DE CONVALIDAR LES PENES ALS ETARRES

La senadora del PP Mari Mar Blanco (dreta), germana del regidor popular Miguel Ángel Blanco, assassinat per ETA el 1997, dimarts amb la portaveu del seu grup, Alicia García, a la sessió de control al Govern. (EFE)

La probable sortida de presó d'alguns dels terroristes més sanguinaris d'ETA —després de complir la condemna, però abans del previst a Espanya— a conseqüència d'una reforma legal urgent tramitada el 18 de setembre a través d'una esmena de Sumar ha confirmat la conversió del Congrés a un plató de televisió o a l'escenari de mítings mentre es desatenen l'estudi de les lleis, el veritable control al Govern i el debat d'alternatives. El tràmit parlamentari ha destapat la desídia laboral de lʻoposició. Vox i PP van votar a favor d'aquesta reforma al Congrés i no van presentar esmenes al Senat. Ara, malgrat que els populars van signar que havien “estudiat amb tot deteniment aquesta iniciativa”, les dues formacions intenten tombar la llei de forma torticera a la Cambra Alta després de demanar disculpes a les víctimes del terrorisme.

Si l'opacitat amb què PSOE, Sumar i Bildu han tramitat un assumpte tan complex com sensible és impròpia d'una democràcia madura, també cal subratllar la grollera instrumentalització que el PP torna a fer del terrorisme, sortosament superat a Espanya com a problema polític des de fa més d'una dècada.

La controvertida reforma legal només ve a complir una Decisió Marc aprovada per la Unió Europea el 2008 i que el Govern de Mariano Rajoy va traslladar tard —el 2014, és a dir, tres anys després que ETA abandonés la violència— per evitar l'escàndol que podria suposar per al partit l'excarceració d'etarres abans del temps previst de condemna a Espanya. El dictamen europeu obligava l'Estat espanyol a calcular el compliment efectiu de les penes de qualsevol condemnat tenint en compte el temps de presó que ja havien complert a un altre país comunitari, França en el cas dels etarres.

Els tribunals espanyols van aplicar aquest principi d'equivalència de les condemnes europees quan el Tribunal Suprem —atenent l'obligació contreta per Espanya com a membre de la UE— li va convalidar els anys que havia passat a les presons franceses a José Luis Urrusolo Sistiaga, cosa que va permetre a l'etarra –condemnat a més de 500 anys– sortir en llibertat després de complir 19 anys de presó entre els dos països.

Aquesta decisió del Suprem —en concret d'una Sala Penal controlada per magistrats conservadors— va desencadenar una cascada de decisions similars a l'Audiència Nacional fins que el Govern de Rajoy, tres anys després d'obtenir la majoria absoluta, va decidir intervenir. Així, va tramitar una llei que incloïa una disposició addicional per la qual es deixava sense efecte la convalidació de penes complertes a l'estranger.

Amb ETA dissolta el 2018, la reforma legal aprovada ara per suprimir aquesta disposició de Rajoy —cosa que el PNB va intentar sense èxit el mateix 2018— no es pot interpretar com un tracte de favor al terrorisme etarra, ja desaparegut, sinó com el compliment estricte del dret europeu. Una de les grandeses de la democràcia és aplicar la llei amb totes les garanties a tots els presos. També, per dur que resulti de vegades, aquells que la van combatre de forma sanguinària i fanàtica. Una altra cosa és la manera opaca en què el Govern i els seus aliats parlamentaris han tramitat aquesta iniciativa, que s'hauria d'haver explicat amb claredat i liderant el discurs jurídic i polític en un assumpte que continua sent molt sensible per a la societat espanyola. Si amb la dissimulació es pretenia evitar l'ús partidista de les conseqüències del terrorisme, com per desgràcia fan les dretes espanyoles, tampoc no ho han aconseguit. Perquè, per a sorpresa de ningú, el PP i Vox continuen, indiferents a la seva pròpia negligència, patrimonialitzant un dolor que és de tots. - elpais.es

EL COS ÉS UN DESTORB PEL NOSTRE CERVELL

L'escrit que ve a continuació és de novembre del 2012 i del que parlo en ell, no és pas una idea meva, sinó que m'ho explicava una persona ja traspassada Josep Maria Germà i Ferrer, que deia que el cos era un llast feixuc i escadusser pel cervell, que hi estava instal·lat provisionalment a l'espera de sortir-se'n i ser allò per què els humans havíem estat creats, energia en estat pur. I d'això en parlava - en certa manera - Kevin Warwick a la contra de la Vanguardia, en parlava fa catorce anys.

         LA RELATIVITAT DEL TEMPS I EL COS

"Si mentalment som capaços d'anar endavant i enrere en el temps, potser no estem tant lluny de fer-ho també físicament. O és que el cos és un llast feixuc del que en un futur aconseguirem desprendren's. De fet, el cos és el que ens impedeix ser uns éssers superiors, puig tota la part que el nostre cervell necessita dedicar-hi per tasques rutinaries, en suprimir-la, podria emprar-la en activitats intel·lectuals i creatives superiors, que reconec ara mateix se m'escapen. Però algun dia serem allò pel que hem estat finalment creats, energia en estat pur"

 La Vanguardia 12.11.2012:  CAPTAIN CYBER

Kevin Warwick, Captain Cyber ​​als mitjans, ha mogut per internet des del cervell a Nova York un braç robòtic a Anglaterra: ha connectat la seva xarxa neuronal a la de la seva senyora per parlar-se sense paraules. Ha generat un cervell amb neurones d'avortaments humans i l'ha implantat a un robot que aprèn i pren decisions. Els seus pacients de Parkinson li agraeixen els avenços en estimulació electrocerebral. I explica que el nostre cos -evolucionat per córrer després de la caça- engreixa perquè guanya el seu suport immòbil davant de pantalles (PC, tele, mòbil, iPad...). Per això m'inquieta la seva profecia que els nostres cervells en xarxa es deslliuraran dels nostres cossos.

Vaig connectar el meu cervell a un ordinador a Nova York i vaig enviar els seus impulsos a través d'internet a un braç robòtic al meu laboratori d'Anglaterra. I aquell braç es va moure. I ho vaig poder sentir igual que el meu.

Per què serveix aquest experiment?

A més de perfeccionar braços i cames artificials per als qui els han perdut, pensi, per exemple, en el cervell a la Terra i el seu cos treballant a la Lluna o Mart.

Em pagarien a mi o al meu cos?

Vet aquí el problema! La gran incògnita del futur és la nostra identitat. N'hi ha d'altres: com es porta amb la parella? L'escolta?

Sempre hi ha hagut queixes sobre això.

La meva, Irena, també es queixava. Estava clar que teníem un problema de comunicació. Així que un dia vam connectar el meu sistema nerviós a la mà i, quan ella la movia, jo rebia els impulsos al meu cervell, i ens comunicàvem amb codi morse.

I allò que s'estalviaven de telèfon.

Va ser un modest homenatge a Morse. Perquè recordeu que l'inventor del telègraf, Samuel Morse, va escriure fa gairebé dos segles que amb aquell invent volia "enviar senyals d'un cervell a un altre cervell".

I ho va aconseguir.

No, perquè va topar amb la mateixa barrera que nosaltres: la interfície entre cervells, el llenguatge. Perquè les neurones es connecten en línia amb exactes impulsos electroquímics. Però per arribar d'una ment a una altra han de passar per l'arcaic llenguatge humà.

Estem incomunicats per la llengua.

Comparat amb el que és instantani i precís de la transmissió a la xarxa neuronal, el nostre llenguatge és un codi ambigu i imprecís... I parlar, quina lenta i primitiva manera d'emetre i rebre ones sonores!

Tan meravellós seria connectar els nostres cervells directament sense llenguatge?

Treballo amb cirurgians d'Oxford per curar el Parkinson. Connectem els cervells malalts a una intel·ligència artificial que els proporciona un estímul elèctric que corregeix la disfunció que genera tremolors.

Brillant.

Però la solució definitiva és regenerar o fins i tot generar més cervell amb cèl·lules neuronals. Per això la meva aposta preferida ara és la metamorfosi de Kafka al revés.

...?

Un robot que es converteix de mica en mica en humà i un dia podrà explicar què sent.

Com ho fan?

Conreem cèl·lules de cervell humà, les alimentem fins que creixen i espontàniament es connecten entre si en xarxa -moment màgic-; creem així un cervell que respon als nostres estímuls i... aprèn!

D'on treuen les neurones?

Ens les ven una empresa dels Estats Units que les extreu d'avortaments o embrions que no han prosperat.

I posen aquest cervell a un robot?

I a aquest robot li ensenyem fins que pren iniciatives relativament autònomes.

Relativament?

Perquè depèn de nosaltres: ho alimentem. Però vostè és totalment autònom?

Cervell natural en cos artificial.

Artificial i natural; virtual i real; biològic o robòtic... Ja és el mateix. Corregim disfuncions neuronals bioquímiques amb implants electrònics. I potser aquest implant corrector no és cervell també?

Implantaran memòria, records?

Sí. Per ara treballem per manipular la manifestació física de la nostra memòria.

Els meus records són la meva identitat: si els esborra, modifica o m'hi afegeix, qui sóc?

Vostè està gravant aquesta conversa amb el telèfon intel·ligent. El mòbil ja és la seva memòria: és igual que els seus records estiguin en un xip de silici i no en neurones biològiques.

Hi ha tant de nosaltres als nostres mòbils com als nostres cervells!

Vostè és la seva memòria, i també és al mòbil, que guarda la xerrada i la posa en xarxa.

Avui vivim més davant de pantalles (ordinador, mòbil, televisions...) que davant de persones.

Les pantalles ens donen companyia, feina per subsistir, sexe, informació, estímul: la vida és la pantalla. No hi ha cap diferència.

Per a aquesta vida necessito uns ulls enormes que pantallejarien dia i nit.

És que el nostre cos ja és un impediment per al nostre cervell: les nostres neurones es connecten millor en xarxa que les nostres cèl·lules. Per això el nostre cos avui s'engreix i degrada: l'obesitat, la diabetis... Aviat els nostres cervells se'n deslliuraran.

No sé si és un futur estimulant.

Tampoc no necessitarà ulls: quan solucionem el problema de les interfícies estarem connectats directament a les xarxes sense pantalles. Enllaçarem directament els nostres sistemes neuronals. I serà un enorme avenç, perquè les connexions electroquímiques són més precises i ràpides que la vella sintaxi de subjectes i predicats.

Sona a Matrix, el film de ciència-ficció en què els cossos són ignorats. 

Excepte que el nostre futur en xarxa no té protagonistes: la xarxa dilueix identitats, i això Hollywood no ho sap reflectir, perquè sense protagonistes no hi ha taquilla. Però la nostra destinació certa no és la identitat i l'acció, sinó la xarxa i la seva connexió.

CONFIAR EN LA VIDA

Manuel Sans Segarra no és un metge new age, ha desenvolupat la major part de la carrera a l'hospital Universitari de Bellvitge, plenament compromès amb el mètode científic. Però allò que li va explicar un pacient que es va recuperar d'un estat de mort clínica el va portar a investigar a fons les experiències properes a la mort (ECM) des d'una perspectiva científica; ho explica al seu llibre La Supraconciencia existeix. Vida després de la vida (Planeta), que ha escrit amb la col·laboració del periodista Juan Carlos Cebrián. 

Després d'investigar els milers de casos registrats i comprovats d'ECM, ens ofereix una comprensió nova de la vida després de la mort. La consciència passa a convertir-se en supraconciència, és a dir, la consciència que hi ha més enllà de la ment i el cos físic. “El gran salt és confiar en la vida”. Ima Sanchis l'ha entrevistat a la vanguardia.

Vostè era cirurgià a l'hospital Universitari de Bellvitge.

Com a metge la meva formació estava fonamentada en el mètode científic, cartesià i newtonià, en què definim la mort com la fi de la nostra existència, i això és el que ensenyava als meus alumnes.

Per què parla en passat?

Pel que em va passar tractant alguns pacients diagnosticats de mort clínica, és a dir, que estan en atur cardíac, atur respiratori, sense reflexos i sense activitat mental.

Morts.

Sí, però els vam reanimar, i alguns em van explicar una sèrie de vivències increïbles coincidint amb el temps en què estaven clínicament morts.

Ja coneixia les experiències properes a la mort (ECM)?

Tenia 40 anys i no coneixia aquest fenomen, però la meva inquietud investigadora em va fer estudiar tota l'amplíssima bibliografia mundial i vaig poder comprovar que la seva incidència és extraordinàriament elevada.

I és una experiència similar per a tots?

Sí, les característiques es repeteixen en els diferents casos. La seva experiència té una estructuració lògica, i es recorden amb tota mena de detalls del fenomen.

Què és el que més us sorprèn?

Que aquesta experiència canvia la seva vida per sempre: de fet, el 75% dels pacients que han viscut un ECM es divorcien en canviar la seva concepció existencial.

Quins canvis experimenten?

Perden la por a la mort, que és la nostra identitat materialista, l'expressió de l'ego són més feliços, i entenen que la seva autèntica identitat no desapareix amb la mort.

Amb consciència o sense consciència?

La consciència neuronal desapareix, però la supraconciència, que és la que vivencien en el moment que són clínicament morts, aflora. Quan la persona mor, la seva consciència passa a una altra dimensió, que és la supraconciència.

Defineixi'm supraconciència.

Tal com afirma la física teòrica, tot és energia. Nosaltres vivim en un pla energètic tridimensional, però en el moment que morim la nostra consciència es mou en una altra dimensió energètica amb altres característiques.

Com és aquesta altra dimensió?

En primer lloc, és eterna. En física teòrica, com van demostrar Einstein i Stephen Hawking, el temps no és lineal sinó circular. Això vol dir que en aquesta dimensió l'eternitat és sempre present.

En segon lloc?

Hi ha una consciència primera que anomenem Déu i que es pot demostrar científicament estudiant les partícules subatòmiques als acceleradors de partícules.

Una consciència primigènia, un origen?

Sí, i sumat al concepte fractal que afirma que tot està format per múltiples parts i que cadascuna té les propietats del tot, determina que la nostra consciència té les propietats d'aquesta consciència primera: l'eternitat i l'omnisciència.

La nostra consciència ho sap tot?

Això és la intuïció, una forma de precognició. Les persones que han tingut una ECM esdevenen molt intuïtives.

Parlem de l´experiència de l´ECM.

Després de certificar la mort clínica, la persona sent com s'enlaira cap a un pla superior, veu el seu propi cos estès sobre la llitera de l'hospital; té trobades amb éssers de llum o entitats espirituals. Algunes persones descriuen trobades amb éssers estimats ja morts.

La medicina convencional diu que el cervell provoca aquestes manifestacions.

Sí, i les qualifica d'al·lucinacions, però les al·lucinacions no tenen una estructuració lògica, són absurdes, al contrari de les ECM.

Què diuen els neuròlegs?

Els vaig preguntar com s'explicaven que moltes persones que han viscut una ECM siguin capaces de descriure allò que van veure i escoltar estant clínicament morts, travessar estructures sòlides i escoltar i veure més enllà del quiròfan el que està succeint.

Hi ha molts casos?

Milers de casos registrats i comprovats, fins i tot hi ha pacients que et descriuen el que està passant als antípodes, és a dir, que hi ha una transferència d'informació independent de l'espai i del temps.

Què li van dir els neuròlegs?

Que no tenia explicació, com pot ser que una persona que és morta pugui explicar després el que està passant a distància.

Res no sabem?

Hi ha un paral·lelisme gran amb molts fenòmens de la física quàntica que ofereix una visió de l'univers que va més enllà del que podem percebre amb els nostres sentits. Fenòmens com la superposició i l'entrellaçament quàntics podrien proporcionar una explicació per a algunes de les experiències reportades a les ECM.

Les reflexions del Dr. Manuel Sans, no em sonen a estranyes, de fet abunda en una teoria, una vella teoria de què els humans som simples okupes dels nostres cossos, però que un dia quan estem preparats (o això pensava Hitler), serem allò per què vàrem ser creats: energia en estat pur. 

De fet Kubrick a 2001 ja ho insinuava. ABANS QUAN ÈREM ENERGÍA.

REFLEXIONS POSSIBLES

Un ésser humà pot llevar-se un dia pensant en menjar-se el món i, qualsevol accident, insignificant o ridícul, l’aparta definitivament del paisatge. És la fragilitat de la nostra espècie, cura de vanitats i estultícies.

*

He vist passar la vida a través de dues pantalles, la de l’ordinador i la del parabrisa del cotxe. Això sí, sempre amb el rerefons de la ràdio.
*
Viatjar, viatjar sempre, no ser d’enlloc ni de ningú, sense lligams de cap mena; una manera d’evadir-se de tot, de viure en un món imaginat, per oblidar-se de la difícil i dura realitat.
*
Enganyar-se un mateix,és una manera de justificar mancances i errors propis mai admesos, però solem fer-ho sovint, donant sempre les culpes als altres o a les circumstàncies.
*
Sigues útil, encara que sigui una sola vegada i per una sola persona; però això sempre ho poden fer els altres.
*
En la història de la humanitat, l’únic que ha anat canviant al llarg dels anys, és la qualitat de la posada en escena, car l’argument i els actors es repeteixen incansablement fins a l’avorriment infinit.
*
M’agradaria volar com un ocell, poder marxar molt lluny, fins que les ales diguessin prou i aleshores esgotat, caure en un abisme profund, infinit.
*
Una de les coses que més em molesta a la vida, és veure els meus propis defectes reflectits en les persones que més estimo.
*
M’agraden aquelles converses quotidianes i intranscendents, en les que pots divagar tranquil·lament, sense comprometre’t en res i acabar-les quan ho consideres oportú o decideixi fer-ho l’altre.
*
Malgrat tot quan pugui dir, crec que qualsevol temps passat fou pitjor.

*

Portar un fill al món, és una tasca per a la qual no estem mai preparats, malgrat saber-ho, ho fem des d’una irresponsabilitat absoluta.
*
No crec en res, llevat la certesa de la mort.
*
Els humans portem una munió d’anys buscant-li algun sentit a la vida, quan cada vegada em fa més la sensació que no en té cap, que simplement, no som res més que un accident de la naturalesa, o més aviat, un error.
*
Viure cada dia com si fos l’últim, malgrat saber que segurament hi haurà un demà igual de monòton i feixuc.
*
Si les persones fóssim veritablement honestes, reconeixeríem sense embuts que a qui més estimem, és a nosaltres mateixos.
*

Quan era jove, jo, no hi era. Quan sigui vell, jo, tampoc hi seré.

Fragment de 'el marmessor de la ignorància'. editorial Montflorit., 2001

QUE CONY ESTAN FENT ELS DÉUS?

A banda i banda de la volatilitzada frontera, fa un any que dos pobles van sentir el mateix alhora. El 7 d'octubre passat, quan milers de milicians de Hamàs van irrompre a les comunitats del sud d'Israel i en van matar 1.139 persones i en van segrestar 250 més, les societats gazatí i israeliana van experimentar, immediatament ia l'uníson, una mateixa sensació. Israel venia de mesos de protestes massives en contra de la reforma judicial del Govern ultradretà del primer ministre, Benjamin Netanyahu.  A la Franja de Gaza, més de tres lustres de bloqueig egipci-israelià, sumats a la mà de ferro del Govern de Hamàs, sumien la població al paupèrrim abisme. Però aquell 7 d'octubre el poble gazatí, d'una banda, i l'israelià, de l'altra, es van lliurar a la necessitat de la unitat. 

Però no és el poble qui decideix, sinó els seus governants, i un any després, més de quaranta mil morts i la destrucció del 70% de Gaza és el resultat de la barbàrie, que encara no s'ha acabat, més 100 ostatges israelians encara en captivitat. I no ens preocupem per trobar els culpables, prou identificats.  El que ens ha de preocupar són les víctimes, víctimes innocents la majoria, i en tots dos bàndols.  Em pregunto què cony estan fent els déus en què s'emparen els dirigents dels dos bàndols, per evitar aquesta massacre. Si algú volia una prova de la inexistència de Déu, d'algun déu, a Palestina en té la prova fefaent.

¿QUE NO ÉS EUROPA?

Va ser el crític francès George Steiner, que va afirmar que els cafès són el tret definitori del continent. “La idea d'Europa està formada per cafès. S'estenen des del cafè favorit de Pessoa a Lisboa fins als cafès d'Odessa”, va dir el 2004. “Si fem el mapa dels cafès, tindrem un dels indicadors essencials de la idea d'Europa. El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i per a la xafarderia, i per al poeta”. Pensin els carrers de qualsevol ciutat europea, sigui París, Lisboa o Barcelona. Imaginin les terrasses on s'ajunten els que fan negocis, els que volen estar sols per llegir o escriure. Són imatges que no veuran a ciutats americanes o asiàtiques. Aquests cafès són Europa, com ho són les seves ciutats. Perquè és a les ciutats on neix la identitat europea. L'alcalde Pasqual Maragall va fer seva aquella cita de Shakespeare: “What's the city but the people?”. “La ciutat és la gent”. Pel que fa a la pregunta: Què és Europa?, hauríem de respondre que Europa són les seves ciutats, els seus cafès i la seva gent. Les grans capitals amb els seus milions d'habitants, però també els petits nuclis urbans els veïns dels quals se senten abandonats pels seus governs i Brussel·les. Ah! Però si en un barri d'una ciutat presumptament europea, tots els cafès estan regentats per xinesos, aquest barri no pertany a Europa?, i si hi afegim que tots els barbers són marroquins, la conclusió és que aquest barri és multicultural i universal, però no Europea. I en aquests cafès es parla només de futbol i una mica de política, vol dir que EUROPA no ha aconseguit el seu objectiu, i aquesta vella idea de Pessoa que el cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i per la xafarderia, s'ha diluït com un sucrer en una tassa de cafè calent.  Potser s'hauria de reformular la pregunta que es fa Mar Jiménez, i canviar-la per la de: ¿Que no és Europa? El vell balneari decadent ja no dona més de si.