Sabem que la seguretat absoluta no existeix, ni en l'aviació ni en cap dels aspectes o situacions de la vida en que intervingui l'atzar, i sobretot, el factor humà. El factor humà es sol esmentar en la seva part negativa com seria el cas d'Andreas Lubitz, Una acció la de Lubitz que de no haver-hi hagut abans els atemptats de l'11-S a les torres bessones no s'hauria pogut produïr, car la mesura de poder tancar la porta de la cabina des de dins i no poder obrir des de fora es va posar precisament a ran d'aquests atemptats, per evitar que algun o alguns terroristes puguessin entrar a la cabina i fer-se càrrec del comandament de l'avió. La mesura no té massa sentit però s'aplicava, i va propiciar si és que realment aixi va ser, que Andreas Lubitz, es tanqués dins la cabina en quedar-se sol i estavellès l'airbús.
Ara, com sempre passa i davant el drama de l'accident, s'han pres altres mesures de seguretat, haurà d'haver-hi un mínim de dues persones a la cabina, però això no deixa de ser una mesura de seguretat que depèn (com sempre, del factor humà).
Fixeu-vos que dels quatre vigilants de seguretat que hi habia al museu de Tunisia on varen matar els turistes els gihadistes, un no es va presentar a treballar, un altre estava dinant i els altres dos estàven al bar fent-la petar. Un altre cop el factor humà
La història que us explico a continuació no té res a veure amb l'anterior, o potser si, atès hi intervé de nou el factor humà, però en la seva part positiva, la que sovint no s'esmenta. La història de l'Home que va obrir una muntanya per què els seus veïns puguessin anar al metge, que sembla el títol d'un llibret d'aquests d'auto ajuda, és real i va passar a l'India. És el factor humà en la seva cara solidaria, despresa, generosa, representada per un home Dashrath Manhi, i aquesta és la seva petita gran història.....
L'HOME QUE VA OBRIR UNA MUNTANYA PER QUÈ ELS SEUS VEÏNS PUGUESSIN ARRIBAR ABANS AL METGE.


 Dashrath Manjhi, resident en una petita localitat del nord de l'Índia, va dedicar la seva vida a construir un camí a través d'una muntanya perquè els seus veïns puguessin arribar a l'hospital i l'escola. Va aconseguir la proesa després de treballar durant 22 anys amb martells, palanques i cisells. En els anys 60 el petit poblat de Gehlaur, situat al nord de l'Índia, estava completament aïllat: una muntanya d'aproximadament 90 metres d'altura tancava el camí cap a escoles, hospitals i llocs de treball. Va ser llavors quan Dasrath Manjhi va decidir 'moure' l'obstacle rocós, obrint pas als veïns del seu poble, segons relata el bloc The Better Índia. 
Manjhi treballava a l'altre costat de la muntanya i havia de travessar-la cada dia només per arribar a la granja on treballava. Era un camí perillós en el qual sovint es produïen accidents. Un dia de 1960 Phaguni, la seva dona, es va ferir mentre travessava la muntanya per portar menjar al seu marit. Va ser llavors quan l'home va decidir vendre les seves cabres i va comprar instruments per construir un camí a través de la muntanya. 
Manjhi no va deixar el seu lloc de treball: va dedicar el seu temps lliure i hores de son per seguir perforant la muntanya. Temps després la seva esposa va morir: després de caure malalta li va ser impossible desplaçar-se fins Wazirganj (a 75 quilòmetres de camí), on es trobava el doctor. El dolor de la pèrdua va fer encara més fort al seu espòs. Els residents de la seva petita aldea li van començar a proporcionar menjar i Manjhi va deixar la seva ocupació. Finalment, el 1982 aquest autèntic heroi va acabar de construir un camí de 100 metres de llarg i 10 d'ample, que encara permet a la gent de mig centenar de petits pobles anar a l'hospital o l'escola recorrent tan sols 5 quilòmetres. L'heroi que va superar la paraula 'impossible' va morir en 2007 víctima d'un càncer.