El temps no corre a les nits de l'hospital, els segons semblen minuts, els minuts hores i les hores es transformen en inacabables nits i matinades. Tarda molt a tornar-se a fer de dia, un altre dia que precedirà a una altra nit igual a l'anterior. Tot està somort, gairebè ingràvid, menys la vida d'algú estimat, que lentament, tambè, s'apaga..... Per què no funciona gairebè mai la máquina del cafè?
“Antígona en el espejo”, de Juan Carlos Villavicencio
-
Fragmento Antígona (nuevamente sin convicción): «No quiero rogarte que
compartas mi obra pues, ni aunque quisieras, me harías cosa grata. Quédate
donde qui...
3 Comentaris
Tienes razón...todo se hace monótono y aburrido y uno está a la espera de no sabe qué.
ResponEliminaY las horas son lentas y pesadas...
Un abrazo..tengo ganas de verte.
Ah, les hores lentes i monòtones de l'hospital... i introspectives.
ResponEliminaMentre el temps de l'habitació i els passadissos passa lent, el de la memòria recorre en pocs instants dies, setmanes, mesos, anys.
Miquel i miquel: hi ha nits més distretes que altres, aquesta des de les dues, i ara a les 7 encara continúa, no ha parat de xerrar boi adormit i de tan en tant canta ranxeres. Se li envà molt l'olla, massa oxigen.....
ResponElimina