Aquí trobareu la resposta de per que cercàven a Cesárea Tinajero els "Detectives salvajes" de Bolaño/Belano.
Aquí trobareu la resposta de per que cercàven a Cesárea Tinajero els "Detectives salvajes" de Bolaño/Belano.
1. Agénero: la persona no se identifica con ningún género.
2. Abimegénero: ser profundo. El término puede usarse solo o en combinación con otros géneros.
3. Adamasgénero: la persona es indefinible e indomable, y rehúsa identificarse con ningún género.
4. Aerogénero: identidad de género según el entorno.
5. Estetigénero: según la estética.
6. Afectugénero: según el humor.
7. Agéneroflux: agénero con cambios de pertenencia.
8. Alexigénero: identidad fluida entre más de un género.
9. Aliusgénero: ajeno a las construcciones sociales de género.
10. Amaregénero: según la persona amada.
11. Ambigénero: dos identidades simultáneas sin fluidez.
12. Ambonec: la persona se identifica como hombre y como mujer y, sin embargo, no pertenece a ninguno de los dos.
13. Amicagénero: según las amistades.
14. Andrógino: combinación de femenino y masculino.
15. Anesigénero: con un género específico pese a sentirse más cómodo en otro.
16. Angenital: desea carecer de características sexuales primarias.
17. Anogénero: con variaciones de intensidad.
18. Anongénero: la persona tiene una identidad de género pero no quiere etiquetarla.
19. Antegénero: cualquier género pero inmóvil.
20. Anxiegénero: según el estado de ansiedad.
21. Apagénero: siente apatía hacia la propia identidad.
22. Apconsugénero: la persona sabe qué características no tiene su género aunque no sabe las que tiene, así que oculta las primarias.
23. Astergénero: neutral, femenino o masculino, la persona se siente brillante y celestial.
24. Astrogénero: según los astros.
25. Autigénero: relacionada con autismo.
26. Autogénero: por conexión con uno mismo.
27. Axigénero: la persona pasa del extremo del agénero a cualquier otro.
28. Bigénero: dos a la vez o no.
29. Biogénero: según la naturaleza.
30. Blurgender: tener más de una identidad que se confunden.
31. Boyflux: con diversos grados de identidad masculina.
32. Burstgender: la persona pasa del estallido de emociones intensas a la calma.
33. Caelgénero: según la estética del exterior.
34. Cassgender: el género es irrelevante.
35. Cassflux: Existe una intensidad fluctuante de irrelevancia hacia el género.
36. Cavusgénero: uno y otro género según el ánimo de la persona.
37. Cendgender: cambia de un género a su opuesto.
38. Ceterogénero: sentimientos masculinos, femeninos o neutros.
39. Ceterofluido: fluctúa entre diferentes géneros.
40. Cisgénero: género asignado al nacer.
41. Cloudgender: incomprendido por una despersonalización.
42. Collgender: tener varios géneros a la vez.
43. Colorgénero: descripción por colores.
44. Commogénero: no es cisgénero siempre, sino sólo durante un tiempo.
45. Condigénero: sólo en circunstancias específicas.
46. Deliciagénero: varios géneros, con uno preferido.
47. Demifluido: múltiples géneros, fluidos y estáticos.
48. Demiflux: múltiples géneros, unos estáticos y otros variables.
49. Demigénero: rasgos parciales de un género y el resto del otro.
50. Domgénero: múltiples géneros, uno dominante.
51. Duragénero: más de uno, con uno más duradero.
52. Egogénero: según la experiencia interior.
53. Epicene: no al género binario.
54. Espigénero: la persona relaciona su identidad de género con los espíritus.
55. Exgénero: contrario a identificarse.
56. Existigénero: existe solo si se tiene consciencia del género.
57. Femfluid: fluctuante respecto a los géneros femeninos.
58. Femgénero: no binaria femenina.
59. Fluidflux: ser fluido entre dos o más géneros.
60. Gemigénero: opuestos pero fluyen.
61. Genderblank: el género es un espacio en blanco.
62. Genderflow: identidad fluida entre infinitos sentimientos.
63. Genderfluid: muchos géneros.
64. Genderfuzz: identidad en la que se confunden más de un género.
65. Genderflux: el género fluctúa en intensidad.
66. Genderpuck: la persona se resiste a encajar en las normas sociales relativas a los géneros.
67. Genderqueer: se difuminan los límites preconcebidos del género en relación con el género binario.
68. Gender witched: no saber cuál elegir.
69. Girlflux: identidad como mujer con varias intensidades.
70. Healgénero: del género que da positividad a la persona.
71. Mirrorgender: según las personas de alrededor.
72. Omnigénero: todos los géneros.
Llista d'identitats de gènere elaborada originalment per metges, psicòlegs i sexòlegs com John Money, promotors de la teoria del gènere, assumida pels seus partidaris i que fins ara s'ha estat ensenyant a les escoles britàniques. Aquest article és una traducció de l'anglès al castellà, i les definicions han estat resumides per agilitzar-ne la lectura. Alguns conceptes sí que es mantenen en anglès. En resum, totes aquestes identitats es resumeixen en dos: Home i Dona.
* ACT 1
* ACT 2
De l'Havana ha arribat un vaixell carregat de...”. L'antic joc infantil va tenir ahir el seu correlat a la política espanyola. El ministre de Transports, Óscar Puente, va respondre ahir a través dels mitjans i de les xarxes socials –és de suposar que també de manera privada– a l'exministra i secretària general de Podem, Ione Belarra, sobre la polèmica generada al voltant de l'arribada al port de Cartagena d'un vaixell carregat d'armes per a Israel. Fins al punt de convocar-se una concentració de suport a Palestina liderada pel diputat de la formació estada per Múrcia. “El Borkum –així es diu el vaixell– no porta armes a Israel. El que sí que portava armes a Israel es diu Marianne Danica, però arribava el 21 d'aquest mes i se li ha denegat l'escala des del Ministeri d'Exteriors. Però el diputat de Podem per Múrcia estarà passejant aquesta tarda pel port de Cartagena. Si no fos pel tema seriós, seria de pel·li de Berlanga”, va assenyalar el ministre. La pel·lícula, en qualsevol cas, no seria una comèdia atès el patiment que es viu a Gaza. Un altre tema berlanguià serien les “Clarisas Cismáticas que és bon nom per a una girl band”, que tuiteja @GonzaloNez19. A les de Pedralbes, en canvi, sí que els rendim pleitesia: l'alcalde Collboni va anar a demanar-los que resessin perquè plogués i plou, bé que amb prou retard perquè ens adonem que no podem, plural majestàtic referit a la Generalitat, etcètera, dependre (només) de les seves oracions. I també berlanguià és l'article de Carlos Zanón també a la vanguardia: "Podem no va arribar a assaltar els cels, però Loquillo i la seva banda assalten aquesta nit el Liceu. Loquillo és un personatge notable que ha sobreviscut a tothom ia si mateix. No hi ha ningú que ho hagi aconseguit. La fama sol·licita treure's el personatge i demanar que també estimem la persona. Aleshores la matem. Loquillo es fica al llit i es desperta amb el vestit de Loquillo com si fos Batman. És el nostre heroi de la classe obrera, el nostre jugador llenyer de la Premier jubilat, l'adolescent etern que diu el mateix i el contrari i sempre està equivocat, però què importa". Necessitem urgentment un altre Berlanga.
* ACT
Un portal de vídeo bidireccional de transmissió en viu entre les ciutats de Dublín (Irlanda) i Nova York (EUA) va ser tancat temporalment aquest dimarts a la nit a causa del "comportament inapropiat" de les persones davant de la instal·lació, ha comunicat l'Ajuntament de Dublín, indiquen mitjans locals. El portal, que funcionava les 24 hores els set dies de la setmana, és al nord de Dublín, davant d'O'Connell Street, mentre que la instal·lació nord-americana s'ubica a North Earl Street. La mesura es va prendre després que una solució tècnica implementada, que implicava desenfocar la imatge quan es manifestessin aquests comportaments, va resultar insatisfactòria. Les autoritats sostenen que es continuarà treballant per trobar solucions adequades. L'ajuntament va assenyalar que milers de persones han visitat el portal i que només una minoria ha tingut conductes inadequades, però que el fenomen s'ha amplificat a les xarxes socials. Els vídeos que van circular mostren alguns al costat irlandès exhibint parts íntimes del cos, males paraules a les pantalles dels telèfons i imatges de les Torres Bessones l'11 de setembre de 2001.
Aquest fet lamentable demostra el comportament infantiloide d'aquesta societat decadent, que no té remei. Una iniciativa que podia potenciar el coneixement dels ciutadans de les dues ciutats ha acabat en no res per l'estupidesa de la gent. No cal que esperem a que ens envaeixin els bàrbars de Kavafis, ja moren entre nosaltres.
* ACT
Hi ha iniciatives que sovint passen desapercebudes, potser perquè estarien dins del rang de bones notícies, i ja se sap que good news bad news. Una d'aquestes iniciatives es porta a terme a Port Aventura sota el nom de Dreams Village, “Hi ha famílies que et diuen: gràcies perquè fa tres anys que no sortim de l'hospital... Només això ja et diu el què”. Ho explica amb la veu entretallada, emocionat, Ramon Marsal, president de la Fundació Port Aventura, l'ànima de Dreams Village. El projecte va néixer fa gairebé cinc anys per donar allotjament a famílies amb nens greument malalts al parc d'atraccions. L'èxit, rotund i en tots els sentits, ha animat els seus valedors a pràcticament doblegar l'espai d'acollida, passant de sis a deu cases: de poder rebre 280 famílies a l'any un total de 420.
“Sento que va ser la setmana més feliç de la meva vida des que em van diagnosticar la malaltia. M'he perdut massa coses”, diu, amb una maduresa que esglaia, Helena Philomene Dahzogbo, de 16 anys. Ella va ser una de les més de mil persones, entre mares, pares, fills malalts i els seus germans, que van viure al Dreams Village. “Va ser un somni”, explica la seva mare, Jeannette Yehouenou. I afegeix: “Et diuen veniu, gaudiu i oblideu que la vostra filla està malalta.... i així va passar”.
En cinc anys deuen haver gaudit del projecte pioner a Europa més d'un miler d'unitats familiars. Dormir i menjar amb vista al Shambala o al Dragon Khan per oblidar temporalment el patiment, com a part del tractament mèdic des d'un punt de vista psicològic. Que els petits de casa estiguin greument malalts comporta per força molta angoixa i patiment, expliquen els experts que assessoren el projecte. Port Aventura va inventar l'espai com a lloc on carregar energia, desconnectar de l'hospital i dels metges. La selecció dels menors malalts i les seves famílies la fan, des del principi, el 2019, tres hospitals de referència en la matèria: la Vall d'Hebron i Sant Joan de Déu, a Barcelona, i l'hospital infantil Niño Jesús de Madrid. La seva implicació ha anat més enllà perquè en l'àmbit mèdic el projecte també vol ser pioner. Vall d’Hebron va començar el 2019, en col·laboració amb els altres centres, un estudi mèdic per intentar calibrar l’impacte de les estades sobre la salut emocional de les famílies i els malalts. Els resultats encara no s'han fet públics perquè la pandèmia va endarrerir la realització dels tests a un total de 80 famílies. Es fan les proves just abans, una setmana després i passat un mes i mig. “Estem veient que l'estat d'ànim i l'ansietat millora; també millora la capacitat per fer front als reptes diaris. Serveix per recarregar forces a un nivell que no es pot ni imaginar”, destaca Annabella García Morán, psicòloga clínica de la Vall d’Hebron. Els comitès mèdics trien els que pensen que se'n poden beneficiar més, però l'espai és un problema perquè molts se'n queden fora. Amb l'objectiu de donar allotjament a més famílies, Port Aventura va buscar aliances per a l'ampliació, amb una inversió de més de dos milions. Dreams està dissenyat com un petit poble de deu cases amb espais comuns, com ara els jardins, una pista esportiva apadrinada per la fundació Johan Cruyff o una zona aquàtica. Les famílies es relacionen i comparteixen vivències. “T'adones que no estàs sol, perquè moltes vegades les famílies ens en sentim excloses”, explica una de les mares. Ha Informat per a la vanguardia Esteve Giralt.
* ACT
Recentment, s'ha presentat el treball acadèmic “Una lluita contra l'odi digital amb ple respecte als drets fonamentals” on s'exposen i analitzen els reptes vinculats a la construcció d'una estratègia politicojurídica que previngui la desinformació, el discurs odiós i els delictes d'odi que es propaguen a l'espai digital i afecten els col·lectius socials més vulnerables.
Casualment, aquesta presentació va coincidir amb el “període de reflexió” que el president del Govern d'Espanya, Pedro Sánchez, es va prendre per discernir si dimitia o no davant del que definia com a “atac sense precedents” contra la seva persona i la seva família, atac al que podem identificar algunes eines pròpies de “l'odi digital”. Com a conseqüència d‟aquesta iniciativa de Pedro Sánchez, s‟han sotmès a debat públic algunes qüestions relacionades amb ‟l'objecte d‟estudi de la nostra recerca.
És molt legítima la seva denúncia sobre com el populisme d'ultradreta està utilitzant de manera molt eficaç les noves oportunitats que ofereixen les plataformes digitals i les xarxes socials per fomentar la desinformació i propagar el discurs d'odi. També això està sotmetent a un gran estrès els pilars d'un Estat democràtic que enfonsa les seves arrels a l'era analògica.
Pel que fa al plantejament de partida, és clar que ha de ser motiu de profunda preocupació que s'hagi generalitzat l'insult, la desqualificació i la desinformació respecte a l'oponent ideològico-partidari (aconseguint fins i tot el seu entorn familiar) com l'única manera d'afrontar el debat polític, amb un marcat protagonisme com a camp de joc d'aquesta topada constant els mitjans digitals i les xarxes socials.
Tot i això, això no pot fer que es converteixi els representants polítics i càrrecs institucionals en les principals víctimes de l'odi digital. De fet, el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) en reiterada jurisprudència ha descartat que aquests actors es puguin integrar entre els col·lectius vulnerables “diana” del discurs i delictes d'odi. És més, afirma que els polítics han de suportar un nivell de crítica molt més intens que la resta de sectors socials, ja que compten amb uns ressorts i capacitat d'influència privilegiats per defensar-los.
Hem assistit a un exemple molt clar d'això darrer en aquest cas. Després de la denúncia no mancada de fonament del president Sánchez de l'atac de desinformació i assetjament que pateixen ell i la seva família des de fa temps, s'ha produït una mobilització ressenyable de suport que ha anat des de múltiples pronunciaments públics de personalitats destacades dels principals àmbits de la societat a manifestacions als carrers, cosa que s'ha traduït fins i tot en un augment de les expectatives electorals del president i del seu partit.
Malauradament, minories ètniques o religioses, persones d'origen migrant o amb una orientació o identitat sexual no normativa, per exemple, no conciten aquestes onades de suport transversal quan recurrentment són diana de les notícies falses o el discurs odiós analògic i digital, i per això són col·lectius vulnerables. Tampoc sembla que vagin per bona direcció les escasses i difuses propostes que va lliscar Pedro Sánchez en la compareixença i posteriors intervencions en mitjans, que apunten a mesures de tall restrictiu per a les llibertats d'expressió i informació a l'espai digital. El president del Govern d'Espanya no ha concretat gaire fins ara, tan sols ha fet al·lusions genèriques a la necessitat de mesures per distingir entre llibertat d'expressió i “llibertat de difamació”. Per tot això, considerem imprescindibles iniciatives de regeneració democràtica i de millora de la qualitat del debat polític, amb especial incidència en l'espai digital, però això no pot desembocar en un blindatge desorbitat dels nostres representants institucionals.
La urgència d'eines que garanteixin les llibertats - I un cop posat el focus en els col·lectius realment vulnerables, l'estratègia defensiva contra l'odi a la xarxa s'ha de centrar a promoure una veritable educació per a la ciutadania digital i impulsar eines de verificació eficaces i accessibles que desactivin la manipulació informativa en què nia l'odi digital. Ja hi ha iniciatives interessants a Espanya en l'àmbit professional de la comunicació i també impulsades per la societat civil com l'agència Stop Rumores, abandonant el recurs excessiu al dret penal i garantint la indemnitat de llibertats essencials per al nostre sistema democràtic. Per això, tal com exposem a la nostra feina, la intervenció penal s'ha de reservar als supòsits més greus del discurs d'odi digital, que són aquells que produeixen un increment real i directe del risc de vulneració dels drets fonamentals dels col·lectius vulnerables, als que en cap concepte es pot estendre el paraigua protector de les llibertats d'expressió o informació. Les altres manifestacions del discurs d'odi, que sens dubte tenen un greu impacte discriminatori en aquests sectors socials, han de ser combatudes amb les eines d'educació esmentades per a la ciutadania digital i amb la verificació de dades. - The Conversation
* ACT
El president de Víctimes & Ciutadans creu que “si l'home conduís com la dona salvaria vides”
Les estadístiques, en efecte, són inapel·lables. El 84% dels accidents mortals de trànsit són causats pels homes. El 93% dels conductors sota l'efecte de l'alcohol implicats en accidents són homes. El 84% dels permisos retirats per greus infraccions són homes. Pel que fa al total de víctimes mortals de la carretera, el 78% són masculines. Aquesta sobrerepresentació dels homes encara és més exagerada en les víctimes d'accident de moto: 94% són homes. Per tot això, s'arriba a la conclusió que les dones tenen un risc vuit vegades menor que els homes de morir en un accident de trànsit.
La campanya “Conduir com una dona” es realitza a internet, a través de les xarxes socials, i també mitjançant cartells, per exemple al metro. Els anuncis inclouen un codi QR per poder ampliar la informació amb dades estadístiques. Víctimes & Ciutadans recorda a la seva pàgina web que “darrere de cada xifra s'amaga patiment, consternació, una família i familiars impactats per a tota la vida”. "A més, darrere de cada estadística hi ha la violència de traumatismes que mutilen milers de persones cada any que els roben també la possibilitat d'escollir la seva vida".
El president de l'associació, Julien Thibault, dóna una explicació gairebé antropològica sobre la temeritat masculina al volant, cosa que no és una excusa per negar-se a corregir l'error. “L'home sempre va anar al combat per protegir els seus amics –afirma Thibault–. Avui, el seu comportament inadaptat a la carretera, sovint massa banalitzat, és l'amenaça més gran que pesa sobre ell, la família, els amics i, a més, sobre un innocent. Si tingués el mateix comportament que les dones al volant, salvaria vides”. I s'han oblidat de dir que les dones aparquen molt millor que els homes. Veient com aparquen un cotxe ja se sap si és un home o una dona.
És obvi que la mala conducció masculina no és l'únic risc que es corre als carrers i les carreteres franceses. El mal estat de manteniment de la xarxa viària és un assumpte que preocupa molt i objecte de denúncia a la premsa. A la manca d'inversió de les administracions –molt evident a la regió parisenca, malgrat la proximitat dels Jocs Olímpics– s'hi afegeixen factors climatològics derivats del canvi climàtic, com les pluges torrencials i les inundacions cada cop més freqüents, que deterioren les infraestructures. El fet recent més espectacular va ser el tancament total d'un tram d'uns vuit quilòmetres de l'autopista A13, la qual comunica la capital amb Normandia, durant diverses setmanes, per les fissures en un viaducte proper al Sena. Les obres encara no s'han acabat i el trànsit s'ha reprès només parcialment. Hi ha moltes queixes per la falta pintura en la senyalització horitzontal, l'absència de llum a túnels, barreres poc visibles i altres deficiències que fan perillosa la conducció, també a l'autopista perifèrica de París. - lavanguardia.com
* ACT
* ACT
* ACT
El diumenge van succeir moltes coses, però la més rellevant és que la ciutadania va lliurar el certificat oficial de la presumpta defunció del procés. L'independentisme per descomptat no mor, però sí que ho fa la seva mística. Puigdemont creix en escons, però ni tan sols absorbeix tota la caiguda d'Esquerra, perd el plebiscit que ell mateix es va autoimposar contra el PSC, i es desfà la llegenda del president restituït. La desfeta d'Esquerra és doble, perquè es dessagna doblement per l'esquerra i pel flanc de l'independentisme militant, que la castiga sense pietat. El resultat és que després del desastre, el sobiranisme perd gairebé un milió de vots respecte al 2017, i es tanca així el relat dominant de l'última dècada. S'han acabat els dies històrics, l'unilateralisme, la pretesa majoria del 52%, les DUI que mai no han estat, el referèndum, l'acord de claredat i tota la infinitat de trucs de màgia que han marcat els últims anys de la política catalana.
El nacionalisme català no va arribar ahir a la majoria absoluta per primera vegada des de les llunyanes eleccions del 1984. Aquesta és la dada. Suficient perquè el PSC aconseguís la victòria en nombre de vots i en percentatge, cosa que tampoc havia passat mai. Salvador Illa es va afanyar ahir a la nit a destacar com a factor determinant d'aquest èxit la política de mà estesa de Pedro Sánchez per normalitzar la vida política catalana. Hi haurà temps per reflexionar, però és clar que l'independentisme sempre va aconseguir els seus millors resultats quan la resposta del Govern central va ser la de mà dura. La política de Sánchez va rebre ahir la millor revàlida que es pot tenir: la de les urnes.
A la vista del resultat i de la intervenció en calent ahir de Pere Aragonès, és clar que Esquerra passarà a l'oposició. La seva gestió al Govern l'ha castigat, tot i que és fàcil que la lectura que facin els republicans a partir d'ara és que han estat massa pragmàtics i arriba el moment de tornar a la radicalitat.
I ara què? Illa no ho tindrà gens fàcil per poder governar, i el risc de noves eleccions és més que evident. Tot i això, cal deixar temps ara als partits perquè assumeixin el resultat i entenguin el missatge que els ha enviat la ciutadania. Ahir demanàvem aquí que se n'anés a votar, però hi ha tedi i cansament. Això s'ha traduït en una participació baixa i un creixement dels populismes. Unes noves eleccions poden fer créixer encara més aquest vot del disgust. Ha arribat l'hora de fer política i d'aprofitar-se de la mà estesa d'Illa. Sempre s'és a temps de forçar la confrontació, però val la pena aprofundir-hi. Seran capaços els nostres polítics?
* ACT
* ACT
El futur va muntat en una bici elèctrica. Si aconseguim canviar els carrers de les ciutats canviarem el món i es pot fer de pressa i barat.
No importa el clima ni la topografia?
El que importa és la geografia del carrer, la gent no se sent segura anant entre els cotxes. Quan vam construir el primer carril bici a Nova York les vendes de bicis van pujar un 58%, és una bona política pública.
Mentrestant, a BCN, la Justícia?, va tombant els projectes de les superilles d'Ada Colau. Spain is different.
* ACT 22
Un robatori de coure, ha ocasionat una "sobretensió" a l'àrea de Montcada Bifurcació, provocant talls en la circulació dels trens de totes les línies de Rodalies a Catalunya, on aquest diumenge se celebren eleccions autonòmiques, per la qual cosa la companyia ha aconsellat utilitzar-ne d'altres mitjans de transport. Les últimes setmanes s'han registrat una vintena d'incidents d'aquest tipus a Barcelona, tot i que aquest és el més greu dels darrers anys. Casualment el robatori de coure número 48 d'aquest any s'ha produït el dia de la votació i s'ha afectat la jornada electoral. El gestor d'infraestructures Adif ha informat que no pot establir una previsió de recuperació del trànsit dels trens "atesa la gravetat, dispersió i abast dels danys provocats" pel robatori.
S'ha demanat la possibilitat d'allargar una hora més la votació (que finalment no s'ha autoritzat). Tot plegat sembla el relat de Cuba de l'altre dia: "Senyor President, La Junta electoral decideix, però no decideix, passa la pilota a la Junta electoral provincial. La Junta electoral provincial s'ho està pensant a mitja hora de tancar els col·legis electorals. El ministre porc senglar parla de sabotatge, però no dona la cara, mentre Illa surt abans d'hora a parlar i dir que tot va bé. Senyor President, tenim totes les dades i cap conclusió. En resum, la junta electoral, no cal. Illa maravilla, els burros porten cotilla i les ases gorra de cop....
* ACT 22
* ACT 22
Tornar a escriure-la, pronunciar la paraula pacifisme com si mai no hagués deixat de dir-se, tornar a usar-la de ple dret, una vegada i una altra, és la resposta a la guerra - Javier Pérez Andújar @psicofonia33.
La culpa va ser dels grecs. És lleig assenyalar, però el txa-txa-txa dels grecs era Aristòtil. Tot és a Gabinet Caligari. La culpa va ser del filòsof. Perquè va escriure la seva Política, portem segles, mil·lennis, creient que és possible escriure de política. Pitjor encara, vivim a la confusió, i ens sembla que la política està feta de paraules. Tant és així que a la nostra més rellevant seu política li hem donat el nom de Parlament. Ens equivoquem. Per descomptat, la paraula parlamentar es refereix a parlar els uns amb els altres, té el sentit de negociar. Però, només cal veure-la escrita, o només de sentir-la, per comprendre que parlamentar s'assembla més a termes com xerraires, o parlotejar, que a qualsevol altre sinònim de parlar. Pocs escriptors s'han resistit a dedicar una part de les pàgines a la política. Però no ens enganyem, no ho fan impel·lits per la consciència social, ni pel compromís polític, sinó perquè estan convençuts que també la política és una qüestió de paraules. Tenen raó els escriptors, la política és molt escrivible. Això posa molt. I a més, vessa material humà. La política està feta d'ambicions, traïcions, heroismes, covardies, psicologies, caràcters forts i febles, maneres de vestir, nobles propòsits i mesquineses, interessos, fracassos, vocacions, il·lusions perdudes... El mateix que a les novel·les, des de temps de la Ilíada.
És un parany. Mentre pretenem fer política amb les paraules, els vertaders polítics fan política amb el poder. Un poeta pot ser menys que un poderós. Quan un poeta és a la presó, sap que no hi haurà revenja, que no s'invertiran mai els termes (no esperarà que la truita es torni, per cantar-lo amb Quilapayún), sap que mai vindran els seus, ja que sempre és el poder qui l'empresona , i el poder té una altra lírica. Els cadàvers dels nostres millors poetes jeuen enterrats a l'exili o encara es podreixen en parador desconegut. Les paraules són fràgils davant del poder. És com si David intentés convèncer d'alguna cosa Goliat. Les pedres d'un poeta són les seves paraules, és a Lleó Felip. No són pedres d'una audiència, ni d'un palau, ni d'una església, i no serà per manca de fe.
També el pacifisme està fet de paraules i no pas de poder. Per això sempre s'ensorra quan la cosa es posa fotuda. Em vaig fer pacifista atret per la xucla militar de John Lennon. Tot és qüestió de símbols. Fa un parell de diumenges, Enric González va evocar aquí la història de Jean Jaurès, al seu article “El Café du Croissant”. Enric González és el més, soc fan infrangible. El pacifisme de Jaurès, la seva oposició a enviar França a la primera Guerra Mundial imminent, simbolitza, en el seu fracàs, en l'assassinat d'aquest polític, la fi, no sé si d'un socialisme, però sí d'una manera de ser socialista.
El pacifisme només cala abans i després de les guerres. Només és acceptable com a discurs. En temps de guerra, els pacifistes acaben presos o assassinats. Això sí, sempre s'han escrit grans novel·les antibel·licistes. Ambientada en les guerres de la bel·licosa Prússia al llarg del segle XIX hi ha A sota les armes (de Bertha von Suttner, que li va valer el premi Nobel de la Pau); en plena Primera Guerra Mundial, va commoure El foc. Diari d'una esquadra (de Barbusse, militant del partit comunista, premi Goncourt el 1916, però mai no ha quedat clar si aquesta era una novel·la propagandística disfressada de pacifisme, o a la inversa; el comunisme a França va ser una forma de patriotisme, a Louis Aragon li passava igual). Passada la Primera Guerra Mundial, van aparèixer, per exemple, Sense novetat al front (de Remarque) i, a continuació, Adéu a les armes (de Hemmigway). En esclatar la Segona Guerra Mundial, es va publicar la famosa novel·la Johnny va agafar el seu fusell (era el desvergonyiment de Dalton Trumbo a les campanyes de reclutament, li cauria a sobre tota la caça de bruixes). I quinze, vint anys després d'aquesta guerra, quan el pacifisme va impregnar la cultura pop, es van escriure novel·les com Trampa 22 (de Joseph Heller) o Escorxador Cinc (de Kurt Vonnegut). Amb les guerres següents, es van compondre òperes-rock, com Hair.
Recordar el pacifisme quan respirem la paraula guerra tretze vegades per minut, igual que l'aire de Celaya, es converteix en un acte de compromís. El pacifisme s'havia quedat en un costum antic. Semblava que ja mai més ens faria falta a occident. Se'l va liquidar i va ser catalogat com una ideologia obsoleta. Sempre passa així. El pacifisme quedava reduït, tan sols, a un tema sociològic, literari (per a llibres com els citats, i les pel·lícules que van inspirar). Era relegat a una manera de vestir, a una moda, a un grapat de cançons. El pas següent ha estat desacreditar-lo per inútil, per inconvenient, per antisocial i antipatriòtic. Per obscè. Així, avui l'alternativa a la guerra no és el pacifisme, sinó triar el bàndol a què pertany. Aquesta és la victòria del poder sobre les paraules.
A França ia Alemanya, des del Govern s'insinua la tornada del servei militar obligatori. Els fabricants d'armes ja no s'acontenten a exportar, necessiten ampliar el mercat intern. Hi ha poca demanda a les casernes europees. Tot just quatre tancs per a les desfilades, i un grapat de llaminadures per fer panxades en maniobres que acaben malament, com la recent tragèdia de Cerro Muriano. El servei militar obligatori era precisament això. La mili era un continu de notícies silenciades de suïcidis a les garites, d'accidents mortals en maniobres, de novatades salvatges i humiliants. La gent no volia anar-hi perquè sabia què passava. N'hi ha hagut prou amb un parell de dècades per rentar-li la cara a la vida militar.
Ara, els bruts són els pacifistes. Just en el moment en què la paraula guerra esclata cada cop que s'obre el diari, es llegeix cada vegada que s'entra en un diari digital, i se sent a qualsevol hora en què es posi la ràdio, i se la veu dramàticament a la televisió . Ara, que la guerra es presenta a punt de caramel, n'ha quedat exclosa la paraula pacifisme. Ara que s'amenaça amb un conflicte on la nostra pròpia sang pot arribar als rius que passen per les ciutats i pels pobles on vivim o hem estat.
La traductora @jeanmurdock_ ho va publicar al compte de la xarxa social X. Era la foto d'una pàgina del llibre de Gloria Fuertes. Antologia de poemes i vida (Blackie Books, 2019). El poema diu així: “Economia. Senyors polítics:/Impedir una guerra/surt més barat/que pagar-la”. Un poeta, una poeta, només té paraules. Sap que, encara que uns quants obtinguin beneficis econòmics ingents, la resta de la humanitat paguem les guerres, i és el que diu. També l'única arma del pacifisme és la paraula. En concret, la paraula pacifisme.
Tornar a escriure-la, pronunciar la paraula pacifisme com si mai no hagués deixat de dir-se, tornar a usar-la de ple dret, una vegada i una altra, és la resposta a la guerra. Diran que no és abans, que avui la guerra és més neta, que han canviat les trinxeres pels drones. Però els morts no els han canviat. Aleshores, els senyors de la guerra respondran que això són només paraules, que el pacifisme només ofereix paraules. I riuran a riallades mirant al seu voltant, buscant l'aprovació del respectable. I en nom de la dignitat, de la supervivència, de la justícia..., exigiran el seu aplaudiment. Invocaran la lleialtat a la família, als amics, als veïns, per qualificar de traïdors els que no els segueixin. Ho fan per amagar que només poden oferir morts. I després dels morts, vendre'ns la falsa esperança que no tornarà a passar.
* ACT 22
24 hores després de la notícia de l’OPA hostil del BBVA sobre el Banc Sabadell, les mostres de rebuig al moviment han estat pràcticament unànimes des de diferents sectors a casa nostra. Un dels darrers posicionaments en aquesta direcció ha estat el de la vicepresidenta del Govern espanyol, María Jesús Montero. La ministra d’Hisenda ha deixat clar que el Govern estatal no autoritzarà l’OPA, subratllant que tenen “l’última paraula”, tal com ja havien expressat anteriorment la ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz o el ministre d’Indústria i Turisme, Jordi Hereu, en un acte a Sabadell. En el resum dels fets, la cosa es podria reduir a una cançó (1), una pel·lícula (2) i una novel·la de Monzó referida als accionistes del BS (3)
1.- OPÁ, YO VIAZÉ UN CORRÁ 2.- ENTRE PILLOS ANDA EL JUEGO. 3.- MIL CRETINS
A tall d'inventari, voldria recordar una anècdota de la meva adolescència sobre el BancSabadell: ""Quan tenia onze anys, em llevava a les set del matí i amb la bicicleta amb remolc, anava del carrer de Vilarrùbies fins al Mercat Central a recollir les fruites i verdures que el meu pare abans havia encarregat. El meu pare treballava en un magatzem d'olis a la Via de Massagué i al carrer de Vilarrùbies en una casa anglesa hi tenien els meus pares la botiga de comestibles que era a la vegada habitatge. Ara pot semblar rar, però abans quan no hi havia Grans Superfícies ni supermercats de barri, sovintejaven les petites botigues de comestibles per abastir una mica de tot als veïns. A mi no em feia res llevar-me aviat, em semblava que era un acte de confiança vers mi per part dels meus pares i a més a més amb la bicicleta i el remolc em sentia útil. Quan tornava anava a esmorzar al forner del costat en Sisu Carreres, a la rebotiga ho tenia ple de novel·les de l’oest i allí amb el pa acabat de coure encara un xic calent, amb tomata i anxoves esmorzava mentre llegia novel·les de Fidel Prado, Marcial Lafuente Estefanía i algun altre d'aquests que escrivien a tant per novel·la. Després anava a l’escola i en sortir a les dotze me n'anava al magatzem on treballava el pare i sovint m'enviaven a fer alguna gestió, sobretot al Banc a dur remeses de talons o fins i tot ingressos en efectiu (eren altres temps). Un dia d'aquests vaig anar a portar uns documents a un Banc de la vila, el lloc on els havia de deixar era entrant a mà dreta, on hi havia una senyora de mitjana edat, però que manava prou, aspecte un xic rar en aquella època en què poques dones tenien algun càrrec de poder. Bé, davant meu hi havia un senyor que parlava amb ella. Mentre jo esperava no vaig poder evitar escoltar la seva conversa, car els adults quan hi ha mainada parlen com si aquesta no hi fos o no s’assabentés de res del que estan parlant (greu error, les antenes de la mainada són molt llargues). L'home li comentava la dona que el Banc havia crescut molt, que s'anaven fent grans, etc, etc.
- Quants sou ja?, li va preguntar finalment.
I aleshores la senyora que manava prou li va contestar:
- Ui!, més de mil cinc-cents, però en càrrecs de responsabilitat pocs, la resta són carn de pas.
No ho he oblidat malgrat el pas dels anys, i això és el que és per l'empresari la gran majoria d'aquesta entelèquia actual, en altres temps anomenada classe obrera. Carn de pas."
* AC