LA CIUTAT DELS MORTS

El cementiri de Montjuïc, el més gran de Barcelona, ​​té més de 152.000 sepultures i podria ser la sisena ciutat de Catalunya. Passejar-hi és una experiència molt interessant. Es constata que la mort no ens iguala a tots i que l'estatus es pot mantenir més enllà de la vida. La ciutat dels morts de Montjuïc té similituds amb la dels vius. Hi ha les zones dels nínxols més petits, un a sobre de l'altre, optimitzant al màxim l'espai, com als barris perifèrics. També hi ha les zones enjardinades amb les tombes a terra, en filera, totes iguals, com si fossin les cases adossades, i després hi ha les zones nobles, amb els panteons amb jardí, tanques, vitralls i portes forjades com si fossin els xalets de els barris més acomodats. N'hi ha que sobresurten, com autèntiques catedrals mortuòries, que s'enfilen i que es veuen des de lluny, deixant constància del poder que tenien els que hi dormen el somni etern. Tots llueixen escultures o figures al·legòriques de la mort, creus i decoracions diverses, elements religiosos, més senzills o més pomposos, amb lletres de pedra o forja on esculpir el nom de la família, perquè la família descansi unida. Cognoms il·lustres i coneguts de la ciutat, polítics com Cambó, Prat de la Riba, l'alcalde Porcioles, amb l'escut de Barcelona presidint la làpida de cara al port, i el panteó de grans dimensions d'un altre alcalde, Joan Pich i Pon. També noms més contemporanis, com la construcció de marbre negre i elegant on reposa la família Núñez i Navarro o el de la família Pujol i Soley, on fa poc van enterrar la dona de l'expresident de la Generalitat. Són de nova construcció, perquè no només hi ha panteons històrics i monumentals. Les construccions mortuòries segueixen vigents. De fet, en una zona del cementiri de Montjuïc, uns operaris treballaven aquesta setmana per deixar a punt una nova zona de tombes adossades que segur que aviat quedaran ocupades.

Digues quina tomba tens i et diré qui eres. Per això és fàcil imaginar qui hi ha darrere dels nínxols sense làpida. En un hi ha escrit en pintura negra, sobre el guix blanc, el nom del difunt i la data de naixement i de defunció. En alguns casos és Arrels Fundació la que enganxa el nom de la persona morta amb un cartell de cartó. Una solució efímera per intentar dignificar els enterraments de beneficència dels que no tenen ningú, dels que no han tingut casa a la seva vida, però que ara tindran un nínxol durant uns anys. No és l'únic acte de record, les darreres setmanes voluntaris d'aquesta entitat han col·locat a diferents punts de Barcelona plaques amb informació de les 84 persones sense llar mortes aquest any. El record, de mínims, és l'únic que queda d'aquestes persones que viuen invisibles i que desapareixen sense fer soroll, discretament i abans. Es calcula que les persones que dormen al ras viuen de mitjana 25 anys menys que la resta. Allò que dèiem, la mort no ens iguala a tots. Eva Arderiu a la vanguardia.

Segons la Razón, les tombes més visitades a Catalunya són la d'Antoni Gaudí i Salvador DalÍ, pero al cementiri de Montjuïc, la més visitada és la de Carlos Ruiz Zafón.

HABITAS HABITATIS

Reconec que ens agrada molt
a Nuri i a mi, anar de visita
al vell cementiri de la Salut.
Vaguejar enmig d'aquell ambient
tranquil, relaxat i evocador,
d'altres éssers que resten allí,
amb noms i cognoms,
fins i tot amb retrat incorporat.
Veure les flors dipositades
de plàstic o naturals, llegir
alguna mala dedicatòria,
o un poema desafortunat.
Potser ens agrada anar-hi,
a part de la pau i assossec
que en aquest lloc hi ha,
com qui visita l'últim habitatge
que tard o d'hora, sap ha d'ocupar.

LA LLARGA MARXA DELS VALENCIANS

Sense arribar a la mortalitat "tan brutal" de la del 2022, (4.800 persones), la calor extrema d'aquest nou estiu anòmal ha causat més de 1.800 defuncions, encara que algunes estimacions gairebé dupliquen aquesta xifra. "L'impacte de la calor no és només un cop de calor, que són els menys. La calor en si és un estrès per al cos". Informava el confidencial aquest agost passat. Però la gent no s'ha alterat per la xifra de morts, simplement perquè aquests morts, a banda de ser anònims, no s'han vist. Cert és que tampoc hem vist els morts de la catàstrofe de València, però sí que ens han saturat repetidament tots els mitjans amb les imatges de la destrucció, del caos, però en el fons i a la que passin uns dies, uns morts i altres deixaran d'importar-nos, els oblidarem com hem oblidat els morts d'Ucraïna o els més recents de Gaza.

Acostumat a contemplar la destrucció cada dia, cada cop m'afecten menys aquestes notícies, em costa empatitzar amb les víctimes i és que m'he creat una mena de barrera que em protegeix, encara que sigui de moment, perquè la tragèdia de València perdurarà en el temps, i no és cosa de dies, ni de mesos, sinó d'anys. De tota aquesta tragèdia, el que més m'ha impressionat són aquests centenars de valencians capitalins anant a peu a ajudar els pobles del seu voltant, carregats amb aigua i menjar, en una llarga marxa solidària i espontània. Un cop més la majoria silenciosa ha actuat abans que l'oficialitat governamental, que com sempre arriba tard i a deshora, i veurem com van de ràpides les ajudes als què s'han quedat sense res, encara que almenys conserven una cosa que molts dels polítics no tenen, l'ànima. I malgrat tots els malgrats, se'n sortiran, com se'n varen sortir d'altres riuades anteriors, però els costarà temps i necessitaran molta ajuda. Força València, i que la geperudeta faci el que pugui per vosaltres.

DECONSTRUIR ÉS LA SOLUCIÓ

 

Els experts demanen adaptar els plans de prevenció d’inundacions al canvi climàtic i deixar de construir en zones susceptibles de ser inundables. Mònica Usart parlava ahir de deconstruir. Quants pobles hi ha que el carrer principal era una riera o un torrent, i jan sabem que més tard o més d'hora hi acabarà baixant un toll d'aigua. Al Maresme prou ho saben, però cada any tenim alguna desgràcia sense que s'afronti el problema de cara, potser perquè deconstruir és una solució cara i molt impopular, i aquí la culpa té molts responsables a banda i banda, però la culpa no la vol assumir ningú.

A València el context urbanístic va agreujar la catàstrofe. A la regió afectada es concentren gran quantitat d’infraestructures lineals i rígides com carreteres i vies de tren. Aquests elements defensen experts consultats, són perpendiculars a rius, barrancs i torrents. Per tant, no faciliten la circulació de l’aigua i causen un "efecte pressa" que va empitjorar la situació.

"L’àrea metropolitana de València és un lloc molt antropitzat. Dècades enrere estava ocupat per camps i zones de reg, però ara és un espai urbà molt vulnerable, ja que hi ha una gran quantitat de població movent-se", afirma José Vicente Sánchez Cabrera, professor d’ordenació del territori i urbanisme de la Universitat de València. "És una superfície fragmentada per una infraestructura que ha actuat com un tap, bloquejant el curs de l’aigua", afegeix.

Jorge Guillén, investigador del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques), està d’acord amb Sánchez Cabrera amb relació a aquest fenomen: "És veritat que algunes construccions de ciment impermeables dificulten el pas de l’aigua". Tant Sánchez Cabrera i Guillén com Jorge Olcina, catedràtic de Geografia de la Universitat d’Alacant, consideren que és necessari revisar els documents de prevenció d’inundacions i plantejar mesures adaptatives. De fet, el Pla Nacional d’Adaptació al Canvi Climàtic, aprovat pel Govern el 2020, exigeix millorar els plans de gestió del risc d’inundacions incorporant també la variable de l’emergència climàtica.

La regió mediterrània, des d’Andalusia fins a Catalunya, és un dels àmbits geogràfics més amenaçats. En aquest sentit, a Catalunya, per exemple, més de 700.000 persones habiten zones inundables, les quals suposen el 15% del territori. No obstant això, en el dia d’avui ja s’estan reavaluant els riscos a través de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua). A la Comunitat Valenciana, el Patricova (Pla d’Acció Territorial sobre Prevenció del Risc d’Inundació a la Comunitat Valenciana), revisat el 2015, adverteix que el 12% de la comunitat són terrenys inundables en els quals habiten 600.000 persones. Sánchez Cabrera opina que caldrà revisar el pla per incloure-hi punts afectats per la DANA que no consten com a zona de risc. "És necessari actualitzar els documents i integrar-hi episodis com el d’aquesta setmana i analitzar les estadístiques, perquè decretar períodes de retorn [el temps que es calcula que torna a repetir-se un fenomen] de 100 o 500 anys no és suficient", defensa.

Després de les riuades del 1957, en ple franquisme, es va desviar el curs del Túria en l’anomenat Pla Sud. Durant la gota freda, el cabal va augmentar considerablement, però el riu no es va arribar a desbordar perquè el llit és molt ample. En canvi, als barrancs més al sud, sí que es va produir aquest desbordament. "Els rius valencians estan molt canalitzats, a l’interior per l’orografia i en els trams mitjans i baixos de forma artificial amb ciment", diu Sánchez Cabrera. L’aigua circula a gran velocitat i no afluixa. Per canviar aquesta situació, es plantegen mesures basades en la natura, com descanalitzar els rius i intentar ubicar vegetació de ribera que suavitzi el cabal. "Els pobles inundats són al costat esquerre de l’autovia, no hi ha dubte que les infraestructures van actuar com un tap", remarca Guillén.

Segons ell, aquestes infraestructures tenen en compte cert risc, però no estan adaptades a registres puntuals com el que es va viure dimarts a València. "En alguns casos, el barranc creua el poble i s’ha de buscar la manera de preparar-se per quan caiguin 500 litres per metre quadrat", diu. Tant ell com Sánchez Cabrera coincideixen que construir en zones inundables és "temerari". ¿Però què es pot fer amb el que ja està construït? "Existeixen mesures per laminar l’aigua o acumular-la en tancs que serveixin per recarregar aqüífers, però és difícil trobar una única solució", admet Sánchez Cabrera. Suggereix detectar embussos i estrangulacions, punts vermells on l’aigua s’acumula.

"A l’hora de planificar el territori, no es pot donar per descomptat que no passarà res fins d'aquí a 500 anys, és millor basar-se en el que ja ha passat", exposa. Assenyala l’exemple del Japó: "Allà, a l’escola s’ensenya als nanos que viuen en un context inundable, potser ho hauríem d’introduir en els plans d’estudis".

La Comunitat Valenciana contempla algunes actuacions d’enginyeria per evitar que l’aigua es desbordi. "Són obres que s’inclouen en l’annex al Patricova, però moltes no s’han dut a terme", critica Sánchez Cabrera. El problema és que el Consell de la Generalitat està plantejant un projecte de llei per simplificar la legislació urbanística i despullar de garanties mediambientals els processos de construcció", denuncia. "El que es requereix és precisament el contrari, estudis rigorosos que impedeixin edificar en zones sobreexposades a inundacions", determina. Tant ell com Guillén reclamen als polítics que no oblidin aquests fets dramàtics i que escoltin la ciència a l’hora de prendre decisions i planificar l’urbanisme. - Guillem Costa, a elperiodico.cat

LA DANA I LA POLÍTICA

Vergonyós és, davant de les desenes de morts per la DANA a València, Castella-la Manxa i part d'Andalusia, suspendre la sessió de control al Govern però mantenir el debat del decret sobre RTVE. Una decisió la prerrogativa de la qual recau en la presidenta del Congrés. La consegüent disputa política esborrona tant com ho havien fet ja les portades d'alguns mitjans, que van empetitir la catàstrofe davant de fotos com un piano de Begoña Gómez. Ja saben, això del centralisme. Això que si no passa a Madrid no passa.

Indecència és que el PP, dimarts a les 23 h, amb tota la tragèdia encara desbordant-se, insisteixi a l'infantil dóna-li que dóna joc polític contra el PSOE, photoshopejant la seva seu amb un cartell en què es llegeix “Días sin que la liemos, 0”. El partit no va esborrar el tuit fins a l'endemà.

Infàmia és que hi hagi gent que aprofiti fins i tot el desastre més total per difondre bulls sobre la DANA, agitant la por per treure'n profit polític. Des de suposats problemes de subministrament d'aigua potable a la ciutat de València o el desbordament de preses, fins a la protagonitzada per perfils de X que fan caixa gràcies a imatges i vídeos falsos. Aquí, una menció especial per a l'extrema dreta. Vito Quiles se suma a la mentida de la suposada destrucció massiva de pantans: “Mal nascuts els que presumeixen de demolir preses i embassaments que haurien servit per alleujar les conseqüències d'aquesta catàstrofe”. Són assuts i petits murs sense vida útil, cosa que es va enderrocar. “A la demarcació hidrogràfica del Xúquer no hi ha hagut demolició de preses, i l'assut més gran va ser enderrocat el 2015 pel govern de Rajoy”, recorda per si de cas @comuflauta.

I irresponsabilitat, la de la classe política, i en concret del Govern valencià. Ens la dibuixa la cronologia. Dijous, 24 d'octubre. Primer missatge d'avís de l'AEMET a X: “Una DANA s'acostarà al nostre entorn, amb molta incertesa encara sobre la posició final. En aquest moment, seria a l'est peninsular la zona que més pluja rebria”. Juan José Gónzález Alemán, investigador de l'AEMET afegeix un dia després que la gota freda que ve “té molt potencial d'entrar al grup de les que poden ser recordades al vessant mediterrani”. Tots avisats.

Dimarts, 29 d'octubre. No és fins a les 20.10 h que la Generalitat Valenciana llença la primera alerta generalitzada als mòbils per demanar precaució a la ciutadania. Similar a aquell “xiulet orwellià intrusiu” del setembre a la Comunitat de Madrid del qual, novament la dreta més extrema, es va queixar fins que va saber que no ho havia llançat Sánchez, sinó Ayuso. Una alerta, la de dimarts, que va arribar tard. Aleshores ja hi havia desapareguts, crits d'auxili a les xarxes i gent sobre els sostres dels cotxes des de feia hores, rius desbordats, ponts arrossegats per la força de l'aigua, autopistes bloquejades i un cabreig amb Carlos Mazón i el PP, que a més de presumir l'any passat de convertir la Unitat Valenciana d'Emergències en el “primer organisme de Ximo Puig suprimit” pel nou Govern del PP, a les 13 h d'aquest dimarts havia demanat calma, anunciant a més que a partir de les 18h la tempesta s'allunyaria". És el “tranquils, aquí no hi ha res a veure” de Leslie Nielsen convertit malauradament en drama i fruit de múltiples peticions de dimissió. Àlex Tort, a La vanguardia.com

D'UNS TEMPS MÉS TELEVISATS

Diversos estudis contradiuen la creença popular i mediàtica que la desinformació té un pes fonamental en les nostres decisions polítiques. De fet, l’impacte real de les notícies falses i els missatges extremistes semblen estar limitats a una petita fracció de la població. Un estudi publicat a la revista Science sobre les eleccions nord-americanes del 2016 va revelar que només un 1% dels usuaris estava exposat al 80% de falses notícies. Pel que fa a la seva difusió, només el 0,1% dels usuaris eren responsables de compartir-ne el 80%. L’exposició i la difusió de la desinformació estan altament concentrades entre aquells que ja estan fortament polaritzats i la busquen activament; generalment són votants conservadors, segons l’estudi. Les dades sorprenen perquè la percepció que en tenim és molt diferent. Dos factors explicarien aquesta desinfor­mació sobre la desinformació: la mateixa natura de les xarxes socials i el paper dels mitjans de comunicació de masses. Els algorismes de recomanació difonen i amplien aquell contingut més cridaner, el que més ens enganxa, tant si ens agrada com si ens repugna. Conscientment –cal audiència als canals d’informació 24 h– i inconscient –nosaltres som fiables i no les xarxes socials, mireu quina morralla hi circula–. Els mitjans de comunicació de masses posen al centre del debat missatges que d’altra banda només circularien pels marges. El cercle es tanca amb tertulians, experts i totòlegs que afegeixen desinformació sobre la desinformació basant-se en ambigües percepcions i massa poques dades. La conjunció de desinformació i desinformació sobre la desinformació pot ser letal. Ho vam veure amb l’assalt al Capitoli del 6 de gener del 2021, que va ser de tot menys espontani. Quatre extremistes d’aquell 1% no haurien pogut organitzar l’assalt si prèviament el seu líder, Donald Trump, no els hagués convocat a Washington (“Veniu, serà molt bèstia!”). I si, abans encara, no hagués difós la mentida del robatori electoral per terra, mar i Twitter, que mitjans com la Fox augmentaven i d’altres com la CNN desmentien. El resultat és el buscat: la falsa notícia s’amplia passant dels marges al centre del debat. I gent com Trump es mouen en aquest sòrdid ambient a la perfecció, cada vegada amb més desimboltura i impunitat.

Hi ha un antecedent de que fa que estiguéssim avisats de tanta manipulació i  desinformació, i és per això que no ens hauria de sorprendre: Fa quaranta anys. en arribar l’any 1984, aparentment no va passar res i més d’un va respirar alleujat. Orwell s’havia equivocat, les seves prediccions no s’havien complert, almenys del tot, només alguna aparença i malgrat tot molt més del que semblava sense que massa és notes. Però mentre respiraven alleujats, oblidaven a un altre escriptor anglès, Aldous Huxley. Malgrat el que molts creuen 1984 i el món feliç, poc tenen a veure a banda de ser dues novel·les futuristes. Orwell creu que serem dominats per una pressió externa, en canvi, Huxley ho simplifica, potser dona per fet el gran germà, però ell creu que els ciutadans es deixaran dominar víctimes de la mateixa comoditat i la tecnologia.

Orwell tenia por que s’acabessin prohibint els llibres, com ho pronosticava també Bradbury. Huxley, en canvi, intuïa que no hi hauria motius per prohibir els llibres, simplement perquè no hi hauria gairebé ningú que els volgués llegir.
Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la, però Huxley que ja donava per fet això, entenia que la veritat realment s’ofegaria en una allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans. Orwell tenia por que ens destruís tot allò que odiàvem i, en canvi, Huxley creia que el que ens destruiria era precisament allò que estimàvem. Huxley va preveure també la clonació, els grans parcs temàtics, els geriàtrics i l'estupidització i banalització de tota una societat que Orwell es negava a admetre i pretenia salvar donant la culpa a l’enemic exterior. Vist el pas del temps, a l’any de 2009 sembla palès que Aldous Huxley tenia molta més raó que Orwell, i una cínica i encertada visió del futur que ell afortunadament es va estalviar de viure.-

Tenia raó Marilyn Manson quan deia que “els temps no s’han tornat més violents, s’han tornat més televisats”. Més televisats, més retuitats,  més desinformats. 

EL COL·LAPSE CLIMÀTIC

La circulació del corrent meridional de l'Atlàntic (AMOC, per les sigles en anglès) està de debò en risc de col·lapse, un fet que provocaria que Europa es convertís en tot just uns anys en un lloc inhabitable. Així ho ha alertat Antonio Turiel, investigador científic a l'Institut de Ciències del Mar del CSIC. En declaracions a El Independiente, l'expert ha explicat que si es produeix el col·lapse de l'AMOC “s'estima que a Europa hi hauria un descens de les temperatures de 3 graus per dècada”.

Turiel ha detallat que aquesta caiguda de la temperatura “implicaria tenir hiverns com els del segle XIX a la primera dècada. A la següent ja tindríem situacions comparables, o fins i tot pitjors, que les que hi havia a la petita era de gel”.

En aquest sentit, l'expert ha precisat que “si es produeix un col·lapse més o menys complet de l'AMOC, el gel àrtic cobriria tot el canal de la Manxa, i el Regne Unit desapareixeria sota les neus. Seria com Groenlàndia, bàsicament. I a París hi podria haver diverses desenes de metres de gel. En resum, des de Montpeller cap amunt quedaria tot Europa quedaria sepultada sota la neu”.

Les informacions més recents respecte a la possibilitat que l'AMOC vaig acabar col·lapsant no són gens optimistes. Dimarts passat el professor Stefan Rahmstorf, cap d'anàlisi del sistema terrestre de l'Institut Potsdam per a la Investigació de l'Impacte Climàtic i professor de Física dels Oceans a la Universitat de Potsdam, va publicar al seu compte a la xarxa social X, una predicció preocupant.

“Vaig assistir a un seminari de tres dies sobre el perill dels canvis abruptes a la circulació oceànica. I les conclusions són força preocupants. Entre el 35% i el 45% dels models d'alta qualitat diuen que l'AMOC col·lapsarà a la dècada del 2030 a causa del canvi climàtic”, va expressar Rahmstorf.

Si aquests pronòstics tinguessin raó i l'AMOC col·lapsés a la dècada del 2030, Europa podria acabar convertint-se en un lloc inhabitable a partir de la dècada del 2060.

Cada vegada soc menys de les teories conspiranoiques, i no sé fins a quin punt les declaracions de Turiel són alarmistes, o un avís seriós del que ens espera, però no falta gaire temps per comprovar-ho. En aquest vídeo podeu veure i sentir les seves declaracions a TV3 al programa Tot es mou.

. . . .