Hi hagué un temps de pares d’escasses paraules. Èpoques en les quals la paternitat no era una “experiència” per exhibir compulsivament a Instagram o Twitter. Anys en què els fills no eren prínceps ni reis, només nens. Abundava llavors el pare auster que donava per fet que els fills no necessitaven més atencions que la nevera plena, la roba –no molta– neta i la motxilla escolar ben carregada per acabar convertits en adults de profit. - JOSEP MARTÍ BLANCH.

A aquells pares no se’ls va veure mai als parcs infantils jugant amb els seus fills, ni acompanyant-los els dissabtes als partits d’alevins, ni exigint tutories per examinar minut a minut el seu progrés escolar. Tampoc eren gaire proclius a les moixaines. Esperaven el petó a la galta quan tornaven a casa, però prodigaven poc el seu. No llegien llibres per aprendre a ser pares perquè confiaven en allò que havien vist fer als seus i amb això en tenien prou. Simplificaven la paternitat. A fi de comptes no podia ser tan difícil ni merèixer tants manuals una cosa que, com ser pare, està a l’abast de qualsevol des que el món va començar a rodar.

Se n’haurien burlat de qui els hagués plantejat que necessitaven temps de qualitat per gaudir dels seus fills. Per aquests pares el gaudi de les criatures era que cresquessin sanes, fortes, educades i amb més tirada per l’obligació que no pas pel caprici. Eren pares que amb la mirada d’avui serien titllats d’absents i, en canvi, la seva presència era d’allò més tangible. Representaven quelcom que estava sempre present i ho ocupaven ­absolutament tot.

Aquells pares no perdien el temps avaluant les conseqüències de cada petita frustració per al futur dels seus fills. És més, les incentivaven com una lliçó de vida de la qual se n’acabaria traient profit. Sabien, tot i exercir amb senzillesa la paternitat, que un fill haurà tingut un bon pare si pot intuir de nen i saber amb certesa després que tot el que li va veure fer tenia com a objectiu eixamplar el paraigua amb què resguardar-lo del temporal. No hi ha grans obituaris per a aquests pares que han estat legió. I avui, què volen que els digui, tocava.

Nomès per la part que em toca, com a pare dels d'antes, vull donar les gràcies a Josep Martí per el seu article.