Tinc tres o quatre amigues en la mateixa situació: a punt de jubilar-se,  s’han de fer càrrec de pares molt grans, escriu Laura Freixas a la vanguardia. Elles (totes dones: estadísticament, cuiden molt més que ells) compleixen amb el que consideren el seu deure. Atenen els pares, els porten al metge, gestionen àpats, bolquers, audiòfons... Però són molt conscients que estan renunciant al pocs anys de temps lliure i bona salut amb què comptaven. I aquesta consciència fa la càrrega encara més feixuga, ja que afegeix, al sacrifici, el sentiment de culpa. No poden evitar, fora d’això, preguntar-se quin sentit té una vida­ reduïda a la mínima expressió: al llit o en cadira de rodes, suportant xacres i dolors, sense capacitat, o amb prou feines, de gaudir, sentir, pensar, comunicar-se.

“Jo, abans de ser dependent, sortiré del mig. No vull ser una càrrega”, els he sentit dir. Jo he pensat el mateix alguna vegada. Però el que veig al meu voltant és que, arribat el moment, i tret de casos de patiment insuportable, ningú no se’n vol anar.

Ja. Però i els altres? Les famílies, la societat, què n’opinen?

El tema s’ha debatut últimament al Regne Unit, a propòsit d’un projecte de llei per legalitzar l’eutanàsia (que ara com ara, allà, és un delicte). El raonament dels que s’hi oposen és el del “pendent relliscós”. El que es legalitza es fa moralment acceptable, i per més que repetim que “no s’obliga ningú”, creixerà la pressió sobre les persones dependents. “Moriu-vos d’una vegada!”, els dirà la societat, d’una manera o una altra, “¿no veieu que sou una rèmora? Amb quin dret acapareu recursos?...”.

La resposta a aquest argument per part d’un tal Matthew Parris, columnista de The Times i exdiputat conservador, ha estat molt original. Els adversaris de l’eutanàsia, diu, tenen tota la raó: la societat pressionarà els que ja no són útils perquè s’avinguin a morir. Quin és el problema? La natura és darwinista, afavoreix la supervivència del més fort. L’estigma que envolta l’eutanàsia està destinat a dissipar-se, i al seu lloc, apareixerà un nou concepte d’egoisme: es qualificarà així la pretensió de continuar vivint tant sí com no. “No exhorto”, diu Parris: “Preveig”.

L’Estat voldrà invertir a cuidar persones ancianes havent-hi una alternativa més barata?

L’evolució del Canadà sembla que li dona la raó. En aquest país, el més permissiu pel que fa a l’eutanàsia, els casos augmenten amb passes de gegant, sobretot després que els requisits de la primera llei, del 2015 (“malaltia terminal”) fossin substituïts, el 2020, per uns de molt més laxos: “malaltia o discapacitat que no pugui alleujar-se en condicions que l’interessat consideri acceptables”. El 2022, les morts amb ajuda van ser 13.102, un 4,1% del total (contra 295, el 0,06%, a Espanya) i 30% més que un any abans.

Què n’opinem, d’aquesta evolució? “Que cadascú triï lliurement” és la resposta més útil, com en altres casos espinosos. És un argument còmode, però fal·laç: desconeix totes les formes en què la societat participa de les deci­sions personals. Triar morir quan una està malalta, pobra i sola, ¿és tan lliure com triar estant malalta, sí, però amb l’ajuda i la companyia que els diners permeten?... El Canadà és un dels països industrialitzats que menys gasten en dependència i cures pal·liatives, assenyalava The Spectator en un article de títol incendiari: “Per què el Canadà està ajudant a morir els pobres?”.

I si la societat és present en les causes, també l’afecten les conseqüències. Un suïcidi assistit val uns 2.200 dòlars; amb la nova llei, al Canadà, s’ha calculat que l’erari públic s’estal­viarà 62 milions a l’any. ¿L’ Estat ­voldrà continuar invertint a cuidar persones malaltes, amb discapacitat o ancianes, havent-hi una alternativa infinitament més ba­rata?

A mi, de tota manera, em sembla que al considerar “inevitable” una pressió social creixent perquè morin els “inútils”, Parris tira la pedra i amaga la mà. El darwinisme, que ell invoca, és propi dels animals. Els humans ho som, però som alguna cosa més, i tenim altres lleis, no només la de la selva: creiem­ en la llibertat, i també en la dignitat, la compassió, la justícia.

Per cert, Moriu-vos!, és una obra de teatre de Joan Arqué i Anna Maria Ricart, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya el novembre del 2022.

Pel que fa a les meves amigues… no sé què dir-los.