QUÈ T'EMPORTARIES D'UNA ILLA 27.9.21

 

De l'illa de la Palma, s'emportaria un a Lydia Lozano i la retornaria a Telecinco. Perquè cada dia que roman als peus del volcà, la tragèdia sembla més nímia. Els culebrons turcs d'Antena 3 estan fent miques la telerealitat de la cadena que més ha fet per aquest país. Si s'enfonsa Sálvame, ningú estarà fora de perill. - Carlos Zanón

"Amb la lava d'un volcà en erupció apropant-se a casa teva, s'emportaria un la lava si tingués el dia Jean Cocteau. De Hawaii, a Elvis i de Gran Bretanya, Irlanda de Nord. De Sevilla, l'illa Mínima i de l'illa de el doctor Moreau, a Marlon Brando. hi ha un munt de pel·lícules de les que t'emportaries a Brando, que, per cert, tenia una illa en propietat, Tetiaroa, al nord-oest de Tahití. Ara Tetiaroa és un resort per a multimilionaris. No hi ha volcans sota. El magma no té consciència social.

Anys i anys preguntant-te què t'emportaries a una illa deserta i ara et trobes interrogándote què t'emportaries d'aquesta mateixa illa. El matalàs. No hi ha records que salvar. Tot estarà en el núvol i ens importa un rave recuperar-lo. No hi ha amulets ni Rosebud ni joies de l'àvia de dur. Documentació. El teu sofà favorit. El mòbil i el carregador, és clar. Les sabates. En realitat, si la lava i Lydia Lozano estiguessin a punt de portar-se per davant casa nostra, és probable que no salvéssim res. Que no hi hagués res que no poguéssim tornar a tenir. Que no voldríem res sense endoll.

Quin llibre salvaries d'una illa volcànica. Amb quina dona o home, et quedaries, Robinson Crusoe. Què salvaries de foc. A qui. De nosaltres, illa inexpugnable i deserta, què rescataríem. Tant de bo la lava. La bella bellesa de la destrucció. I unes sabates. I un matalàs. I tots aquells dibuixos de volcà que fèiem de nens i els amants petrificats de Pompeia i aquest Krakatoa, amb nom de bar hawaià a la Diagonal en el qual Elvis es pren els seus sandvitxos de plàtan mentre Lydia Lozano entrevista a una parella de joves que no han perdut casa ni feina però tenen tres fills petits i matalassos a casa i ni ploren. Ha de ploriquejar ella."

Ah! en els mitjans catalans, La Palma ja ha passat a segon pla, Puigdemont, el fugitiu que no és fugitiu però és com si fos fugitiu acapara tota la seva atenció. I la Palma, malament, gràcies. L'esglesia de Todoque, el símbol de la resistencia, va caure ahir a les cinc de la tarda.

COL·LAPSE D'UN CAMPANAR 27.9.21

"L’aproximació científica al canvi climàtic, però, només serveix per fer titulars escandalosos que l’endemà seran eclipsats per altres titulars no menys escandalosos (crisi del Barça, polèmica de l’aeroport, enèsim driblatge judicial de Puigdemont). Tothom parla del clima (com ara jo mateix), però, a part del sentiment de culpa que s’empara de les persones més conscients, cada país viu pendent de les necessitats a curt termini. El futur que la ciència preveu no provoca canvis col·lectius. 

El col·lapse climàtic ens enganxarà per sorpresa com ha passat en tantes altres crisis. La bombolla immobiliària. O la pandèmia. La comunitat científica havia anunciat un fenomen víric semblant a la covid. Va arribar i no teníem res preparat. El gener passat, un estudi de l’Institut de Geociències de Madrid anunciava una erupció a l’illa de La Palma; i la preveia exactament a Cumbre Vieja. No en va fer cas ningú. “Un informe pessimista!”, devia dir un governant, si la va llegir. “Catastrofista!”, devia murmurar algú altre. Si haguessin fet cas de la ciència, les autoritats canàries i els que han tingut mitja hora per salvar alguna cosa de casa podien haver preparat amb mesos d’anticipació un pla d’auxili i trasllat de bens i persones. El resultat ja l'hem vist en directe dia a dia. Perdó, dissabte i diumenge i informació la justa, la del telenoticies, avui tornaràn a dedicar-hi 18 hores diaries.

Escoltar les veus informades? Fer cas dels experts? Preveure les desgràcies? De cap manera! Els humans no volem preveure el futur. Preferim que drames i tragèdies ens arribin per sorpresa. “La natura és gran i la raó petita”, escriu Leopardi al Zibaldone . Ens agrada fugir a correcuita dels rius de lava. Fins que la lava se’ns cruspeixi a tots amb dents de foc."

Aquest és un extracte d'un article d'Antoni Puigverd a la vanguardia, és molt més llarg i el podeu llegir sencer aquí, però m'he quedat en la part que entenc és més rellevant. Deia l'altre dia un palmero que creuria en déu si no s'ensorrava el campanat de Todoque. Pot continuar sent ateu, el campanar com a simbol ahir va caure, llàstima que els que ens havien d'informar en directe de la seva caiguda estàven comodament de cap de setmana.

STOOPING 26.9.21

No hi ha res de nou, llevat del que hem oblidat o desconeixem. Ho dic perquè ara l'univers instagramer ha descobert l'stooping, amb esa d'stùpid, que es veu que en angles fa fe fi. Perquè el fenomen és tan antic com el món des que hi ha contenidors d'escombraries als carrers. És tot un clàssic. Vas caminant tranquil·lament pel carrer i veus una cadira, una taula, un mirall o un aparador a la banda de diversos contenidors d'escombraries. Tampoc ha de ser en aquests llocs. Ja que moltes vegades et trobes mobles abandonats per qualsevol vorera, zona d'aparcament o als voltants d'algun portal i et semblen perfectes per al teu apartament. Simplement hi són, i quedarien perfectes en aquest racó de la sala, o substituirien a aquell banquet de la cuina. Aquesta és la visióm milennial de quelcom tan antic com les putes, els forners o el fet de viure. Reciclar, recollir residuus del carrer

Després d'arrasar en ciutats com Nova York, Toronto i aterrar recentment a Barcelona -amb més de 4.000 seguidors al compte-, ara és el torn de Madrid. El fenomen stooping (amb una traducció aproximada al castellà de 'inclinant l'esquena', l'acció que es realitza per recollir un moble de terra) ha arribat a la capital d'Espanya. El procés és simple: algú veu una butaca abandonada, li fa una foto, l'envia al compte d'Instagram detallant el carrer i el nombre concret d'on està, i el comunitty manager de torn la publica per als possibles «caçadors». O sigui el boca orella 2.0, pur postureig de cap de setmana de gent avorrida.

A part dels subsaharians que recullen bastant més que algun moble dels contenidors, i això sí que és reciclar de veritat, fins al punt que hi ha qui està plantejant la possibilitat d'algun tipus de subvenció municipal per a ells, la gent comú, els d'abans, esmentats ara com a boomers, portem en general temps recollint mobles, llibres o altres estris per a ús i gaudi propi. Només que en no ser ni pertanye r a cap generació posterior, i per tant no estar afectats per la idiocracia,  no necessitem presumir infantilment del que és d'allò més natural, de tota la vida, vaja.

Senyor, envia'ns als bàrbars d'una puta vegada, això és cada vegada més insuportable.

L'ASSASSÍ DE FEDERICO 18.8.21

A Federico García Lorca el van afusellar el 18 d'agost de 1936. Després d'una denúncia anònima, el 16 d'agost, va ser detingut a casa del poeta Luis Rosales, qui va obtenir la promesa que seria posat en llibertat "si no existia denúncia en contra seva". L'ordre d'execució va ser donada pel governador civil de Granada, José Valdés Guzmán, qui havia ordenat a l'ex diputat de la CEDA Ramón Ruiz Alonso la seva detenció, per socialista, maçó i homosexual. La misèria dels assassins, fa que encara avui, la fossa on va ser enterrat segueixi sense trobar-se. Tot plegat és una misèria de l'Espanya d'ahir, d'avui i de sempre.

L'estiu de 2006, en un cèntric cinema de Granada, se estrenaba el documental Lorca, el mar deja de moverse' d'Emilio Ruiz Barrachina. Després de més de 70 anys, la major novetat que presentava el treball de Barrachina és una imatge en la qual es pot veure la cara del suposat autor material de la mort de Federico García Lorca: Juan Luis Trescastro.

"Don Gabriel, esta mañana hemos matado a su amigo, el poeta de la cabeza gorda". Con estas palabras, Juan Luis Trescastro comunicó al pintor Gabriel Morcillo la muerte de Federico García Lorca. Fue en un café granadino, el Royal, uno de tantos por los que el presunto asesino del poeta fue narrando su hazaña". Según explica Ian Gibson en su libro 'El asesinato de Federico García Lorca, Juan Luis Trescastro presumía de haber participado en la muerte del poeta en Víznar. Una mañana, en torno al 19 de agosto de 1936, el falangista fanfarrón y mujeriego, muy conocido en la ciudad, entró en el Bar Pasaje, conocido popularmente como La Pajarera. Allí se encontraba Ángel Saldaña, uno de los pocos concejales granadinos que no fueron fusilados en la tapia del cementerio. Trescastro, con la intención de que todos los que se encontraban en el bar le oyeran, comenzó a decir en voz alta: "Acabamos de matar a Federico García Lorca. Yo le metí dos tiros en el culo por maricón". Siniestra historia la de la Granada de la época, como la de la mayor parte de España, en la que las tertulias podían llenarse de una xenofobia y una falta de respeto por la vida inimaginable. 

Terror i silenci en el govern civil de Granada: les últimes hores de Lorca abans de ser assassinat,és un extens i detallat article a Público de Miquel Àngel del Arco Blanco, sobre les últimes hores de Federico des de la seva detenció i posterior assassinat... "La línia del temps marca els camins de la Història. Però aquesta sempre discorre en un espai, en uns llocs. Alguns d'aquests llocs ens són familiars, els identifiquem fàcilment amb el que hem viscut, o fins i tot amb esdeveniments importants de la Història recent. Però hi ha altres llocs, altres espais, que estan carregats de silenci. Un d'ells és el que ocupava l'antic govern civil de Granada, on el poeta Federico García Lorca va estar detingut i va passar les seves últimes hores abans de ser assassinat. García Lorca havia tornat a Granada abans del cop d'estat del 18 de juliol de 1936. Va arribar a la ciutat uns dies abans. Després de la revolta, que va ocórrer a la capital granadina el 20 de juliol, van començar les detencions i assassinats a les mans dels rebels. El propi Lorca va ser importunat a la seva residència a la Huerta de San Vicente, decidint anar-se'n a un lloc més segur: la casa de la família Rosales, amics estrets del poeta i falangistes de primera hora. Poc després, el 16 d'agost de 1936, va ser detingut i portat a l'edifici de govern civil... si voleu llegir l'article sencer, aquí

DE PORC I DE SENYOR 17.8.21

El recent informe de l’ONU coincideix amb una concatenació d’incendis, inundacions i sequeres que semblen les proves aportades per un fiscal agressiu contra els procesistes. A moltes famílies ja s’observa una bretxa entre els hàbits ecològics dels fills i les rutines dels pares. Reciclar, no fer servir envasos de plàstic, evitar menjar carn i fer apologia de la bicicleta, que fins fa relativament poc eren opcions minoritàries, ara són multitudinàries. L’informe de l’ONU recupera conclusions catastrofistes de finals del segle XX, com “aviat serà massa tard”. És un recurs pensat per transmetre pànic, però que també pot desmobilitzar. Si ja no hi som a temps, ¿té sentit actuar?. Salvem el planeta...., com si al planeta l'importes gaire que la platja estigui a Castelldefels o a Castellfollit de la Roca.

Ara tenim prou perspectiva per saber que això només influeix en la divulgació d’una consciència sostenible. Convençuts per la pluja de missatges alarmistes, uns quants famosos de Hollywood posen de moda no dutxar-se i gaudir d’una brutícia estructural notable. La coartada: no es renten per no contribuir al malbaratament d’aigua, a l’excés contaminant de la cosmètica, a l’espiral consumista o per recuperar els valors espirituals d’una connexió més autèntica amb la natura. No trigarem gaire a veure com es criminalitza l’ús de l’aigua i del sabó i com s’il·legalitzen els túnels de rentat de cotxe, que concentren tots els mals medioambientals imaginables. De fet, no ditxar-se en llenguatge prefòrum ñes no treure's les cascarries i d'aixó s'en diu. guarros, garrins, porcs, i no ñes nou, alguns actorsa de Hollywood ja tenien fama abans d'aquest postureig de brutejar, com l'ex de Penelope Cruz, el Mateu Mc.Donaalgú i algun que altre.  Podriem dir que en aquest cas, acceptem el canvi climàtic com a excusa d'animal de companyia per brutejar.

Antes, a les cases no hi havia dutxes, ni bidets per fer-se un bany txec, però es podia anar a Cal Ral a rentarse, s'en deia Cal Ral com erròniament els boomers (jo inclós) haureu deduit perquè aquesta quantitat de fracció de pesseta costava rentar-se en aquell lloc. Doncs no: Ho expliquen a Sabadellejant:  

"La casa més coneguda del barri, però, era Cal Ral, que encara existeix. Està situada a la cantonada entre els carrers Tetuan i Sant Ramon de Penyafort. La seva piscina (una de les primeres de Sabadell, anterior, inclús, a la del Club de Natació) era molt popular. Realment era una bassa que no arribava a piscina, però que es podia practicar perfectament la natació, fins el punt que era utilitzada pels integrants del Club de Natació Sabadell abans de tenir la seva pròpia piscina. 

El propietari de la bassa era el senyor Joan Ral Datzira, que també tenia dues banyeres i unes dutxes. Cal Ral va tenir gran anomenada els anys cinquanta i seixanta com la “casa de les dutxes”. Els seus clients –la majoria treballadors de les empreses i fàbriques del voltant- tenien, per un preu mòdic, un quart d’hora d’aigua calenta i, també, sabó i tovalloles. Els dissabtes a la tarda i els diumenges al matí estava ple a vessar de clients que entraven amb brutícia a dojo i sortien lluents i nets com una patena. En una època en que no tots els habitatges disposaven de quarto de bany o dutxa amb aigua calenta i que el costum era rentar-se, a fons, un dia a la setmana, anar a Cal Ral era una bona idea. Els que podien, però, es feien socis del Club de Natació, que va fer una gran crescuda aquells anys, i no per practicar la natació precisament, sinó pel tema d’aprofitar la dutxa amb aigua calenta.  

En resum, i com diu la dita: de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

UN 17 D'AGOST 17.8.21

El 1897 l'Organització Mundial de la Salut va promoure la commemoració del dia mundial del Vianant. El detonant va ser la primera víctima mortal registrada en un accident de trànsit. Va ser a Londres i la víctima es deia Bridget Driscoll.

El vianant en realitat a la ciutat sobra, o millor dit, no hi cap, entre terrasses, patinets, bicicletes, monopatins, motos aparcades a les voreres, ja no hi ha més lloc, potser haurien caminar per l'asfalt, igual correrien menys perill. Encara que com ens recorda Sergi Pàmies en el seu article, als vianants que toca recordar avui són els de Barcelona i Cambrils que, el 17 d'agost de 2017, van ser assassinats per terroristes yihadistes amb idees semblants a les que avui governen Kabul. Els nens Xavi i Julian i els adults Elke, Ian, Francisco, Pepita, Jared, Bruno, Luca, Carme, Pau, Anna Maria, Maria Lourdes, Maria, Silvina i Desiree.

IMAGINA KABUL 16.8.21

 

Imagina Kabul a la mercè dels talibans. Imagina Kabul des de Barcelona. Imagina el que els passarà als afganesos –i a les afganeses, sobretot– quan tot el país estigui en mans dels talibans. Imagina els debats que tenim aquí (sobre aeroports, museus d’importació, llenguatge inclusiu, Jocs d’hivern i trens que arriben amb retard) en vista de la nova edat mitjana que s’imposa sobre un Estat fallit del qual avui parlen les notícies i que després oblidaràs. - Francesc-Marc Álvaro

Imagina Kabul i recorda el que va dir en una conferència a Barcelona, a finals del mes d’octubre del 2001, Bill Clinton, llavors ja expresident dels Estats Units: el futur del món “serà català o talibà”. La frase va agradar i va permetre que Catalunya –sigui el que sigui per a cadascú– tingués el seu moment de glòria petita i breu, quan va ser comparat el seu model des del punt de vista identitari amb una cosa tan brutal com el règim talibà, fet que no deixa de ser tan forçat com inservible. Clinton va afegir que el nostre país “ha dit no al separatisme, la violència i el terrorisme”, i el va contraposar al camí talibà. En aquell moment el nou independentisme català tenia índexs de vot que no preocupaven les elits locals que van organitzar la xerrada de Clinton i, a més, tothom estava sota l’impacte de l’atac de l’11-S a les Torres Bessones de Nova York. En aquells temps, per cert, José María Aznar havia encarregat una ponència a Josep Piqué sobre “patriotisme constitucional”, esforç lloable que, vist el que va parir la FAES després (incloent-hi diversos conspicus ideòlegs de Vox), va servir de poc.

Imagina Kabul i demana’t per la peculiar geopolítica del catalanis-me/independentisme, sempre prest a solidaritzar-se amb algunes causes del planeta, principalment quan l’antiamericanisme pot envernissar el gest, ja que en cas contrari pesen més els silencis, les absències, els oblits i el posar-se de perfil. Per al radar del catalanisme-progressisme, capitals com Kabul, Lhasa o Grozni acostumen a ser poc interessants, encara que els drets humans dels afganesos, els tibetans o els txetxens siguin trepitjats sistemàticament per una o una altra forma de tirania. Encara tinc present quan els tardans bombardejos de l’OTAN per frenar la neteja ètnica impulsada pel règim serbi als Balcans eren criticats de forma agra per una part del pacifisme català que es reclama proper al cata­lanisme i a l’independentisme. També recordo que poc que s’entenien aquí, en determinats cercles, les polítiques de Václav Havel, admirable president de la restaurada democràcia txeca, sobre defensa i aliances estratègiques.

Imagina Kabul i pensa en com ho han fet de malament els Estats Units i els seus socis prometent una democràcia que no pot sostenir-se per si mateixa. Els talibans han tornat i tots aquells que els patiran no estan a la nostra agenda de bones obres i nobles sentiments.

QUE VOLTI LA VERRA 16.8.21

Anys ençà, per les festes Majors, almenys a la del meu poble Sant Feliu de Codines, a l'envelat quan feien el ball de nit i ja cap al final, tocaven els "repicats" una espècie de polques o quelcom similar amb molta marxa i que la gent ballava esverada i contenta. Aleshores, sempre n'hi havia un que normalment no ballava que cridava "Que volti la verra" i el músic del contrabaix feia girar a tota velocitat el seu instrument sobre el seu eix i la gent xalava. El del contrabaix o la verra, que estava fart ja d'anar per Festes majors tocant una música que no li agradava quan en realitat el que ell volia era tocar el contrabaix al Líceu o al Palau, se'ls mirava indolent, como si no anés amb ell.

Tot va començar a principis de segle XIX, quan grups de francesos van fugir del seu país escapant de la revolució que havia esclatat a 1789. Aquells refugiats van introduir els balls de saló, que de seguida es van posar de moda. Això va coincidir amb el fet que les autoritats ja no obligaven a demanar permís per organitzar balls. En conseqüència, es va viure una veritable febre per crear societats de ball. Aquestes entitats necessitaven un espai on poder desfogar-se i a partir de la dècada de 1840 van començar a usar els envelats.

Segons el folklorista Joan Amades, el primer que va muntar aquest tipus de carpes, conegudes a Catalunya com a 'envelats', va ser el pintor de parets i adornista José Caba, de Barcelona. Les aixecava fora de les muralles, que llavors encara no havien estat enderrocades, en un espai que ara podríem situar entre el carrer de Pelai i la ronda Universitat.

La vida dels envelats va començar a agonitzar a partir de la dècada de 1970. La societat havia canviat i la manera de divertir-se també. A més, ja no s'havia d'esperar a la festa major per ballar. L'última vegada que es va muntar un envelat a la festa major de Gràcia va ser el 1987, a la plaça de la Revolució. Avui seria difícil perquè les terrasses de bars i restaurants han anat ocupant cada vegada més espai públic, fent-lo menys públic del que era abans. Ara hi ha les carpes, pero no és el mateix concepte.

PRENDRE LA FRESCA 15.8.21

No només a Andalusia la gent fa molta vida al carrer les nits d'estiu. A Sabadell, ve de vell el costum de prendre la fresca al carrer després de sopar, hi ha alguns als barris que encara sopen al carrer a hores d'ara, i treuen les cadires per fer-la petar. Aquest costum ve de quan no hi havia televisió i a l'estiu després de sopar, o abans, quan queia la tarda i comença a córrer una mica d'aire fresc, la gent treia les cadires al carrer davant de casa i s'ajuntaven uns quants veïns per prendre la fresca.

Allà amb la mitja llum del carrer, o fins i tot en el cas de Sabadell a la mateixa Rambla, la gent la feia petar fins tard, i com ja he dit alguns sopaven i altres feien el traguet de vi mentre fumaven la cigarreta, que a la fresca no hi ha control d'alcoholèmia ni prohibició de fumar. Allà es xerrava, es criticava i s'arreglava el món en general, tot estava permès i res prohibit, ja que prendre la fresca, abans (ara ja no ho sé) era gratis, i ningú es queixava del soroll ni de res.

A dia d'avui, si es practiqués prendre la fresca amb assiduïtat com abans, suposo que no estaria ben vist, els veïns que no sortissin a prendre la fresca es queixarien del soroll, i l'Ajuntament intentaria cobrar algun tipus d'impost per ocupació de via pública, a banda que com les ciutats les tenim pràcticament a les fosques, per veure's els veïns haurien de treure fanalets o llums de càmping gas. Res, que no pot ser, apali, tots espatarrats al sofà i a veure la Tele, amb l'aire condicionat a tota pastilla, això si.

Doncs bé, Algar, una localitat de 1.400 habitants a la província de Cadis, vol convertir en Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat aquesta tradició de conversar entre veïns, asseguts a les portes de les seves cases a les tardes i nits d'estiu, quan baixa la calor, coneguda popularment com "xerrades a la fresca". Per aconseguir aquest reconeixement i la protecció de la UNESCO, l'Ajuntament ha decidit animar els habitants d'Algar, a través del compte oficial del consistori a Facebook, a sortir al carrer i "seure a la fresca, com sempre s'ha fet" .

"El nostre lema és que les xarxes socials no acabin amb una tradició tan popular com les xerrades a la fresca i això és el que estem intentant, que tornin les famílies als carrers, els adults, els nens, la gent gran, i s'ajuntin", explica a EFE l'alcalde d'aquest municipi, José Carlos Sánchez Barea. La iniciativa ha tingut una gran resposta i des d'aquest dia cap veí falta a la seva cita amb l'aire fresc al capvespre, sobretot en aquests moments, quan Espanya afronta una onada de calor que a la zona en la qual es troba Algar supera els 40 graus de temperatura.

Parlar prenent la fresca és una tradició estesa en molts pobles d'Espanya, sobretot a l'estiu, quan s'aprofita la caiguda de la tarda per treure les cadires al carrer. Estampes com aquestes són habituals en altres municipis petits, a més d'Algar. L'alcalde d'Algar no perd la il·lusió per que es reconegui aquesta tradició i anima a altres pobles a que s'uneixin a ella per fer més força. La singular iniciativa d'aquest municipi ha cridat l'atenció fins i tot de mitjans internacionals com el diari britànic The Guardian, que fa uns dies es va fer ressò d'aquesta campanya.

PARES DE POQUES PARAULES 14.8.21

 

Hi hagué un temps de pares d’escasses paraules. Èpoques en les quals la paternitat no era una “experiència” per exhibir compulsivament a Instagram o Twitter. Anys en què els fills no eren prínceps ni reis, només nens. Abundava llavors el pare auster que donava per fet que els fills no necessitaven més atencions que la nevera plena, la roba –no molta– neta i la motxilla escolar ben carregada per acabar convertits en adults de profit. - JOSEP MARTÍ BLANCH.

A aquells pares no se’ls va veure mai als parcs infantils jugant amb els seus fills, ni acompanyant-los els dissabtes als partits d’alevins, ni exigint tutories per examinar minut a minut el seu progrés escolar. Tampoc eren gaire proclius a les moixaines. Esperaven el petó a la galta quan tornaven a casa, però prodigaven poc el seu. No llegien llibres per aprendre a ser pares perquè confiaven en allò que havien vist fer als seus i amb això en tenien prou. Simplificaven la paternitat. A fi de comptes no podia ser tan difícil ni merèixer tants manuals una cosa que, com ser pare, està a l’abast de qualsevol des que el món va començar a rodar.

Se n’haurien burlat de qui els hagués plantejat que necessitaven temps de qualitat per gaudir dels seus fills. Per aquests pares el gaudi de les criatures era que cresquessin sanes, fortes, educades i amb més tirada per l’obligació que no pas pel caprici. Eren pares que amb la mirada d’avui serien titllats d’absents i, en canvi, la seva presència era d’allò més tangible. Representaven quelcom que estava sempre present i ho ocupaven ­absolutament tot.

Aquells pares no perdien el temps avaluant les conseqüències de cada petita frustració per al futur dels seus fills. És més, les incentivaven com una lliçó de vida de la qual se n’acabaria traient profit. Sabien, tot i exercir amb senzillesa la paternitat, que un fill haurà tingut un bon pare si pot intuir de nen i saber amb certesa després que tot el que li va veure fer tenia com a objectiu eixamplar el paraigua amb què resguardar-lo del temporal. No hi ha grans obituaris per a aquests pares que han estat legió. I avui, què volen que els digui, tocava.

Nomès per la part que em toca, com a pare dels d'antes, vull donar les gràcies a Josep Martí per el seu article.

AVUI ÉS FESTA, I DEMÀ TAMBÉ 14.8.21

Avui és festa, Sant Joan la fa, agafa l’escopeta i se’n va a caçar. Tira un tiro, mata un pardal vestit de general. Passa Sant Pere, li corre al radera, passa Sant Martí, tocant el violí. Passa Santa Anna ballant la sardana, passa un capellà i li tira un tros de pa. Passa en Serafí dient “ja sóc aquí!”. Passa l’escarbat i això ia s’ha acabat!. 

Aquesta cançoneta popular és més coneguda amb l'inici "Demà és festa". Es tracta d'una cantarella molt popular que, segons escriu Joan Amades, es trobava a tot el domini de la llengua amb lleugeres variants. Josep Crivillé a "Música Tradicional Catalana - Infants" (1981) explica que la mainada l'acostumava a cantar pels carrers a la vigília d'una festa assenyalada. Al "Diccionari de la Dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors" (1936), Francesc Pujol i Joan Amades la recullen com a cançó de ball rodó. - A la Fina Barcelona li cantava la seva mare, i a mi el meu pare.

En la versió del pare sortía: passa una monja menjant una taronja, passa un capellá menjant un tros de pa. I a la de Xesco Boix també hi surt.

LES ROQUES D'ETHER ROCK 13.8.21

No serveixen absolutament per a res. I no ho diu qui escriu, en David Ruiz Marull. Ho assumeix la pròpia empresa que les comercialitza. "Aquestes roques virtuals NO TENEN PROPÒSIT", afirmen, així, en majúscules. Però el seu preu s'ha disparat, arribant a duplicar-se el passat cap de setmana.

La col·lecció de NFT (non fungible token) de EtherRock, uns dibuixos de 100 roques "úniques" de diferents colors, porta des de 2017 en el mercat. Aquest estiu, el seu valor ha crescut exponencialment aprofitant l'auge de el sector i ja poden arribar a valer més de 200.000 euros. Sembla que compradors no en falten. Tant ha crescut l'interès per aquest article que un dels propietaris -que al Twitter es fa dir @ LilMoonLambo- ha posat a la venda la seva roca blavosa per més de 850.000 euros, tot i que encara no ha trobat qui piqui. Per adquirir-les cal tenir moltes monedes digitals.

"EtherRock va ser un dels primers projectes de tipus NFT col·leccionables criptogràfics en la cadena de blocs Ethereum (tecnologia blockchain), i es va llançar poc després de CryptoPunks de Larva Labs. Només pot haver-hi 100 roques disponibles, i cada nova roca verge es torna més cara ", expliquen fonts de l'empresa. Qui adquireix una d'aquestes obres ho fa per amor a l'art, per a gaudir de la seva contemplació, a més de "poder ser venudes" i donar als seus propietaris "un fort sentit d'orgull per posseir una de les úniques 100 roques" que existeixen. La frase la complementen amb aquest conegut emoticona":)" que representa una persona somrient.

La febre per aquest producte en les xarxes socials s'ha disparat i hi ha fins i tot un compte (@EtherRockPrice) que té gairebé 2.000 seguidors i que rastreja el preu d'aquestes creacions virtuals. Aquest dijous es va vendre una de les roques per 96 Ether, que en diners físic serien uns 240.000 euros, i hi havia una altra en subhasta, la "ID 81", per un preu de 88 Ether (uns 220.000 €). La setmana passada costaven 'tot just' 40.000 euros. Aquests valors encara estan lluny dels 60 milions d'euros que es van pagar a principis d'aquest any en una subhasta de Christie 's per un collage NFT obra de l'artista digital Beeple. Però indiquen una clara tendència a l'alça en tot el que fa referència al sector d'articles virtuals que no poden ser copiats.

Els NFT es poden comprar a diferents llocs d'internet. Un dels més populars és OpenSea.io. Els EtherRocks, però, només es poden adquirir al lloc web del projecte. Algunes d'aquestes 100 roques s'han perdut amb el temps, segons CryptoBriefing, i el fet que hi hagi una quantitat limitada hauria provocat que el seu preu es dispari. Els col·leccionistes estan especialment interessats en roques de diferents tonalitats, incloses quatre roques blavoses rares, que contrasten amb els tons grisos de la majoria de les altres.

"És la Mona Lisa de segle XXI", diuen els compradors Twitter. "Vivim en l'economia dels memes, i en aquest moment les roques jpeg estan superant a l'or", explicava @LilMoonLambo a Twitter. "L'escassetat digital és la tendència en un món d'inflació", afegia. Els pocs exemplars d'aquestes roques els dóna més valor en comparació amb els CryptoPunks, dels quals hi ha milers. "La meva roca és l'equivalent de segle XXI a la Mona Lisa o un Picasso", analitzava un dels compradors, que s'amaga després del nom d'usuari de @degenharambe. I és que d'aixó es tracta, d'art, conceptual, digital, realista, hiperrealista, abstracte, formal. This is Art, el que no vol dir que sigui bo ni que es mereixi el valor que se li dona, pero aixó no ens hauria de sorprendre quan la gent paga i cobra amb bitcoins. De fet, un Picasso, un Dalí un Miró, valen el que es paga per ells?. Quin és el valor d'un quadre?. Per a mi el material i la ma d'obra emprada en pìntar-lo a un preu d'oficial de 1ª, però aquesta mesura no val per l'art, aquesta és la diferencia, i aquí té el mateix valor un Picasso que un NFT, tot depén del que estiguin disposats a pagar els ignorants en art, els que no hi entenen, i que de fet, consideren la seva adquisició com una inversió de futur, no com un acte emocional d'adquirir una obra creada per a ser admirada, no amb finalitats purament especulatives. Exactament el mateix que feien i pagaven els que adquirien quadres de Picasso, Miró, Dalí, Cezanne, Van Gogh, etc., no per admirar l'obra, sino per pura especulació económica. En el fons, absurda vacuïtat.