SOM GRANS, PERÒ NO BENEITS 12.8.21

És urgent fomentar la formació digital per als més grans de 65 anys - Carmina Crusafon. Professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, a el periodico.com 

Si amiguets i amiguetes, aquesta Senyora Crusafon és professora de l'autònoma. i parla en el seu article de formar digitalment als majors de 65 anys, i va de sobrada o mal informada quan diu que és important potenciar la seva formació i així evitar que quedin al marge dels beneficis de la digitalització. S!, beneficis, diu la senyora Crusafon, i es queda tan ampla.

"La digitalització de la societat comporta altres necessitats de formació adaptades al nou entorn. D'aquí que es parli de forma generalitzada d'adquirir competències digitals bàsiques. Segons el Ministeri d'Educació, "aquestes impliquen l'ús creatiu, crític i segur de les tecnologies de la informació i la comunicació per assolir els objectius relacionats amb el treball, l'ocupabilitat, l'aprenentatge, l'ús de el temps lliure, la inclusió i participació a la societat". I aixó ho aplica als més grans de 65 anys, que no ho sap el Sr. Ministeri que a aquesta edat estan a a l'atur o jubilats.

Aquest conjunt de coneixements i habilitats són necessaris per al conjunt de la ciutadania. Es tradueix en saber utilitzar l'ordinador i els dispositius mòbils per a tasques de la vida diària. Els experts han identificat cinc àrees per ser digitalment competent: informació, comunicació, creació de continguts, seguretat i resolució de problemes. Això equival a saber realitzar les següents accions. Primera, buscar, organitzar i analitzar informació digital. Segona, comunicar i col·laborar en entorns digitals i a través de xarxes socials. Tercera, crear i editar continguts digitals. Quart, conèixer els aspectes bàsics de la seguretat personal (protecció de dades i d'identitat digital). Cinquena, saber resoldre problemes a través d'eines digitals.

En el cas espanyol, les estadístiques europees indiquen que no s'arriba a la mitjana europea pel que fa a competències digitals. Se situa en la posició 16 d'un total de 27 països. Això equival a que el 43% de les persones entre 16 i 74 anys no té aquestes aptituds per desenvolupar-se en el món digital. A més, aquest percentatge augmenta en els majors de 75 anys, molts d'ells amb grans dificultats per desenvolupar-se en entorns digitals."

No dic que no tingui una part de raó, però no és un problema d'edat, sinó d'actitud el no accedir a la digitalització, - que no als seus teòrics beneficis - en especial si tenim en compte que la gent de la meva generació que tenia interès, el 1975 ja treballàvem amb ordinadors (en el meu cas un 34 d'IBM de segona mà que vàrem comprar a MEYBA) i fa més de 25 que caminem amb el mòbil a la butxaca, o sigui que no és un problema d'edat, com deia abans és d'actitud, i sàpiga Senyora que el que no vol digitalitzar-se dificilment digitalitzat serà, i els costarà Déu i ajuda convèncer els no interessats que són bastants, cert, potser perquè en el fons són més llestos que els altres i saben que res de bo poden esperar de la digitalització i els seus suposats beneficis, com treure diners d'un caixer automàtic a la quinta forca, o realitzar totes les seves operacions amb el banc on line.

Miri Sra. Crusafon, molts individus i individues, o sia quasi totis els d'aquesta època majors de 65 anys, el més a prop que han estat de l'on line és a Ràdio Cincinnati, i ja els va bé, on line, o on the air, que més dóna, i la meva senyora que es una mica més jove que jo, sap dir Whatsapp, i en canvi no es vol digitalitzar. Li ho dic perquè una indocumentada jove deia l'altre dia a la contra de elperiodico que la seva mare no ho sabia dir. Señora i senyoreta de la contra, som grans, pero no beneits, llevat de la mare de la jove aquesta, pel que veig.

A vegades crec que és ben cert que són els altres els que van contra direcció a l'autopista, però no pot ser, ja em vaig vendre el cotxe fa dos anys, com a objecte poc útil i contaminant i em desenvolupo bé amb la bici, a pinrelillo, res de liti ni romanços per l'estil del company Carlos, que una bici és una bici, si és elèctrica ja no és una bici és una moto o un patinet amb rodes grans. 

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisici elit, sed eiusmod tempor incidunt ut labore et dolore magna aliqua, o sia, vacuïtat.

LLÀGRIMES DE COCODRIL 12.8.21

Fa la sensació que tindrem Leo Messi als mitjans tot l'estiu, tot i que a ell li duressin les llàgrimes mitja hora, llàgrimes de cocodril, o de Boabdil. A la sessió de fotos a París, el seu rostre va ser somrient i feliç. Normal, ja tenia el seu nou contracte sobre la taula. Un contracte que òbviament no es negocia en 24 hores. Compte que no s'hagi d'empassar les seves paraules d'ahir referint-se al PSG: "És el club adequat per guanyar la Champions".

No se si és per l'edat, sequeles de la pandemia, o ves tu a saber, pero no m'ha afectat gents la sortida de Messi, potser perquè ja estaba mentalitzat, perquè he vist marxar abans a Kubala, Cruifjj, Xavi o Don Andrés, i el Barça ha seguit a vegades bé i altres no tant, però el que si crec és que s'ha de donar un marge de confiança als jugadors que queden, i pensar que dins de tot la sortida dew Messi ha estat de més nivell, Xavi i Don Andrés han anat on han anat, Kubala s'en va anar a l'Espanyol i Cruifjj al Llevant. No he citat Neymar, perquè aquest no ha estat mai un referent, ni un jugador compromés amb el Barça, el Brasiler és un mercenari, que almenys no ha enganyat a ningú.

Estaria bé que els mitjans s'oblidéssim de Leo Messi, que li féssin un Tortosa informatiu. D'acord en que li ha donat glòria eterna al Barça, sí, però no cal oblidar que també va estar en la desfeta del 2-8 de Lisboa. I a Roma. I a Liverpool. El Messi desolat de diumenge, va trigar 48 hores a signar somrient un altre dels contractes de la seva vida. Això no es fa si no portes dies negociant amb Nasser Al-Khelaifi. El rei ha mort, visca el rei, i estaria bé, que deixéssim que els nens que il·lusionen, com Ansu Fati, Pedri, Nico González, Ilaix, a qui algú que no pensi només en els diners hauria dir-li que està davant l'oportunitat de la seva vida, l'esquerra de Yusuf Demir, que semblava el Leo del seu primer Gamper de nen, el marginat Riqui Puig, clar que sí, Eric García, Baldé, Collado, Gavi..., surtin a la llum. I confiem que a Ronald Koeman no li passin factura les primeres derrotes, doncs ganes hi hauran, i moltes. Recordin que no el volien i pot ser la primera víctima, el primer efecte col·lateral de la sortida de Leo Messi del Barça.

Un altre mercenari oportunista diu la seva en aquest article.

WIKILEAKS I VOX 8.8.21

Quan en Miquel diu que els mitjans informen o silencien, depén de la ma que els doni de menjar, encerta de ple. Aquesta informació que ve a continuació i que he trobat a Russia Today, que em consti a Espanya només l'ha publicat el digital Público, la resta de mitjans no ho han comentat, potser per que hi ha gent del gran capital implicada i no convé que s'enfadin.

"Wikileaks ha revelado cómo conocidos millonarios estuvieron detrás del auge del partido de ultraderecha español VOX. Más de 17.000 documentos internos de dos organizaciones ultracatólicas muestran donaciones de miles de euros y campañas de propaganda.

WikiLeaks desveló este viernes más de 17.000 documentos internos y confidenciales de organizaciones españolas ultracatólicas, que demuestran que las donaciones de "grandes fortunas" hicieron posible la llegada del partido de extrema derecha VOX en España. En una publicación conjunta de la plataforma de filtraciones con cinco medios de comunicación –Il Fatto Quotidiano (Italia), Taz (Alemania), Público (España) y Contralínea (México)–, se presentó el proyecto denominado 'La Red de Intolerancia'. Los documentos, que van desde 2001 hasta 2017, pertenecen a las organizaciones Hazte Oír y CitizenGo, e incluyen campañas de propaganda y captación de fondos, instrucciones internas sobre la gestión de informaciones adversas, presentaciones, cartas dirigidas a socios internacionales, entre otras cosas. 

Todo ello ha sido contrastado por Wikileaks y por los medios que colaboraron durante meses en la investigación, tal y como explica en su exclusiva el diario español Público. El material muestra a todos los donantes –entre ellos algunos magnates extranjeros– que financiaron a Hazte Oír, fundada por Ignacio Arsuaga Rato, sobrino del exvicepresidente Rodrigo Rato, condenado en 2018 a cuatro años y medio de cárcel por corrupción, y amigo de Santiago Abascal, líder de VOX. Arsuaga también participó en el nacimiento de la plataforma internacional ultracatólica CitizenGo, creada para difundir su trabajo fuera de las naciones de habla hispana, y que opera en medio centenar de países y tiene sedes permanentes en 15 ciudades. "Tanto Hazte Oír como CitizenGo ejecutan sus campañas y otros trabajos bajo la apariencia de valores familiares, pero a través del conjunto de documentos está claro que sus valores están arraigados a un contexto cristiano extremadamente ultraconservador", apuntó en un comunicado WikiLeaks. 

"Dónde se gestan las políticas"

La editora de WikiLeaks, Kristinn Hrafnsson, comentó que "a medida que los grupos políticos de ultraderecha han ganado fuerza en los últimos años con crecientes ataques a los derechos de las mujeres y LGBTQI +, es valioso tener acceso a los documentos de quienes han presionado por estos cambios a nivel mundial". "La gente tiene el derecho a saber dónde se gestan las políticas", añadió.

Los documentos muestran la colaboración de las dos organizacones con 'The Howard Center for Family, Religion and Society', con sede en EE.UU., para celebrar en España el World Family Congress (WFC), en 2012. WikiLeaks recuerda que el WCF reúne a organizaciones de derecha que promueven la oposición contra las personas LGBTQI + y los derechos reproductivos. El WCF fue etiquetado incluso como "grupo de odio" por la organización defensora de los derechos humanos 'Southern Poverty Law Center', mientras que la fundación de 'Human Rights Campaign' lo consideró una "las organizaciones estadounidenses más influyentes involucradas en la exportación del odio".

Para la celebración del WFC en España, según recoge Público, existe un listado de "Grandes Grandes Donantes", donde aparecen más de 209 contribuyentes "a las finanzas de la organización ultracatólica, con aportaciones de miles de euros".

Entre loS nombres más conocidos se encuentran:

Esther Koplowitz: presidenta del Consejo de Administración de Fomento de Construcciones y Contratas (FCC). Isidoro Álvarez (1935-2014): presidente del grupo El Corte Inglés. David Álvarez Díez (1927-2015): propietario del Grupo Eulen. Juan-Miguel Villar Mir: exministro de Hacienda y dueño entonces de la constructora OHL.

El diario español asevera que de la investigación se concluye que "fueron muchos los multimillonarios que participaron en el auge de la ultraderecha española". - Fuente: Actualidad rt.com

BICI SENSE EDAT 7.8.21

Bici Sense Edat o com fer sentir lliure a la gent gran. En aquest projecte, voluntaris passegen en tricicle a usuaris amb mobilitat reduïda de residències de Terrassa, que trien la ruta - Marc Solé, Terrassa, naciodigital.cat. 

- En Jaume, en Lluís i en Jesús tenen 88, 65 i 90 anys. Viuen a la residència Sant Llàtzer de Terrassa i fa poc van tornar a sentir l'adrenalina d'anar en bicicleta: "No hi anàvem des de l'adolescència", reconeixen entre riures. Acostumats a un ritme pausat i al caminador, l'experiència de passejar en bici els va permetre "sentir-se lliures". A finals de juny, tots tres es van beneficiar del projecte En Bici Sense Edat, en què voluntaris passegen amb un tricicle elèctric als usuaris de residències de la ciutat durant dues hores. El lema del projecte és clar: "El dret a sentir el vent a la cara". "Ens deixaven parar i gaudir de l'entorn, al nostre gust", assegura en Jaume. "A la gent gran no ens agrada anar de pressa, ens agrada assaborir-ho", afegeix en Jesús, qui conclou: "Jo ho vivia, notar els sotracs em feia sentir molt viu".

En Jesús Mateu té molt bon record de la seva passejada: "Hi aniria cada dia, em va agradar veure les vistes a un ritme molt agradable". Ell va triar passejar pel parc de Vallparadís. Li encantaria "poder-ho fer més sovint", i té molt bon record de la persona que el va portar: "Tenia molta conversa, era molt agradable i parava quan li demanava". Ell pateix de la ciàtica i se li inflen les cames, i els dies "bons" camina fins a l'estació de Ferrocarrils, situada a l'altra banda de l'avinguda de Jacquard, a escassos 200 metres. Del passeig en bici, diu, "em va fer sentir molt bé". 

En Jaume va voler anar a Ca n'Anglada a buscar una espècia de flors que finalment no va trobar. "A mi em fan mal les cames, però potser sí que m'atreviria a anar en bici". Els seus companys riuen i fan que no amb el cap. Ell afegeix: "Acostumat a sortir amb el caminador, això d'anar en bici em va encantar, però un cop em sembla poc".

En Lluís va patir una embòlia fa 16 anys. El va deixar en una cadira de rodes i va haver de tornar a parlar. Ara surt davant de la residència, "quan el deixen", i s'asseu a escoltar la ràdio. El passeig en bici el cataloga com una "explosió d'estímuls", i reconeix que espera "amb ànsies" la pròxima vegada. Ell també va demanar passejar pel parc de Vallparadís en direcció sud, fins a Can Jofresa, i després vorejar el Castell Cartoixa. Si hi hagués una segona vegada, li agradaria passejar pel parc de Sant Jordi: "És meravellós sentir l'aire a la cara".

Mercè Ramoneda és responsable de la residència Sant Llàtzer, on viuen els tres testimonis d'aquest reportatge. Des del centre, assegura "es valora molt bé la iniciativa, i més venint d'un confinament que ha restringit molt les sortides". Els últims mesos "s'han animat entre treballadors i residents", però, afegeix, durant l'últim any i mig "el contacte amb l'exterior s'ha trobat a faltar".

Per això, després del primer contacte amb En Bici Sense Edat, van fer una llista amb els usuaris que van donar-hi llum verda. A hores d'ara, ja s'han passejat mitja dotzena de residents del centre, i s'espera que puguin fer-ho una vintena. Tenint en compte que només van lligats amb un cinturó, des de les residències es valora l'estat físic i cognitiu dels usuaris.

Marta Llado és coordinadora de Bici Sense Edat a Terrassa. Considera que després de la pandèmia, la iniciativa "encara agafa més sentit" i creu que ha tingut un èxit "increïble". A tall d'exemple, recorda casos d'"atacs d'eufòria, persones que no poden parar de riure i radiants de felicitat". Alguns, fins i tot, s'estranyen de no haver de pedalar: "S'hi entreguen en cos i ànima". 

Per ara, els usuaris es troben en dos extrems: "Hi ha qui vol anar a la natura i hi ha qui vol gent, botigues, comerços, ambient", declara Lladó. El recorregut es decideix just abans de sortir, amb l'usuari ja assegut al tricicle. Molts d'ells, també, volen anar a casa: "Suposa un xoc emocional, però si ho demanen, els hi portem".

Tot i que el projecte va arribar el 2017 a la ciutat de la mà d'una prova pilot amb usuaris de la Fundació Prodis, no es va instaurar fins aquest maig per falta de suport institucional. Aleshores es va contactar amb totes les residències per a gent gran egarenques i es va fer una reunió amb els geriàtrics interessats. A finals de maig es van fer les primeres passejades després de la llum verda de sis d'elles, com la del Vapor Gran o la Mossèn Homs. La iniciativa compta amb el suport de l'Ajuntament de Terrassa, que la dota de recursos econòmics.

A Terrassa hi ha un sol tricicle, elèctric, amb què es fa una passejada al dia, de dilluns a divendres. En l'àmbit català, En Bici Sense Edat ja funciona a Barcelona, Sant Just Desvern, Granollers i Cardedeu, amb una desena de voluntaris actius. "Se'n necessiten més", afegeix Lladó. L'objectiu final, conclou, és "que els usuaris sentin l'aire a la cara en un context de relaxament".

Actualment, només es fan sortides puntuals, i encara ningú ha repetit per les limitacions de voluntaris i també del tricicle, un de sol, actualment. Ara bé, Lladó explica que la idea del projecte rau a "instaurar passejades terapèutiques", en què la gent gran faci un treball de memòria i guiï al voluntari pels punts que han estat importants al llarg de la seva vida. En aquest trajecte, es pretén que es "creïn vincles entre voluntaris i usuaris". Avui és el torn de la Llúcia. Declara sentir-se "una mica nerviosa" abans de la passejada. Ella decideix anar a l'avinguda de Jaume I, per passar per casa seva. Després vol passar per la plaça de l'aigua i acabar el passeig, "si hi ha temps", al parc de Vallparadís. 

La Llúcia, abans de començar el seu passeig, ja a sobre del tricicle. Foto: Marc Solé

Explica que "fa molts anys que no va en bici, però li agrada la sensació de llibertat i velocitat" que li dona. A més, un cop veu que no haurà de pedalar, celebra que "em portaran com una reina". La Paula és la voluntària que la passejarà. Té 29 anys i aquest és el seu tercer passeig. Explica que va conèixer el projecte per una amiga que hi participa a Barcelona i li ho va recomanar: "Quan vaig saber que En Bici Sense Edat arribava a Terrassa, no m'ho vaig pensar dos cops". Repeteix l'experiència, afegeix, perquè "li agrada facilitar la mobilitat a persones que no tenen oportunitat de visitar i passejar pels espais que els agradaria".

 

RETROTOPIA, LA FÀBRICA DEL FUTUR 6.8.21

Els seus fans asseguren que qui s'introdueix en els escrits de Zygmunt Bauman ja no torna a mirar el món o a si mateix de la mateixa manera. Pot sonar a exageració tot i que, es discrepi o no dels seus plantejaments, el que ningú discuteix és que ha estat un dels sociòlegs europeus més influents. Bauman va morir al gener de 2017 a la seva casa de Leeds (Anglaterra). Pocs anys abans, el febrer de 2014 i abril de 2016, va mantenir una sèrie de converses amb el periodista Peter Haffner que ara han quedat recollides en el llibre 'Viure en temps turbulents', publicat per l'editorial Tusquets.

El títol no pot ser més pertinent i les seves reflexions, que van més enllà del concepte de modernitat líquida que el va convertir en una icona i no només en la seva disciplina acadèmica, permeten apropar-se al jove comunista que s'entusiasmava amb la física i la cosmologia i que va morir als 91 anys sense renunciar a "les idees socialistes", entre elles la de jutjar a una societat per la seva capacitat de permetre una vida decent als seus membres més febles. Mai va perdre l'interès per l'astronomia però veure els carrers bombardejades de la seva Polònia natal, la fugida familiar per escapar del nazisme i la sensació de nòmada que el va acompanyar des d'aquest moment el van portar a convertir-se en algú el propòsit era el de millorar el món. "I ara que estic amb un peu a la tomba, veig que el món no és millor. Això vol dir que tota la feina de la meva vida no ha portat a res", es lamenta en un dels diàlegs amb el periodista suís.

Que el món no sigui un lloc millor no vol dir que el seu treball no servís per a res, ja que els seus assajos s'han convertit en una referència i a través dels llibres va aconseguir un dels seus propòsits: advertir-nos dels perills. Entre aquests perills (que no cal confondre amb els riscos), un dels que més li va ocupar va ser la incertesa que provoca el progrés, una paraula que en un altre temps va sonar alegre i que Bauman considerava preocupant. El resumia amb l'acudit sobre la fàbrica de el futur: "A la fàbrica de el futur només hi haurà dos éssers vius: un home i un gos. La funció de l'home és alimentar el gos, la de el gos, garantir que l'home no toca res". El sociòleg aprofundeix més en els reptes i perills del progrés a 'Retrotopía' (Paidós), la seva obra pòstuma i el títol respon al neologisme construït a partir d'una paraula llavors de moda, 'retro', i 'utopia'. Deia Bauman que davant un futur tan incontrolable, la utopia no desperta l'atractiu que se li pressuposa a un ideal d'aquest tipus.

Va escriure i molt perquè per a ell un dia sense escriure era un dia perdut. Reflexions crues sobre els polítics com l'asseveració que qui busca la veritat no es fica en política. El seu resum és que en la política no es busca la veritat, sinó el poder. No hi ha una altra política, concloïa. O sobre el paper dels intel·lectuals, la funció ha de ser, segons ell, la de servir el poble. Afegia que la seva tasca és observar el que succeeix en la societat i discrepava de el concepte de "intel·lectual especialitzat" de Michel Foucault perquè en aquest cas serà una persona culta i que sap molt sobre algun àmbit però no és un intel·lectual. O al menys no a ulls de Bauman.

Més proper a l'pessimisme a curt termini que permetia a Gramsci ser un optimista a llarg termini, va aconseguir ser "un home amb esperança" malgrat totes les seves experiències. Esperançat i amb la perpètua inseguretat que implica ser "una persona moral". La moral, argumentava, no és una recepta per ser feliç. Bauman va fer seva la resposta de Goethe quan a la seva mateixa edat li van preguntar si tenia una vida feliç i va respondre que sí, que l'havia tingut, però que no podia recordar ni una sola setmana de felicitat.

"Quan em mori, que serà aviat, perquè sóc un home molt gran, moriré insatisfet i infeliç. Perquè hi ha una qüestió amb la qual he bregat per aconseguir una resposta convincent i no l'he aconseguit. I sé que ja no trobaré la resposta. no tinc temps. La pregunta és molt senzilla: com renovem el món? ". Aquesta era la preocupació més gran de Bauman al final dels seus dies: com transformar les paraules en actes. Aquesta pregunta és també una de les herències que ha deixat als seus deixebles. - Neus Tomàs - eldiario.es

EL BARÇA PRIMER, LEO I TEBAS DESPRÉS 6.8.21

Jo, com que fa molt temps que penso que el millor que li podia passar al Barça, perdó, a un Barça assenyat, amb sentit comú, a una entitat que fos, això, més que un club, a una institució amb projecte, a una estructura que cregués en què pregona (o pregonava), que tingués bases sòlides, on els que manessin tinguessin criteri i no fossin només uns figures, on els tècnics sabessin el que volen, on els futbolistes, els nens, els joves i els adults no petonegessin tant l’escut i no obstant, estimessin, més enllà del seu compte corrent, la samarreta que porten, és que qui té tot el poder, qui l’ha exercit de forma dictatorial sense semblar que manava, qui ha tingut (gairebé) esclavitzat tothom, fora i dins el vestidor, se’n vagi, tinc tota una alegria al saber que Leo Messi i el seu entorn, incloent el treballador de l’oficina del jugador que paga religiosament i escandalosament el Barça i és el primer que apareix al iot dels Messi picant l’aperitiu, desapareixen de la meva vida. Sí, també de la professional, també. Però entenc que vostè, amic culer, soci, abonat, simpatitzant, fan, tingui ara la necessitat de lamentar-se (espero que sopi tranquil·lament i dormi com una criatura, ¡sisplau!) per la desaparició del noi, del futbolista, del ‘D10S’ que li ha donat tantes alegries. Vostè sempre se l’ha cregut i, per tant, és possible que, ara, estigui més decebut que ningú.  Ho explica Emilio Pérez de Rozas a el periódico.

No ho sé, deu ser que m'estic fent gran, o efectes col·laterals de la pandèmia, pero la marxa de Messi no em genera ni fred ni calor, més aviat indiferència, potser perquè fa un any quan el Burofax ja es va trencar l'encanteri, o perquè tinc assumit que tota época té el seu final, i el de Messi com el de Rossi que ha anunciat que es retira, era un final anunciat i esperat. Sap greu que sigui una sortida d'amagatotis, com no es mereixia el crac argentí, o potser si, potser és el final que és mereix ell i el club que li ho ha consentit tot tot i tot al llarg de 21 anys. Son on èrem, ha fet molt i molt bé la seva feina, millor que ningú, però tambè és cert que se li ha pagat amb escreix. Sospitós - per cert - el silenci a les xarxes de Piqué, tant locuaç normalment. Dona que pensar.

Es pregunta un suposat periodista ¿qui fara 30 gols sense Messi?-Potser no cal, l'Atlètico de Madrid va guanyar la lliga i ningú, ni Luisito va arribar als 30 gols, cal tenir en compte que sense Messi millorarà el joc col·lectiu, Depay te bona pinta tot i que Neymareja i és dels que farà amics a tots els camps. Griezmann sense Leo és un altre, ah! i sobretot, renovin a qualsevol preu al rebel Ilaix Moriba, car aquest és el bo, juntament amb Ansu Fati si el recuperem, i a qui se li hauria de donar el 10 de la samarreta. I ens queden Pedri i De Jong. Game Over. Tot està per fer i tot és possible. Qui ens ho havia de dir, i mira que haviem imaginat situacions de com seria el comiat de Leo Messi, però cap en que fos així de trist. O potser ha estat el correcte i el que havia de ser, res és el que sembla i el que queda palès és que Laporta ha exercit de President posant el Barça per davant de tot. Fins i tot del 10 i de Tebas.

LA DONA QUE VOLIA ATURAR UNA GUERRA 6.8.21

Aquest escrit del bloc arrezafe parlaabla d'una serie de víctimes del món lliure, com Assange, Snowden, o Chelsea Manning, pero potser per no ser tan conegut, m'ha cridat l'atenció el caso de Katherine Gunn, la traductora que va intentar aturar la Guerra d'Irak....

"Su nombre no es tan conocido como los de Julian Assange, Edward Snowden o Chelsea Manning, pero el intento de Katherine Gunn de detener la invasión de Irak está considerada una de las filtraciones de información sobre inteligencia más valientes e importantes de la historia.

Katherine Gunn era una traductora de mandarín de apenas 28 años que trabajaba para la agencia de inteligencia británica, el GCHQ. Katherine estaba sentada frente a su escritorio en el GCHQ una fría mañana de enero de 2003 cuando recibió el correo electrónico que la alarmó enormemente. Lo firmaba Frank Koza. un miembro de la Agencia de Seguridad Nacional de Estados Unidos (la NSA), que solicitaba a los traductores del GCHQ su cooperación para espiar a las delegaciones de seis países que en ese momento eran miembros no permanentes del Consejo de Seguridad de Naciones Unidas: Angola, Camerún, Chile, México, Guinea y Pakistán.

Se trataba de intervenir los teléfonos y los correos electrónicos de sus delegados ante la ONU para obtener información con la que presionarles después para que apoyaran la ocupación de Irak. El objetivo último es que la ONU emitiera una resolución que autorizara la invasión del país, que de otro modo podía ser considerada ilegal.

Tras un fin de semana de dudas y meditaciones, Gunn volvió el lunes a su despacho, imprimió el memorando, lo guardó en el bolso y se lo llevó. Un par de días después, y con la ayuda de un conocido (nunca ha desvelado su nombre) que tenía contactos con la prensa, lo filtró. Tuvieron que pasar tres semanas hasta que el diario británico The Observer, tras comprobar la veracidad del documento, lo publicó íntegro. Lógicamente las repercusiones fueron enormes, y tanto Reino Unido como Estados Unidos se vieron obligados a dar explicaciones ante sus aliados en Naciones Unidas. Aunque finalmente la filtración no detuvo la guerra, la información que había hecho pública Katharine resultó crucial para que el Consejo de Seguridad de la ONU no apoyara la ocupación. Finalmente en marzo de 2003, una coalición liderada por Estados Unidos y formada por países aliados como Reino Unido y España invadió Irak con la excusa de que su gobierno ocultaba armas de destrucción masiva.

Mientras, el GCHQ lanzó una investigación interna para aclarar quién había filtrado la información. Dos días después, Gun confesó que era la responsable. Fue arrestada y pasó una noche en una celda antes de que una organización a favor de los derechos humanos pagara su fianza. Ocho meses después, la Fiscalía decidió acusarla por violar la Ley de Secretos Oficiales, aunque retiró la acusación la misma mañana que comenzaba el juicio, seguramente por el temor del gobierno británico a que durante el proceso saliera a la luz más información comprometedora." 

                                Katherine Gunn viu actualment a Turquía.

Marina Dorado - via arrezafe.

JACKSON, TI VIAZE UN CORRA 5.8.21

Els gegants d'Internet Google i Facebook cauran en l'oblit en entre cinc i vuit anys, segons l'especialista en gestió estratègica Eric Jackson, que desenvolupa la seva tesi en un recent article publicat a la revista Forbes. I no és la fallida el que farà desaparèixer a les companyies, sinó la pèrdua de popularitat, com va passar amb MySpace, i la seva incapacitat d'adaptar a noves formes d'intercanvi d'informació al món dels cel·lulars... bla bla bla, bibliobús...

Aixó ho afirmava aquest presumpte expert el 2012 a la revista Forbes. Aquest Eric Jackson no té res a veure amb el de joc de Trons, més aviat si de cas amb el de Joc d'Ous, atès sembla evident que ja no ens podem refiar de ningú a l'hora de fer cas de les seves prediccions, i menys encara dels experts. Començant per un no expert en res com jo que en parlava fa 9 anys de Jackson i de Facebook. 

Crec que tenin en compte que Facebook ve a ser com un corral on es representava l'antiga farsa del teiatru, es mereix el Sr. Jackson que li dediqui la cançó del Koala, Opa, yo viaze un corra.

EL CONY DE LA RICARDA I MÓ 5.8.21

Suposo que us deu sonar l'expressió 'Això sembla el cony de la Bernarda' o 'Això és com el cony de la Bernarda' per referir-se a un lloc o succés de molt aldarull sovint innecessari, i fins i tot on cadascú opina una cosa diferent. Una mica podría a ser el Can Garlanda nostrat. No puc deixar de pensar amb la Bernarda i el seu cony, cada vegada que sento parlar de la Ricarda, perquè tot el transumpte de l'asumpte de l'ampliació de l'aeroport, es podria dir que sembla el Cony de la Ricarda.

A més, ara en ple Agost fer-se especialista en ampliació d'aeroports i ecosistemes, fa mandra. Ja tenim per aixó, per loor i gloria de les paraules una nova definició: ECOCIDI, explica Sergi Pàmies que el concepte l'ha posat en circulació el bàndol contestatari, representat per la CUP, els comuns i els col·lectius ecologistes. Són organitzacions amb retòrica pròpia, que connecta amb una sòlida tradició de verborrea teòrica. 

El primer que sorprén és el sobtat interés de Foment en invertir 1.700 milions d'euros en aquesta ampliació, encara que hi hagi la dita de a cavall regalat no li miris el dentat, vés que no hi hagi algun rerefons obscur en aquesta ampliació, o simplement el Govern de Madrid que és molt murri, sap que Brussel·les no l'aprovarà per la cosa aquesta del medi ambient, i així la ampliació no es farà, i a Sánchez li surt gratis la propaganda, i de pasada cabreja als extremenys o millor dit a Fernández Vara, digna successor d'un altre president bocamoll com ell, l'ínclit Juan Carlos Rodríguez Ibarra, el de la barra.

A més, l'aeroport Tarradellas, que així legalment s'ha de dir per obra i gracia de Sánchez, ja és molt gran, i si som capaços de veure o intuir el futur dels  moviments del personal anys enllà, sembla clar que aquests no passen per l'aire sino per les vies dels trens, almenys a Europa on no hi ha grans distancies, i que ja el que hauria d'haver estat des de fa temps, i que no s'ha produït per afavorir a aquest objecte contaminant que és l'automòbil. Sembla que sortirem d'aquesta pandèmia sense haber aprés res i continuem amb els mateixos erros del passat. De fet, si us hi fixeu, la discussió sobre l'ampliació de l'aeroport i l'afectació a la Ricarda, més que un ecocidi, es un Gilicidi, De Gil i Gil i tal i tal. Aquest senyor hauria de ser la referència, ell si que hi entenia d'obres i de preservar ecosistemes.

A tot aixó, ve Susanna Quadrado i s'embolica entre Maonesa, Mahonesa o Maionesa, i no cau en que és Moonesa, atés el nom més addient de la capital de Menorca és Mó. Una discusió prou inútil, si el que és bo és l'allioli, d'origen egipci i la maionesa tothom sap la va inventar el senyor Hellmann's.

Per cert, per fer l'allioli, hi ha un invent extraordinari, un prodigi de disseny que ens mostra la capacitat ilimitada dels humans a l'hora de dissenyar. BABYOLI, que la podeu veure al video i su us abelleix, podeu comprar aquí.