Hi ha moltes coses que m'agradaria que m'agradessin però m'en sento incapaç: M'agradaria que m'agradés Manel, però no puc, m'avorreixen i fins i tot irriten amb la gansoneria i desgana del seu cantanrt que encara no ha après a vocalitzar i canta amb menys nervi que Romario a l'hora d'entrenar.
M'agradaria que m'agrades Adele, però no puc, en aquest cas és patològic, és escoltar  les notes mortuories del piano de Hello i canviar d'emisora, i és que Adele que ho canta tot igual, té unes cançons ramplones i antigues. M'agradaria que m'agrades Sam Smith, però això és impossible, aquest noi és més cursi que cagar dret, la cançó Writing's on the wall, amb la que va guanyar l'Oscar, directament s'hauria de prohibir la seva difusió a les radios, és un ploraner amanerat que canta, i tambè com Adele ho canta tot igual.
I no deixa de seru curiós, rar i estrany, aquests tres artistes, tenen gent que compra els seus CD's i fins i tot, en el summum i el acabose van als seus concerts i Adele fins i tot un becari de Rac 105 va dir d'ella que era la millor cantan de la història de la música. Cagati lorito que diría en Pepe. És rara la gent, o potser deu ser que el rar sóc jo.

Un escriptor canadenc va escriure el llibre música de mierda sobre un disc de Celine Dion, una altra pesada de nassos. Jo li suggeriria a Carl Wilson tres llibres més, un per Manel, l'altre per Adele i .... per Sam Smith, bé, per aquest potser no cal, serà tant o més efímer que la unitat de Podemos.