Hi ha noticies que quan un les llegeix al diari, en aquest cas a el periódico d'avui, ho ha de fer dues vegades per acabar fer-se'n creus del que expliquen. Aquesta noticia del que li va passar a Ricard Galceràn n'ès una d'elles, una mostra d'excès de zel d'un mindundi amb 'mando en plaza', que segurament debia dur gorra, i noi, quan a algú li poses gorra, ja tens un petit dictador intolerant en  marxa. Llegiu la història d'aquest barceloní, val la pena:

"Ricard Galceran té el do de certa generació de barcelonins enamorats de la seva ciutat: sap una mica de tot. I a més a més li agrada explicar-ho. Tant, que molts amics i familiars l'utilitzen com a comodí per treure a passejar uns coneguts que estan aquí de pas. I ell, encantat de prestar-s'hi. Aquesta «inquietud de tota la vida» li va costar el 9 de maig passat un mala trago al parc Güell, quan dos guàrdies de seguretat i un responsable del recinte li van prohibir que digués ni una sola paraula més sobre Gaudí a les tres persones que l'acompanyaven.
 «¿Vostè és guia professional?», li van inquirir. «A partir d'aquest moment, no pot fer cap comentari més sobre el parc», li van insistir més tard. Ofegat en la sorpresa més absoluta, va enfilar el camí de sortida. Va marxar «humiliat». Segons fonts de BSM, l'empresa municipal que gestiona l'espai, tot es redueix a una «qüestió d'actitud corporal».
Galceran es va sentir una mica com l'assassí de l'acudit de Gila: un criminal acaba confessant perquè un paio no para de xiuxiuejar-li que algú ha matat algú i que no vol mirar a ningú. Ell no havia comès cap delicte, però per no armar-ne una de bona davant dels seus amics, va optar per la paciència i la bondat. La sorpresa tampoc li donava gaire marge de maniobra. L'acompanyaven una parella de joves veneçolans i la mare d'un d'ells. Els va conèixer fa un any al barri, passejant el gos. La seva dona va néixer a Veneçuela, i com que a Galceran li costa poc entaular conversa, va reconèixer l'accent i es va presentar.
 Aquell dissabte van agafar dos autobusos, el 7 i el 24, i van entrar al parc Güell per la part alta. Allà va començar a desplegar els seus coneixements, sense estar-se de gestos i detalls. «Hi havia vingut molt a pintar, així que me'l conec bé. Fixa't en aquesta escola. Quan els Güell van donar el jardí a la ciutat, l'ajuntament va decidir convertir la residència familiar en col·legi». Es posa a explicar la història del que veu, encara que ningú l'hi pregunti. «Sempre m'ha agradat molt ensenyar coses, no crec que sigui res dolent».
Quan feia una mitja hora que eren al recinte, un agent de seguretat se li va acostar i li va preguntar si era guia oficial. No portaven càmeres de fotos ni manuals turístics de la ciutat. A simple vista, eren quatre persones passejant, només que una portava la veu cantant i els altres l'escoltaven; típic en una situació en què un sap alguna cosa i la resta no. Galceran li va dir a l'home que no era guia, que només estava explicant una mica la història del parc. La resposta el va deixar estupefacte: «Si vostè no és guia, no pot explicar res». Aquell primer xoc va quedar en no res. Van seguir com si allò hagués sigut fruit de l'imaginari gaudinià.
NI UNA PARAULA MÉS - Van passar cinc minuts, i a l'escalinata, al costat del dragó que tot bon turista ha acariciat amb els dits, els braços i les cames, els van tornar a abordar. Al darrere, dos paios amb l'uniforme de seguretat. De cara, «molt decidida i baixant els esglaons», una treballadora amb telèfon i orellera. «Li he de dir que a partir d'aquest moment no pot fer cap comentari més sobre el parc». Galceran va girar el cap a dreta i esquerra buscant la càmera oculta que expliqués una barrabassada com aquella . No la va trobar. Allò anava de debò, i ell començava a escalfar-se. «Si insisteix li haurem de demanar que abandoni el parc i segueixi les explicacions a fora». O sigui, es pot esmentar Gaudí fora del recinte, però a dins..., allà només poden fer-ho els que portin una acreditació, els que siguin guies oficials. La dona, recorda Galceran, no se sortia de la frase. 
Fins i tot quan li va preguntar què passaria si venia amb els seus fills, la treballadora es va mantenir ferma en el seu argument: del parc es parla amb identificació, i si no n'hi ha, a pontificar al carrer. «Va ser una humiliació, una vergonya, però vaig voler evitar l'espectacle». Quan van abandonar el lloc, va tornar un moment cap enrere per demanar un full de reclamació. Li van donar dues opcions, la de la Generalitat, que li van invitar a obviar perquè era un tràmit lent i nefast, i la del mateix parc Güell, que és un test de satisfacció que té a bé incloure un petit requadre d'observacions.
 Allà és on Galceran es va desfogar a gust. Quan se n'anava, es va dirigir a un dels vigilants. «¿Tens fills? Doncs si has après alguna cosa de Gaudí, que sàpigues que quan el portis aquí no li podràs explicar res de res». ¿Però va cobrar alguna cosa als veneçolans per compartir la seva saviesa? «No només no em van pagar res, sinó que els vaig convidar a l'aperitiu i després vam anar tots a dinar a casa meva». Això no ho fa un guia oficial."

S'hauria de prohibir prohibir aquest tipus de bestieses al Parc GÜELL  pel be del propi ajuntament. Francament la noticia és ridícula.