La gent està perplexa davant el contrast entre el somni d'un remake dels bojos anys vint després del drama de la pandèmia. S'enlluerna davant l'aparent bullici social –restaurants concorreguts; terrasses atapeïdes, esgotant els últims dies de verí excepcional; entrades per a concerts venudes com a xucla-xups a preus de viatge espacial; productes d'última generació tecnològica que s'esgoten abans de sortir a la venda- i no sap com prendre's els repetitius i angoixants discursos que recalquen que la crisi ja és aquí i que les coses aniran a pitjor. Una falsa imatge d'exuberància –els restauradors, per exemple, saben que la despesa dels seus comensals va a la baixa, i el comerç al detall ja registra caigudes de vendes– que contribueix a retardar l'acceptació social d'un inexorable empitjorament de l'entorn econòmic a la molt a prop.

Aquesta perplexitat també es constata en la fredor de les dades, encara que encara admeten lectures contraposades, com demostren les agres polèmiques entre els especialistes. Fins i tot l'Institut Nacional d'Estadística (INE) ha d'advertir que les dades que dóna avui podrien revisar-se demà amb força marge d'error, atès el cúmul de problemes que afecten l'economia. Com a la geoestratègia, a l'economia també hi ha policrisi. L'economia perd força, per cert, aquí ia la resta del món desenvolupat, des de fa força mesos. Tot i això, les empreses anuncien beneficis rècord, el preu de l'habitatge segueix a l'alça, encara que menys i creix l'ocupació. Tot i això, és obvi, a la vista de les dades que es van coneixent, que Europa camina cap a la recessió a gran velocitat. L'acumulació de problemes entorpeix l'activitat, i per si no n'hi hagués prou, el Banc Central Europeu (BCE) aporta la seva pròpia dosi de verí addicional amb les pujades dels tipus d'interès per refredar més l'economia i frenar la inflació. La fotografia retrata la festa del dia, que projecta encara una certa alegria; la pel·lícula, registra un ball que perd empenta i velocitat i s'acosta al seu final.

Encara hi ha creixement, encara que aquest sigui menor que en moments immediatament anteriors. L'economia amb prou feines va créixer un 0,2% durant l'últim trimestre. Creixement, sí, però mínim, una mica més d'activitat, no gaire.

I encara s'ha creat feina, 100 afiliats més a la Seguretat Social a l'octubre, menys que abans, però també encara creixent. Més demanda i consum, en bars, concerts i productes al súper. També es mantenen les bones condicions perquè les empreses venguin els seus productes, fins i tot perquè pugin els preus i s'aprofitin de la bretxa entre la inflació i els salaris que paguen. Aquest és lorigen de laugment de beneficis que anuncien aquests dies. Contra aquestes dades, les pujades de preus, amb l'augment del cost del cistell de la compra, redueixen la capacitat de despesa de la majoria de la població, cosa que pesa sobre el consum. Com en el cas del creixement, aquest també perd força –la factura elèctrica fa mesos que fa efecte–, tot i que encara creix, pràcticament esgotades les últimes reserves acumulades durant la fase d'estalvi forçós del confinament del 2020 i recorrent cada vegada més al crèdit. A l'últim trimestre, les llars espanyoles van gastar un 1,1% més que a l'anterior. Tot i la seva menor fortalesa encara ha estat el principal component del creixement d'aquest darrer període i ja per si mateix explica la imatge dels concorreguts locals públics. Petites dosis addicionals de fusta a la caldera, encara que aquest increment sigui menor que abans i en gran part ja no permeti comprar béns addicionals i amb prou feines serveixi per compensar la inflació.

En totes les crisis, els seus efectes arriben primer a algunes baules de la cadena i més tard a d'altres. En el cas de la feina, un dels més importants i amb més efecte sobre el clima social i el consum, és dels més tardans. Així va passar a la Gran Recessió del 2008. Quan l'economia ja havia entrat en barrina i decreixia, l'ocupació va continuar creixent algun trimestre més, per desplomar-se sense transició d'un semestre a l'altre. Les empreses més internacionalitzades ja notaven des del primer moment, per la caiguda de les comandes, que el món estava en crisi, i paraven les inversions; mentre que les més bolcades al mercat interior, com les constructores i immobiliàries, encara pensaven que la festa seguiria. Aquestes últimes eren més intensives en ocupació, cosa que explica que els efectes sobre aquest es notessin més tard.

És probable que ara aquest desplaçament es mantingui fins i tot algun trimestre més, gràcies a la reforma laboral, que alenteix l?expulsió immediata del mercat de treball dels empleats temporals. Un efecte positiu. I pel canvi en la resposta de l'Estat, molt més pendent d'actuar per pal·liar les situacions més extremes; actuant com a amortidor dels efectes més aguts de la crisi. Però d'ara endavant començaran a guanyar protagonisme les dades més negatives, és a dir, les que indiquen que les coses ja van cap avall, a diferència de fins ara, quan, encara que poc, apuntaven cap amunt.

L'augment de les quotes mensuals de les hipoteques, conseqüència de les pujades de tipus del BCE, apuntarà la decadència del consum. Una bona part de la renda dels clients de bars i restaurants passarà mes a mes als comptes dels seus creditors bancaris. Encara que potser és prematur dir que la crisi ja ha arribat, sembla que ja està trucant a la porta. - Manel Pérez - lavanguardia