persones els exercicis 2008 i 2009, respectivament ", segons un informe de la Sindicatura de Comptes. més, com a resultat d'una reorganització administrativa, van ser traspassats a la CCMA 79 treballadors de TVC".

"Este programa fue emitido en el año 1994 en una pequeña televisión local española, suponiendo, según las palabras de nuestra amada curia política, que vivimos en libertad y democracia, surgen algunas dudas…

¿por qué este programa ha sido repetidamente censurado y ocultado a la población?

¿Qué es lo que no le interesa a esa estirpe llamada sangre azul que la población sepa?

¿Cómo les va la vida a todas estas familias nobles en estos aciagos momentos de crisis en los que la gente se suicida por no tener cómo sobrevivir con su familia?

¿alguna idea sobre cuál es la función y razón de ser de la nobleza y, por extensión, de la mayoría de la clase política actual?"

Vegeu el vídeo que val la pena. És de quan a TV3 encara feien televisió...


EL VUITÈ DIA



Déu va treballar sis dies i descansà el setè. L'home no és Déu, es cansa abans, pel que ha considerat que dissabte també li corresponia com dia de descans. Aquesta decisió no va trobar una expressa objecció per part de la Instància Suprema. «Si ha sortit bé amb dissabte, potser també coli el divendres», vaig pensar, i vaig dirigir a déu una sol·licitud amb el següent contingut:

«A causa del cansament que sento després de dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres, prec tingui a bé atorgar-me també el divendres com a dia lliure de treball. Homo Sapiens. »

No hi va haver resposta, de manera que vaig considerar que també el divendres m'havia estat atorgat.

No obstant això, entre dimecres i la resta de la setmana quedava l'horrible dijous. Res cansa més que la feina l'últim dia de la setmana laboral. Així que vaig escriure, aquest cop amb més atreviment:

«"L'home és una canya pensant "(Blaise Pascal, 1623-1662). Jo penso que tampoc he de treballar els dijous. »

 Ara la meva setmana laboral acaba el dimecres a la tarda. Sí, però aquest dimecres .... El silenci de Déu em va donar valor.

«Exigeixo la supressió de dimecres com a dia laborable. Prometeu.»

Quant a dimarts, em vaig rebel·lar ja obertament:

«"Dir home omple d'orgull "(Maxim Gorki, 1868-1936). Dimarts atempta contra la meva dignitat. Estic en total desacord i acabo el dilluns»

No hi va haver resposta, així que amb el dilluns va ser molt fàcil. N'hi va haver prou amb un telegrama: «Dilluns també queda exclòs.»

Ara tenia set dies de la setmana lliures i em sentia orgullós de la meva rebellia (L'homme révolté - Albert Camus, 1913-1960). Però al cap d'un temps em vaig donar compta de que la setmana només tenia set dies i, per tant, jo no podia tenir més de set dies lliures a la setmana. Semblant limitació de llibertat em va semblar inadmissible. Així que telegrafiar a Déu:

«Crear immediatament un vuitè dia»

No va contestar, cosa que em va afirmar definitivament en la meva convicció que Nietzsche tenia raó (Friedrich Nietzsche, 1844-1900) i Déu no existia. Però en aquest cas, qui era el culpable que la setmana només tingués set dies i que jo no pogués tenir més de set dies lliures a la setmana? Vaig agafar un pal i em vaig posar a l'aguait a l'escala. Quan passi un veí, li etxzibaré una garrotada. Després de tot, algú ha de ser el responsable de la injustícia que se m'ha fet.

Slavomir Mrozek

CIORAN I MILLET


Incorrecte fins l'intolerable, mesquí, desastrat, insolent, subtil, intrigant i calumniador, captava els menors matisos de tot, cridava feliç davant una exageració o una broma ... Tot en ell era atraient i repulsiu. Un canalla al qual es troba a faltar....

Es referia Cioran a Felix Millet?.
más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-