Hendrik Johannes Cruijff, ha mort avui a Barcelona als 68 anys. Conegut internacionalment com a Johan Cruyff, va ser considerat per la FIFA com un dels quatre millor jugadors de futbol del segle XX, amb Pelé, Diego Armando Maradona i Alfredo Di Stéfano, i el millor jugador europeu de tots els temps. És, a més, una de les figures més influents de la història del Futbol Club Barcelona i, segurament, després del fundador, el que n'ha marcat més l'evolució. No en va, l'etapa més triomfant del club es produeix una vegada arriba a la banqueta i estableix un sistema de joc que s'ha fet inconfusible amb el temps.
Aquesta seria la versió oficial, en realitat com a jugador no va aportar masa, potser nomès la primera temporada i en els partits de casa, i com a entrenador (si és que ho era i n'exercía) no va aportar res, el sistema ja estava inventat abans per Michels, i amb el Dream team la veritat és que vàrem patir molt i de les quatre, tres lligues es varen guanyar més per demerit dels altres (Madrid i Deportivo) que merit propi. 
De sempre he pensat el Dream team va guanyar títols, malgrat ell i en Charlie.
Val més ni esmentar els seus fitjatges i no ho dic nomès per Romerito, que ja va ser la gota que va fer vessar el got, però és que tenia l'ajudant d'entrenador que tenia, el Charly, un altre que tal. Però noi! a la gent li queia bé  l'home que no sabia parlar castellà ni holandés i que mai se li va passar pel cap ni intentar parlar català. Va esguerrar la carrera del seu fill, i va sembrar durant molts anys molt jull innecesari a Can Barça per pur ego.
Però mira, passarà a la història del club com un gran, quan més aviat era petit, i ni de conya ha estat un dels quatre millors jugadors de la història, com a jugador ni com a entrenador. Descansi en pau, que jo ja m`he quedat descansat, però les coses són com un creu que són i que s'hagi de parlar bé d'algú pel sol fet de morir-se és una bestiesa que s'hauria d'acabar, al cap i a la fi, el que he escrit d'ell aquí, ho vaig escriure en vida seva.

 Aquest és un comentari preventiu, davant l'allau que n'hi haurà glosant i lloant la seva figura fins la 'exageracío', fins i tot dels qui en vida l'havien criticat i molt; i és que els elogis i lloances han de ser en vida d'un, un cop traspassat no valen, no són elogis, es pura i banal hipocresia, ganes de quedar bé.