UN GEST NECESSARI ENFRONT D'X

El mateix dia que s’ha conegut que el propietari d’X, Elon Musk, s’integraria en un càrrec d’alta responsabilitat en la nova Administració del president Donald Trump, La Vanguardia ha decidit deixar de publicar tuits en aquesta xarxa social. La nostra capçalera mantindrà congelats els seus comptes a X i farà el seguiment de persones, entitats o empreses que pengin continguts en aquest canal per poder continuar informant puntualment els seus lectors. La decisió s’ha pres per no contribuir amb l’audiència generada per La Vanguardia al creixement d’aquest canal. Des de l’arribada de Musk a X, l’antic Twitter, aquesta plataforma ha anat abusant cada cop més de contingut tòxic i manipulat grà­cies a la proliferació de bots. Els tradicionals equips de moderació que evitaven els continguts violents o d’odi han anat desapareixent i la xarxa ha entrat en una deriva que vulnera els mínims conceptes d’ètica o de justícia que hauríem de respectar dins una societat democràtica.

Al contrari, els sectors partidaris de les teories de la conspiració o aquells que propaguen mentides o notícies falses han trobat a X una caixa de ressonància perfecta per poder amplificar-les. La recent campanya electoral als Estats Units o les mentides que s’han divulgat en relació amb la DANA de València han contribuït a la decisió adoptada pel nostre diari.

En aquest sentit, l’ús partidista que Musk ha fet a favor de la candidatura republicana de Trump ha estat correspost amb el nou càrrec de director del Departament d’Eficiència Governamental, que el fundador de Tesla compartirà amb l’empresari Vivek Ramaswamy.

La Vanguardia deixa llibertat de consciència als seus periodistes per poder continuar tenint els seus comptes personals en aquesta xarxa social. El director, que firma aquest article, creu necessari aclarir que ell sí que es va donar de baixa del seu compte personal fa dues setmanes. En aquests temps tan complexos per a la llibertat d’informació, de vegades hi ha gestos que estem obligats a fer.

LA GRAN APAGADA

Serà un altre encert a la seva llarga llista de premonicions, o simplement una anècdota més en la història de la sèrie? La sèrie animada Los Simpson, famosa per les sorprenents prediccions, torna a ser el centre d'atenció després de l'emissió d'un capítol en què s'entreveu una apagada analògica global el proper 17 de novembre, coincidint amb el Dia d'Acció de Gràcies als Estats Units. La inquietant premonició ha provocat un debat a les xarxes socials, on els usuaris es pregunten si aquesta vegada la ficció s'avançarà a la realitat.

A l'episodi 7 de la temporada 35, estrenat el 2023, Lisa Simpson explica als seus néts la tradició familiar d'encendre una espelma durant el sopar d'Acció de Gràcies. La raó: commemorar la "gran apagada" que va sumir el món al caos anys enrere, precisament un 17 de novembre.

La sèrie acumula una llarga llista d'encerts, des de la presidència de Donald Trump fins a la lesió de Neymar Jr. al Mundial del Brasil 2014, ha generat una barreja de fascinació i preocupació entre els seus seguidors. Si bé molts ho prenen amb humor, altres es pregunten sobre la possibilitat que aquesta predicció, com tantes altres, es faci realitat.

Matt Selman, productor executiu de Los Simpson, atribueix aquests encerts a una combinació d'anàlisi històrica i matemàtica. Segons Selman, en observar el passat i les tendències socials, és possible preveure alguns esdeveniments futurs. No obstant això, la precisió d'algunes prediccions de la sèrie continua sorprenent fins i tot els seus creadors.

El capítol en qüestió no ofereix detalls sobre la causa de l'apagada, però mostra les conseqüències del col·lapse tecnològic: caos als carrers, manca de comunicació i una societat que lluita per adaptar-se a un món sense electricitat. Aquesta imatge distòpica, encara que fictícia, ressona amb les creixents preocupacions sobre la dependència tecnològica de la societat moderna i la vulnerabilitat dels sistemes davant de possibles errors o atacs.

La predicció de l'apagada no és l'única que ha generat enrenou al voltant de Los Simpson. La sèrie ha encertat altres vegades, anticipant invents tecnològics com l'smartwatch i l'iPod, o esdeveniments com l'incendi de Notre Dame. Aquests encerts han contribuït a crear una aura de misteri i premonició al voltant de la sèrie, alimentant la creença que els seus guionistes tenen una capacitat gairebé profètica. A pocs dies del 17 de novembre, l'expectació creix a les xarxes socials. Mentre alguns usuaris es preparen per a una possible apagada, altres ho descarten com una simple coincidència. Sigui com sigui, la nova predicció dels Simpson ha aconseguit, una vegada més, captar l'atenció del públic i generar un debat sobre el futur de la tecnologia i la vulnerabilitat de la societat moderna. Més enllà de la veracitat o no de la predicció, l'episodi planteja una reflexió sobre la nostra dependència de la tecnologia i la importància d'estar preparats per a situacions imprevistes. En un món cada cop més connectat, una apagada global, encara que improbable, no és un escenari completament descartable. La ficció, ens convida a reflexionar sobre la fragilitat del sistema i la necessitat de desenvolupar estratègies per fer front a possibles crisis.

PSIQUIATRES A LA ZONA ZERO

Rosana Corral és psiquiatra. Des de fa dies, amb el seu marit, Rafael Tabares, de la mateixa especialitat mèdica, assisteix a la zona devastada per la DANA pacients amb malalties mentals, molt vulnerables davant episodis com el que s’ha viscut aquesta setmana a València. Ahir eren a Paiporta, zona zero; la setmana passada es van moure per Sedaví. “Les crisis suïcides ens preocupen molt”, assenyala la Rosana, que descriu les dificultats que van tenir els primers dies per poder acostar-se i visitar els pacients. “Era tot un caos, no hi havia res organitzat, la preocupació més important era que els més greus no deixessin de prendre la medicació psiquiàtrica, perquè aquests fàrmacs no es poden deixar de cop”. “Si es perd la continuïtat es genera una síndrome d’abstinència que en el cas de conductes addictives pot arribar a ser molt greu”. Recorda quan va arribar per primera vegada a Sedaví: “El centre de salut estava arrasat i es va instal·lar un punt d’assistència mèdica a l’institut, tots els metges van fer un esforç brutal”.

Continua amb la seva narració. “Hi havia pacients que necessitaven des de metadona a derivats opiacis o tranquil·litzants i, el més important, antipsicòtics, que només s’administren als hospitals; calia fer arribar aquests medicaments”. Posa com a exemple els malalts greus d’esquizofrènia bipolar o els que pateixen trastorn de personalitat, que poden entrar en dissociació o sofrir un xoc, “un quadre d’estrès agut que ens preocupa molt”.

Detecten estrès agut en molts ciutadans per l’experiència tràgica que hanhagut de viure

Sobre la salut mental dels damnificats, deixa clar que “els que ja tenien problemes ara pateixen una situació pitjor i ho porten millor els qui estaven sans, és el normal”. El problema és que s’està generalitzant l’estrès agut “que sol manifestar-se a les quatre setmanes”. Com s’actua quan s’atén persones que ho han perdut tot, que han vist la seva vida devastada? Rosana Corral explica que la intervenció és psiquiàtrica i psicològica: “Els expliquem que han d’entendre que les seves emocions no es queden allà, que es poden integrar, que no han d’espantar-se”. “Òbviament, afegeix, als metges se’ls dona suport amb medicació psiquiàtrica. El Centre d’ Esdeveniments de Fira València ha habilitat un espai per prestar assistència psicològica als familiars de les víctimes de la DANA que s’hi acostin. Hi ha 10 consultes que seran ateses per 30 psicòlegs i psiquiatres. La informació la va facilitar ahir la Conselleria de Sanitat.

A aquestes instal·lacions arriben diàriament uns 35 camions tràiler i 30 furgonetes carregats amb aliments, eines, productes de neteja i roba, que 500 voluntaris classifiquen i en coordinen el trasllat, mentre associacions i empreses cuinen des d’aquest lloc 23.000 menús diaris per a les zones devastades per la DANA, segons informa la Conselleria d’ Innovació, Indústria, Comerç i Turisme.

Un relat també contundent és el que ofereix Jose Ramis, metge de família del centre de salut de Sedaví. “Dimecres i dijous (dies 30 i 31) no es va poder accedir als centres de salut, ens vam desplegar per atendre els pacients a casa seva. Aquest metge jove, de poc més de trenta anys, reconeix que “la nostra obsessió eren els pacients més vulnerables, els de salut mental, ancians, nens i embarassades, i persones amb problemes respiratoris o diabetis; en alguns casos vam haver de treure’ls com vam poder i traslladar-los a hospitals per mirar de garantir la seva salut”. Divendres 1 de novembre ja van poder muntar un punt d’atenció sanitària a l’ institut de Sedaví, el mateix a què fa referència Rosana Corral. “El primer va ser establir un punt de triatge i atenció als pacients que ens arribaven amb múltiples ferides. Al principi va costar tenir tot el material, però des de la conselleria es van disposar els recursos mínims; el pitjor durant aquests dies era la farmacologia, feia falta absolutament de tot”. Reconeix que els sanitaris, metges i infermers, “ho hem donat tot, estem treballant dotze hores al dia, però era l’única manera de tenir els pacients atesos”. Diu que amb molts d’aquests “ja tenim un vincle afectiu, els coneixem des de fa anys, sabem el que necessiten, confien en nosaltres”.

Narra que, en el cas de les embarassades, “que eren una prioritat”, van tenir inicialment assistència contínua telefònica, “i si calia algú es desplaçava”. Una cosa semblant ha passat amb els nadons. Reconeix que, com a metge, “no havia vist mai res igual, i no pots evitar que t’afecti emocionalment; molta gent està patint molt, però els ajudem en tot el que podem. Per mi, per tothom, ha estat una experiència que no hauríem pensat mai que hauríem de viure”. Salvador Enguix en lavanguardia.com

UN PAÍS QUE CREIX, 12 D'ABRIL DE 1.999

El dia 12 d'abril de 1.999, el President Jordi Pujol va donar una conferència a l'Hotel comtes de Barcelona, amb el lema: Un país que creix, reptes de l'economia catalana. L'epíleg, a la pàgina 30 conclou:

 "Per acabar, els vull convidar a contemplar el futur amb esperança i amb confiança. Sempre, i és clar, que nosaltres fem el que hem de fer. Però repeteixo, amb esperança i amb confiança. Ahir ho deia en un acte de commemoració a Ripoll del Papa Silvestre II, que abans de ser Papa havia estat tres anys monjo a Ripoll. Ja sé que això és una referència a primera vista ben poc econòmica. El cas és que Silvestre II fou, pels volts de l'any 1000, un gran constructor d'Europa. Va contribuir a crear el regne d'Hongria, va apuntalar Polònia, va ajudar a sortir el Regne Franc - França - d'una crisi molt profunda, va introduir la ciència àrab a Europa (l'aritmètica, l'astronomia, la medicina, l'astrolabi, el zero). Com correspon a un constructor d'Europa, l'acte va acabar a l'Himne d'Europa, que és l'himne de l'Alegria de Beethowen. Mentre el sentia vaig pensar que cap himne podia haver estat més encertat queb aquest, ni des de la perspectiva de la construcció europea ni per commemorar un gran artífex d'Europa. Perquè per construir una economia, una societat, un país, cal confiança i optimisme. Cal alegria. Un país de constructors, com volem ser, o una època constructora, com volem que sigui la nostra, han de tenir confiança, han de tenir il·lusió, han de tenir alegria. L'alegria és sempre un actiu, també un actiu econòmic. Això sí, ha de ser una confiança raonada, una confiança amb base. Jo crec que aquesta confiança, i l'ambició que se'n pot despendre, la podem tenir". Gracies per la seva atenció

Jordi Pujol, a banda de llest, murri i bastant trofaldiner, és també un polític d'alçada, parla cinc idiomes (Fraga en parlava set), i té un enorme bagatge cultural, que difícilment es podrien trobar en algun dels polítics actuals. Pujol era un europeista convençut des del primer moment i un independentista tardà cap al final del seu mandat.

El podeu trobar aquí, per un euro amb vint cts.

DE ROCAFORT A NOVA YORK

El municipi de Rocafort és a pocs quilòmetres de l'epicentre de la DANA. Curiosament, des d'allà, en plena Guerra Civil, el poeta Antonio Machado va enviar una carta al novel·lista David Vigodski. “A Espanya el millor és el poble”, deia, mentre explicava la gesta heroica de la defensa de Madrid. En aquesta correspondència sembla estar el veritable origen de la frase que s'ha popularitzat les últimes setmanes, encara que abans també l'havíem escoltat diversos líders llatinoamericans. “Només el poble salva el poble”. Aquesta consigna va aconseguir sintetitzar la deficient i tardana resposta dels governs central i autonòmic, i, al seu lloc, la commovedora reacció ciutadana, que es va materialitzar en muntanyes de donacions materials, ponts atapeïts de voluntaris i voluntàries i d'altres expressions de solidaritat fraterna. Era precisament això: el poble salvant el poble.

Tot i això, aviat la frase va anar adquirint un altre caire. I ja no era una orgullosa descripció de la generositat de milers de valencians i valencianes, sinó una expressió de ràbia davant de la inacció de l'Estat. L'accent es posava més aviat a l'adverbi inicial: “Només el poble salva el poble”. Així, se sumava al repertori de lemes sorgits al si de protestes antisistema, com el “No ens representen” del 15-M, el “Que se'n vagin tots” de la crisi argentina del 2001, el “We are the 99%” de l'Occupy Wall Street i el més recent "No són 30 pesos, són 30 anys" de l'esclat xilè.

Les paraules no tenen amo. I no importa gaire que molts dels que avui repeteixen “només el poble salva el poble” no s'identifiquin amb Machado o fins i tot estiguin més a prop d'aquells dels quals el poeta volia salvar-se. La frase, avui, ha esdevingut un crit d'antipolítica, una manifestació de cansament i ràbia contra els nostres representants, una crítica a l'Estat de benestar, al pagament d'impostos ia l'ordre establert. Aquest tipus d'expressions, encara que puguin representar legítimament sentir una societat abandonada davant la tragèdia, també poden derivar en visions maniquees i limitades. I això és un problema perquè “els conflictes es tornen irresolubles quan cauen en mans dels qui els defineixen de manera tosca i simplificada”, com alguna vegada va escriure Daniel Innerarity.

Rocafort és lluny de Nova York. Molt lluny, de fet. Allà, en una ciutat de llarga tradició demòcrata, el profund descontentament amb la inflació va fer que Donald Trump obtingués gairebé 200.000 vots més que el 2020. Durant la campanya, el seu discurs, amb certs tints catastrofistes, va buscar permanentment atiar el pessimisme que sentia bona part de la societat i mostrar-se com l'únic capaç de resoldre els problemes del país. Ni “només el poble salva el poble” ni tampoc “només el líder salva el poble”. - Antonio Gutierrez Rubí, la vanguardia.com

EN CAS DE RIUÀ ¿PER QUE NO EVACUEM?

Dèiem la setmana passada que la devastadora DANA de València ha deixat lliçons i tasques que hem d'abordar immediatament per evitar la repetició de la tragèdia. La principal lliçó que apuntàvem era l'anàlisi urgent de les conques hidrogràfiques i tot allò que s'ha construït al voltant. La bona notícia és que, precisament, el Govern va anunciar aquell mateix dia la revisió de totes les zones inundables de Catalunya i de totes les activitats que es poden veure afectades, tant empresarials com domiciliàries.

La tasca serà àrdua perquè són moltes les àrees inundables pel fet que la costa catalana està plena de rieres envoltades d'habitatges, polígons industrials, carreteres o vies de tren. Aquestes construccions es van aixecar amb càlculs de previsió d'inundacions basats en els temporals més forts dels darrers 500 anys. Però aquest mesurament ha quedat superat. Serveixi d'exemple el que va passar a la tristament famosa rambla del Poio la riuada del qual va arrasar les poblacions afectades per la DANA valenciana.

No hi havia cap infraestructura preparada per resistir una tromba d'aigua el triple de potent que la més gran registrada en 500 anys

En aquest lloc, tot es va construir sobre una estimació de riuada màxima de 1.400 m3 per segon, la més alta en cinc segles. Però la tromba d'aigua del dia 29 va triplicar aquesta xifra i va arribar als 4.000m3 per segon, segons va explicar el secretari d'Estat de Medi Ambient, Hugo Morán. Per tant, res no estava preparat per resistir una riuada d'aquesta dimensió. Els enginyers es remouen a les cadires dels seus despatxos perquè reconeixen que aquest exemple és extrapolable a qualsevol lloc i el desastre està assegurat si es repeteix un episodi tan extrem. A més, l'anunci del Govern de revisar tot el que hi ha construït a zones inundables ha inquietat Ajuntaments i particulars amb interessos econòmics en aquestes àrees potencialment perilloses. No només parlem d'empreses, sinó d'hospitals o equipaments tan estratègics com l'aeroport de Barcelona.

Però, lamentablement, no hi ha cap altra opció que analitzar la nova situació que ha portat el canvi climàtic. El problema sorgeix a l'hora de veure com es resol aquest desafiament, perjudicant el mínim possible els nombrosos interessos privats i públics que estan afectats. Caldrà enderrocar els edificis ubicats als llocs de risc i traslladar-los a zones més segures? Aquesta pregunta sura a l'ambient i el Govern és conscient de la multimilionària inversió que suposaria aquesta opció. Per aquesta raó, és lògic que es comenci a valorar el més perillós i menys costós, mentre es mira de reüll al cel, esperant que trigui molt a tornar una DANA tan violenta.

És evident que la protecció o el trasllat d'edificis i infraestructures seria lenta i fins i tot en alguns casos, inviable. Però, mentrestant, es pot proposar una mica més ràpid per protegir les persones que ocupen o transiten per les zones inundables perquè l'avís als mòbils és insuficient per a aquestes àrees més crítiques. Estem parlant de plantejar l‟evacuació de la població de llocs clarament inundables o impedir l‟accés per evitar danys personals. Això no és nou. Estem acostumats a veure evacuacions a països com els Estats Units, davant l'arribada dels huracans cada cop més potents.

És clar que una operació d'evacuació necessita una preparació tècnica i d'efectius que avui no tenim i una educació ciutadana perquè la sortida no causi més mal que el que caigui del cel. Però si no podem traslladar edificis perquè és car caldrà aprendre a posar fora de perill les persones. En aquest sentit, el Govern també ha anunciat la revisió dels antiquats protocols de protecció civil. Veurem.

Vista de Chiva població afectada per la Dana,

 Xavi Jurio / Propias. Enric Sierra, la vanguardia

VIATGERS EN TRÀNSIT

Fa un mes, un pare denunciava en una carta a La Vanguardia l'assetjament escolar patit per la filla. Probablement molesta, la direcció del centre es defensava –amb pruïja, però sense empatia–, al·legant que havia activat el protocol. Les famílies de la classe de l'alumna tampoc van mostrar solidaritat, ja que van expulsar del grup de WhatsApp els agraviats. Resulta pertorbador que les persones adultes no siguin capaces de posar-se a la pell de la criatura assetjada perquè, aleshores, tampoc no ho seran de revertir els comportaments erronis dels seus pupils.

I és que l'assetjament escolar es pot prevenir mitjançant una educació adequada. L'assetjament escolar no té a veure amb la maldat intrínseca d'algunes criatures, sinó amb models organitzadors arxivats a la nostra ment que condicionen la nostra manera d'entendre i jutjar la realitat. El nostre cervell emmagatzema el que aprenem respecte a les situacions per, després, recórrer a aquestes fitxes que permeten respostes automàtiques. Molts d'aquests models van ser emmagatzemats a la ment per generacions de fa milers i milers d'anys i segueixen instal·lats al nostre cervell. Per exemple, els patrons per gratar-se. O la por de l'altre. La por del diferent de nosaltres neix, probablement, al paleolític, quan la supervivència de la nostra espècie era dubtosa i la lluita pels escassos recursos, aferrissada. Aleshores la lleialtat al propi grup i la desconfiança envers aquell que era diferent eren essencials. I aquest patró automàtic s'ha conservat al llarg dels segles instal·lat a les nostres ments en forma de prejudicis cap a qui considerem que no forma part del nostre grup.

No obstant això, com que la identitat no és una, sinó múltiple, passa que qualsevol pot merèixer la consideració de no pertinença al grup. Perquè ve d'una altra cultura, perquè té un color de pell diferent, perquè porta ulleres, perquè no té recursos econòmics, perquè sembla tenir un trastorn mental, perquè no respon als estereotips de gènere que es consideren pertinents per al seu sexe, perquè està gros, és calb, coix…, perquè és maldestre, poc xerraire, tímid. I, encara que sembli difícil d'entendre, això no és nou, l'assetjament escolar com les novatades han existit sempre, però abans no es denunciaven i ara sí, fins i tot a vegades es magnifiquen. El mateix es podria dir del racisme, tampoc no és nou, el racisme ha existit sempre, o millor dit, existeix des que l'home va començar a ser nòmada ia desplaçar-se. Jabès deia que no és la pregunta, sinó la resposta la que incendia l'edifici, i així és. Quan es pregunta a la gent si és racista, la gran majoria contesta que no ho és, sabent que menteixen, o possiblement no són conscients que ho són, però ho diuen, i – reconeguem-ho – tots som racistes. Tot allò que ens és desconegut produeix en nosaltres una sensació de desconcert i por, i és per això que som racistes, es tracta tan sols de procurar no exercir i intentar entendre l'altre. L'altre, (cal no oblidar-ho) som nosaltres per al desconegut, i el que uns i altres necessitem és empatia. Voldria Recordar una altra frase de Jabès: Mai diguis que has arribat, perquè, a qualsevol lloc, no ets més que un viatger en trànsit.