'DÖSTÄDNING', NETEJA DE LA MORT

'Neteja de la mort': què hi ha darrere d'aquesta popular tendència sueca?. "No consisteix a treure la pols o netejar, es tracta d'una forma permanent d'organització que fa que la teva vida quotidiana transcorri amb més facilitat", explica l'autora de la idea.

Actualment, entre els suecs, que es consideren des de fa uns quants anys un dels pobles més feliços del món, s'està convertint en tendència el concepte de döstädning, que traduït literalment significa 'neteja de la mort' o, en termes menys aterridors , 'netejar com si fos l'última vegada'. Aquesta noció implica desfer-se de les coses innecessàries per no carregar amb aquesta trista obligació els éssers estimats després de la mort.

La pintora Margareta Magnusson va formular aquesta idea al seu llibre publicat el 2017 'L'afable art de la neteja sueca de la mort: com alliberar-te a tu mateix ia la teva família de tota una vida de desordre' ('The Gentle Art of Swedish Death Cleaning: How to Free Yourself and Your Family (Lifetime of Clutter', en anglès). L'escriptora afirma haver-se mudat 17 vegades al llarg de la seva vida i assegura: "Hauria de saber de què parlo quan es tracta de decidir què conservar i què llençar".

"Netejar abans de la mort no consisteix a treure la pols o trapejar, es tracta d'una forma permanent d'organització que fa que la teva vida quotidiana transcorri amb més facilitat", explica. "I potser fins i tot et resulti agradable el procés en si", suggereix l'artista, i afegeix que "és un plaer repassar les coses i recordar-ne el valor".

Inicialment, el mètode es va dissenyar per a la gent gran, que, en desfer-se gradualment de coses innecessàries, conservarien només les més importants i agradables. Així, el precepte es basa en una proposta simple: què quedarà de tu si de sobte marxes demà? o què faran els teus éssers estimats amb totes les teves coses?

Això no obstant, això de guardar només coses útils i significatives, sembla una mica de sentit comú, independentment de l'edat. Així, l'enfocament sembla rellevant, per exemple, per als que planegen mudar-se a un nou habitatge, per als estudiants que deixen la casa dels pares i, en general, per als que no vulguin acumular escombraries.

El llibre de Magnusson ja és un èxit de vendes a molts països, no només entre els lectors grans, sinó també entre els joves, alhora que 'la neteja de la mort' avui dia pot ser considerada tendència a diversos països, una forma de vida per a totes les generacions. En poques paraules, la metodologia serveix per a tothom que vulgui simplificar i organitzar la seva vida, resumeix la revista Cosmopolitan. Aquí es descriuen els punts essencials.

- No tenir pressa, ja que la 'neteja' ha de ser un procés continu i no pot acabar en un dia, una setmana o un mes. No és un període de purga, sinó un canvi en l'estil de vida.

- Expressar les intencions, és a dir, explicar als amics i familiars aquests plans per fer que hi prenguin part. Al llibre, Magnusson ressalta que aquest és un pas molt important, indica Tree Hugger. 

- Regalar els articles que ja no es necessiten ni desitgen a persones que podrien fer-los servir o voler-los.

- Començar per l'armari. Segons Magnusson, és menys exigent emocionalment i ajuda a aconseguir motivació per ocupar altres parts de la llar.

- El procés és 'terapèutic'. La 'neteja de la mort' no implica la mort com a tal. Es tracta de mirar enrere i quedar-se només amb allò que és important, de fer un balanç del viscut, reviure records entranyables i retrobar objectes oblidats. 

- Recompensar-se a ell mateix, però no amb coses materials. En acabar una etapa d'organització, és possible donar-se un gust, com anar al cinema, fer-se la manicura o menjar una mica deliciós. actualidad-rt.com

ENTRE INEPTES I CORRUPTES

El llibre de referència sobre la corrupció a Espanya (Corrupción en la España democrática, d’Alejandro Nieto) comença el primer capítol amb una frase lapidària, de les que haurien d’estar esculpides en marbre a l’entrada dels edificis públics: “La corrupció segueix el poder com l’ombra el cos”. I té tota la raó. És més, vist això, cal donar gràcies perquè un bon nombre dels representants públics es limitin a ser uns ineptes. L’alternativa és que militin en una cultura moral que manca de principis o de frens, un “tot s’hi val” que al país de la picaresca s’associa a llestesa, rapidesa de reflexos i enginy de didalet de patxaran en una marisqueria.

La corrupció pot estar associada al delicte, però no només. Hi ha corruptes amb balcons al carrer, dels de Codi Penal, i només cal esperar que el tractament peniten­ciari els faci algun efecte. Potser, practicant la mar­queteria al taller de la presó arriben a entendre que el cobrament de suborns no és un privilegi d’elits meritocràtiques, sinó una marranada. Aquesta és la categoria clàssica i hi ha exemples per avorrir, sent els més recents, amb tots els “presumptes” que es vulgui, Ábalos i Zaplana­.

Diguem que el seu modus operandi sempre és el mateix: primer es passa per la degeneració política de considerar que l’exercici del govern no està associat (o no només) als interessos generals, sinó als particulars del grup al poder. A partir d’aquí ja ve la prevaricació, el suborn, la informació privilegiada i la legislació “a mida”. De passada, solen aparèixer nòvies contractades per l’administració pública sense que els seus mèrits estiguin massa clars, xalets de pa sucat amb oli (amb piano, això sí) i trames triangulars per al cobrament de suborns. Un clàssic. Com el My way cantat per Sinatra.

Hi ha categories intermèdies, i una tipologia molt entretinguda. Com els que incorren en pràctiques corruptes no delictives del tipus de faltar públicament a la veritat a l’exercici del seu càrrec. Sembla increïble que la mentida no tingui la més mínima conseqüència, però és així. A Nixon, almenys, el van fer renunciar sense que a ningú li passés pel cap haver d’esperar una sentència judicial, i a la convulsa Espanya del 1935, Lerroux va dimitir pel cas de l’estraperlo quan va tenir notícies que al seu nebot li havien regalat un rellotge uns paios que es movien pel ministeri buscant vendre una ruleta. Als nostres dies­, l’emperador del Paral·lel seria una espècie de santa Maria Goretti, un exemple per a individus com el mentider Trump o el nou premier del Regne Unit, Starmer, que, a part de ser opac com un totxo, en tot just cent dies ha malbaratat una discreta reputació laborista a canvi de quatre draps i unes entrades per al futbol.

Sembla increïble que la mentida no tingui la més mínima conseqüència, però és així. No em digueu que no és per sorprendre’s que un ciutadà que ha estat fiscal, que té un alt càrrec al partit, que cobra un bon sou com a diputat i que pretén arribar a primer ministre consideri de bon to que un grup empresarial s’encarregui de finançar-li l’aixovar i l’esbarjo! Amb raó deia­ Einstein que només hi ha dues coses infinites, l’estupidesa i l’univers, i que de la segona no n’estava gaire segur.

N’hi ha molts més i segur que en coneixeu uns quants, però no puc deixar d’esmentar els que exhibeixen la seva proximitat amb el poder (prendre el te a la Moncloa amb algun fun­cionari/empresari amb qui es tenen interessos econòmics o professionals mentre el president del Govern, exercint de cònjuge, reparteix felicitacions i llagoteries seria un bon model) com una línia més del currículum. Això sí, el problema no és seu: és dels funcionaris que comprometen la bona reputació del servei públic. Podrà sonar antiquat, però la netedat que cal exigir als que ocupen el poder ha de ser tanta que superi sense sospites tant els filtres jurídics com els polítics i els ètics (Nieto dixit).

Davant aquest panorama, els ineptes rai. Són els que voten el que al final resulta que no volien votar (la llei que computa les penes complertes a la UE a efectes de liquidació de condemna a Espanya) perquè llegir-se les lleis que passen pel Parlament no està inclòs en els seus minvats emoluments (entre 50.000 i 90.000 euros a l’any, segons càrrecs i impostos). I són els menys nocius fins que manen. Gairebé fan una mica de llàstima. Com en fem tots nosaltres. Xavier Melero a la vanguardia.cat

ESTEM PREPARATS?

El Dr. Omar Hatamleh, es nascut a Granada, encara que amb cinc anys es va mudar a Aman. Ha seguit vinculat a Espanya però la seva feina el va portar als Estats Units. Actualment és el cap d'Intel·ligència Artificial al Goddard Space Flight Center de la NASA, i director de l'estratègia tecnològica d'aquesta agència.  Segons la Fundació Marqués de Oliva, és un dels 25 espanyols més influents en Ciència i Tecnologia. I segons Thinkers360, un dels 100 líders mundials a IA. Marc Vidal l'ha entrevistat el seu canal de youtube.  Amb en Marc fa molts anys que ens coneixem, des del començament de la catosfera a Granollers, és molt recomanable que veieu o escolteu aquesta entrevista, crec que val molt la pena. Dura una hora llarga, però la podeu guardar i anar-la escoltant a estones. Entenc que costa aguantar una hora mirant la pantalla.

LA IA I EL FINAL DEL LLIURE ALBIR

Una de les revelacions de la neurociència moderna sobre el cervell humà és que aquest és una màquina imperfecta d’anticipar el futur. La xarxa neuronal de la nostra escorça prefrontal té la capacitat de generar constants hipòtesis i simulacions, prenent les dades emmagatzemades en la nostra memòria, la qual cosa ens permet prendre decisions a termini, fins i tot utilitzant eines abstractes com el llenguatge i les matemàtiques. La intel·ligència artificial (IA) no només comparteix amb nosaltres aquesta capacitat, sinó que la millora infinitament.

A mitjans del segle XIX, Arthur Schopenhauer, a l’obra Sobre la llibertat de la voluntat, afirmava que el lliure albir és una quimera. Les decisions dels éssers humans estan ineludiblement lligades a la cadena de causa-efecte que regeix l’univers. Diu Schopenhauer que les nostres decisions estan predeterminades per factors que s’escapen de la consciència. En realitat, és la interrelació de les múltiples causes (algunes conegudes, d’altres no) la que en determina cada un dels comportaments i actuacions de cada ésser humà i de la societat en conjunt.

Algunes ments humanes han estat capaces de preveure moviments socials, científics o econòmics avançant-se al seu temps. Així, alguns acadèmics van alertar sobre el ressorgiment del nacionalisme a l’Alemanya dels anys trenta o a la Rússia actual; altres intel·lectuals van imaginar avenços tecnològics amb segles d’antelació (com Da Vinci o Jules Verne). Els inversors de més èxit són capaços d’avançar-se a una recessió o al final d’una bombolla. Tot i això, gairebé ningú no va ser capaç de preveure l’11-S, la crisi financera del 2008 o la covid.

Encara que la ciència ha anat augmentant la capacitat humana per preveure l’evolució de malalties i fenòmens naturals, la nostra habilitat per conèixer el futur és limitada.

Al contrari, la capacitat predictiva de la IA augmenta exponencialment. Els humans podem analitzar una quantitat limitada de dades i necessitem temps per recopilar-ne i extreure’n conclusions. Les màquines, al contrari, poden analitzar quantitats immenses de dades, generant prediccions instantànies amb gran precisió. Aquesta capacitat de predicció és el que ja va permetre a Deep Blue guanyar Kaspàrov en escacs en un llunyà 1997 i a AlphaGo vèncer Lee Sedol en el complex joc de Go el 2016.

Des d’aleshores, les màquines han anat refinant els models predictius i acumulant tota la informació disponible d’internet, les xarxes socials i que obtenen de tota mena de sensors. Aquesta capacitat de predicció permetrà a curt termini frenar la propagació de les pandèmies, temperar conflictes armats, impedir accidents, mitigar l’impacte dels desastres naturals, incrementar els èxits en el camp científic i perfeccionar la presa de decisions d’impacte econòmic. Sense anar més lluny, fa pocs dies s’ha concedit el premi Nobel de Química a dos científics de Google pels seus avenços en la predicció d’estructures de proteïnes mitjançant la intel·ligència arti­ficial.

Però els algoritmes continuaran optimitzant-se. La capacitat de predicció de la IA inclourà, sense marge d’error, els comportaments socials i fins i tot els aspectes més íntims de les nostres vides: amb qui podem procrear amb èxit i com i quan morirem. A aquest ritme, d’aquí vint o trenta anys les màquines podran analitzar tota la informació generada pels humans, la natura i les mateixes màquines, anticipant amb gran exactitud cada aspecte del comportament humà i del nostre entorn.

Les nostres decisions seran cada vegada més irrellevants. Per bé o per mal, la IA reduirà considerablement el lliure albir dels humans. 

Jaime Malet a la vanguardia.com

L'OMBRA DE CAÍN

Antonio Machado va veure l’ombra de Caín vagant errant per Espanya. Però també freqüenta altres paratges. L’any 1917, en vista de l’esfondrament del règim tsarista i la negativa dels Habsburg a signar una pau per separat, la Gran Bretanya i França van començar a encoratjar el nacionalisme i a convertir l’autodeterminació en una de les finalitats de la Primera Guerra Mundial. França va fixar la independència de Polònia com a objectiu principal, i França i la Gran Bretanya van impulsar la divisió d’Àustria-Hongria i la creació de nous estats ètnics. A l’Orient Mitjà, el coronel T.H. Lawrence va ser autoritzat a prometre regnes independents als emirs Faisal i Hussein. I la declaració Balfour va prometre als jueus una llar nacional a Palestina, per tal d’encoratjar-los a abandonar la causa de les potències centrals. Era un xec signat per guanyar la Gran Guerra.

Tony Judt explica que, el 1958, en el moment culminant de la crisi algeriana, mentre a París es consentia l’ús de la tortura per l’exèrcit francès d’ocupació i els coronels paracaigudistes demanaven carta blanca per acabar amb el terror, Raymond Aron va publicar un llibre – L’Algérie et la République –, en què va esquivar els debats sobre la colonització, la independència, la tortura i el terrorisme, alhora que va sostenir fredament que els francesos havien d’abandonar Algèria, ja que França no tenia voluntat i mitjans per retenir-la. Molts anys després, preguntat per què no havia tractat al seu llibre de la guerra bruta, va respondre que l’important no era analitzar els orígens del conflicte ni adjudicar-ne culpes, sinó fer el que s’havia de fer.

De la mateixa manera, en el caos d’acusa­cions mútues que s’entrecreuen al Pròxim Orient, es troba a faltar la fredor gla­cial d’un Aron. Perquè la sortida del conflicte entre Israel i Palestina no passa per embrancar-se en el debat sobre les causes i el repartiment de responsabilitats, sinó per l’acceptació dels fets com són. I aquests són tossuts. Israel existeix: amb el temps, els palestins i els altres àrabs ho acceptaran; i els palestins no poden ser expulsats de Palestina, ni integrats a Israel. Els palestins necessiten un veritable Estat propi i, tard o d’hora, el tindran. Potser, al final, les fronteres del 1967 seran modificades, però gairebé la totalitat dels territoris ocupats tornaran a domini palestí, i la majoria dels assentaments israelians als territoris ocupats seran desmantellats. No hi haurà un dret al retorn dels àrabs, i caldrà acceptar que Jerusalem ja està dividida de fet per fronteres ètniques.

Admès que els fets són tossuts i acabaran prevalent, la pregunta és inexorable: per què és impossible arribar a un acord? La resposta també és clara: per l’enfrontament visceral entre els àrabs i els jueus. Ara bé, res no és etern, i tampoc són eterns els enverinaments. Penseu que, quatre anys després del llibre d’Aron, De Gaulle va treure els francesos d’Algèria amb certa facilitat. I, després de cinquanta anys de repressió i explotació, els blancs de Sud-àfrica van cedir el poder a la majoria negra, que els va substituir sense violència ni venjança, és clar que tenien Mandela. Això­ posa en relleu la importància decisiva en la història del factor humà, que avui està fallant miserablement. “A la fuerza ahorcan”, es diu en castellà quan algú ha de fer una cosa en contra de la seva voluntat i no li queda més remei que acceptar-ho amb resignació. És aquesta una predisposició que, tard o d’hora, han de tenir tant àrabs com israe­lians, ja que afecta tothom. No poden mantenir una guerra sense fi. Sobretot quan, al tauler geopolític internacional, el declivi d’Occident, incloent-hi els Estats Units, és imparable i determinant, per la qual cosa àrabs i israelians quedaran cada cop més limitats a les seves pròpies forces, que, tot i ser molt superiors en gairebé tot les d’Israel, també són insuficients per a una guerra eterna. Estan condemnats a entendre’s. I per aquesta mateixa raó és infinitament dolorós el que avui està passant en aquella terra on l’ombra de Caín ja ho enfosqueix tot. - Juan José López Burniol a la vanguardia.

OMEGAPRO, UNA MACRO ESTAFA DE TRES MIL MILIONS EN CRIPTOMONEDES

Centenars de víctimes d'una estafa piramidal amb criptomonedes a escala global demanaran una vintena de futbolistes i exfutbolistes per fer propaganda, segons una investigació que publica El Diario.es. L'empresa anomenada Omegapro va embutxacar 3.000 milions d'euros amb la promesa d'una rendibilitat d'un 300% en només 14 mesos per invertir en criptomonedes. Ho van aconseguir a través d'una campanya de màrqueting agressiva en què van participar jugadors d'alt nivell. Els futbolistes que van fer publicitat van ser Vinicius, Ronaldinho, Kaká, Luis Figo, Iker Casillas, Carles Puyol, Roberto Carlos i Fernando Hierro, entre d'altres, segons el butlletí. Alguns van participar en actes de promoció d'aquest frau internacional i d'altres el van publicitar a les xarxes socials.

Tres dels principals responsables de la companyia han acabat a la presó, encara que encara hi ha dos fugitius. Ara, un advocat que representa les víctimes assegura que portaran davant del jutge els futbolistes i exfutbolistes professionals que, per exemple, van compartir missatges a les xarxes parlant del projecte o van participar en partits d'exhibició per promocionar-lo. Els reguladors de diversos països (també els de l'estat espanyol) ja havien advertit que no era cap empresa de fiar. El frau va passar durant el 2022, i la Comissió Espanyola del Mercat de Valors ja havia afegit Omegapro a la seva llista de negocis financers poc transparents dos anys abans, el 2020.

El Diario ha entrevistat una vintena de víctimes d'aquesta estafa a escala global, mitja dotzena a Espanya, i també antics treballadors de l'estafa piramidal. Tots els estafats admeten que els grans actes que feia l'empresa, així com la participació de celebritats, els van fer confiar en el projecte.

“Com havia de ser una estafa? ¡Si hi estaven ficats els futbolistes i el logo de l'empresa es va projectar al gratacel est de Dubai!”, es pregunta Dolores, una de les víctimes, que va perdre els 18.000 euros que va estalviar durant anys encadenant feines precàries. Doncs perquè (ho sento) Dolores és tonta, com tots els que han estat enganyats per Omegapro. Com es pot ser tan innocent per caure en aquesta trampa que ho és tot menys saducea, més aviat és l'estafa de l'estampeta 5G. Circulaven dos vídeos falsos, un de Jordi Évole i un altre de Pablo, Pablito Pablete Motos entrevistant (ja ja ja) Amancio Ortega, quan el magnat gallec no concedeix ni una entrevista, i menys a un tipus com Motos. El que molesta és que aquest tipus de vídeos o notícies surten implementades en digitals seriosos, i no és nou, Risto Mejide també fou utilitzat en aquesta estafa el 2019, juntament amb Pablo Motos. Ponzi estaria orgullós de com han millorat el seu esquema.

QUI VIGILA EL VIGILANT?

El periodista Sam Biddle ha publicat aquests dies que el Comandament d’Operacions Especials Conjuntes (JSOC) del Departament de Defensa dels Estats Units ha reconegut estar interessat en poder crear perfils d’usuaris a xarxes socials que “semblin un individu reconeixible com a humà, però que no existeixi al món real”, i que “la solució hauria d’incloure imatges i vídeos de cares (...) que els algoritmes no puguin detectar com a virtuals”. El Pentàgon ja ha estat descobert altres vegades fent servir perfils falsos a les xarxes socials. 

El 2022, Meta i Twitter van eliminar una xarxa que feia servir comptes falsos operats per l’exèrcit nord-americà, i el 2024, Reuters va revelar una campanya del mateix JSOC que feia servir perfils falsos per a minar la confiança de la població en la vacuna xinesa contra la covid.

Els serveis d’intel·ligència nord-americans estan avisant de manera constant del greu risc que suposa per a la seguretat na­cio­nal que altres potències contaminin l’opinió pública mitjançant l’ús de perfils falsos, però ells mateixos fan servir aquesta mala pràctica de manera sistemàtica. Amb una ma ens adverteixen del risc de ser enganyats, mentre que amb l’altra miren d’enganyar-nos. De bojos, i una vergonya.

Passa el mateix a tot arreu. El setembre del 2019, Twitter va tancar a tot el món més de 10.000 comptes relacionats amb partits polítics. Més de 4.000 a la Xina relacionats amb l’esforç del Govern contra les protestes a Hong Kong; més de mil a Equador vinculats a interessos d’Alianza País; 300 en una operació de desinformació contra Qatar; més de 300 a Espanya al servei d’interessos del PP, i més de 100 a Catalunya associats a ERC.

El novembre del 2021, Twitter va tancar una xarxa de comptes operats per bots que havien emès 200.000 missatges de suport al PSOE i de càstig als seus rivals polítics. L’octubre del 2022, es va fer famós un compte fals sota el nom fictici de Joana Masdeu que va sacsejar l’entorn de Junts i que molta gent va atribuir a algú del propi partit afí a Laura Borràs. I aquests ­dies, el PP de Galícia denuncia un “entramat de manipulació” a les xarxes socials per atacar la Xunta i el president Alfonso Rueda.

Es parla molt de fins a quin punt internet, i les xarxes socials en concret, són un problema perquè contenen massa informació dubtosa, però es parla poc que aquest problema no l’està causant la ciutadania sinó precisament aquells que tenen l’encàrrec de tenir cura de l’espai públic. Des dels partits polítics fins a les forces i cossos de seguretat de l’Estat, sense oblidar alguns grans grups empresarials. Ja ho estem veient aquests dies amb la crisi interna d’ERC: ells s’ho tallen i ells s’ho cusen, però el resultat és que et pots refiar de ningú.

El diumenge 13, al programa Via Lliure de RAC1, Xavi Bundó va entrevistar Yuval Noah Harari, i l’historiador va reclamar que és urgent un estricte marc legal que prohibeixi crear falsos humans a l’entorn digital. Li va faltar dir que calen aquestes lleis perquè necessitem protegir-nos dels que haurien d’estar vigilant. - Genís Roca és especialista en estratègies digitals i noves tecnologies, col·laborador a mitjans líders. Expert en IA i transformació digital