UN CIGNE NEGRE, NEGRÍSSIM

S'anomena cigne negre un esdeveniment sorprenent que altera l'ordre de les coses; un succés inusitat, de gran repercussió social, per tant, política, que tendeix a ser racionalitzat de manera retrospectiva com una cosa que podia haver passat. L'assagista i financer libanès Nassim Taleb, autor d'una trilogia sobre la incertesa, ha estat un dels grans divulgadors d'aquesta metàfora. El que ha passat a València és un cigne negre.

Els meteoròlegs van avisar a temps, i el Govern valencià va subestimar aquest avís, per raons que encara no estan clares. Hi ha nombroses alertes vermelles al llarg de l'any al golf de València i s'aproximava un apetitós cap de setmana de tres dies. Un bon pont. El president valencià, Carlos Mazón, haurà d'explicar què el va induir a afirmar dimarts passat que el risc remetria cap a les sis de la tarda, i també haurà d'explicar per què va esborrar el vídeo que els seus serveis de premsa havia penjat a les xarxes socials amb aquesta declaració.

Context, context, context. Només el context ens pot ajudar a entendre alguns esdeveniments aquests dies. Les previsions de tempesta podien fer malbé un llarg cap de setmana d'alt interès per a l'hostaleria. No són infreqüents les topades entre la indústria turística i els serveis de meteorologia. A Catalunya n'hi ha constància. Les males previsions espanten. La gent planifica les sortides, i una alarma de gota freda pot ser dissuasiva davant d'un cap de setmana llarg. Per això seria molt interessant saber en quina previsió es va basar el president de la Generalitat Valenciana quan va anunciar a les 13.30 h del dimarts 29 d'octubre que “el temporal es desplaça cap a la regió muntanyenca de Conca en aquests moments, per la qual cosa s'espera que al voltant de les 18 h disminueixi la seva intensitat a tota la Comunitat Valenciana”. A partir d'aquesta previsió no hi va haver missatges d'alarma als telèfons mòbils de la població fins a les 20:12 h. El vídeo de Mazón va ser esborrat a les xarxes a mitjanit, quan ja hi havia morts.

Missatges d'alarma. Aquest és un altre tema que mereix context. Cal recordar la que es va muntar a la capital d'Espanya el setembre de l'any passat, quan el Govern de la Comunitat de Madrid va estrenar el servei d'alarmes telefòniques amb una alerta de DANA que aconsellava als ciutadans no sortir de casa. 3 de setembre del 2023. Cap a les dues del migdia, l'alerta va arribar als mòbils que en aquell moment eren a la Comunitat. Va ploure, però no hi va haver allau. I va esclatar la insurgència. Diversos exponents del liberalisme 'cañí' van carregar contra la “intromissió de l'Estat” a la intimitat dels ciutadans. Rellegir aquests dies els tuits que van escriure fogosos periodistes i joves filòsofs causa rubor. Aquests missatges també ens ajuden a entendre el que ha passat a València, ja que les “batalles culturals” sempre deixen pòsit. El Partit de la Llibertat es va indignar, i Isabel Díaz Ayuso, fundadora del partit esmentat durant la covid, va sortir en defensa dels missatges d'alerta telefònica. La presidenta de la Comunitat de Madrid manté aquests dies un silenci prudent. El president de la Junta d'Andalusia, Juan Manuel Moreno Bonilla, també va intervenir en la polèmica. “Quan un organisme públic alerta de 'perill extrem' ha d'estar molt segur, perquè això té conseqüències socials i econòmiques”, va dir. El president andalús també manté aquests dies un silenci prudent.

“Un cigne negre, negríssim”, li comentava ahir Sergio Lorenzi a Enric Juliana de La Vanguardia, que segueix amb gran lucidesa l'actualitat espanyola i internacional. En la tragèdia d'aquests dies, com la crisi s'està gestionant des de València i des de Madrid, són visibles les plomes negres de l'11 de març del 2004. Ho hem escrit més d'una vegada: el 2004 viu el 2024. La fúria que està destrossant la vida política espanyola ve del març del 2004. La tragèdia sorprenent com a decantador de l'empat polític i sociològic.

Pedro Sánchez, Carlos Mazón i Alberto Núñez Feijóo han començat a jugar als escacs. I aquesta partida pot acabar malament per a tots. De moment, Sánchez no vol intervenir l‟autonomia valenciana amb una declaració d‟estat d‟alarma. Té les raons. La dreta va lluitar de valent contra els estats d'alarma de la covid. Hi ha una sentència adversa de l'anterior Tribunal Constitucional. Si ho hagués proclamat abans-d'ahir, ara l'estarien titllant de “dictador”. Com que no ha optat per aquesta via, la dreta l'acusa de passivitat. Sánchez ofereix l'ajuda que la Generalitat Valenciana li demani, i ahir a la nit Mazón li va sol·licitar la presència de set ministres en set grups de treball dirigits per ell, petició immediatament acceptada per l'Executiu central. Espanya està il·luminant un estrany federalisme a bufetades.

En realitat s'estan jugant tres partides simultànies: Sánchez-Feijóo, Sánchez-Mazón i Mazón-Feijóo. Díaz Ayuso i el seu guionista en cap observen. La majoria dels presidents autonòmics del PP callen. I l'extrema dreta intenta treure profit de la greu desafecció que es percep a totes les cantonades. Les boles circulen a mil per hora a les xarxes. Hi ha maquinària treballant-hi. Possiblement, maquinària estrangera que contribueix a la confusió. El cigne negre ha tornat.

PILOTES DE FANG

Fins dimarts al matí, em debatia si dedicar aquesta columna al 0-4 al Bernabéu del dream teen o al ridícul mundial de la rebequeria del Madrid per no anar a París després de saber-se que Vinícius no guanyaria la Pilota d'Or. Ja no en queda res. Dimarts, una tromba d'aigua descomunal va ofegar les terres de València i la pilota va deixar d'existir-hi. Hauria de ser així mentre continuï havent-hi cadàvers sepultats pel fang o atrapats en pàrquings convertits en fosses comunes inundades: absolutament tots els partits d'aquest cap de setmana haurien d'haver-se suspès per respecte a les víctimes d'una de les desgràcies més grans de la història moderna del país. No és un desastre passat, és una tragèdia viva encara. És també un dolor familiar. Fa poc més d'un any, vaig viatjar amb la motxilla improvisada per cobrir el pitjor terratrèmol de la història del Marroc. Després del cruixit de la terra, gairebé 3.000 persones van morir en un parpelleig a les muntanyes de l'Atlas. Allà, entre la pudor dels morts en descomposició i imatges de destrucció apocalíptiques, envoltat de cadàvers i morts en vida que ho havien perdut tot, vaig tenir una sensació trencada, que m'ha tornat a la memòria veient les imatges de València. Més enllà de les ruïnes i la desesperació pel desastre, transpirava la desesperança per l'oblit. A les muntanyes marroquines vaig visitar llogarets on no havia arribat cap ajuda tres o quatre dies després del sisme. Els veïns d'aquelles cases caigudes, sovint pagesos humils, suplicaven un suport que no arribava mai.

Aquelles mirades buides i aquella ira desencadenada per la lentitud a l'ajuda de les institucions rima amb el què veiem aquests dies als nostres veïns del sud. Per sort, hi ha altres rimes. Davant la calamitat –ahir al Marroc; avui a València–, ha respost una solidaritat ciutadana emocionant. La bondat humana no excusa la incompetència institucional, que ja hi haurà temps de cobrar factures i guillotinar els responsables, però reconforta en els moments grisos.

Encara hi ha marge per estar a l'altura. A finals d'agost, vaig tornar al Marroc per veure com estaven les zones més afectades pel terratrèmol un any després del cataclisme. Gairebé no s'havia fet res. Quan el núvol de periodistes va marxar, els veïns que havien perdut casa seva van ser instal·lats en tendes de campanya que havien de ser provisionals i havien deixat de ser-ho. Abdullah, un noi de vint anys que vaig conèixer a Imi N’tala, em va donar la clau d'aquell oblit. “Quan va passar el terratrèmol, oblidar-nos tenia un cost per als de dalt: la vergonya per la seva ineptitud. Ara l'oblit ja només té un cost per a nosaltres, per això tots se n'han anat”. Avui aquesta columna no és esport, és només un crit: quan el fang se'n vagi, no deixem sols els Valencians. Xavier Aldekoa a la vanguardia.

VALÈNCIA NO ÉS EL TERCER MÓN

València no és el Tercer Món, però ho sembla. Ho ha escrit Salvador Enguix, delegat de La Vanguardia a la Comunitat Valenciana. Trenca l’ànima llegir-lo aquests dies, escriu Josep Martí. A ell i a la resta de companys que amb les seves paraules ens acosten a l’Apocalipsi de fang que ha sembrat la seva terra, la nostra, de cadàvers i runa. Vivim, potser no pot ser de cap altra manera, ancorats en la creença de la invulnerabilitat. Falsament intocables. Prenem nota de les desgràcies llunyanes que recurrentment assolen el planeta, convençuts de què això no va amb nosaltres. Al capdavall, la providència ens ha situat a la seva cara amable, fins al punt que només som capaços d’imaginar centenars de morts i desapareguts atribuïbles a un desastre natural en llocs llunyans. 

Del cataclisme valencià, allò que ens agermana de veritat amb el Tercer Món és haver-nos estavellat contra la certesa que la cúpula de protecció que imaginàvem sobre els nostres caps i a la qual anomenem Estat, incloent en el terme tots els nivells de l’administració, pot resultar a l’hora de la veritat tan fal·lible com en qualsevol altre lloc. Si València sembla avui el tercer món és perquè, passades ja moltes hores des que es va esdevenir l’Harmagedon, la realitat continua explicant-nos que hi ha massa gent sola que únicament es té a si mateixa i als seus veïns per afrontar la devastació. El socors institucionalitzat –abans i després– ha ensenyat totes les seves mancances. Més paraules que recursos i diligència.

Mentre es retira el fang real dels carrers i de les cases, l’altre –el metafòric– va colant-se ja per sota de totes les portes. Encara no havia parat de ploure i ja podíem prendre nota d’acusacions creuades, algunes vetllades, altres d’explícites, entre administracions amb l’objectiu de treure’s uns i d’altres les puces de sobre. Encara no hem vist res del que ha de venir. Els morts de València seran desgraciadament els protagonistes de la mare de totes les batalles polítiques. No fa falta tenir una bola de vidre per endevinar que ve una nova riuada, aquesta carregada amb el fang de les paraules i el caïnisme polític. En aquest aspecte serem molt del Primer Món.

El consol, la caritat, la solidaritat honesta amb els qui ho han perdut tot, inclosa la vida, ens obliga d’entrada al silenci, no a l’atiament de l’odi i de la ràbia. Els voluntaris, la gent corrent, com sempre, són els qui millor ho han entès: aquí hi ha els meus braços i la meva pala per al que faci falta. El temps de la justícia i l’ajusticiament és posterior. Hauríem d’entendre aquesta seqüència i fer-nos el favor de cenyir-nos-hi. El respecte als temps ho és també a les persones mortes i damnificades. I aquesta responsabilitat no recau només en els polítics. També els qui observem, expliquem i opinem ens hauríem d’aplicar el mateix conte. No som el tercer món i a la nostra mà està el demostrar que tampoc no ho semblem. Apliquin-se per això tots els governs a l’urgent sense malgastar temps ni energia a cobrir-se l’esquena. Posi’s a treballar la justícia en silenci i sense esperar, sense més intencionalitat que la d’establir en un temps raonable una veritat freda que ens expliqui l’esdevingut i determini responsabilitats en el cas que n’hi hagués. Converteixin-se les promeses econòmiques i materials en realitats perquè la gent pugui refer les seves vides com més aviat millor, fins i tot sabent que no tornaran a ser les mateixes. Amb això n’hi hauria prou per saber-nos de tornada al Primer Món. No invulnerables. Però sí raonablement atesos i socorreguts quan la desgràcia s’acarnissa en nosaltres.

INCOMPETÈNCIA O NEGLIGÈNCIA

La política d'Emergències mai no va ser una prioritat per al president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón. L'evidència ha estat la catàstrofe de la DANA a la província de València. Però els precedents evidencien que la llavor del desastre de la gestió es va plantar tot just arrencar la legislatura. I tot, malgrat que fa menys de tres anys una pandèmia va fuetejar el món i el 2019 un altre temporal salvatge arrasava la comarca del Baix Segura. La virulència amb què els efectes del canvi climàtic s'estan acarnissant amb el litoral mediterrani tampoc no va ser suficient evidència per estar alerta. El govern valencià va rebutjar l'ajuda del Grup d'Actuacions Especials (GRAE) dels Bombers de la Generalitat, especialitzat en operacions de rescat, i dimecres va fer tornar a Catalunya un equip complet amb metges i un helicòpter. Així ho ha denunciat el mateix cos, que ha lamentat que l'executiu de Carlos Mazón "prioritzi la política" per davant de l'atenció a les víctimes i les tasques de rescat. Ahir, finalment va permetre la col·laboració d'una seixantena de bombers catalans que varen sortir cap a les zones afectades.

“S'espera que, entorn de les 18 hores, disminueixi la intensitat del temporal”. El vídeo de Carlos Mazón esborrat dimarts del seu compte de X quan ja tenia l'aigua al coll ha canviat la seva biografia política. El menyspreu a les previsions, el dèficit de prevenció i una alerta a la ciutadania amb dotze hores de retard tenen ara una altra riuada davant: la del pes dels morts, la indignació de les víctimes i la imatge d'administració autonòmica fallida. L'improvisat corredor solidari dels valencians calma el dolor, però no esborra la incapacitat política.

Els responsables tècnics de la gestió d'emergències estan abonats a una màxima: és millor ser alarmista que negligent. Si la predicció funciona, el que no pot fallar és la prevenció per falta de decisions polítiques. Predir, prevenir, decidir… El president de la Generalitat valenciana és avui víctima de la música del seu discurs. Mazón va presumir d'haver eliminat de cop el “xiringuito” de la unitat d'emergències que va crear el govern de Ximo Puig, i ja se la va trobar a faltar en l'incendi del Campanar; va minimitzar la predicció de l'Aemet per evitar decisions amb conseqüències socioeconòmiques, i la DANA ha escombrat el seu crèdit.

Les competències exclusives en protecció civil són de la comunitat autònoma –art. 49.1.3 de l'Estatut valencià– i si s'exerceix el poder, s'ha d'assumir la responsabilitat de prendre decisions que no saben d'ideologies i salven vides. L'Aemet portava des de dilluns alertant d'una DANA excepcional, els avisos d'alerta roja es van activar a les 7.31 hores de dimarts, reiterant-se des d'aleshores fins a en cinc ocasions. Les previsions permetien anticipar els riscos a què s'enfrontava la província de València. 

Que el Govern de Mazón enviés el missatge d'alerta quan ja hi havia pobles arrasats i carreteres convertides en cementiris és incompetència. Que dijous, amb la mateixa alerta roja, a Castelló s'obrissin les escoles per a una hora després enviar als nens a casa és negligència. Repartir després les culpes polítiques està lluny de qualsevol lleialtat institucional.

Les víctimes no només han d'afrontar el duel, també plantegen preguntes mentre caminen a la recerca de menjar: per a què serveixen les institucions? Mazón va demanar el desplegament de l'exèrcit 48 hores després de la tragèdia, quan l'olor de descomposició física i moral és ja insuportable. Aquesta és la imatge que reprodueixen The New York Times , la BBC o The Economist, que no entenen de desajustos de l'Estat de les autonomies davant una tragèdia.

Amb Mazón a la picota, desconcerta el turisme de catàstrofes de Feijóo per atacar Sánchez. Per això la contenció verbal des de la Moncloa, l'oferta de mitjans sense fi de Pedro Sánchez i el suport, a més de material, de comandament executiu. Amb les xifres de víctimes ascendint a cotes insuportables per a qualsevol dirigent polític, Mazón accepta i agraeix la decisió de Sánchez d'incrustar el ministre de l'Interior en el seu centre d'emergències per posar ordre. Una intervenció de l'autonomia amb guant de seda per contenir el soroll polític i intentar donar resposta a les necessitats bàsiques dels afectats.

El repte de la reconstrucció no és només material. El fang alimenta la desafecció, i el turisme polític de catàstrofes d'Alberto Núñez Feijóo desconcerta si l'únic objectiu és la foto i la voluntat d'erosió de l'adversari polític. Els gestors d'emergències admeten que les visites institucionals paralitzen els centres de comandament, però també és la manera d'ordenar els anuncis a la població. Si no hi ha anunci per fer, què feia el líder del PP fotografiant-se al costat d'Emiliano García-Page i Mazón quan encara plovia?

Feijóo va viatjar a València per defensar la gestió de Mazón amb un atac a l'Aemet i un retret a Sánchez. Va descriure la desgràcia com a “emergència nacional”, i a aquella definició s'aferra ara l'argumentari de la dreta. El nivell 3 d'alerta trasllada el comandament i la responsabilitat al Govern central. Mazón no ho va demanar, i la Moncloa va optar per la col·laboració en lloc d'assumir per decret competències del president autonòmic del PP. L'emergència no acaba fins a la tornada a la normalitat. Va per llarg. La normalitat política és encara més llunyana. Amb informació de la vanguardia i el diario.es

PODEMOS, CRÒNICA D'UNA MORT ANUNCIADA

Escriure al bloc té avantatges i riscos. Un avantatge és que, passat el temps, pots dir que alguna cosa que està passant ara ja ho vas anticipar amb antelació, i si no és així, no es comenta i esperes que ningú recordi el que vares desopinar. Això és el que em passa a mi pel que fa als partits de la nova política, que van sorgir a Espanya després de la justa eclosió dels indignats, ja que he sostingut des del principi que tots els seus líders, i en concret els de Podemos, no van ser els creadors d'aquest moviment, sinó que es van limitar a ser uns arribistes que es van enfilar a la carena d'una onada que ells no havien generat, sinó que la van aprofitar en veure-la venir, perquè els portés a les platges del poder. I llavors, impulsats els seus joves i agosarats líders per la força de l'onada provocada pels indignats, van donar a aquest moviment un biaix populista radical amb regust tropical, amb què van aconseguir un inesperat èxit sonat. Podem ha estat, des del principi, la crítica frontal de la transició. "Som l'alternativa a un règim que s'esfondra, un règim d'oligarques, el règim del 78", va clamar Iglesias en el seu primer discurs com a secretari general de Podem. Més o menys el mateix que li va passar a Artur Más amb el procés, i ja es veu on ha acabat.

Però han passat deu anys i el “règim del 78” segueix allà, vilipendiat, però vigent, aguantant abusos i traïcions, però sense que tingui cap altra alternativa que el caos. I, mentrestant, de Podem només en queda una vaga ombra del que va ser: l'ombra que precedeix l'ocàs definitiu. La protesta dels indignats, justificada i seriosa, mereix respecte. Podem, en canvi, va ser un miratge. Si em refereixo a l'esvaïment de Podem, ho faig perquè sí que cal extreure'n un ensenyament: que no cal deixar-se enganyar per les aparences, ja que moltes vegades sembla que ens anuncien desenllaços tremends, quan no són, en realitat, més que el fruit d'una aprensió enganyosa. Les aparences no enganyen, o no ens haurien d'enganyar, són aparences. Però no és ni serà així, perquè els fets són tossuts, i, per tant, les institucions també ho són, com l'Estat profund. I cal no oblidar, a més, la inèrcia com una de les forces determinants de la història. De tot això es dedueix que passaran els arribistes, passaran els revolucionaris inflamats, passaran els pares d'una pàtria idolatrada, passaran els constructors d'un nou ordre ideal, però la vida seguirà al seu ritme de sempre. Les noves polítiques se solen saldar amb sonats fracassos, sobretot per la manca de capacitat de consolidar-se en una estructura de partit, i el de Podem estava anunciat feia temps, gairebé des del moment de la seva fundació.

Aixó escrivía fa deu anys sobre Podemos:  No son de este mundo, y, sino al tiempo, Podemos se irá diluyendo como lágrimas perfumadas de ginebra, mientras el Pp y hasta el PSoE, !Sí!, El PSoE, persistiran en el tiempo..., como lo que son, moscas cojoneras. 

LES 10 DE SEDAVÍ

Un dels episodis més angoixants de la serie de Filmin 'el col·lapse' és el sisé,  és un dels episodis més durs emocionalment, atès que està ambientat en una residència de la tercera edat gairebé dos mesos després que el sistema s'hagi desplomat i el subministrament de recursos s'evapori. Però, almenys, en la tasca del cuidador interpretat per Bastien Ughetto, cal trobar un raig de llum esperançadora malgrat les difícils decisions que es veu obligat a prendre. Una llum, bé 10 llums es varen encendre ahir a la residència de gent gran de la localitat de Sedaví, on les deu treballadores van salvar la vida dels 124 avis pujant-los a pols a les plantes superiors, segons han narrat en un reportatge del diari Levante del que se n'han fet ressò a les xarxes socials. Segons expliquen a l'article, les empleades es van trobar amb la ràpida crescuda de l'aigua i, amb l'ascensor fora de servei, es van posar a pujar els residents a pols per les escales “Hi ha gent molt pesada que havíem de pujar entre diversos i quan els pugem al primer els vam agafar un pis més fins al segon per si de cas", van narrar als periodistes. En el moment del reportatge, allà seguien cuidant tothom a l'espera de subministraments i ajuda.

Una vegada més, treballadores de residències de gent gran, que en moltes ocasions són feines precàries i amb baixos salaris exercits majoritàriament per dones, fent front a situacions extremes, com ja es van viure durant la pandèmia. La notícia no ha passat desapercebuda entre tota la informació d'aquests dies i molts n'estan aplaudint l'exemple.