Li toco les mans, la cara, el pèl de baix, la brusa. Li dic:

-Roni, si us plau, fes-ho per mi, treute-la.
Però ella no accedeix. Així que desisteixo, ho tornem a fer, ens toquem, completament nus, gairebé. La tela de la camisa -l'etiqueta diu cent per cent cotó- hauria de ser agradable, però pica. Res és cent per cent perfecte, això és el que ella sempre diu, només el noranta-nou coma nou per cent, i gràcies. ¡Toquem fusta tres vegades, a més, perquè així sigui! Odio aquesta tela. Em pica a la cara, no em deixa sentir la calidesa del cos d'ella ni apreciar si també està suant. De manera que li torno a dir:
-Roni, si us plau-i la meva veu ressona opaca, com el que es mossega amb la boca tancada-, que em vaig a córrer, si us plau, treute-la.
Però ella segueix en els seus tretze. Que no se la treu.
Això és una bogeria. Portem ja mig any junts i encara no l'he vist nua. Mig any porten dient-me els meus amics que no val la pena que surti amb ella. Mig any que vivim al mateix pis i ells segueixen obstinant-se a tornar-me a explicar tot tipus de xafarderies que ja ens sabem de memòria. Com que perquè odiava el cos que tenia s'havia intentat tallar els pits davant del mirall amb un ganivet de cuina. També que l'havien hagut de hospitalitzar en més d'una ocasió. 
M'expliquen aquestes històries com si ella fos una estranya mentre s'estan prenent el nostre cafè a les nostres tasses. Em diuen que no em jugui amb ella, quan nosaltres ja ens estimem amb bogeria. Podria matar-los per això, però no els dic res, com a molt els demano que callin i els odio en silenci. Què m'han d'explicar ells que jo ja no sàpiga? Què em poder dir d'ella que em porti a estimar-la ni una mica menys del que ho faig?

Intento explicar-ho a Roni. Que no importa, que el que hi ha entre nosaltres és tan fort que no existeix res que ho pugui malmetre, i després, tal com ella em demana, toco fusta tres vegades. Que ja ho sé, que m'ho han explicat, que sé amb el que em trobaré, però que no m'importa. Que no m'importa en absolut. Però de res em val, no hi ha res que serveixi amb ella. Segueix obstinada. El més lluny que hem arribat mai va ser després de prendre'ns una ampolla de Ben-Amí per Cap d'Any, i tampoc llavors vam anar més enllà del primer botó.

Després que li han lliurat el resultat de la prova d'embaràs telefona a una amiga seva que un cop ho va fer, per assabentar-se dels passos que cal seguir. No vol avortar, puc notar-ho. Tampoc jo vull avortar. L'hi dic. M'agenollo en una posició teatral i li demano que ens casem:

-Vida meva, gateta -li dic amb la veu més al Zeev Revah que em surt -. Camina, alegram el dia, alegram el mes, alegram el decenni.

Ella riu, però diu que no. Em pregunta que si l'hi demano per l'embaràs, encara que molt bé sap que no és per això. Passats cinc minuts diu que d'acord, però amb la condició que si tenim un nen li posarem Yotam. El vam pactar amb una encaixada de mans. Intento aixecar-me, però se m'han adormit les cames. Roni, ulls del meu cor, ànima meva, em falten les paraules amb les cames paralitzades. Ara si que m'has alegrat el segle.
Aquesta nit ens fiquem al llit. Ens besem. Ens despullem. Només la camisa segueix aquí.  Ella m'aparta a un costat. Es descorda un botó. I un altre, poc a poc, com en una sessió de striptease, mantenint les vores tancades amb una mà mentre descorda els botons amb l'altra. Un cop recorreguts tots, em mira, em mira profundament als ulls, jo ara respir pesadament i ella deixa que la camisa s'obri. I llavors ho veig, veig el que hi ha sota ella.

Res podrà destruir el que hi ha entre nosaltres, res, això és el que jo sempre deia, Déu meu, com he pogut ser tan ximple.

un conte d'Etgar Keret, La noia sobre la nevera i altres relats, Siruela, Madrid, 2006