Inútils soldadets de plom -
Els atemptats suïcides perfectament organitzats a Bombay del desembre de 2008, així com els del metro de Londres, l'11-M a Madrid o l'11-S a Nova York, Bali i altres que s'han produït en els últims anys, a Boston, els de Charlie Hebdó, els París de novembre de 2015, als qui hi hem d'afegir els d'avui a l'aeroport i al metro de Brussel·les, ens mostren amb tota la seva cruesa aquesta no guerra del Segle XXI, la no guerra que patim d'un enemic invisible, que no sabem d'on bé ni quan ens atacarà. Un enemic disposat a morir matant fent el màxim de mal possible on cou més, la població civil, els magnicidis han passat a la historia, ara ens ataquen en el pitjor escenari, la ciutat.
Aquests soldats invisibles no se si ja se n'han adonat els governs, però en molts dels casos, els tenen dins de casa, els han educat ells dins el seu sistema, i no hi ha res a fer, poden atemptar sempre que vulguin i, si uns fallen, rere seu en vindran uns altres, i uns altres i uns altres.
De res serveixen els exèrcits convencionals com s'ha fet palès una vegada i una altra, ni el contra- espionatge, serveis secrets, policia i altres sistemes de prevenció convencionals. No cal tampoc cap gran infraestructura per cometre un atemptat com el d'avui a Brussel·les,  amb tres o quatre  fanàtics il·luminats que poden fabricar tres o quatre bombes casolanes, seguint les instruccions a internet n'hi ha prou, i la policia és incapaç de controlar on es proveeixen dels materials necessaris.
I aquesta societat adotzenada que reclama seguretat al cent per cent per a tot, que ho voldria tenir tot controlat, ha de començar a entendre que la seguretat al cent per cent no existeix, però així com fins ara, ens hi havíem acostat en diversos aspectes, ara s’ha estroncat per molt de temps.
El terrorisme global és una amenaça real, diària, que pot esclatar en qualsevol moment en qualsevol lloc del planeta, allí on menys s’esperi. Pot ser en un avió, en un tren, un autobús, una terminal, un Centre Comercial, una Festa major, un Hotel o al bell mig d’un carrer, una plaça, en una marató com a Boston, Paris o avui a Brussel·les. Caldria tenir en compte la ineficiència policial que es limita a omplir les nostres ciutats importants de soldats armats fins a les dents, que a banda de no servir per a res, restringeixen les nostres llibertats.
I contra aquests atacs no hi ha res a fer, només esperar que toqui en un altre lloc que no sigui a casa teva. Manel Valls, el primer ministre francès o Hollande, parlen de Guerra, és un error, no es tracte d'una guerra, és una no guerra, i ja hi poden donar les voltes que vulguin, només hi ha una solució, tot el que soni a Islam, a musulmà s'ha d'expulsar d'Europa, tots, del primer a l'últim, sense excepció, i òbviament els europeus no trepitjar ni de conya aquests països, on tampoc se'ns hi ha perdut res. El bonisme no ha funcionat, això és palès, i el diàleg és impossible, és de sords. Pot sonar a feixista, però és una, de fet l'única manera de solucionar en gran part el problema.
Ho dic, perquè intentar redreçar aquest integrisme a còpia d'intentar inculcar els valors democràtics dels quals ens en vantem els europeus i que tampoc és que practiquem molt, com el respecte al més dèbil, la igualtat de gènere, respectar l'opinió de l'altre, els drets dels ciutadans, són paper mullat que les autoritats Europees en parlen amb la boca petita. Potser perquè Europa no és una unitat política i menys encara diplomàtica, i cadascú tira pel cantó que més li convé. Posem que parlo d'una Europa que ha traït els seus drets fundacionals, els seus valors que per no utilitzats no són ni fonamentals ni bàsics. El Balneari Europeu, com el de Panticosa ha entrat de ple en la decadència, una decadència de la qual ja no serà capaç de sortir-se'n.
No és una guerra estúpids!, és la descomposició de tota una societat. I és una confrontació que ni política ni culturalment podrem gestionar, és una batalla perduda abans de començar.