Un vagabund serbi fa quinze anys que viu en un cementiri, diu que li fan més por els vius que els morts (no s'havia dit mai això) però el seu cas m'ha animat a recuperar un text de 2666 de Bolaño, traduït al català i que vaig publicar el juliol de 2007. He posat follar, o podia haver posat també cardar, però això es fa o feia amb la llana o el cabell, i en canvi el que trobo ridícul és escriure 'fer l'amor'.
Lola, la companya d'Amalfitano és un personatge que em té fascinat. Crec era amb en Lluís que parlavem un dia de fer l'amor en llocs estranys, com en un cementiri, o potser era amb algú altre. I d'aquesta fusta va aquest paràgraf de 2.666, quan Lola va a Mondragón a veure o intentar veure un poeta maleït i boig ingressat en el Manicomi i  coneix a Larrazabal:

"Al dia següent varen tornar-hi però els varen dir que el pacient que requerien necessitava repòs absolut. El mateix succeí els dies posteriors. Un dia se'ls hi varen acabar els diners i Imma decidí sortir un altre cop a la carretera, aquesta vegada rumb al sud, a Madrid, on hi tenia un germà que havia fet una carrera profitosa durant la democràcia i al que pensava demanar-li un préstec. 
Lola no tenia forces per viatjar i ambdues decidiren que esperés a la pensió, com si res hagués passat, i que Imma tornaria al cap d'una setmana. En la seva soledat Lola matava el temps escrivint-li a Amalfitano llargues cartes on li explicava la seva vida quotidiana a Sant Sebastià i per les rodalies del manicomi on acudia diàriament. Abocada a las reixes imaginava que es posava en contacte telepàtic amb el poeta. La major part de les vegades, però, buscava un clar en el bosc veí i es dedicava a llegir o a recollir floretes i matolls d'herbes amb els que feia rams que després deixava caure per entre els barrots o que s'emportava a la pensió. 
En certa ocasió un dels xofers que la recollí a la carretera li preguntà si volia conèixer el cementiri de Mondragón i ella acceptà l'oferiment. El cotxe l'estacionaren a la part de fora, sota una acàcia, i durant una estona passejaren per entre las tombes, la majoria d'elles amb noms bascs, fins arribar al nínxol on estava enterrada la mare del xofer. Aquest li va dir aleshores que li agradaria follar-se-la allí mateix. Lola va riure tot tenint la precaució d'advertir-li que des d'allí es convertien en una blanc fàcil per qualsevol visitant que caminés pel carrer principal del cementiri. 

El xofer reflexionà durant uns segons i finalment va dir: hòstia, sí. Buscaren un lloc més apartat i l'acte no durà més de quinze minuts. El xofer es deia Larrazabal i tot i que tenia un nom propi no li ho va voler dir. Només Larrazabal, com m'anomenen els meus amics, va dir. Després li explicà a Lola que aquella no era la primera vegada que feia l'amor en el cementiri. Abans ja hi havia estat amb una novieta, amb una tia a la que havia conegut en una discoteca i amb dues putes de Sant Sebastià. Quan ja se n'anaven volia donar-li diners, però ella no ho acceptà. Durant molta estona varen estar parlant a l'interior del cotxe. Larrazabal li preguntà si tenia algun parent internat en el manicomi i Lola li explicà la seva historia. Larrazabal va dir que el mai havia llegit un poema. Afegí que no entenia la obsessió de Lola pel poeta. Jo tampoc entenc la teva mania de follar en un cementiri, li va dir Lola, i en canvi no et jutjo per això. Doncs és veritat, va admetre Larrazabal, totes les persones tenen les seves manies.
Abans que Lola baixés del cotxe, a les portes del manicomi, Larrazabal diposità subreptíciament a la seva bossa un bitllet de cinc mil pessetes. Lola se n'adonà però no va dir res i després és quedà sola sota l'arbreda, enfront la contraporta de ferro de la casa dels bojos on vivia el poeta que la ignorava olímpicament.

Al cap d'una setmana Imma encara no havia tornat. Lola la imaginà petita, de mirada impàvida, un rostre de camperola culta o de professora de secundaria abocada a un vast camp prehistòric, una dona de gairebé cinquanta anys vestida de negre recorrent sense mirar als costats, sense mirar enrere, una vall en la que encara era possible discernir les petjades dels grans depredadors de les petjades dels lliscosos herbívors. La imaginà aturada en un cruïlla de camins mentre els camions de transport de gran tonatge passaven pel seu costat a gran velocitat sense minorar la velocitat, aixecant polsegueres que a ella no la tocaven, com si la seva indecisió i indefensió constituïssin un estat de gràcia, un domo que la protegia de les incidències de la sort, de la naturalesa i dels seus semblants.

Al novè dia la mestressa de la pensió la posà al carrer. A partir d'aquest moment dormí a l'estació del ferrocarril, en un magatzem abandonat en el que hi dormien alguns pidolaires que s'ignoraven mútuament, a camp obert, just al llindar que separava el manicomi del món exterior. Una nit anà en autoestop al cementiri i dormí en un nínxol buit. L'endemà al matí es sentí feliç i afortunada i decidí esperar allí el retorn d'Imma. Tenia aigua per beure i rentar-se la cara i les dents, estava a la vora del manicomi, era un recinte plàcid. Una tarda, mentre posava a assecar una brusa, que acabava de rentar, sobre una llosa blanca recolzada en el mur del cementiri, oí veus que sortien d'un mausoleu i cap allí encaminà els seus passos. El mausoleu pertanyia a una família Lagasca i per l'estat en que estava era fàcil deduir que l'últim dels Lagasca feia temps que havia mort o abandonat aquelles terres. En l'interior de la cripta va veure el raig de llum d'una llanterna i preguntà qui eren. Hòstia tu, escoltà que deia una veu des de l'interior. Pensà que podia tractar-se de lladres o treballadors que estaven restaurant el mausoleu o de profanadors de tombes, després escoltà una espècie de miol i quan ja se n'anava va veure aparèixer per la porta enreixada de la cripta la cara de Larrazábal. Després sortí una dona, a la que Larrazábal ordenà que l'esperés al costat del seu cotxe, i durant una estona ambdós estigueren parlant i passejant agafats del braç pels carrers del cementiri fins que el sol començà a caure fins la vorera brunyida dels nínxols.

La bogeria és contagiosa, pensà Amalfitano assegut al terra del porxo de casa seva mentre el cel es tancava de repent i ja no es podien veure la lluna i les estrelles ni les llums errants que és costum s'observin sense necessitat de binocles ni telescopis, en aquella zona del nord de Sonora i al sud d'Arizona."

La part d'Amalfitano - 2.666 Roberto Bolaño