JA ERA HORA - Mentre caminaven només discutien. Però de cop i volta es van aturar a la vora d’un riu i començaren a pegar-se.
Sobtadament aparegué una navalla i els raigs del sol es reflectiren a la fulla i van fer rateta en la soca d’un arbre. L’eina, guiada per un gest rapidíssim, es va clavar al pit d’un dels contendents, i brollà un rajolí de sang que va formar un corriol en ziga-zaga i va anar a parar a l’aigua.
Un pescador que s’ho mirava va deixar anar la canya i aplaudí frenèticament.
—Què fas, bàrbar? Això és una desgràcia —va renyar-lo un company d’afició.
—Ja ho sé. Però també és un esdeveniment —replicà l’entusiasta espectador—. Fixa-t’hi que aquest és un dels pocs casos, pel que fa a dites i a fetes, en els quals la sang sí que ha arribat al riu.

L’ANTIGA SAVIESA - La meva àvia, la materna, era una persona molt serena, molt efectiva (en el bon sentit de la paraula).
Una vegada, mentre teixia un jersei per a l’oncle Manuel, van dir-li que dins d’una hora i mitja l’aniria a veure el notari, per tractar de les complicacions d’un testament. I ella, sense alçar la mirada, respongué:
—Demaneu-li que vingui demà. El que ara em preocupa no és l’hora, sinó la mitja.

PER SI ALGÚ M’ESCOLTA - Un dia, només per provar què passava, amb un esperit arrauxat d’aventura, vaig travessar un carrer amb el semàfor en vermell. No ho aconsellaria pas a ningú! No tan sols em van atropellar dos vehicles alhora, sinó que vaig haver d’aguantar uns insults d’aquells que deixen tota la família en entredit.
Ara, amb la lliçó apresa, condueixo la cadira de rodes amb un respecte absolut a les regles de trànsit.

MUTS I A LA GÀBIA - —Tu hi creus en les paraules definitives?
—Què vols dir?
—Vull dir quan s’arriba en aquell moment solemne en el qual un dels membres de la parella
declara a l’altre: «Ara és l’hora de parlar d’allò que m’he callat sempre!».
Els dos amics es van quedar silenciosos, fins que un d’ells reprengué la conversa:
—No. No hi crec. Callar no és mai sobrer, sobretot a mesura que posem anys. Si algú s’ha
aguantat fins «aleshores», és una imprudència jugar-s’ho tot en una de les cartes de la conversa...
—I doncs? Què faries, tu?
—Si la cosa fos tan greu, me n’aniria sense donar cops de porta. I saps per què?
—No.
—Doncs perquè em faria molta por haver d’escoltar allò que l’altre, amb tota seguretat, també callava.

 Pere Calders
contes breus