EL SOPAR 29.6.21

 

Tots ells van saber estar a l’altura de la seva responsabilitat: la d’uns càrrecs públics que representen ciutadans de molt diferents ideologies - Emma Riverola

¿Què deurien pensar durant cada minut del sopar? ¿Quantes segones intencions van sobrevolar la conversa? ¿Quantes mirades furtives al rellotge? No deixa de tenir morbo especular sobre els pensaments de Felip VI, Pedro Sánchez, Pere Aragonès i Ada Colau mentre compartien taula en la cita del Mobile. Seria impagable poder recrear la conversa a través de les seves cavil·lacions, les seves incomoditats. Però, per sort, aquest exercici només queda a l’abast de la imaginació. A la fi, tots ells van saber estar a l’altura de la seva responsabilitat: la d’uns càrrecs públics que representen ciutadans de molt diferents ideologies. Ni més ni menys. Hi ha espais i moments per a la lluita, i són irrenunciables. Però també hi ha ocasions per recordar que som capaços d’asseure’ns en una mateixa taula 

No hi ha claudicació en la imatge del sopar. Al contrari. Hi ha més valentia a acudir a aquesta cita que a refugiar-se en la fàcil, barata i estèril gestualitat. Fins i tot la camaleónica Ada Colau així ho ha entés. Estar en contra de la normalitat democràtica és, simplement i planerament, advocar per la intolerància, la ceguesa i l’enquistament del conflicte: la indigència política. Les persones, els càrrecs públics asseguts a aquesta taula, el que estan fent, és política, quelcom que Pablo Casado o Abascal no saben com fer-ho, ni que és, i així els hi va, aquests estan per un altre sopar, el sopar dels idiotes, uns pobres idiotes plens d'ira i furia, però no una furia shakesperiana. sinó de 'boina y botijo'. 

L'ÉXIT I L'ESFORÇ 29.6.21

Una idea és un pensament que abasta més del que creus quan se't passa  pel cap. Perqué en aquest instant inicial salta una espurna que és la clau de volta. En una tira còmica, si algú té una idea, s'encén una bombeta. Ocorre en un instant, com en la vida. Passa però, que no sempre la plasmació d'aquesta idea és encertada. Aquest matí he anat a l'institut del meu nét a recollir les seves notes, a l'entrada hi ha penjada amb lletres ben grans perquè es vegi, una frase: "L'èxit depèn de l'esforç". Cras error, ja que en realitat l'èxit depèn del reconeixement, ja que l'esforç per si sol no garanteix l'èxit, encara que és cert que ajuda i molt. Sovint hi ha mes esforç en l'èxit no reconegut que en el reconegut, perquè en el fons, l'èxit és per als més capacitats que necessiten esforçar-se menys per aconseguir-ho. Aquesta és la diferència entre l'éxit i el fracàs, el reconeixement, i us ho diu un expert en fracassar.

Però això, a l'Institut del meu nét no ho saben, potser perquè caminen perduts enmig d'una excessiva burocràcia tranuitada, molt usual dins el món del suposat àmbit d'ensenyar als adolescents a ser no res el dia de demà. També l'ensenyament, la manera d'ensenyar s'hauria de refundar, adequar-se als nous temps, no hi ha fracás dels alumnes sinó dels professors, si el mestre es realment bo i didactic els alumnes aprenen, en general, sempre hi ha excepcions.

Quan feia el batxillerat a l'Academia del Sr. Caldes, aquest ens feia les classes de matemàtiques, però el Sr. Caldes no sabia ensenyar, es limitava a escriure les fórmules a la pissarra amb el guix, i mira que era un brillant matemàtic, capaç de multiplicar de memòria tres xifres per tres xifres, però no sabia ensenyar. Mentre, el Profesor Burgos, cap de la Falange de Sabadell i a pesar d'aixó, com diria Núñez, molt bona persona, ens va ensenyar a tots els seus alumnes a estimar i a aprendre el llatí. O la senyora Grimau que ens donava clases de francés i que era d'una bondonia extrema. Temps aquells en que anàvem a l'academia el dissabte, i el Sr. Caldes d'11 a 12 cada dissabte ens donava classes de català, d'amagatotis, clar. Ara suposo que no seria possible, antes, no hi havia la mala bava que hi ha ara a la banda dreta de les persones polítiques, potser perquè antes èrem més lliures i teniem més drets que ara com a ciutadans, si - com deia el pare - no et posaves en política. Consti que Franco ja ho havia avisat: Haga como yo, no se meta en política. li ho va dir al director del diari Arriba, Sabino Alonso Fueyo. La veritat és que contra Franco viviem millor, i aixó que molt contra, molt contra tampoc es que hi anessim en general, al cap i a la fi, el dictador va morir al llit de vell, i el seu esperit encara regna entre nosaltres.

ESBALAEIXIN-SE AMB LA JUSTICIA 28.6.21

Deia Joan Fuster, que el surrealisme -literari- és aquella part de la gramàtica que encara no ha trobat sistematitzadors. El que realment és surrealista, i diria que sistèmic és la informació que publico a continuació treta de 'el Diario.es'. És per llogar-hi cadires o 'pa mear y no echar gota'. Tal cual el digital la publico en castellà perquè no us penseu que hi ha hagut algún error en la traducció. Deia l'exalcalde de Jerez de la Fronteira que la Justicia era un cachondeo, i a fé que tenia tota la raó del món. Almenys la Justicia Espanyola és un 'cachondeo' permanent.

Pasin, llegeixin i esbalaeixin-se fins a petar-se de riure..., o de plorar

El Tribunal Superior de Justicia de Madrid ha inadmitido a trámite la querella presentada por la Fiscalía contra la diputada de Vox Rocío Monasterio “al no reunir los hechos relatados los caracteres del delito de falsedad documental atribuido a la querellada”. Los jueces afirman que la inclusión de un sello falseado en documentación que la diputada presentó al Ayuntamiento de Madrid es “tan burda y perceptible a simple vista” que no permite inducir a error, que es uno de los requisitos de ese tipo penal.

La Fiscalía sstenía en su querella que Monasterio utilizó un sello falseado del Colegio de Aparejadores de Madrid —como denunció la propia entidad en febrero de 2020— en proyectos que presentó en el Ayuntamiento de Madrid en 2011 y 2016 para el loft del presentador Arturo Valls. El último, por tanto, tres años antes de que se convirtiera en diputada autonómica. Según el Ministerio Público, Monasterio presentó una fotocopia en blanco y negro del sello visado de un primer proyecto en ese mismo inmueble del año 2005, en vez de los preceptivos sellos visados que requiere cada nuevo proyecto, “con la intención de darle a los planos la apariencia de estar debidamente visados, una utilización fraudulenta”, lo que constituía, a su juicio, un delito de falsedad en documento público.

Sin embargo, los magistrados de la Sala Civil y Penal sostienen en su resolución, ante la que cabe recurso de súplica, que para que exista falsedad material “es requisito nuclear que la alteración de la verdad tenga un mínimo considerable de apariencia, una entidad suficiente que sea capaz de inducir a error”. Para los magistrados, en este caso es una falsedad burda o grosera, que precisamente por ello priva al soporte material de toda posibilidad de producir un efecto jurídico. 

Los jueces afirman que la introducción de una reproducción gráfica de un visado del Colegio de Aparejadores del año 2005 —correspondiente a un proyecto rechazado por el Ayuntamiento de Madrid— en planos de un proyecto “corregido” posterior es “tan burda y perceptible a simple vista sin necesidad de pericia, que resulta incapaz de inducir a error alguno sobre la autenticidad a ninguna persona en general y mucho menos a técnicos del departamento urbanístico que hubiese de validarla”, por lo que, a su juicio, “no podría en modo alguno surtir efecto como auténtico y debido visado”. 

“Es difícil comprender –concluyen los magistrados-, a la vista de la palmaria inidoneidad de la estampación de la imagen del visado, qué pretensión pudo albergar quien llevase a cabo esta operación, pero lo cierto es que, desde el punto de vista penal, a los efectos de la consideración de los hechos en relación con el delito de falsedad, la tosquedad del proceder no permite afirmar la entidad penal de los hechos. No resulta concebible que la inserción fotocopiada y de escasa calidad del visado de 2005 en los planos que se aportan en 2016 pudiese generar apariencia alguna de autenticidad”.

LA PUTA MASCARETA 28.6.21

Ho comentava ahir, sobre l'us de la mascareta un cop aixecada la prohibició de portar-la per tot arreu,aspecte que no sé si el personal ho ha entés o se li ha explicat. Fet el ciclista treball de camp el primer dia en què ja no és obligatori portar les mascaretes pel carrer, l'he tornart a fer avui de manera pedestre i la confirmació és que de 60 en amunt la mascareta es majoritaria i de 60 en enrere hi ha de trot, meitat i meitat diria.

Suposo que ens hem acostumat de tal manera a la recomanació de portarla que l'hem incorporat a la vida de cada dia com un costum més, com la pràctica inconscient de les coses quotidianes? Tenim por? Som cauts i previsors? La resposta es que la gent gran le segueix portant en la seva majoria per precaució, tot i estar vacunats,  i per l'altra banda, com estarem tot el dia traient i posant-nos la  mascareta (quan entrem o sortim d'un botiga, quan s'acosta un desconegut o ens trobem un conegut) i, per què no dir-ho per mandra, per no haver d'estar tota l'estona, ara me la poso ara me la trec, en un espècie de striptease facial.

Dit aixó, la sensació de llibertat, de respirar a fons caminant pel carrer sense mascareta, és molt gratificant; ja m'he fet amb una bosseta per dur la mascareta FPP2 aquesta que és més resistent, i àpali, a treurem i posar-me la puta mascareta cada dos per tres..

ELS ROBOTS JA HAN COMENÇAT A MATAR 27.6.21

 

El 1973, quan enfilava el final d’una llarga i exitosa carrera cinematogràfica, l’actor nord-americà d’origen rus Yul Brynner va tornar a enfundar-se el seu vestit negre de l’Oest per encarnar un pistoler sense nom. Un pistoler implacable i sense emocions. La pel·lícula, titulada Westworld –en català, Ànimes de metall –, era una distopia futurista desenvolupada en un parc temàtic que oferia als visitants la possibilitat de protagonitzar aventures ambientades en la Roma imperial, l’edat mitjana i el Salvatge Oest, on afrontaven –sense risc aparent– tota classe de perills. Tots els figurants de l’espectacle eren robots programats per donar veracitat a la història. Naturalment, les coses no surten com estaven previstes i un error inexplicable fa que els robots es descontrolin i comencin a perseguir a mort tots els humans. La pel·lícula, amb prou èxit com per fer-ne una seqüela tres anys després, Futureworld, va donar lloc a l’actual sèrie homònima d’ HBO, va ser una de les primeres a plantejar el risc de rebel·lió de les màquines contra els homes (que ja havia desenvolupat Stanley Kubrick el 1968 a 2001: Una odissea de l’espai , on el computador de la nau Discovery , Hal-9000, agafava el control i intentava eliminar els seus astronautes). Després n’han vingut moltes més.

El temor que els éssers humans puguin arribar algun dia a ser tiranitzats o aniquilats per les màquines que ells mateixos han creat ve de lluny. L’escriptor i bioquímic Isaac Asimov, autor de novel·les de ciència- ficció i divulgador científic, ja va abordar la qüestió en la col·lecció de relats que va escriure entre el 1940 i el 1950 reunits sota el títol Jo, robot. Asimov va establir allà el que al seu parer haurien de ser les tres lleis fonamentals de la robòtica. La primera diu així: “Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per la seva inacció, permetre que un ésser humà pateixi cap mal”. Les altres dues remeten a la primera...

Fa temps que alguns dels països més avançats tecnològicament treballen en el desenvolupament de robots destinats a matar, màquines-soldat que vulneren des del primer moment de la concepció la ­primera llei d’ Asimov. I fa el mateix temps que un grup de països i organitzacions internacionals no governamentals lluiten agosaradament –fins ara sense èxit– per prohibir, o com a mínim enquadrar restrictivament, aquests artefactes, que s’han batejat oficialment com a sistemes d’armes autònomes letals ( LAWS, en les sigles en anglès). Això és, robots assassins. Però la realitat avança molt ràpid i l’amenaça tant temps temuda ha deixat de ser virtual per convertir-se en un fet. No es tracta d’un risc futur o d’una fantasia. Els robots assassins ja han començat a matar. I han començat a fer-ho a la guerra civil de Líbia.

Un informe remès el 8 de març passat pel Grup d’ Experts de l’ONU sobre Líbia al Consell de Seguretat va constatar per primera vegada que drons militars completament autònoms havien atacat humans sense intervenció directa de cap persona. Els drons, de fabricació turca, van ser utilitzats en l’ofensiva llançada el març del 2020 –o sigui, un any abans– per les forces governamentals líbies contra les milícies del mariscal Khalifa Haftar. L’informe ­dedica només tres paràgrafs de les seves 555 pàgines a aquesta qüestió. Tanmateix, llegir-lo té un efecte desestabilitzador.

“Els combois logístics i les forces afiliades a Haftar en retirada van ser posteriorment perseguits i atacats a distància per vehicles aeris de combat no tripulats o sistemes d’armes autònomes letals com l’ STM Kargu-2 i altres municions de ronda”, assenyala l’informe, que precisa que “els sistemes d’armes autònomes letals es van programar per atacar objectius sense requerir la connectivitat de dades entre l’operador i la munició”. És a dir, d’alguna manera, al seu lliure albir. El Kargu-2 és un dron quadricòpter de 7 quilos de pes desenvolupat per la companyia turca STM, capaç un cop llançat de buscar, seleccionar i atacar els seus objectius de manera automàtica. Turquia ha utilitzat drons en les seves últimes intervencions militars a l’exterior, com Síria o Nagorno-Karabakh, però el cas de Líbia és el primer que es documenta sobre l’ús totalment autònom d’aquest tipus d’armes. Sense direcció humana.

“Les unitats (de Haftar) no estaven ni entrenades ni motivades per defensar-se de l’ús efectiu d’aquesta nova tecnologia i normalment es retiraven en desbandada. Un cop en retirada –prossegueix l’informe de les Nacions Unides– van ser sotmeses a un assetjament continu per part dels vehicles aeris de combat i els sistemes d’armes autònomes letals”. No hi ha una avaluació sobre el nombre de víctimes que van causar. Però es pot intuir el terror de les tropes perseguides per un eixam de drons atacant sense consciència ni pietat.

Tot el debat és aquí. Fins a quin punt és moralment acceptable permetre que una màquina intel·ligent pugui decidir de manera completament autònoma, sense una decisió humana explícita, sobre la vida i la mort de persones. Des de l’any 2016 l’ONU canalitza, a través d’un grup d’ experts governamentals, la discussió internacional de cara a acordar una legislació respecte d’això. Les coses no han avançat gaire, sobretot a causa dels frens que imposen els països més reticents a la regulació: els Estats Units i Rússia. Tots dos països defensen la idea que aquest nou tipus d’armes poden ser fins i tot beneficioses per la seva fiabilitat, ja que minimitzarien els riscos d’un error humà. Els països contraris i les oenagés més implicades, com la Creu Roja Internacional o Human Rights Watch –coordinadora de la campanya Stop Killer Robots –, consideren, en canvi, que són èticament inacceptables i en reclamen la prohibició.

Però mentre es discuteix, els robots ja han començat a matar. A matar-nos. Ahir a Líbia. Demà... - Lluís Uria - lavanguardia.com.

LA MILLOR DE LES IDEES 27.6.21

Com tots vostès ja saben, o haurien de saber, a partir d'ahir dissabte, 26 de Juny per la gràcia de Sánchez, i després de més d'un any, ja no haurem de portar la mascareta al carrer, amb la qual cosa és evident que es vendran menys, perquè la majoria de ciutadans allargaran la vida útil de la protecció facial, amb mascaretes guardades en una bossa o a la butxaca del darrere dels pantalons. De la mateixa manera que hi va haver corredisses per aconseguir una quan tocava, ara ens desfarem alegrement d'elles, amb l'alegria que ens atorga el fet d'abandonar coses inútils. Per això, els fabricants s'han afanyat a dir que no passa res i que la producció seguirà igual, encara que segur que pateixen pel negoci. I aquí comença una llarga, entretinguda i filosòfica disputa entre les llibertats i les obligacions. Entre el poder i l'haver de fer. Entre l'elecció i la imposició.

En una enquesta Papus feta ahir quan pujava per la Rambla amb la bicicleta, i rondant una mica pel barri, vaig poder constatar que de 60 en endavant segueixen gairebé tots amb la mascareta posada, i de 60 cap enrere alguns la fan servir, però són els menys. Aixó si, el nas a la vista perquè no es perdi detall.

Explica Iosu de, a Torre al periodico, com una dona va recullir la deposició del seu gos amb la mascareta quirúrgica que acaba de treure 's, caminaba uns passos fins a una paperera i hi encistellava el paquetet, mal embolicat. La imatge inèdita serveix de metàfora, resum, d'aquests temps de merda. Va passar fa uns dies una hora primerenca a l'encreuament dels Carrers de València i Villarroel. La dona, menuda, amb bata i xancletes, va fer mitja volta, va caminar uns passos fins a ser engolida per un portal. Mentrestant, a ningú se li va ocorrer, Govern, Pares i Mares, Docents, que enviar centenars d'adolescents esbojarrats i eixelebrats, tots sols de viatge de fi de curs a les Balears, no era la millor de les idees. Tanta cura que ha tingut Sanitat per la gent gran en aquesta pandèmia, i en canvi el jovent ha estat del tot oblidad i menystingut, l'han deixat abandonat a la seva dissort.

DIES PER APUNTAR I NO OBLIDAR 26.6.21

Circuit europeu, empresariat, Església catòlica i majoria parlamentària de Congrés dels Diputats, a favor dels indults. Aquest és el quadre, per dalt, Per sota, una opinió social clarament favorable a Catalunya, que va molt més enllà de l'àmbit de l'vot independentista (el sòcol independentista està furiós) i una opinió encara adversa a la resta d'Espanya amb balancejos significatius en les últimes setmanes. És un quadre que convida a filar prim. Novament, al Partit Popular li costa filar prim. No li va anar bé la manifestació de Colom i ha punxat en la campanya de recollida de signatures. El seu problema té tres lletres: Vox. El partit d'extrema dreta amenaça de presentar una segona moció de censura a Pedro Sánchez. Vox ocupa aquests dies el retrovisor de Pablo Casado. I en aquest context entra en escena José María Aznar, amb un discurs amenaçador per als que han donat suport als indults. "Són dies per apuntar i no oblidar", ha dit l'expresident de Govern, 

Un Aznar, que a sobre acusa el Psoe d'accedir al poder de manera irregular gràcies a l'11-M, diu el rancuniós i mentider compulsiu, que ens deia despres de la reunió de les Azores: Iraq té armes de destrucció massiva, "creanme - mirant fixament a càmera - les estoy diciendo la verdad.! la veritat! Bush i Blair van demanar perdó per les seves mentides per justificar l'atac a l'Iraq, Aznar en la seva supèrbia mesetària no!, sostenella y no emnendalla. Culpa al PSOE d'utilitzar l'11-M per arribar a el poder, quan va ser la ciutadania que va palpar les seves mentides sobre l'autoria de l'atemptat, només cal recordar les dues vies d'investiigació delcaradecimentarmat Acebes que insistia en que l'atem`tat d'Atocha havia estat obra d'ETA, quan la mateixa tarda tota la premsa internacional parlava ja d'un atemptat gihadista. S'ha d'entendre, si l'atemptat era obra d'ETA guanyava el PP les eleccions, si era un atemptat yihadista, - recordem la impressionant manifestació del No a la guerra - les perdrien  I les varen perdre, pero no perquè se n'aprofites el PSOE, sinó perquè varen intentar enganyar als espanyols, a tots els espanyols i sel's hi va veure massa el llautó. I ara aquests barruts acusen a Sánchez de mentir, si és un aprenent al seu costat, i les seves mentides - quin polític no menteix - almenys no costen vides.

Aznar és rancorós, i encara no ho ha paït ni perdonat, i ara es dedica a amenaçar en pla mafiós als Bisbes i als Empresaris, arrogant-se funcions de guàrdia de seguretat de sistema polític espanyol. Li pot a l'homenet del bigotet impossible el seu passat falangista, i és que hi ha passats que deixen empremta de per vida. El veieu ara el seu odi.

MORIR D'AMOR 26.6.21

Una ciutadana espanyola, que treballava per a Metges sense Fronteres, ha estat assassinada a Etiòpia juntament amb dos cooperants locals més, segons ha informat en un comunicat l’oenagé. Les víctimes treballaven a Tigre, «una regió fuetejada pel conflicte bèl·lic». La cooperant espanyola és la madrilenya María Hernández, de 35 anys, que era una de les coordinadores de MSF en aquesta regió d’Etiòpia. A l’atac també han mort els etíops, Yohannes Halefom, un assistent, i Tedros Gebremariam, que treballava com a conductor.

No hi ha gaire informació més de la noticia, estem més preocupats amb els adolescents que hem enviat a Mallorca a infectarse per la covid, com per preocupar-nos per una metgessa madrilenya que ha mort lluny del seu pais als 35 anys, i ha mort víctima de la vilolència i del seu amor al proïsme. Li deia en un comentari al company Fackel que ja de petit era incapaç d'entendre com es podía fer mal a una persona que només fa el be, i que segueixo sense entendre-ho de gran, i és així. Perdre la vida lluny de casa mentre ajudes als altres és el més cristiá que pot passar-li a una persona, com li va passar a Jesús, però potser seria millor ser ateu i conservar-la desde la comoditat del sofà que és el que fem la majoria. Llástima que en el cas de María no ha estat possible en creuar-se el seu camí amb el d'uns assassins que han practicat l'esport favorit dels humans, matar per matar, sense motiu, raó, ni cap remordiment. Descansin en Pau, Maria, Yohannes i Tedros.

HAPPYCRACIA 25.6.21

"Si fracasses, és culpa teva; però sempre et quedarà ser autèntic "- Eva Illouz - sociòloga, coautora de 'Happycracia' - a la vanguardia l'ha entrevistat Lluís Amiguet. 

Vaig néixer sefardita al Marroc i he ensenyat a París, EUA i Israel: aspiro que ser estrangera em faci més lúcida. Tenir fills és l'última religió d'Occident i crec: tinc tres. Dissertar al Palau Macaya de La Caixa. Com que ja no anem a missa, el ritu se'ns cola a la vida quotidiana, com els sopars romàntics

Abans, l'èxit consistia en conformar-se amb la vida que t'havia tocat viure al néixer; però, des dels anys seixanta, Seligman i la psicologia positiva al costat del seu vulgata l'autoajuda intenten convèncer-nos que tot és possible si ens ho proposem. La realitat, en canvi, és que la modernitat ha reduït el nostre àmbit de decisió i que cada vegada menys coses en les grans administracions o empreses depenen de cada un de nosaltres. Illouz desmunta l'últim mite de la psicologia positiva: l'autenticitat. Si no arribem a final de mes o no progressem en el treball, és per la nostra manca d'ambició, esforç o talent, d'acord; però encara ens queda l'autenticitat: una cosa que cada un de nosaltres gestiona, decideix, genera i consumeix. Sempre ens quedarà ser autèntics.

- Què li han fet a vostè els psicòlegs i la felicitat?

No sóc feliç amb la felicitat que alguns psicòlegs prediquen, perquè tampoc accepto el gir que va donar la psicologia al voltant dels anys seixanta. Abans, la psicologia curava neurosi i traumes.

- ¿I després no?

Des dels anys setanta la psicologia positiva, a més, es va arrogar la missió de guiar cada persona amb directrius culturals i valors.

- Com?

Volien "empoderar" i Martin Seligman va començar a predicar des de la psicologia que havíem de "realitzar-nos" com a persones, ser "autèntics" i aspirar a una felicitat que ja només depenia de cadascú.

- ¿I abans no?

Abans concebíem el progrés com de grup, col·lectiu, de tota la societat, i consistia en canviar les normes de tots entre tots per aconseguir que fora de tots.

- ¿Si cada un de sol s'esforça pel seu èxit amb esforç ja no és possible?

Amb aquesta nova psicologia de l'autorealització, tot depenia de tu: si no arribaves a final de mes ja no era a causa d'una empresa que no retribuïa el teu treball com mereixies i d'un sistema que la emparava, sinó que només era responsabilitat teva per no haver buscat una altra feina millor o haver creat una altra empresa.

- ¿No li sembla poderosa la idea de no ser víctima i dependre només d'un mateix?

Ho és i per això l'autorealització va tenir un èxit immediat i enganyós. Era una idea tan poderosa com en gran mesura fal·laç.

- ¿Qui vol no pot?

En la modernitat és poc el que depèn de cada un de nosaltres com a individus. La majoria treballem en grans empreses o en institucions en les decisions tot just influïm o ho fem de forma il·lusòria i superficial. Dir que "tot depèn de tu" és una ironia i sovint cruel.

- ¿I l'autoajuda promet aquest poder?

Aquesta psicologia positiva va aprofitar que, encara que gairebé tot en la nostra vida ho decidien altres més poderosos, encara ens quedava un àmbit en el qual, almenys en aparença, érem els amos de nosaltres mateixos.

- ¿Transformava la reivindicació política en lluita per la superació individual?

La autoajuda transformava els problemes polítics, socials i col·lectius en una qüestió d'esforç i progrés individual: és l'individu, cadascun de nosaltres, qui progressa o fracassa per separat i només després l'agregat d'individus serà una societat amb èxit o fracàs. Quan, en realitat, són les regles i les estructures les que el determinen tant com l'actitud individual.

- ¿La psicologia positiva dóna poder il·lusori i també l'angoixa real de fracassar?

I de forma inacabable. Perquè per a aquesta psicologia mai acabes de realitzar-te. Sempre pots millorar. I depèn només de tu.

- Quin és el camí de l'èxit en ella?

L'autenticitat és un dels tòtems d'aquesta psicologia. I també té un gran èxit perquè s'oposa a la impersonalització pròpia de la nostra societat de masses.

- Com ser autèntic?

És la classe de pregunta sense resposta que ven aquesta psicologia: l'autenticitat és ideal com a mercaderia, perquè només tu pots fabricar i consumir la teva pròpia autenticitat.

- Però per què té tant d'èxit?

Perquè les nostres vides es caracteritzen avui per una gran incertesa pel que fa al que podem o no podem fer, ser, aspirar.Y les il·lusions no tenen límit.

- En teoria tots som iguals davant una llei que garanteix iguals oportunitats.

La realitat és que en comparació a les societats de classes d'abans avui tot és possible en teoria, però per això mateix és més frustrant en la pràctica.

- Ens queda l'autorealització i donar-nos la culpa a nosaltres mateixos?

Diguem que en el món feudal o a la societat burgesa de classes un sabia des que naixia quin era el seu lloc i el seu valor es mesurava en relació a què tenia al néixer. Diguem que el teu valor personal no era negociable: eres el que eres.

- Avui no naixem predestinats a tenir majors o menors oportunitats?

En teoria no tenim límits, però, en realitat, no són menys que abans. Només que ara et van repetint que tens totes les possibilitats -la psicologia positiva ho avala - d'aconseguir tot el que et proposes i per tant de millorar el teu valor.

- ¿Així passes de ser el que t'ha tocat a ser el que et proposis?

Un aristòcrata podia actuar com un miserable i seguir sent aristòcrata. El seu estatus no depenia de la seva conducta, però avui ens repeteixen que tot depèn del que fem i es lloa la cultura de l'esforç individual, però no ens revelen els trucs que demostren que no és cert.

- ¿De debò no podem progressar amb el nostre esforç i aprenentatge?

Això diu la psicologia positiva: l'actitud ho és tot i s'imposa, perquè valida la posició dels que aconsegueixen el seu poder per altres vies i de vegades amb trucs inconfessables.

                  HAPPYCRACIA - EDGAR CABANAS Y EVA ILLOUX (PDF)

PALABRAS PARA EL FIN DE UN MUNDO 24.6.21

'Palabras para el fin de un mundo' és un documental dirigit per Manuel Menchón, en el qual basant-se «en dades i declaracions contrastades i en documents oficials» es desvetllen una sèrie de suposades irregularitats comeses arran de la mort de l'escriptor i filòsof Miguel de Unamuno la tarda d'al 31 de desembre de 1936 que qüestionen la versió oficial de la seva mort comunament admesa fins ara. Ahir el varen emetre a las 2 de TVE

El documental recrea els esdeveniments succeïts des de les hores prèvies a la visita de Bartolomé Aragón (tingut fins a la data per «alumne i amic» [per als hispanistes Colette i Jean-Claude Rabaté es tractaria d'un sanguinari que va participar en la repressió de Riu Negre i un adepte de Goebbels, el que el va portar a organitzar cremes esgarrifoses de llibres»] i únic testimoni de la mort d'Unamuno) fins al  precipitat enterrament de l'autor del matí de l'1 de gener de 1937 sense esperar les vint hores que havien de transcórrer com a mínim, segons la legislació vigent, ni practicar-li l'autòpsia quan ja en aquells llavors les morts produïdes a conseqüència d'una hemorràgia bulbar (un tipus d'hemorràgia intracranial) es consideraven «sospitoses de criminalitat» ja que aquelles podien provocar «amb escassa o cap senyal extern».

Però el documental és molt més, és un relat que no deixa indiferent, que et fereix fins al fons de l'ànima, és el retrat, un fresc històric d'aquesta Espanya que a uns i als altres trenca el cor una vegada i una altra. L'Espanya tràgica que no aprèn, l'Espanya que tant defensen PP i VOX, a aquests als qui no els va servir de res l'indult del 78, i segueixen reincidint en les seves misèries, en els seus errors, encenent l'odi en comptes de clamar per la compassió. Aquesta Espanya que tant fascinava a Cioran, encara no sé per què, però és la que tenim, entestada una i altra vegada en cometre els mateixos errors.

Diuen que la història no es repeteix, pero si assembla molt una i altra vegada en cada una de les seves versions, diguessim que es copia a ella mateixa, sense aprendre res de la versió anterior. España..., tots la invoquen, tots es posen obscenament a la boca el ceit de 'Viva España', mentre, maten, maten i la traeixen. La España 'Roja i rota alhora'.

Yo que he acusado de locos a mis compatriotas, siento que me veo envuelto en su locura, que se me está criando mala sangre - Unamuno.

El documental d'una hora i 36 minuts el podeu veure aqui fins al 8 de Juliol.

LA SÍNDROME DE LA CARA BUIDA 23.6.21

Com han canviat les coses en un any. Si l'estiu passat el vam començar amb l'obligació d'usar la mascareta per combatre el coronavirus, el que va començar aquesta setmana s'albira sense aquesta tela que ens ha acompanyat durant pràcticament tota la crisi sanitària. Una gran notícia encara que no per a tothom. Els psicòlegs avisen: molts sentiran estrès i ansietat al desprendre's d'aquest tros de tela que ja no serà obligatori en els exteriors des d'aquest dissabte. Vaja, que us sentireu com si de cop i volta anessiu nus. I així apareix una nova patologia: la síndrome de la cara buida, un malestar que provoca, segons el psicòleg José Antonio Galiani, "un conjunt de símptomes mentals i emocionals que ens ocasiona, d'una banda, l'treure'ns la mascareta, a causa de la sensació de vulnerabilitat a la malaltia que podem sentir i, d'altra banda, el malestar que ens genera el veure a altres persones sense mascareta".

La síndrome de la cara buida és l'estrès o l'angoixa que pateixen les persones a l'estar sense la mascareta després de més d'un any de pandèmia del coronavirus. Recuperar el contacte sense mascareta amb la gent pot provocar una gran ansietat. Portar la cara tapada durant tant de temps ha afectat les interaccions socials, i provocat problemes emocionals. Però com cada persona és un món, les reaccions davant, per exemple, aquesta retirada de la mascareta seran molt diferents i dependran de molts factors, sobretot de la personalitat. En la síndrome de cara buida, hi ha un perfil de individus les reaccions dels quals poden tenir cert perill, els que són molt cauts a l'hora d'exposar-se, avisen de 'Websalud' a el periódico.

"Són persones que experimenten molt malestar emocional, poden ser altament reactives i desencadenar un conflicte o una agressió", ha explicat el psicòleg Galiani. Per a ells les conductes que no compleixen les normes (com no portar la mascareta) fan que s'irritin o se sentin malament perquè ells sí les compleixen, encara que a partir d'aquest dissabte ja no sigui obligatori portar la mascareta en exteriors. Galiani ha recordat que portar la cara tapada "ens amaga una part important dels signes que ens ajuden a distingir les emocions que sent la persona que ens parla". Portar màscara interfereix en aquestes emocions d'alegria o tristesa. Empatitzar amb altres persones mitigant el seu dolor o unint-se a la seva eufòria amb petons i abraçades ara està prohibit. La barreja de les dues situacions dóna lloc a la síndrome de cara buida, que pot desembocar, com ja van advertir els experts, en una pandèmia de salut mental.

ENVEJA DE QUI VIATJA 22.6.21

 

Es pot ser la persona més rica del món i no ser popular en absolut, cosa que en realitat té la seva lògica, que li ho dioguin sino a Amancio Ortega. Jeff Bezos, el conseller delegat d’Amazon, viatjarà a l’espai amb el seu germà a l'ombra, i almenys 60.000 persones al món han firmat ja una petició perquè no se li permeti tornar. S'entén que no li volen cap mal, sinó que trobi mercat en les galàxies.

Les peticions, fenòmens virals, no són pròdigues en detalls. La que ha agafat més volada, amb una xifra superior a les 48.000 rúbriques aquest dilluns, porta per títol "no permetem que Jeff Bezos torni a la Terra". En el text s'indica que "els multimilionaris no haurien d'existir ... a la Terra o en l'espai, però haurien de decidir quedar-se allà". Així ho va escriure el creador d'aquesta sol·licitud a Change.org. La seva meta era arribar als 50.000 suports, el que seria un dels majors èxits en aquesta plataforma en línia. La iniciativa va arrencar fa un parell de setmanes i cada vegada té més popularitat. La barrera dels 60.000 la va assolir precisament aquest dilluns.

Jeff Bezos deixarà el planeta el proper 20 de juliol acompanyat pel seu germà, el guanyador d’una subhasta –28 milions de dòlars va pagar, que ja ho deia la meva mare, que els rics ho són perquè no conviden mai a res, al contrari dels pobres, que sempre acaben pagant–, i un tripulant que ha de ser el pencaire. Tots ells en una càpsula New Shepard de la companyia Blue Origin, que pertany, a veure, deixin-me endevinar, al mateix Bezos?.

L’interessant aquí no és l’excursió que poc té de galàctica, ja que els aventurers passaran en total onze minuts fora de la Terra, el lapse d’enlairar-se, veure la Terra des de dalt i tornar a temps per sopar. L’interessant són les peticions per impedir la seva tornada just en un moment que The New York Times publicava un reportatge sobre les condicions de treball a Amazon, una d’elles que els treballadors havien d’orinar en ampolles ja que no se’ls permetia anar al bany. Potser estaria bé que Bezos hagués de fer-ho així a l’espai i sense gravetat, a veure què li semblava. Una de les peticions, que n’hi ha de diferents, anava dirigida a Blue Origin i assegurava que Jeff Bezos és en realitat el supermalvat Lex Luthor i que ha treballat amb “els Epsteins i els Cavallers Templers, així com amb els maçons, per aconseguir el control del món sencer”. I acaben: “Aquesta és la nostra última oportunitat abans que habilitin els microxips 5G i ens controlin”. Doncs mirin, resultarà que no li fan falta els microxips, nosaltres mateixos li estalviem la feina comprant coses que no necessitem i les que sí que necessitem, a ell i no al botiguer de la cantonada. Potser els qui hauríem de fer voltes per l’espai som nosaltres. Potser i en el fons és que li tenim enveja a Bezos per fer un viatge que la gran majoria no podem fer; Passa també amb Amancio Ortega, que poc es viatjar i de gastar. Potser per que han creat ambdós, milers de llocs de treball i en general ben pagats i ben tractats i amb la gent anant a fer les seves necessitats on pertoca. Que pugi el senyor Bezos a l'espai i que torni sa i estalvi, personatges com ell, son molt necessaris, més n'hi haurien d'haver. És el capitalisme, estùpids signants de manifestos .

AMB TOTA IMPUNITAT 22.6.21

L'última denúncia davant la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, pel pacte encobert entre entitats bancàries, per tal de restringir el servei presencial als seus clients, l'ha interposat la Confederació Intersindical Gallega (CIG). Dic jo que serà l'última, perquè pressuposo que abans han d'haver-se presentat moltes altres. No pot ser la primera. Segons la CIG, amb aquest pacte el que els bancs volen (i aconsegueixen) és obligar als seus clients a anar als caixers automàtics o utilitzar la banca en línia. Sobretot, la banca en línia, perquè els caixers automàtics també els eliminen cada vegada més.

Segons la CIG, les restriccions d'accés a les sucursals s'han implantat pràcticament a l'uníson, i amb els mateixos horaris: de 8 a 11 del matí. Segons aquests sindicalistes, es tracta de la restricció d'un servei que les legislacions espanyola i europea consideren bàsic i que segueix sent-ho per a aquells segments de la població que -pels motius que sigui- tenen dificultats per fer ús de les encara anomenades "noves tecnologies ". Tots aquests retalls de serveis donen pas a una brillant pirueta final: els bancs els utilitzen com a coartada per redactar informes suposadament tècnics que tenen com a objectiu justificar els expedients col·lectius d'acomiadament, gràcies als quals fan fora al carrer als treballadors que abans estaven en les sucursals. Jugada mestra i pactada.

En el diccionari hi ha una paraula interessant: càrtel. Ve de l'anglès cartell, que al seu torn ve de l'alemany Kartell, pres de l'italià cartello, que significa "etiqueta, targeta" i que deriva del llatí charta, "paper". Doncs bé, deixant de banda tota aquesta etimologia divulgativa, un càrtel és un "acord limitat entre diverses empreses, les quals, tot i conservar la seva independència tècnica, econòmica i financera, decideixen pactar amb la finalitat d'evitar o disminuir la competència mútua". Si ara concursés en Un, dos, tres... respongui una altra vegada i Mayra Gómez Kemp em demanés noms de càrtels, els primers que em vindrien al cap serien el de Cali i el de Medellín, i després ja vindria el bancari. - Quim Monzó - lavanguardia.

LA SENDA ÚTIL 21.6.21

Mentre el PP i Vox s’esgargamellen contra el Govern, mentre a Catalunya alguns continuen mirant de convertir cada acte en una trinxera, Pedro Sánchez ha escollit el camí del pas a pas. Al seu torn, Pere Aragonès ha rebaixat la gestualitat dels seus antecessors (¿imaginem Quim Torra davant l’acte del Liceu?). Serenitat, prudència i els fons europeus que venen. Si juguen bé les seves cartes, els dos presidents tenen l’oportunitat d’allargar els seus mandats. Fins i tot la patronal i els bisbes han beneït el rumb amb el seu recolzament als indults. I hi ha més vents que els impulsen. 

Deu ser la pandèmia, deu ser la crisi econòmica sobrevinguda, deu ser la recuperació que es viu o s’entreveu, o deuen ser, simplement, les ganes de deixar enrere mesos terribles, però s’intueix que alguna cosa ha canviat en l’estat d’ànim col·lectiu. Més ganes de celebrar conquistes que d’enfangar-se en querelles. En la reconstrucció destorben els pessimistes, els hiperventilats, els que han fet del lament i les crítiques hiperbòliques el seu únic arsenal polític. Més que mai es necessita la política útil, la que no fa perdre el temps amb les seves penes internes. Pas a pas, Sánchez i Aragonès semblen endinsar-se en aquest camí. Emma Riverola - elperiódico.

Cuando el burrito coge la senda, la senda se acaba, el burrito sigue, y se acaba despeñando. O sigui que, compte amb la senda, senyors Pedro's.

FOCS D'ARTIFICI SILENCIOSOS 21.6.21

Un grup de animalistes ha participat aquest diumenge en una representació a Barcelona per demanar al consistori barceloní que modifiqui la normativa per tal que els focs artificials, especialment els de la revetlla de Sant Joan, no esclatin amb so. L'objectiu d'aquesta petició és preservar la vida de les aus.

Convocats per l'organització AnimaNaturalis, una dotzena de joves s'han concentrat davant l'Ajuntament de Barcelona amb el tors nu i unes grans ales pintades a l'esquena. Cristina Ibáñez, portaveu del grup, ha explicat que amb la seva acció volien demanar a l'ajuntament que deixi d'usar en els focs artificials que organitza el consistori elements amb so. En concret, reclama que es modifiqui la normativa municipal per prohibir l'ús d'artificis sonors a la ciutat per fomentar l'ús dels quals només esclaten amb llum. Ibáñez ha recordat, en aquest sentit, el succés esdevingut a Roma el passat 1 de gener, quan van aparèixer als carrers centenars d'aus mortes a conseqüència dels focs de cap d'any llançats a la capital italiana. La portaveu ha recordat, a més, que AnimaNarturalis ha emprès fa tres setmanes una campanya de recollida de signatures per reclamar al consistori l'esmentat canvi normatiu sobre els focs artificials.

La petició de l'associació animalista, adreçada a l'alcaldessa de Barcelona, ​​Ada Colau, admet que Sant Joan "és una festa molt important per a la ciutat", però assevera que tal com se celebra en l'actualitat "suposa un autèntic calvari per a molts animals". "En els animals, l'ús de pirotècnia pot generar taquicàrdia, tremolors, falta d'aire, nàusees, atordiment, pèrdua de control, por i fins i tot la mort", s'argumenta a la carta, on també s'esmenta que no només els animals pateixen l'efecte de soroll de la pirotècnia, sinó també col·lectius especials, com els menors amb autisme, ancians amb Alzheimer i pacients terminals. Per tot això, l'associació demana que se segueixi l'exemple de la ciutat italiana de Collecchio, que el 2018 va aprovar una llei que estableix que els focs artificials han de ser silenciosos.

Si tenim en compte que ja hi ha un Ford Mustang eléctric, i la Harley Davidson també, vol dir que el soroll ha passat a millor vida, i podriem arribar a la conclusió que ha estat una gran idea la dels animalistes, més preocupats pels animals que per les persones; La següent proposició serà posar bolquers als coloms?, aquesta si seria una bona idea, encara que seria millor encara eliminar-los de la faç de la terra juntament amb les cotorres. La decadencia d'una societat es manifesta de diferents maneres en un comportament absurd de part de la mateixa, els animalistes en són un clar exemple, però n'hi ha més, veganistes, negacionistes, influencers,youtubers tertulians, Pilar Rahola... només salvaria als pastafaristes, ells són el futur.