.jpeg)
És absurd creure que al Pròxim Orient tothom és idiota, pervers o suïcida? Suposo que, per molt que les notícies només ens mostrin clergues embogits i carnissers superbs, el percentatge de gent assenyada deu ser allà el mateix que a la resta del planeta: existent però escàs. Segur que hi ha, almenys, els deu justos que exigia Jehovà per no destruir Sodoma i Gomorra. Una altra cosa és que la seva veu no es pugui sentir en temps en què el discurs no està del costat de l’home raonable, sinó dels fanàtics, guerrers sense honor armats d’un fusell o un escó, tant és. - Javier Melero a la vanguardia.com.
Això és desolador. Sobretot perquè el conflicte entre Israel i l’eix Iran- Hizbul·lah- Hamàs- Gihad Islàmica requereix dosis ingents de realisme i seny, una cosa que no està en mans dels aiatol·làs ni de l’aliança de Netanyahu amb els ultranacionalistes religiosos del seu Govern. L’embriaguesa nacionalista i religiosa, al contrari, ha convertit aquest conflicte en l’autèntica tragèdia dels nostres dies, l’equivalent al que el Vietnam va representar en l’imaginari col·lectiu dels anys seixanta i setanta del segle XX.
I així tot es relativitza, perquè la violència de la guerra d’Ucraïna cap en una jornada de sang i foc a Gaza, a Israel o al sud del Líban. I els altres morts del món no formen part de l’apocalipsi en què va acabar la simbiosi entre l’herència jueva i la civilització europea. Potser per això la greu situació dels palestins, com l’ Holocaust, afecta el centre neuràlgic de la consciència occidental.
Ningú a Occident no pot ser aliè al destí del poble palestí; la seva tragèdia és conseqüència d’aquell aliatge tòxic entre antisemitisme i idealisme que va conduir a la Xoà i a la creació d’Israel. Per això convé no oblidar que la tasca repugnant d’impedir la creació d’un Estat palestí té molts pares, a part dels fanàtics sionistes que ara imposen la seva agenda. Des dels mateixos palestins que van lliurar el seu futur a països i milícies l’únic objectiu de les quals és l’aniquilació d’Israel fins a la nefanda aliança dels estats àrabs, la hipocresia de la UE associada a la sorprenent amnèsia sobre el seu passat colonial i l’estratègia matussera dels mediadors dels Estats Units des d’almenys Camp David.
El desastre palestí revolta per una altra raó, la d’embrutar la memòria tràgica del poble jueu. Israel es va crear a causa d’Occident per gent a qui la vida penjava d’un fil i no tenia raons per confiar en la bona fe de ningú: espectres fantasmals sorgits de llocs com Baby Yar, un barranc als afores de Kíiv que imposa associacions sinistres amb els assassinats de Hamàs del 7 d’octubre en una variant àrab de la Grosse Aktion.
Aquest va ser el lloc elegit el 1941, quan, segons el seu propi recompte obsessiu, els alemanys van afusellar 33.771 jueus de totes les edats. No ha passat massa temps. El just perquè Israel sigui anomenat “Estat terrorista” als campus d’Europa i Amèrica i perquè estudiants emmascarats demanin “Més gas” mentre enarboren banderes palestines. Encara avui sento analistes espanyols pontificant que la millor solució seria que l’Iran disposés d’un arsenal nuclear.
És una infàmia. Per això, encara que l’excés de memòria s’acabi convertint en una presó d’odi i rancúnia, els deu justos del Pròxim Orient han de fer sentir la seva veu per sobre de les dels guerrers sense honor, encara que sembli que ja és massa tard per a l’esperança. Gent que com Albert Camus sigui capaç de dir que si existís el partit dels que no estan segurs de tenir raó, jo hi pertanyeria.
L’escriptor israelià i activista per la pau amb els palestins Amos Oz ho resumia en una entrevista en aquests termes terribles: “Les tragèdies es resolen de dues maneres possibles, a la manera de Shakespeare o a la manera d’Anton Txékhov. En una tragèdia de Shakespeare, al final, l’escenari està sembrat de cadàvers. En una tragèdia de Txékhov, tots són infeliços, estan amargats, desil·lusionats i malenconiosos, però continuen vius. Prefereixo una conclusió txekhoviana i no shakespeariana”. Lamentablement, estem en aquell punt en el qual la tristesa i el desencant constitueixen una alternativa infinitament millor que el deliri criminal que alimenta l’estratègia política d’aquella zona infortunada.
