Si una novel·la es de lectura imprescindible, aquesta és la Gran Teranyina signada sota pseudònim per Roger Vinton), Lluís Bosch ho recomana i a ell sempre li faig cas en aquestes coses. Aquest escrit que ve a continuació, del bloc de Vinton, no l'escriu qualsevol, el que reduix el cercle de possibles identitats de l'autèntic personatge que hi ha sota el pseudònim. El varen entrevistar a l'ARA.
LLUNA DE SANG - 14 d'octubre de 2015 - Roger Vinton.
Diuen que la nit de l’1 d’agost de 1972, durant una trobada secreta del Consell dels 13 al Casino Building de San Antonio, Philip von Rothschild va anunciar als assistents que “quan vegeu apagar-se els llums de Nova York sabreu que el nostre objectiu s’ha aconseguit”. Uns cinc anys més tard, el 13 de juliol de 1977, una tempesta elèctrica va deixar completament a les fosques als deu milions d’habitants de l’àrea metropolitana de Nova York durant unes 25 hores. Malauradament, un servidor no pot confirmar que von Rothschild pronunciés aquella nit la frase esmentada, pel simple motiu de que no vaig assistir a tan secreta reunió. Però el que sí és un fet constatable és que una declaració molt semblant apareix a la novel·la “Atlas shrugged” publicada força temps abans, al 1957, i escrita per Ayn Rand. Un dels personatges, l’enigmàtic John Galt -a qui precisament alguns consideren un transsumpte de Rothschild- diu, tot mirant al gratacels de Manhattan, que “When we would see the lights of New York go out, we would know that our job was done” [Quan vegem que els llums de Nova York s’apaguen, sabrem que la nostra tasca ha culminat]. La novel·la presenta una revolta de les grans famílies adinerades dels Estats Units contra el govern i el poder polític del país, i també contra les regulacions estatals. Dins la novel·la, l’ideòleg del moviment no és altre que l’esmentat John Galt. Casualment, o no, el títol de l’obra està inspirat en l’escultura d’Atles carregant el món a les seves espatlles que hi ha als jardins del Rockefeller Center, en ple Manhattan.
Sigui com sigui, les apagades produïdes a concentracions humanes de gran densitat sempre m’han fet aixecar una cella, no fos que tinguessin algun significat no evident als profans.
El 23 de juliol de 2007 la ciutat de Barcelona va patir l’apagada més important de la seva història, producte de la concatenació de dues incidències produïdes a les subestacions de Collblanch i de Maragall. Que aquell black-out coincidís de forma precisa amb l’inici del Procés no ha contribuït gaire a que deixi de mirar-me les grans apagades amb una mirada, diguem-ne, «diferent».
El passat 27 de setembre vam celebrar unes eleccions transcendents per a la història de Catalunya i que, per descomptat, sobreeixien amb escreix el significat del terme autonòmic. En aquesta sèrie d’escrits [els nou anteriors són: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 i 9] sobre el Procés hem parat molta atenció al simbolisme que envolta les decisions del president Mas, i que sovint giren entorn de la xifra talismà del 9. No cal indagar gaire per adonar-se que la data de les darreres eleccions també compleix aquesta llei: setembre és el mes novè de l’any, i els guarismes 2 i 7 de la data sumen nou. Però no és l’únic tret simbòlic del dia escollit per obrir les urnes, és més, diria que no és el més important. Crida més l’atenció que el 27 de setembre de 2015 es produís un fet ben inusual com és la Lluna de Sang, altrament dit eclipsi total de Lluna. Aquesta denominació poètico-mítica de l’eclipsi lunar es deu al color vermellós amb que es percep la Lluna mentre està a l’ombra del planeta Terra. En aquesta ocasió, el fenomen venia emmarcat per unes circumstàncies força especials i que trigaran a repetir-se. En primer lloc, l’existència d’una tètrada -quatre eclipsis de lluna- en el període 2014-15 (els altres van ser a l’abril i l’octubre de 2014 i a l’abril de 2015), un fet molt inusual que, per exemple, entre 1582 i 1908 no es va produir en cap ocasió. En segon lloc, la coincidència amb un altre fenomen singular com és la Súperlluna, o sigui, la percepció de que la Lluna té unes dimensions força més grans de les habituals degut a la seva proximitat al nostre planeta. Tot això concentrat a la nit del 27 de setembre… difícilment es pot trobar una data millor per celebrar un esdeveniment destinat a passar a la història.
El concepte de Tètrada de Lluna de Sang ve embolcallat de grans dosis de mitologia, sense anar més lluny es considera que la seva aparició va vinculada a moments transcendents del poble jueu, com ara l’expulsió de la península ibèrica (1493, decretada un any abans), la creació de l’Estat d’Israel (1948) o la Guerra dels Sis Dies (1967). Curiosament, d’ençà les darreres setmanes estem assistint a un augment de la tensió entre jueus i palestins, amb múltiples agressions per part d’aquests últims. També la Bíblia es fa ressò del fenomen, en concret dins els actes (fets) dels apòstols inclosos al Nou Testament, quan al Discurs de Pere (2: 19-20) es diu «Faré prodigis dalt del cel i senyals a baix a la terra. El sol es canviarà en tenebres i la Lluna, en sang, abans que vingui el gran dia del Senyor». Una Lluna de Sang abans del gran dia… si més no, interessant.
Tornant a la nostra realitat mundana, resulta fàcil comprovar com la reacció immediata davant dels resultats d’aquestes eleccions ha estat molt semblant a la que es va produir a les autonòmiques de 2012: els independentistes inexplicablement deprimits i els espanyistes cofois de la seva suposada victòria. Conforme els dies passaven i la ressaca deixava lloc a la claredat de cap, les coses s’han posat al seu lloc. Els independentistes han descobert que havien guanyat àmpliament, mentre que els espanyistes han entrat en un estat de preocupació màxima, tot i la bombolla informativa que han generat -com de costum- els mitjans establerts a Madrid. Un cop més, hem pogut comprovar com conviuen dues realitats paral·leles i incompatibles, la de Madrid i la de la resta del planeta Terra.
Fent un recorregut ràpid per les principals capçaleres internacionals podem comprovar com el món sencer ha donat com a guanyadors als independentistes, com dient «obstacle superat». Ara cal girar full i seguir endavant amb el pla previst, amb la seguretat de tenir al sarró un altre argument més per tal que la comunitat internacional ens reconegui.
Els independentistes han aconseguit la majoria absoluta, amb un total de 72 escons, una xifra que ens remet al grau 72 de la maçoneria o a l’any en que Rothschild suposadament feia el discurs amb el que iniciàvem aquest escrit. Coincidències a banda, la victòria del independentisme tant en escons com amb vots (un 47,8% davant d’un 39,1% dels espanyistes) resulta irrefutable de manera que cal tenir molta barra -els mitjans de la Meseta la tenen- per negar-la. Clar, que per fer-ho es van atribuir tota mena de vots (blancs, animalistes, pirates, independentistes de CSQEP, etc) com si fossin seus.
Poc abans de les eleccions es va produir un fet molt remarcable, però malauradament no prou ben recollit pels mitjans de comunicació catalans. Cinc dels sis partits del parlament suís van fer una proposta conjunta perquè la Confederació Helvètica s’erigís en mediador en les negociacions entre Catalunya i Espanya. Les raons que argumentaven els diputats suïssos eren demolidores (tant, que no cal ni traducció):
Que a unes eleccions a Catalunya voti el 77,4% dels electors, més enllà d’una fita històrica, és un fet gairebé sospitós. Veient la capacitat de l’Estat Espanyol per fer trampes, no seria gens agosarat pensar que aquí han votat fins i tot els hàmsters. La tupinada del vot no resident -dos terços del qual es decididament independentista- és una bona mostra de la manera de fer d’aquest Estat i dels seus governants i funcionaris. Però més enllà de quedar-nos amb la victòria final de l’independentisme, cal posar el el focus sobre diversos aspectes interessants dels resultats dels comicis:
El vigorós (i per a molts també sorprenent) múscul de l’independentisme, que ha aconseguit mantenir el tipus amb una participació molt per sobre del previst. El consens pre-electoral deia que les participacions per sobre del 72% farien trontollar la victòria sobiranista.
La tristesa de veure com un partit d’extrema dreta aconsegueix vèncer en barris i municipis eminentment obrers. Quan ens enfotíem dels barris humils francesos que votaven al Front Nacional de Le Pen, no podíem imaginar que a aquest personal tan ignorant i desinformat també el teníem per aquí. Per cert, qui dubti de que Ciutadans és un partit d’extrema dreta pot fer un cop d’ull a aquests vídeos tan aclaridors: “Desmontando a Ciudadanos-1” i “Desmontando a Ciudadanos-2“, o també pot adquirir aquest llibre de títol tan curiós: “Albert Rivera es un lagarto de V“
La penalització cap els qui davant un plebiscit prefereixen tancar el ulls i presentar-s’hi com qui va a unes eleccions autonòmiques convencionals. No entendre res no és mai una bona política, i menys encara si ho amaneixes portant a uns nois de Madrid que no fan més que vessar-la cada cop obren la boca.
Vist el paisatge que se’ns presenta a partir del 27 de setembre, els independentistes no poden ser més que optimistes. Les aparents dificultats perquè Junts Pel Sí i la CUP es posin d’acord no haurien de treure la son a cap sobiranista, atès que en tot el que portem de Procés ja hem viscut aquesta situació molts cops: quan sembla que la força centrífuga ens llançarà fora de la carretera en el proper revolt, arriba la solució màgica i tots contents. Aquest cop no serà una excepció. I si algun dia cal tornar a votar -que no ho tinc clar- el que és segur és que serà en unes condicions molt diferents, on la tutela de la Unió Europea ens blindarà de tupinades i de pas tots aquells qui encara no són independentistes per por a quedar fora de la UE podran votar amb la certesa que continuarem a dins. Impossible perdre, doncs. Començo a tenir la sensació que en no gaires lustres, Espanya ens evocarà quelcom del passat, rònec i corcat, amb flaire a naftalina, i aleshores ens preguntarem, «com hi hem pogut romandre tant de temps?»
I per cloure aquesta exposició, unes dosis més de simbolisme. En les dues darreres celebracions de la diada de l’onze de setembre hem pogut veure com el triangle tenia un paper central en l’escenografia; al 2014, amb la geometria que dibuixaven l’Avinguda Diagonal i la Gran Via, i al 2015, amb el famós punter, estrella rutilant de l’esdeveniment de la Meridiana. Aquell triangle del 2014 era també una ve baixa, com la que va popularitzar Winston Churchill durant la Segona Guerra Mundial («V for Victory») i que segons algunes fonts havia estat idea de l’ocultista Aleister Crowley. A aquestes alçades de la pel·lícula crec que tothom està al cas de que el triangle és un símbol maçònic, com ho és l’emblema triangular d’Esquerra Republicana de Catalunya. Tampoc podem passar per alt que CUP vol dir «Copa» en anglès i fàcilment pot ser interpretat com una referència al Sant Greal.
El simbolisme de la diada d’enguany no només rau en la presència del punter, sinó que el mateix escenari de les ofrenes, l’Avinguda Meridiana, també té algunes implicacions interessants. Aquesta via barcelonesa està traçada aparentment sobre el meridià zero francès -abans de que aquest honor el tingués el de Greenwich- també anomenat «El meridià de Paris» o «Dunkerke-Paris-Barcelona», que segons alguns conspiranoïcs és un meridià maçònic. Qui sí era maçó amb total seguretat és Ildefons Cerdà, el dissenyador de la trama urbana de la Barcelona extramurs i, per tant, creador de la Meridiana. Si ens fixem atentament en el traçat del meridià de París, ens adonarem que no passa ben bé per Barcelona, sinó que quan arriba a Masnou s’endinsa en el mar en direcció a Formentera. Vist això podem suposar que Cerdà tenia un interès especial en homenatjar el meridià dedicant-li una gran avinguda a Barcelona, encara que fos a cops de martell.
Tot i que la primera definició del meridià de París és de 1667, els mesuraments definitius i més afinats els va dur a terme precisament un català del Rosselló, Francesc Aragó (François Arago per als francesos), que va dur a terme els seus treballs sobre el terreny durant la Guerra d’Independència espanyola. Com a homenatge a Aragó, l’any 1994 un artista neerlandès va dissenyar un memorial consistents en 135 (sí, com el nombre de diputats del Parlament de Catalunya) medallons de bronze que havien de resseguir tot el recorregut del meridià de nord a sud de París i que portaven inscrit el cognom «Arago».
Finalment, si ens quedem en un dels conceptes bàsics de la maçoneria com és la fraternitat, podrem constatar que aquesta va espectacularment homenatjada durant el Procés, en concret durant la Via Catalana de 2013. Quina manera millor de representar la fraternitat que formar una cadena humana de persones donant-se la mà?
Twitter bird logo 2012.svg@RogerVinton
RogerVinton2012@gmail.com
.png "English"){kind=small}
