M'abelleix anar al bosc a trenc d'alba quan les ombres de la nit l'abandonen lentament mentre el sol mandrós es lleva. L'astre comença a engalanar-lo amb l'enfilall de colors de gamma tan variada com les tonalitats d'arbres i flors. És tasca no obligada i prou agraïda, que no pas sempre es pot fer, observar la posada en escena lenta, majestuosa i mai igual d'aquesta meravella que és la natura, de bo natural. 
La boirina humida que es dissipa mica en mica mentre el sol s'obre pas, groguenc primer, més clar després, i la bafor de la rosada en evaporar-se com els somnis fugissers. 
Tot un petit univers es posa en marxa aus, animals, arbres i demés de costum ancestral i prolongada marcada no pas pel saber sinó per la cosa programada al mil·límetre dins el quefer de la petita gran quotidianitat que significa tota la posada en escena d'aquest sempre nou espectacle, de qui no en sabem l'arquitecte ni el nom del director - ves tu a saber qui n'ès finalment el gran responsable. És possible segons diuen, veus autoritzades en les que mai hi he cregut, que sia l'albada, cosa d'aquell a qui li diuen Déu, o el suprem faedor.